23 de març 2009

Sorolla al MNAC


Aprofitant el primer cap de setmana de primavera, vaig visitar l'exposició temporal de Joaquin Sorolla al MNAC de Barcelona.


L'exposició no deixa indiferent. Es tracta de pintures fetes per Sorolla per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York i que, fins ara, no havien sortit mai de la seva seu social. Són pintures de grans dimensiones, ja que fan tres metres i mig d'alçada i, en continuïtat, arribarien al setanta metres de llarg.


Afortunadament, l'alçada a la qual estan col·locades al MNAC és molt més baixa que a Nova York, cosa que permet una visió molt més detallada i propera de cadascuna de les pintures exposades.

Sobre la visió d'Espanya que recullen les pintures hi ha molt a dir i molt a reflexionar, en especial si es té en compte que tenen poc més de noranta anys (Sorolla les va pintar entre 1913 i 1919), però el que és evident, en contemplar-les, es que és s'està davant d'un magnífic conjunt pictòric.


L'exposició -que finalitza el 3 de maig- té dos al·licients més:
  • una, l'exposició és gratuïta. Cosa que, en els temps que vivim, és d'agrair.

  • dos, pel mateix preu, molt a prop teniu una altra exposició molt diferent, però també interessant: a Caixafòrum, antològica de Joaquim Mir, fins el 26 d'abril. Això sí, aquí no us deixaran fer fotos...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Barcelona, març de 2009.

* * *

22 de març 2009

Flamenco Sketches


Flamenco Sketches.

És la cinquena pista de l'àlbum Kind of Blue de Miles Davis. Aquest disc va ser gravat en un total de 10 hores, repartides entre diversos dies de març i abril del 1959. El disc va ser publicat l'agost del mateix any.

D'això fa ara, doncs, 50 anys. Fa 50 anys d'aquelles 10 hores, les hores que van necessitar per gravar un àlbum que ha estat considerat una obra mestra del jazz i un dels més importants de la història de la música contemporània.


A banda del mateix Miles Davis (trompeta), hi van participar John Coltrane (saxo tenor), Paul Chambers (contrabaix), Cannonball Adderley (saxo alt), Jimmy Cobb (bateria) i els pianistes Wynton Kelly i Bill Evans. Una reunió de músics extraordinaris.

Si voleu, si us ve de gust sentir Flamenco Sketches, el trobareu al jukebox d'aquest bloc: és el tema 24. I recordeu, acaba de fer 50 anys, però sentint-lo sembla (és) d'una modernitat impactant.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
El Matà. Aiguamolls de l'Empordà. 20.03.09.


* * *

19 de març 2009

És aquesta la policia que volem?

Barcelona: 18.03.09.
Albert Beltran (reporter fotogràfic) mostrant la
contusió produïda
pel cop d'un Mosso d'Esquadra
(Foto d'Albert Salamé / ACN)

No entraré a valorar l'oportunitat o no del desallotjament d'un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, ahir (18.03.09), després de 4 mesos d'ocupació. Ni la de l'aplicació del contingut de l'Espai Europeu d’Educació Superior, conegut popularment com a Pla Bolonya.

Aquest és, segur que sí, un tema complex: per tenir una opinió rigorosa i fonamentada, cal conèixer el seu contingut, contrastant diferents punts de vista: professionals, acadèmics, docents,...

Tampoc no cauré en la demagògia de justificar els aldarulls que es van produir als carrers de Barcelona, amb posterioritat al desallotjament. Les persones que participen directament en actes d'aquest tipus són (o haurien de ser) conscients de les conseqüències de la seva conducta. És a dir, són (o haurien de ser) responsables.

Ara bé, les imatges (i, entre fotografies i gravacions, n'hi ha un fotimer) mostren una actuació policial desproporcionada contra implicats i no implicats, professionals que estaven fent la seva feina i transeünts. Una reflexió significativa és, per exemple, la de l'incansable blocaire Josep Romeu (per veure el seu post, cliqueu aquí).

Val a dir que una policia respectable i respectuosa, formada, adequada, professional i capaç d'autocontrolar-se és un requisit fonamental en una societat moderna i democràtica. O sigui, una policia, precisament, responsable. Els excessos de qui detenta el monopoli de la violència han de ser, obligadament, motiu de rectificació i sanció.

Però el que acaba de desconcertar és la justificació pública de caps i càrrecs polítics, la qual es produeix sovint, quan parlem d'actuacions policials, com un automatisme, com una reacció acrítica i obligada.

De la mateixa manera que passa en altres àmbits, en altres professions, quan algú fa la seva feina malament, aquí també algú n'hauria de respondre: els implicats directes i qui té capacitat i competència d'esmena. És a dir, els responsables.

Al capdavall, si portes la cara tapada amb un buf, bolcant un contenidor al mig d'un carrer i et foten un cop de porra, saps que és una conseqüència possible i previsible de la teva conducta. Però si, per exemple, ets fotògraf i estàs treballant (veure nota del Col·legi de Periodistes, reproduïda per Nació Digital, clicant aquí) o ets transeünt i et trobes al mig d'un merder i, malgrat l'evidència i la indefensió, et piquen un o dos o més cops, et fa mal alguna cosa més que una part del cos.

El que es trenca és alguna cosa encara més profunda: la credibilitat democràtica i el sentit de pertanyença. I si a sobre, després un pressumpte responsable et vé a dir que l'hòstia està ben donada, llavors, si quedava algun tros de confiança, s'acaba d'esmicolar.

Perquè -i no és un joc de paraules-, quan un policia fa malament la seva feina, fa mal, fa molt mal. En l'argot dels cossos, una porra és coneix com una "defensa"... En dies com els d'ahir, qui ens defensa d'una defensa descontrolada?

* * *

18 de març 2009

Ocells

Cabussó emplomallat amb els seus polls al llom. PNAE. Juny 2008

Quanta més gent conec...
més m'agraden els ocells.


Cabusset. El Remolar. Primavera 2007

16 de març 2009

The Relief Sessions + Cuni Massa


The Relief Sessions (Joana Serrat: guitarra i veu + Adrià Plana: guitarra + Carla Serrat: veu). Més fotos d'aquest concert, clicant aquí



Cuni Massa. Divendres, 13.03.09. Casino de Vic.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
* * *


15 de març 2009

Faltes de fotografia (7)

Es tresspasa?
Estrés passa?
És 3 passa?
Est res passa?

* * *
Vic, març de 2009
* * *

8 de març 2009

Udol característic.

Rambles, Barcelona. 2006

Aquests dies ha tornat, novament, el debat del doblatge de les pel·lícules. Tot i que és un tema que té, i molta, substància, vull agafar-lo només com a excusa. Al capdavall, hauria de semblar absurd continuar discutint (i el que és pitjor, intentant convèncer algú) sobre una cosa tan òbvia com el dret d'escoltar, a Catalunya, cinema en català...

Una opció que, a diferència d'altres països, aquí no s'ha implantat de forma decidida és la de la versió original subtitulada, la qual té, al meu entendre i un cop superada la suposada dificultat inicial de llegir i veure imatge, més avantatges que inconvenients.

I des del tema de la subtitulació, m'ha vingut al cap un exercici que, fa temps, vàrem fer en una pràctica d'estudis sobre l'ús de la metàfora en el llenguatge i la comunicació. La metàfora és una figura omnipresent en la comunicació escrita i visual i un dels indicadors que s'utilitzaven en aquella pràctica era el de la terminologia de la llengua del sexe.

Compte, no parlo del sexe oral, sinó de l'oralitat del sexe, d'allò que es diu o es comunica quan es cerca, es troba, es gaudeix o es consumeix sexe com a referència del grau de normalitat d'un idioma.

Tampoc es tracta d'entrar, ara, a discutir si el sexe ha de ser o no mercaderia. Aquest és un altre debat amb connotacions ètiques o ideològiques, el qual, per bé que molt interessant, ens apartaria d'allò que vull subratllar.

Rambla de Catalunya, Barcelona. Juliol de 2005.

És difícil saber, per simple anàlisi de continguts, que xiuxiuegen (o criden o esgaripen...) els catalans i/o les catalanes quan practiquen sexe. Però un dels indicadors (el qual, a més, és fàcil de trobar) és el lèxic emprat en els anuncis de sexe, especialment si és té en compte que un anunci eficient és aquell que és coneixedor de les tendències de la demanda i per tant, s'hi ha adaptat.

La mostra és reduïda: un diari fet a Catalunya, però no en català: La Vanguardia i un periòdic comarcal fet en català: El 9 Nou. Val a dir que la preponderància del castellà és aclaparadora i no només per una simple qüestió de proporcionalitats, derivada del fet que els mitjans de comunicació en castellà són més potents i mes nombrosos que els escrits en català.

És que indirectament també predomina el castellà perquè moltes de les expressions són simples traduccions (i, per cert, sovint matusseres) d'expressions castellanes. Per exemple, en un anunci publicat per El 9 Nou, llueix una expressió com aquesta:
- Hola, sóc la Clàudia, la flor de primavera que s'acosta per donar-te caliu i sexe a pinyo! (sic)
Doncs bé, qui sàpiga de què va això del "sexe a pinyo", si us plau, que ho expliqui.

Els anuncis de la mostra denoten, també, algunes altres preocupacions. Unes deuen ser de caire socioeconòmic, ja que especifiquen la professió habitual de l'ofertant en diversos anuncis de sexe (suposadament) ocasional. Així, trobem anuncis d'una representant de joieria, d'una farmacèutica i d'una periodista, les quals busquen coses diferents: contacte esporàdic, relació continuada o únic contacte, respectivament. Això sí, totes tres en un entorn de discreció. També hi ha un altre d'un establiment que utilitza com a esquer el de "fer oblidar la crisis". Tot un detall.

Santiago, agost 2007

Un altre subgènere és del sexe suposadament benèfic o altruista, tipus: "Divorciada, busco sexo. Pago yo (...)"; "Casada, necesito sexo desenfrenado. No cobro. (...)" o "Madurita. Sexo sin límites. Recojo. Gratifico.(...)".

I entre eufemismes, alguna perla: "Negro ultra", "Niñato latino", "La casa las yayas" o "Sra. catalana. 60 a. 140 p. Bosque poblado".

De manera que si la mostra és representativa, la cosa està cardada. Com es deu dir, en català, això de "bosque poblado"? Engonals feréstecs? Pubis no urbanitzat?

No sé si és trist o no haver d'anar a comprar sexe a mercat, però, de ben segur, que el que si és trist es haver de fer-ho amb un diccionari sota el braç...

Una frustració més... No només és difícil escoltar cinema en català. Es que en altres àmbits, tant carnals com espirituals, encara queda molt per normalitzar. Tampoc la subtitulació (en aquest cas) ens garanteix gran cosa, si no es fa sense ànim timorat.

Boris Ruiz en una emissió de TV3. Gener de 2005.

Recordo, per exemple, una vegada, veient a la tele una peli amb subtítols, en la que la parella protagonista, després de diverses aproximacions, s'embolicava i es llençava, ben cargolats, sobre el llit. En aquell moment, la parella va quedar fora de plànol (fora de pantalla) i només se sentien els gemecs amatoris que emetien. També podríem dir-ne brams preorgàsmics, crits de parella excitada o so típic de parella que folla... Però no. El subtítol deia, literalment: udol característic.

Sort que a casa no som sords. I que duri. Perquè si no, ens hauria quedat el dubte de si la parella que ja no veiem i que semblava estimar-se tant uns segons abans, estava fornicant, discutint, s'havia enganxat alguna part de l'anatomia amb els llistons del somier o es que l'aigua de la dutxa sortia massa calenta...

Udol característic? De vegades penso que sí, que com a país, som massa eufemístics...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

Audició recomanada: Inca Roads de Frank Zappa. Tema 81 del playlist d'aquest mateix bloc.


* * *