30 de set. 2010

No es bufa al clatell de la mare...


No, no es bufa al clatell de la mare quan està pregant.

* * *
Fotografia: J.M.Bru. Església del Remei, Vic, agost de 2010

28 de set. 2010

[Mono]Gràfic


Una gota que cau sobre una imatge, onades sobre el rostre d'un ximpanzè...

Fotografia capturada durant una projecció a la instal·lació It has to be this way de Lindsay Seers. Konstmuseum de Göteborg, agost 2010.

21 de set. 2010

Nobraino. MMVV 2010


Una sorpresa, una descoberta. Nobraino, grup italià, originari de Rímini, amb la veu i la presència de Lorenzo Kruger al capdavant de la formació.

+ fotos, clicant aquí

Nobraino.
Mercat de Música Viva, Vic, 18 de setembre de 2010.

20 de set. 2010

Irene Lungo


Irene Lungo
 (Quimi Portet & Cesare Dell'anna. Teatre l'Atlàntida, Vic, 18.09.2010)

18 de set. 2010

I l'Atlàntida va ballar...


Dues o tres cançons és el que va aguantar el públic a les cadires. A la tercera, potser a la quarta, els culs de bona part dels assistents es van anar aixecant dels seients i van començar a ballar fins que va finalitzar, després d'una hora i alguns minuts, el concert de Solo Muchachito al teatre Atlàntida de Vic...

El virtuosisme  potser era en un altre escenari, l'excel·lència potser es va gaudir en un altre moment de la nit, però l'energia del músic de Santa Coloma i la connexió amb el públic va emplenar de ritme i alegria una hora de la programació del MMVV.

Tan seriós que semblava tot plegat i, finalment, l'Atlàntida va ballar...

* * *
Fotografia: JM Bru. Vic, setembre 2010.


+ fotos clicant aquí

16 de set. 2010

La ciutat dels tramvies (1)


Göteborg, amb una població de mig milió de persones i una àrea metropolitana de nou-cents mil habitants, és la segona ciutat de Suècia. Té una de les xarxes de tramvies més gran d'Europa (gairebé cent-cinquanta quilòmetres de vies) i al centre de la ciutat pràcticament no circulen cotxes particulars.

El tram és una excel·lent forma de moure's i de conèixer la ciutat. Cada dia, milers de residents i visitants l'utilitzen per desplaçar-se i hi passen una part del seu temps.

Gent gran, estudiants, turistes, treballadors i famílies conformen un paisatge humà transeünt que puja, baixa i transborda en les nombroses parades del mapa del transport col·lectiu, complementat amb autobusos, trens i ferrys.



Una xarxa integrada en la trama urbana que s'articula al voltant del Göta, el riu que, amb la gran amplada que li proporciona la proximitat de la seva desembocadura i els canals que els humans han traçat al llarg dels darrers segles, és l'eix de ciutat. Una ciutat de solcs: solcs d'aigua i solcs metàl·lics, per sobre els quals hi circula, cada dia, la seva gent,  camí del seu destí immediat...

* * *
Fotografia: JM Bru. Göteborg, agost de 2010

14 de set. 2010

T'agrada conduir?



Barri de Sant Jaume, Perpinyà.

13 de set. 2010

S'acaba l'estiu i, amb ell, la innocència


Serà perquè s'ha mort Claude Chabrol, perquè s'acaba l'estiu o potser per alguna altra causa no diagnosticada, però hi ha dilluns que son especialment antipàtics. Avui és un d'ells.

De bon matí, la innocentada. Arribo al quiosc i vull comprar El 9 Nou i em trobo que a la capçalera consta imprès el preu de 2,20 euros. Sóc un dels primers clients del dia i el desconcert de la quiosquera és similar al meu. El preu habitual d'El 9 Nou els dilluns és d'1,15 euros. Per tant, la diferència és de 1,05 €. Errada? Pífia? Cop baix?

Cert és que altres diaris acaben de pujar (i no pas l'import de l'IPC) els preus dels dominicals, així que hi ha motius pel dubte. Acordem de bon rotllo amb la meva subministradora de premsa escrita que em manté el preu habitual i que demà en parlarem. Aviam com acaba la cosa: pagaré la diferència? Em condonarà el deute? Algú reconeixerà l'error i m'eximirà de remordiment?

Segona part: a preu teòric de 2,20 € les notícies de dilluns haurien de ser excel·lents o, com a mínim, millors que a 1,15 €. És un principi de l'economia raonable conegut com a relació qualitat - preu, però d'això res de res. Entre altres continguts, em trobo que els meus "estimats" Isaac Peraire i Pilar Rahola (protagonistes d'un malson canicular que en mala hora vaig publicitar) són notícia.

Vegem perquè se'n parla de l'un i de l'altra. D'un perquè canvia de format el seu bloc. Això és notícia? Home, sí que és cert que ha canviat aquell disseny carrinclonet dels blocs de vilaweb per un de nou amb font de pal sec i fons de color crema de síndria, però la veritat és que això conté (objectivament) tanta notícia com la de que el carter del carrer Nou (amb tots els respectes) ha canviat la foto del seu perfil al Facebook. Tota una exclussiva, vaja...
 
Jo, el bloc de l'Isaac, me'l llegeixo perquè m'interessa el que diu sobre una colla de temes, no pel fons de pantalla. I a més, quan la cosa va de gegants i gralles, fins i tot li queda millor l'entorn groguivermell que el fons de color crema de síndria, el qual, dit sigui de passada, seria més adient per a un post sobre cuina refrescant, tema que, vist el seu rebost, encara no ha tocat.

Pel que fa a la Rahola... que voleu que us digui. Que ara algú trobi que no ha encertat el to en una conferència o en un pregó no sé si és notícia... Jo, i em sap greu escriure-ho, em sembla que la Pilar Rahola fa anys que pateix de secreció no regulada de vehemència. És com si escrivís sempre amb un subratllador...

I és que, potser, en el fons el que de debò em fa por de que s'acabi l'estiu es que marxen les orenetes i tornen els tertulians de les seves vacances a l'Empordà (o a la Toscana) i amb ells  retornen aquells debats interminables sobre el sexe de la independència o l'epistemologia ferroviària del trajecte Barcelona - Puigcerdà...

Però, malgrat tot i sense raó coneguda, un és optimista i confio que els 2,20 € siguin una errada: que això del "dia de la marmota" sigui una metàfora i que demà serà dimarts i no dilluns i que en algun dels pocs videoclubs que queden a ciutat hi hagi, en algun prestatge perifèric, alguna peli del Chabrol...

Ah, per cert. sembla que, a  més, a la tardor tindrem, trenta-un anys després del primer estatut, una llei catalana de polítiques de joventut... Poso el cava a la nevera. Optimisme irracional, ja ho he reconegut...

* * *

Fotografia: XimCat. Vic, juliol de 2010

Visita Visa


Perpinyà ha estat aquest dies la seu de Visa pour l'image, un festival de referència en el món del fotoperiodisme, repartit en vuit espais que han acollit una mostra de la millor fotografia de reportatge que es fa en aquests moments.

De noms destacables n'hi ha una pila: alguns emergents, altres consagrats, però de tot el que vaig poder veure -aquesta és una tria totalment subjectiva-, no me'n puc estar d'esmentar dos noms:  Walter Astrada i Roberto Schmidt. En tot cas, aquests són només dos dels autors que emplenaven el catàleg: n'hi ha molts més.  També hi ha espais reservats a mostres temàtiques, com, per exemple, el reportatge humanitari o la premsa regional.

Voldria, però, comentar dues coses. Una, la curiosa habilitació d'espais per a la mostra. La cura i manteniment del patrimoni arquitectònic i històric és complicada arreu, però en alguns casos és una autèntica incògnita. No sé què s'hi fa la resta de l'any al convent de Santa Clara, però em costa imaginar-ho. El rètol chantier interdit au public ("lloc tancat al públic") deu tenir un sentit literal, llevat de les setmanes del Visa...


La segona, és el contrast que ofereix la mateixa ciutat que contextualitza la mostra. Moltes de les imatges que es podien veure a Visa (les quals, per cert, tenien un format únic per tal de donar-li tot el protagonisme a la fotografia i no a la presentació...) feien referència als que han estat escenaris de fets destacats al llarg del darrer any: Haití, Bangkok,... I com no, Afganistan, aquesta ferida oberta que no cicatritza mai...

Evidentment, no en tots els casos ha estat així i hi ha obres que tracten d'altres temes, però la tendència és la que és, entre altres coses, perquè el fotoperiodisme no és aliè a les prioritats informatives dels mitjans. I dur a les portades tragèdies, conflictes o violències, n'és una.

Sigui com sigui i per alguna de aquelles coses que passen, el camí curt per anar d'espais com el convent de Santa Clara o l'arsenal dels Carmes al convent dels Minimes (la seu del Festival amb més quantitat d'obres exposades) travessa el barri de Sant Jaume, l'anomenat barri gitano de Perpinyà.


Un barri que mereix una reflexió: l'estat del seus carrers i habitatges denoten un abandonament urbanístic crònic que s'evidencia en la plaça del Puig, cor del barri, que és hores d'ara poc més que un solar de runes en el que no falta -allà tampoc no se n'escapen- un cartell que anuncia una futura rehabilitació a càrrec d'un munt d'administracions.

Qui vulgui conèixer Perpinyà té moltes coses a veure, però, si us plau, que no oblidi passejar per aquests carrers que són, com potser no passa en cap altre lloc de la ciutat, un espai vital i de relació  per als seus habitants. I, per descomptat, són un antídot davant d'aquella imatge de glamour que arriba de París, acaparadora insaciable de recursos i inversions.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Perpinyà. Setembre 2010.

10 de set. 2010

La noia del canal


A la riba del canal, ignorant la barca que li passa pel davant, una noia parla per telèfon, abstreta. 

9 de set. 2010

La pausa del migdia


Un grup de treballadors  aprofita una pausa per dinar a les escales d'Ostra Hamngatan, al centre de Göteborg. El gavià sembla despistat, però  ho té molt clar i espera pacient. Sap que les presses del migdia acostumen a deixar rastre...