Música i modernitat

Aquest bloc, per motius aliens a la seva voluntat, ha estat sense música unes setmanes, deixant d'oferir la possibilitat al visitant de sentir (o no sentir) la selecció musical que hi havia inserida en funció del que li vingués de gust.

Això ha estat així perquè un dia qualsevol, el reproductor emprat -que es podia obtenir gratuïtament en una web- va deixar de reproduir, notificant en un text simple i concís que es devia a un conflicte amb les lleis del país.

La voracitat d'alguns lobbies per tal d'obtenir ingressos de qualsevol font emissora de sons és prou coneguda, pressionant fins aconseguir unes prerrogatives legals en un context nou, al que alguns traslladen privilegis de temps pretèrits.


Ara bé, la modernitat és tossuda i la paradoxa continua. Vegem un exemple: podria donar-se el cas que algú reclamés drets d'autor per sentir els temes del grup que apareix a les fotos. Tanmateix, les mateixes fotos (fetes, editades i publicades per aquest blocaire) apareixen a la web del grup sense cap menció a la seva autoria ni generar cap mena de pagament, coses que -d'altra banda- ni desitjo, ni vull ni espero. Simplement, constato.

Mentrestant, i com que un bloc mut és una mica trist, he buscat una altra opció per si algú, que arribi per voluntat o per atzar a aquestes línies, vol escoltar música mentre llegeix aquest bloc. O mentre bada, o fa turres, o es grata el perineu... Activitats totes elles d'allò més saludable i recomanades per l'OMS.

Així que, mentre la modernitat ho permeti, aquí (si així ho voleu) podreu tornar a sentir música. I fins i tot, en alguns casos, veient un vídeo (petit, això sí) del tema que toqui i pertoqui...

Posem-li música, doncs, a la modernitat. A la fi, és cosa sabuda que és una de les coses que envelleix més ràpid...

Gaudim-ne, mentre puguem, que la vida són quatre dies i la modernitat un quart d'hora...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Angelina i els moderns. MMVV, Vic. 2008.
* * *
Audició recomanada: Michel Petrucciani. September second. És el tema 36 de la "Caixa de música" i disposa de vídeo.
* * *

Alícia al país de les caramelles

Una Alícia, entre les alícies possibles, ha demanat respecte per les minories. No és una petició genèrica, sinó específica. No parla d'una minoria d'entre les minories possibles, sinó d'una minoria concreta, la seva.

Una minoria que, diu l'Alícia esmentada, vol ser l'alternativa. O sigui: una alternativa diferencial d'entre les diferents alternatives. De fet, tot això ho ha dit en sortir d'una convenció a la qual ha assistit en companyia d'uns quants minoritaris més. Ho ha dit quan li han posat uns quants micròfons al davant. Llavors ha fet allò que solen fer els minoritaris, però també els majoritaris: ha respost una resposta que no responia a la pregunta que li acabaven de fer.


Alícia ja ho deu saber que hi ha altres minories i altres minoritaris en aquest país on vol deixar de ser minoria. Ho deu saber, tot i que aquest país és una mica especial: per exemple, una colla volen saber si són minoritaris (o no). I per saber-ho han muntat una moguda el mateix dia que una tele organitza una altra moguda per lluitar contra les patologies minoritàries. Coincidència?

Així que, ben mirat, em sembla molt bé que Alícia demani respecte per les minories. I si ,a més, algun dels seus companys de convenció predica amb l'exemple, molt millor. Perquè si no, és una mica com un conte: una realitat irreal, una fantasia... I des del segle XIX sabem que les alícies són grans protagonistes de magnífics contes, però que quan es tracta de la realitat real -l'absència de metàfora, vaja- la cosa canvia...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Barcelona, novembre 2009.

* * *

Un fotoperiodista, premi nacional de fotografia.

Gervasio Sánchez ha estat guardonat amb el premi nacional (nacional d'Espanya, cal especificar-ho) de fotografia 2009. Per a qui no el conegui, Gervasio Sánchez és fotògraf i periodista, va néixer a Còrdova el 1959 i col·labora amb diversos mitjans, entre ells La Vanguardia. Tot i que, probablement, la seva obra més coneguda és el projecte Vides minades, té un ampli currículum, amb diferents publicacions, treballs i premis.

Coneixia la seva obra, però no l'he conegut personalment fins fa unes setmanes, tot desplegant la seva energia en una faceta diferent: la de director i organitzador omnipresent d'un seminari de fotografia i periodisme a Albarracín, on vaig anar a parar per una d'aquelles causes per les que passen tantes coses a la vida de tanta gent: la casualitat.

Me n'alegro del premi per diversos motius, però -en especial- pel que té de petit símbol el fet que, al cap de quinze edicions, finalment el premi del ministeri de Cultura hagi reconegut de forma explícita la feina dels fotoperiodistes, un gremi amb un alt component de risc i que sovint treballa en unes condicions que es poden qualificar, com a mínim, de precàries.

Me n'alegro per ell i per molts altres fotoperiodistes que, dia rere dia, ens mostren el que passa en aquest món mundial on conviuen, tan a prop i tan lluny, una munió de realitats paral·leles: des de la trivialitat més obscena a la misèria més injustificada i perseverant. Una gent que amb la seva feina ens incomoden i ens fan més difícil refugiar-nos en la conformitat, però que ens ajuden a ser més persones.

Enhorabona.

* * *
Per una vegada, agafo una fotografia en préstec. Espero que l'autor no se m'enfadi...
És Sofia i Alia, una de les fotos més conegudes de Gervasio Sánchez i que pertany al seu treball Vides minades.
* * *

El mico entotsolat (1.2)

Per un bosc frondós
camino vagarós,
quan d'un arbre ufanós,
d'un discurs sorollós,
surt un mico pollós
i em diu, pretensiós:

- Qui sou, vos?
En aquest lloc fosc,
en aquest bosc,
aquí i ara, mano jo!

I encaro al mico, xico,
pico, xerra mico,
i a l'ull, el dit li fico.
A una branca alta puja,
fugint del mal i la pluja,
i per signes li explico
que, tot i l'ull perdut,
sort n'ha tingut.

Perquè, de fet,
ha estat de llet:
jo no soc un perill:
si, en comptes de mill,
arribo a ser millet,
li prenc el barret,
el bosc i la branca,
la caixa i la banca,
el segell, el sobre,
la núvia i el sogre.

A aquest mico babau,
li rampinyo el palau,
i el deixo pobre, pobret,
espoliat i abstret.

I entotsolat,
votat i malcriat,
el mico, pico,
xico, xerra mico,
allà dalt sol, enfilat,
roman isolat,
borni i desgraciat.

Mal dia ha tingut,
se'l veu abatut,
però és el que té la vida:
a voltes ben parida,
d'altres una merda,
ocre, marrona o verda.
I és que la vida és merda
i la merda és vida,
ànim i empenta,
entrebanc i femta,
depressiva i divertida,
analògica i digital,
màgica i racional,
creient i gratuïta,
costosa i fortuïta.

És la vida un femer camuflat,
un paradís entremaliat.
És la vida un bosc abandonat
on regna un mico entotsolat,
monarca badoc i encantat,
amb tupè i un ull buidat.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Zoo, Barcelona, novembre 2006.

* * *

Zen? O fusta de pi?

Fa uns dies, pocs, en un lloc llunyà, un fotògraf de renom, amb obra publicada, reproduïda, exhibida i coneguda, explicava a l'audiència que la primera vegada que va exposar, en una galeria d'aquelles de prestigi que hi ha a les grans capitals, se li va acostar una figura del gremi, la qual, després d'observar amb atenció una fotografia en blanc i negre, en la que apareixien quatre trossos de fusta, disposats en paral·lel i sobre fons negre, li va demanar:

- Escolta... Tu saps què és això?

El novell, corprès, va guardar un silenci aclaparat i prudent.

El fotògraf reconegut, finalment, va dir-li:

- Això és zen...

Agafat per sorpresa en la seva ignorància el fotògraf llavors novell, ara amb renom, res no va objectar, però en sortir de la galeria va estudiar durant uns dies, potser setmanes, què era el zen...

Anys més tard, el fotògraf llavors novell, ara ja amb nom i renom, en una altra exposició, en una altra galeria, va observar un home gran, que mirava amb deteniment la mateixa fotografia.

Encuriosit, s'hi va acostar i, en arribar a la seva alçada, l'home gran, que ja l'havia identificat com l'autor gràcies als fullets i els cartells de l'exposició, va dir-li, sense deixar de mirar la imatge:

- Tu saps què és això?

El fotògraf, recordant aquella escena de temps abans, ja previngut i documentat, el va respondre, no sense introduir, per si de cas, un petit to de dubte:

- Zen?

I l'home gran, girant-se, el va mirar als ulls i li va dir, amb seguretat:

- Això és fusta de pi.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. El Caserón de la Fuente, Albarracín, octubre de 2009.

* * *

Rèquiem per Soitu

Soitu, un dels projectes arriscats i innovadors d'internet a l'estat espanyol, se'n va. Després de gairebé dos anys d'existència, tanca. El seu traspàs està, possiblement, molt relacionat amb la retirada de BBVA del projecte.

Encara no fa vuit dies que Ramon Peco (encarregat de la secció de fotografia de Soitu) demanava participació al fòrum fotogràfic d'Albarracín.

Avui, entre les notícies estrelles de l'operació Vespa, de Prenafeta i Alavedra, d'alcaldes i depuracions (si s'escau), ens arriba la notícia del tancament de Soitu.

Per a aquells que ja coneixen Soitu, aquesta és un mala notícia.

Per a aquells que no el coneixen, que s'afanyin: demà (28.10.09), a les 18 h., tindrà lloc el seu funeral cibernètic. No s'admeten corones, no s'invita particularment.

I, finalment, per a aquells que no el coneixeran mai, només queda recórrer als clàssics. Per aquesta ocasió, ens ha semblat escaient una sentència de Mark Twain:

"Un banquer és un senyor que et deixa un paraigües quan fa sol i te'l reclama quan plou".

Soitu, amén.

Albarracín: una crònica particular.

Fa poc, molt poc, he passat un cap de setmana llarg a Albarracín. És un poble de poc més de mil cent habitants, enfilat sobre un congost del Guadalaviar, a la part muntanyosa de Terol.

Albarracín és un poble farcit d'edificis històrics, imponents i majestuosos, però també de carrers amb un seguit de cases més modestes, arrenglerades en una disposició curiosa, moltes d'elles d'un to vermellós característic, conegut com a rodeno. Albarracín és una visita justificada només per això i també per ser el preludi d'una sèrie de paisatges d'interès cultural, geològic i natural.

Malgrat tot, no vaig anar a parar a Albarracín per cap curiositat turística, sinó per assistir, després de sis llargues hores d'autocar, a un seminari anual de fotografia i periodisme que s'hi fa cada any i que ha arribat, enguany, a la seva novena edició.

M'hi vaig inscriure per dues raons: una, per fer cas de la recomanació del company Sergi Càmara, que hi era com a professor convidat i, segona, perquè era el regal que se'm va acudir fer-li a l'Anna, pels seus vint anys acabats d'estrenar i que, al final, el vaig acabar compartint amb ella.


Albarracín, a més d'un paisatge rural i històric sorprenent, a mig camí del diorama i el decorat (així el definia, més o menys, en Joan Fontcuberta), va ser, doncs, el lloc on al llarg de quatre dies, vaig compartir amb gairebé dos-cents cinquanta inscrits més, una mateixa passió: la fotografia. Si a aquesta xifra li afegim una vintena més de professors i organitzadors, és fàcil comprendre que el poble estava -literalment- saturat de fotògrafs.

Han estat (i aquesta seria la síntesi de la meva crònica particular) quatre dies intensos i monogràfics. Voldria, però, destacar, en quatre pinzellades, allò que més m'ha sobtat d'aquesta estada:

una, malgrat la diversitat d'estils, estètiques, visions i perspectives, la concentració de persones, procedents de llocs molt diferents, que mostraven la seva obra, exposant-la a la crítica d'entesos i experts.

dues, que tot i que aquestes crítics no callaven allò que creien que havien de dir, sempre imperava el respecte i el to constructiu, rebaixant, quan tocava, auto-complaences o animant els més inexperts a perseverar en la recerca del més important: la visió fotogràfica personal de cadascú.

tres, la honestedat que porta a admirar la imatge aconseguida, però també a engrescar l'intent i l'aprenentatge de molts joves. Al capdavall, la bona fotografia no és només un domini tècnic, sinó també una visió, des d'una determinada concepció, del món.


quatre, la proximitat a l'obra i a l'explicació de l'obra. Tenir a prop una colla de fotògrafs de primera línia, que parlen amb naturalitat de la seva obra, ha estat -aquests dies- un autèntic luxe. A banda del mateix Sergi Càmara, a qui destaco per raons objectives i subjectives, ha estat un plaer estar tan a prop d'obres i autors com Ivo Saglietti (la maduresa) o Walter Astrada (que, amb només trenta-cinc anys, és l'autor d'una sèrie de reportatges molt potents, autèntics cops de puny visuals).

En acomiadar-se, a peu d'autocar, molts dels assistents es convocaven per l'any vinent. Un, que al capdavall no és més que un aficionat, que no aspira a res més que a fer quatre fotos decents i que no té ni punyetera idea d'on estarà a mitjans d'octubre del 2010, desitjava que sí, que, si pot ser, l'any es tornin a trobar, perquè entre ells n'hi ha molts que fan de la fotografia un art necessari, una eina per fer d'aquest coi de món un lloc una mica millor per viure...

* * *

1.- Trenc d'Alba(rracín). Josep M. Bru. 17.10.09.
2.- La casa blava. Albarracín. Josep M. Bru. 17.10.09.
3.- Sergi Càmara, abans de la projecció del seu treball, entre Antonio Xoubanova i Gervasio Sánchez. Anna Bru. 17.10.09.

* * *