Nadal a Madrid (I)

Dia I.

9 del matí. Sortim cap a Madrid. Una hora més tard del previst. Bé, no hi ha pressa. Estic molt refredat i em piquen els ulls, però, que coi, tant fa, tant és, que comencem vacances... Tot i això, intueixo que avui no és el meu millor dia. A la primera àrea de descans de l’autopista (a Fraga) canviem i, a partir d'aquí, condueix Marga. Travessem els Monegros amb boira: un paisatge de “lluna parda”. Passem per sota (o per sobre, això no queda gaire clar) del meridià de Greenwich.

Parem a dinar als afores de Calatayud: un asador, anomenat San Ramon. De pet a la llista negra dels restaurants proscrits: car, molt fluix, escatimen el menú per vendre't la carta i, per acabar-ho d’adobar, al menjador fa un fred que pela. Això sí, el finestral té vistes a l’AVE, que ens ha passat per davant dos cops, un en cada sentit. Per cert, algú sap què és l'AVE?

Tornem a la carretera. Ara, el viatge se'ns fa molt llarg i Madrid sembla no arribar mai. Hem jugat una estona a esbrinar en quin cotxe, dels que circula en sentit contrari, va la nostra amiga Berna, camí de casa. Evidentment, no ho sabem, no ho sabrem mai.

Prop de Guadalajara ens hem desviat cap a un autopista de peatge, per la qual hem circulat gairebé en solitari. Es diu R2. Veig el rètol i em ve al cap La guerra de les galàxies. Deu ser el refredat. També ha canviat el dia: del gris tristot hem passat a una llum de tarda d’hivern, molt agraïda. S'entreveu a l'horitzó un grapat de muntanyes enfarinades. Quan ens anem acostant, veiem que és la serralada de Guadarrama, la "sierra" capitalina.

Finalment, Madrid. Hem estat molta estona entrant-hi: aeroport, M40, M30,... Trobem l’hotel relativament ràpid i ens hi instal·lem. L’habitació està bé: és una mica petita, però el llit és immens. La feinada és passar d'un cantó a l'altre fins que recordem que el camí més curt és creuar-lo, per sobre del matalàs... Principi bàsic de geometria casolana. El recepcionista, amable, friki, atent, però ineficaç... Els problemes són menors, però no hi ha manera de connectar-nos a Internet.

A ciutat, deixem el cotxe i ens desplacem en metro. Hi ha vaga del personal de les empreses concessionàries del servei de neteja del metro. La megafonia no deixa de repetir-ho, un i altre cop, però la vaga és evident. Els passadissos i les estacions estan molt, molt brutes, plenes de papers, llaunes i brutícia.

Badem pel centre del centre: la zona de vianants, des de Callao a Sol. Una gentada impressionant emplena els carrers més propers a Sol: a Preciados, atestat, hem trigat cinc minuts a fer dos-cents metres. La gent no hi cap a les voreres i circula per la calçada, competint amb els cotxes. La Plaza Mayor està plena de gent amb perruques de tots colors al cap... Un nou costum? Hem sopat a la Taberna San Isidro del carrer Toledo. Un menú molt digne que se’ns posa de perles, amb la gana que portem del migdia.

Després hem voltat per Lavapiés (Sombrerete, Tribulete, carrers amb noms que recorden el TBO…) i hem acabat fent un té al Barbieri. M’he emocionat recordant la trobada del taller Fuentetaja, ara fa 13 anys, quan la presentació de "Apuntes dispares, tal vez fuegos". El cafè està molt semblant a com el recordava: rònec i decadent, però entranyable. A la sala on vam fer la tertúlia, hi ha una exposició de fotografia. En una taula d'un racó sopen cinc o sis persones. Avui els déus no em són propicis i m’he fotut el té per sobre (bé, només una part).

Lavapiés és un popurri impressionant. De nit, intimida una mica. Un noi paquistanès se’ns ha ofert a acompanyar-nos fins la plaça i un seu company (s'han trobat a mig camí) ha fet una maniobra estranya. És probable que no hagi estat més que una amabilitat excessiva, mal interpretada, però hi hagut un moment de dubte, expectant, d'aviam què passa… Al final, res.

Tornem d’hora a l’hotel. Queda més lluny del què pensàvem. Ciudad Lineal, projecte d'Arturo Soria, segle XIX... Arribar aquí, llavors, devien ser quatre hores en diligència.... Ara, tres quarts ben bons de metro. Ja a l'habitació, volia buidar-me de fluids i m’he fotut el Rhinomer a l’ull i no al nas, que és on tocava, però ja he escrit abans que avui no era el meu dia…

Ens fotem a clapar i no trigo ni dos minuts a roncar…

Bé, això em diuen a l'endemà.

-----

Nadal a Madrid (I)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí