31 de des. 2008

Filosofia subterrànea per al 2009


*.*

A ética é estar à altura do que nos acontece

Aquesta cita de Gilles Deleuze figura en un lateral d'unes escales mecàniques de l'estació Parque del metro de Lisboa. És només una de les moltes que es poden trobar en una estació plena d'aforismes, decorada amb un estil que recorda un decorat del Senyor dels anells...


Anant i tornant, pujant i baixant a les andanes, centenars de viatgers carregats de presses o de cabòries passen cada cada dia pel davant d'aquests fragments de pensament, de vegades de saviesa, sempre de reflexió.


Ara que sóc aquí i a punt d'endinsar-me per darrera vegada, almenys aquest any, en aquesta estació, deixeu-me compartir amb vosaltres la cita de Deleuze, tot desitjant-vos que el 2009 sigui un bon any.

Una abraçada.

*.#

Fotografies: Josep M. Bru.
Lisboa, desembre de 2008.


*.#

25 de des. 2008

Truquen a la porta

Odetualet Quintet (I)
*.*

Bloc d'ull (6)
Truquen a la porta


*.*

Gent que comença.
En algun cas, que continua.
Gent jove.
En algun cas, molt jove.
Amb un estil més o menys definit.
En algun cas, ja definit.
I en tots els casos, gent
amb present i un magnífic futur.
Gent que, amb les seves propostes,
truca a la porta...

*.#


Odetualet Quintet (II)

Odetualet Quintet (III)

Odetualet Quintet (IV)

Nyflheim (I)

Nyflheim (II)

Nyflheim (III)

Nyflheim (IV)

Marta (I)

Marta (II)

Absolut (I)

Absolut (II)

Absolut (III)

Absolut (IV)

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Vic, desembre de 2008


* * *

24 de des. 2008

Twin Piks

*.*

Bloc d'ull (5)
Twin Piks



El duet Twin Picks (Roger Alemany i Aleix Pujol) en concert al bar El Gravat de Vic, la nit de l'11 de desembre, en un acte informal d'acollida als alumnes d'Erasmus de la Universitat de Vic.


Al final del concert, hi ha hagut alguna col·laboració espontània: Jaume Soler Peck, Joana Serrat, Carles Cafè, El Chico de la Moto,...


En definitiva, bona música i bon rotllo, que és del que es tractava...

*.#

Fotografies: Josep M. Bru.
El Gravat, Vic, 11 de desembre de 2008.

* * *

22 de des. 2008

Faltes de fotografia (I)




Errors o lapsus?
Tecles rebels o fotos incorrectes?
Petites transgressions o gramàtica 2.0?
Tan és, tan se val,
si el que queda, al final,
és un somriure...

*.*

Fotografia: Josep M. Bru.
Desembre 2008

*.#

21 de des. 2008

Bluesman shoes

*.*

La camisa, els penjolls, els pantalons, el vestit, el pentinat, el maquillatge (o, potser, la seva absència)... Tots ells són elements d'una posada escènica, d'una imatge, que -un cop a l'escenari- el músic projecta i integra en la seva actuació, en compartir una creació o una visió del món. Per sublim o modesta que sigui. A l'Arena de Verona o al Casino de Vic. Al Madison Square Garden o a l'envelat de Les Fonts...

Les sabates també, malgrat passin sovint desapercebudes. O les tapen els monitors, o els pantalons o, simplement, ens queden molt lluny... Però no sempre és així. Hi ha unes altres sabates: les que estan destinades a ser protagonistes, les que destaquen un turmell per sobre la resta, les que han estat creades amb vocació i intenció de distinció... Sabates estrella, per anomenar-les d'alguna manera.


Aquestes, les que presentem avui, ho són. Si, juntament amb el jazz, el blues és el gènere musical més fosc, d'un blue tant fosc que s'assembla tant al negre que només un especialista pot diferenciar-los, vestir-se amb unes sabates blanques per oferir un concert, gairebé sembla un pecat. O una falta de respecte. O ganes de provocar. O una relliscada estètica, a mig camí del kitsch i l'horterada...

Però no. Unes sabates blanques, ben posades, quan acompanyen una veu fosca, de les que surt de l'estómac, calcen d'allò més bé. I per acabar d'arrodonir-ho, ens recorden que les sabates tenen dues cares. Una és l'evident: la que es veu i llueix. I una altra, la que finalment deixa la petjada, de goma o cuir, amb dibuix o llisa i que tard o d'hora acaba bruta i ratllada.


Dues cares: com la música, la lluna o la vida. Al cap i a la fi, no és perquè sí que la cara oculta de les sabates és la que ens fa tocar de peus a terra...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.
Concert de The Walking Stick Man.
Cava de Jazz, Vic, 6 de desembre de 2008.
#
Audició recomanada per a aquest post:
Kind hearted woman blues de Keb' Mo'.
Trobareu el tema en la caixa de música del bloc.

*.#

15 de des. 2008

Sabates ingràvides

*.*

Ja ho va dir el pensador:

Si al sarró
vols tenir la ruca...
fot-li al cap amb una xiruca!

(
Isaac Newton)

* * *

Hem canviat d'emperador
i al que gairebé ja plega
el mandat se li esmuny.
No devia voler fer pega
i de sobte s'enlaira en un avió,
que l'ha portat ben lluny.

D'algú es deu voler acomiadar.
Ha repartit salutacions,
abraçades i petons:
tothom el deu estimar.

Ell bé s'ho pensa,
però en una roda de premsa
un periodista molt irat
les sabates li ha llençat.

Saber qui ha estat
no ha estat complicat.
Ho ha vist mig món:
ha quedat en mitjons...

Hi ha crisis i ara la gent humil
va justa i vigila la despesa.
Quan no tens ni per una cervesa,
tampoc no tens per un missil,
així que quan tens a tir una presa,
encara que t'hagis de descalçar,
fas servir el projectil
que tens més per mà.

Però tant se val:
el combat és ben desigual.
És el que té ser l'emperador...
Si manes de tot i per tot,
encara que et llencin un sabatot
tu, que pots comprar la raó,
respons amb bombes de fragmentació.

Sóc gent tranquil·la i de bon tast
i cap mal al cap a ningú no li voldria
però si alguna vegada el teniu a l'abast:
òndia, apunteu bé i tingueu punteria!

*.#

Fotografies: Josep M. Bru
1.- Riba del Gurri, Vic, febrer de 2007.
2.- Caixafòrum, Barcelona, maig de 2007.

* * *

14 de des. 2008

Amanida grega

*.*

La violència és sempre un acte de debilitat i normalment la practica aquell que se sent perdut
(Paul Valéry)


Avui és diumenge. Fa fred, plou, diuen que a prop d'aquí neva i és un dels dies més curts de l'any. La meva intenció inicial era passar un dia plàcid, escaquejat de reflexions i cabòries, però sembla que no podrà ser. Almenys avui no.

Diuen les notícies que el centre d'Atenes és un camp de batalla. A diverses universitats catalanes hi ha grups d'estudiants tancats com a protesta, més o menys explícita i definida, contra l'espai universitari europeu, allò que hem acabat anomenant "Pla Bolonya".

Un article que llegeixo al diari parla de la revolta grega que, a banda de la mort d'un jove de 15 anys, té diverses causes. No és una revolta només motivada per una desgràcia puntual. El corresponsal que signa la crònica parla de "ràbia", d'un descontentament acumulat, d'uns estrats socials profundament emprenyats, farts com estan dels seus polítics.

Al mateix diari, unes pàgines més enllà, Salvador Giner, prestigiós sociòleg que presideix l'Institut d'Estudis Catalans, es sorprèn dels termes i característiques de les protestes que hi ha, hores d'ara, a les universitats catalanes.


Ahir, 13 de setembre, a Le Monde, Brigitte Perucca escrivia un article sobre les dificultats comuns als joves d'Europa del sud (Grècia, Itàlia, Espanya i també França). Clarivident, radical en el sentit exacte de la paraula, Perucca posa el dit a la nafra: la debilitat (o absència) de polítiques de joventut integrals, adequades i amb visió de futur. Unes polítiques, en definitiva, que possibilitin el futur.

No despistem, perquè tampoc no cal anar a Grècia: Catalunya, a 30 anys vista del primer estatut i amb el segon al Tribunal Constitucional, encara no té una llei de polítiques de joventut. Sembla que aviat n'hi haurà, però cal dir-ho clar: és la única competència exclusiva que no està desplegada per llei.

Compte. No és tracta de justificar cap esclat de violència, perquè la violència és la pèrdua de la raó, l'absència de civilització i la coartada del poder, però el desconcert del sociòleg és desconcertant, tal vegada de les mateixes proporcions de les de l'estament polític grec, que no sap les causes, no entén la ràbia que, de sobte, trenca la pau social i pertorba els carrers.

Perquè... cal recordar, un cop més, quines són les característiques estructurals del mercat de treball? Quines són les retribucions mitjanes d'un jove a Espanya, Grècia, Itàlia, França o Portugal? Que no tenen res a veure amb el seu capital humà? Ni amb el coneixement acumulat als anys de permanència al sistema educatiu? Que els preus de l'habitatge són iguals o superiors -en molts casos- al salari? Cal? De debò, cal?


El que debò sorprèn és la sorpresa. En quin món viuen el polític grec, el sociòleg català, el professor italià, el càrrec de confiança portuguès, el prefecte francès? I el pitjor és que si permutem (polític català, italià, portuguès,...) la cosa no millora.

La ràbia és la forma purulenta de la desafecció, de la frustració i de la manca d'expectatives. De la mateixa manera que a Santa Bàrbara només li ploren quan trona, a Keynes només l'esmenten quan van maldades, molt maldades.

I sí, viurem a prop de la millor botiga del món, d'un país que afirma que sap on va, però cada mes hi ha joves (i, per descomptat, no tant joves) que s'emprenyen cada dia una mica més i, de vegades, fan "tonteries", com revoltar-se al carrer, o tancar-se en una universitat, o votar (alguns) propostes "radicals" o (alguns altres) propostes xenòfobes o (molts) simplement no votar...


Mentre, continuem sorpresos. Potser, perquè com la senyora de la foto, mentre passen coses al nostre voltant, estem llegint la premsa del cor. O fent sudokus, o saltant d'alegria per la victòria del Barça. I si a sobre, ets de l'Espanyol, ni això...


Ja ho deia l'àvia:

- Espavila, que estàs a la parra...

*.#

Fotografies: Josep M. Bru.

1.- Plaça dels Àngels, Barcelona, octubre de 2007.
2.- Universitari "camuflat", desenvolupant una feina creativa en un carrer de Cork (Éire), agost de 2008.
3.- Visa pour l'image. Perpinyà, setembre de 2008.
4.- La Cité, Carcassona, març de 2008.
5.- World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2007.

* * *

La solució

*.*

Bloc d'ull (5)
Maestro Cheriff


Trobat al vidre del cotxe.
No he dubtat ni un moment, demà matí truco...
Avui no, que ja se sap que els vidents els diumenges descansen.
*.#

Amadeu Casas

*.*

Bloc d'ull (4)
III Festival de Blues de Vic:
Amadeu Casas


Concert central del III Festival de Blues de Vic, amb el concert d'Amadeu Casas a la sala modernista del Casino de Vic. Un repàs per temes clàssics i diversos del blues, passant per curiositats com el hullablues (varietat hawaiana del blues) o el banjolin (híbrid de banjo i mandolina). I, com sempre, una interpretació acurada d'una de les referències catalanes del blues.

A la part final del concert, Amadeu Casas ha comptat amb la participació de The Walking Stick Man (harmònica i guitarra).

*.#

Fotografies: Josep M. Bru
Vic , 6 de desembre de 2008
* * *

4 Cats

*.*

Bloc d'ull (3):
III Festival de Blues de Vic
4 Cats


Casino de Vic, 6 de desembre de 2008.

Concert central dels actes del III Festival de Blues de Vic, organitzat per Fressa, amb la col·laboració del Mas de Bigues i l'ajuntament de Vic.

Concert del quartet 4 Cats. Bona música i ritme, amb una clara inspiració del jazz manouche en un repertori que inclou temes propis i versions diverses. Els 4 cats són: Joan Ramon Puntí (guitarra); Quim Abramo (guitarra); Franco Molinari (contrabaix) i Pep Solà (bateria).

*.#

Fotografies: Josep M. Bru
Casino de Vic, 6 de desembre de 2008


* * *

Màsterclass d'Amadeu Casas.

*.*

Bloc d'ull (2):
Màsterclass
Amadeu Casas


Mas de Bigues. Vic, 5 de desembre de 2008.

El bluesman Amadeu Casas imparteix una classe magistral adreçada a un públic molt ampli: guitarristes, alumnes, músics i aficionats. Una estona divertida i engrescadora, farcida de passió per la música i experiència, però també d'anècdotes: des de fer un repàs als diferents tipus de guitarres emprades al blues a com fabricar-se un tub slide amb un coll d'ampolla de vi.


*.#

Fotografies: Josep M. Bru
Mas de Bigues. Vic, 5 de desembre de 2008
* * *

13 de des. 2008

The Walking Stick Man.

*·*

Bloc d'ull (1):
III Festival de Blues de Vic:
The Walking Stick Man


Vic, 5 de desembre de 2008

En el marc del III Festival de Blues de Vic, actuació de The Walking Stick Man (Jordi Llaurens) i el seu grup, a la Cava de Jazz de Vic. Després de l'actuació, s'ha obert l'escenari a la participació dels músics presents a la sala.







*·#

Fotografies: Josep M. Bru.
Vic, Cava de Jazz, 5 de desembre de 2008.

* * *

12 de des. 2008

Pessics (36)


Parlar de música
és com ballar d'arquitectura
(Frank Zappa)

* * *

Fotografia: Josep M. Bru
Galway, Éire, agost de 2008


* * *

3 de des. 2008

Truquen...


L'home és l'únic animal
que menja sense tenir gana,
beu sense tenir set
i parla sense tenir res a dir...

(Mark Twain)

* * *

Truquem. Truqueu. Truquen. Ens truquen per dir-nos que ara arribo o ens responen que ara no puc parlar, que et truco més tard. O per dir-te que quan sigui allà et faig una perduda.

Em truques i et penjo, però et truco més tard per dir-te que t'he penjat perquè llavors no podia parlar i que ara sí, diga'm.

Et truco i em penges, però et truco de seguida que ara no tinc massa cobertura. Què dius? Pots cridar més? Ho sento, però no et sento... Tu, em sents bé?

Tota mena de trucades, curtes o llargues, solemnes o trivials, alegres o tristes, necessàries o prescindibles, innecessàries o imprescindibles, per dir-nos alguna cosa o res, per recordar-nos, empipar-nos, avisar-nos, encarregar-nos alguna compra o comprar-nos algun encàrrec...

A més de la pila de trucades que no tenen massa sentit, però que -al cap i a la fi- les fem nosaltres per voluntat pròpia, hi ha aquelles altres que no volem que ens les facin, però que ens les fan. Són les no desitjades...

Acostumen a sonar a l'hora de dinar o sopar. Sovint no hi ha telèfon identificador i no saps qui truca. A la pantalla un número llarg, desconegut. O ratlletes...


Si despenges, et trobes -de sobte- embolicat en una conversa absurda, durant la qual algú et vol donar a conèixer una oportunitat única, incomparable, sense la qual no pots continuar existint. No pot ser que no t'interessi...

La mercaderia és una oferta de pack telefònic (trucades, línies i ADSL, internet, televisió,...) o una oferta brutal o un lot de nadal o una enquesta de només trenta segons o un pla de pensions o un pernil d'estruç o ...

Però passa que, realment, no t'interessa i amb prou feines, al cap d'una estona aconsegueixes penjar... I, a més, t'has emprenyat perquè els espaguetis ara són freds, la cervesa s'ha esbravat o t'has perdut l'ùltim gol de Messi...

Farts, a la unitat familiar a la qual estic adscrit hem decidit tallar amb aquesta història. Si no coneixem el número, no despengem. Llavors, després de quatre tons, el contestador avisa que han trucat un abonat que no vol trucades comercials. Hem perdut la fe en el mercat telefònic i ara som agnòstics.

I si malgrat tot, per error o inèrcia, despengem i l'interlocutor s'entossudeix en començar la lletania, llavors l'avisem simplement que no acceptem trucades comercials. Que no, que no, dos cops i pengem.

Eficaç? Només fins a cert punt, però almenys ens estalviem un percentatge de trucades no desitjades, innecessàries. Trucades que, sense ser perdudes, es perden en un univers finit, però immens, de comunicació no troncal truncada innecessària que es desintegra en no matèria, en nothing, en res de res...

Tones mai mesurades de tons de perdudes no desitjades, mentre esperem que l'atzar no ens perdi les trucades més desitjades en aquest caos tan nostrat de tarifes, preus i ofertes, perquè -contradient la teoria macroeconòmica més ortodoxa- l'oferta tarifària vigent no et dona mai el preu desitjat, sinó que no et desitja, et perd i, a més, et dona pel caos...

Ai, la comunicació i nosaltres, que una vegada tant ens estimàrem...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru

1.- Plaça del Pi, Barcelona, juny de 2005.
2.- Passeig de la Generalitat, Vic, novembre 2007
* * *
Audició recomanada:
Screw you, we're from Texas. Ray Willie Hubbard
* * *

30 de nov. 2008

La somriureteràpia

La despesa actual en operacions de cirurgia estètica, destinades a aconseguir pits més grossos i penis més llargs, triplica la despesa destinada a la investigació i tractament a malalts d'Alzheimer.

Si aquesta tendència no es modifica, acabarem tenint ancians amb magnífiques ereccions que no recordaran per a què serveixen....

(Aldo Fabbricatore)

* * *

La trivialització de l'envelliment o, en sentit invers, el mite de l'aspecte juvenil insisteix en unes representacions socials que ens conceptuen l'ancianitat com un problema.

El fet biològic de l'envelliment és, a data d'avui, irreversible. En els temps de la "modernitat líquida", la vellesa esdevé o un segment emergent de mercat (viatges fora de temporada, hipoteques inverses, enganxa dentadures, compreses antipèrdues,...) o -en el pitjor dels casos- un sector poblacional dependent. En tot cas, sovint es considerat obsolet o poc interessant en si mateixa.

Plans de pensions, jubilacions, pensions hipotecàries i productes semblants són i seran, almenys els propers mesos, importants productes per a entitats d'estalvi i financeres, davant la situació econòmica. Ara bé quan és tracta de cridar l'atenció, els eslògans publicitaris de bancs i caixes són d'allò més el·líptics. O, pitjor encara, patètics...

Avui mateix, he observat a l'oficina d'una determinada caixa uns cartells repartits per totes i cadascuna de les seves finestres, en els que criden a la pràctica de la "somriureteràpia". L'invent profilàctic va de la mida del somriure que li provocarà al client el regal que rebrà segons quina sigui la quantitat del seu traspàs o aportació al nou pla de pensions que obri en aquesta entitat.

Que la mida del somriure pot ser directament proporcional a la quantitat de calers que un remena, és cosa sabuda. Que els pobres poden somriure, però els costa més, també. El que, francament, no calia és una campanya publicitària que t'ho recordi. Ni cal ni és "críticament correcte"...

Però hi ha excepcions. I tant com sí. Hi ha poques coses que, a priori, tinguessin menys futur que el pla de jubilacions de Keith Richards, l'extraordinari guitarra dels Rolling Stones. Doncs bé, avui mateix surt en portada d'un suplement dominical. El títol diu moltes coses amb poques paraules: "Keith Richards aconsegueix arribar viu als 65". Així de clar... Haurà practicat la somriureteràpia? Tot i que no ho sé del cert, no en fa gaire pinta...

Un altre músic: John Mayall. Vell i savi. Aquest sí que ha somrigut molt. Ahir, dissabte, 29 de novembre, el bluesman anglès va fer 75 anys. Fa només unes setmanes actuava a la sala Elmediator de Perpinyà. L'equip de la sala ens comentava l'agradable sorpresa que van tenir en veure l'energia que desprenia i el tracte que va tenir amb els seus fans. Abans i després del concert, Mayall els saludava personalment, mentre venia discos i signava autògrafs al vestíbul de l'equipament musical on acabava de tocar.

Si no el coneixeu, a la caixa de música d'aquest mateix bloc hi trobareu dos temes interpretats per Mayall. Un d'ells (Southside story) és el tema d'obertura del concert que va fer a Liverpool, ara fa 5 anys, per celebrar amb músics, amics i públic el seu setantè aniversari. Entre els músics amics que el van acompanyar, a més de la seva banda (The Bluesbreakers), hi havia personal del calibre de Mick Taylor (ex-rolling stone) o Eric Clapton.

Si voleu, si us ve de gust, sentiu-lo i gaudiu-lo. I, de pas, practiqueu la somriureteràpia. Això sí: gratis...

I si, a més, algú vol felicitar  John Mayall, també pot fer-ho. Només cal clicar aquí i escriure-li quatre ratlles. Us ho agrairà, segur...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

1 i 2.- Grup de músics de carrer. Temple Bar, Dublin, agost de 2008.
3.- Músics de carrer bosnians. Portal de l'Àngel, Barcelona, gener de 2008.

* * *