André i Dorine Gorz: la coherència d'una mort.

Nota:
La fotografia és de Suzi Pillet:
André Gorz i Dorine, davant la fàbrica de Renault-Billancourt el febrer de 1947.
(obtinguda del web del diari Libération).

* * *

Llegeixo la notícia a El País del 26.09.2007: André Gorz i Dorine, la seva muller, s'han suicidat a la seva casa de Vosnon (-Aube-, França). Delicadament, una nota manuscrita, a la porta de la casa, avisa del fet («Prévenir la gendarmerie»), per evitar sorpreses desagradables a la família, a les visites...

André Gorz és, per a mi, sobretot, l'autor de Adieux au prolétariat, llibre que, en el seu dia (1980), vaig llegir d'una tirada, gairebé amb presses. Un text que replantejava qüestions sobre la lluita de classes, sobre el paper dels sindicats, sobre l'ecologia política, sobre l'anticapitalisme,... Va suposar una sacsejada per a molts intelectuals instal·lats en una nova burocràcia sindicalista, bons vivants en nom d'una classe obrera mitificada. En aquells temps Gorz ja era, va ser i va continuar sent, un pensador polític independent, poc acomodatici.

Més tard (2006), va ser l'autor d'un llibre diferent a tots els seus escrits anteriors: Lettre à D. Histoire d'un amour, el qual era, simplement, un text senzill, emocionat i emocionant. Als 84 anys, després de 58 de convivència, André Gorz escrivia com el que era -un home savi, vell i amb una vida viscuda amb intensitat-, una carta d'amor de gairebé 90 pàgines, a una dona, la seva companya Dorine, a qui acabaven de diagnosticar una malaltia degenerativa.

Davant la davallada física inevitable, el sentiment es mantenia, impertèrrit, retroalimentat pel passat i, també, pel present, projectant-se sobre un futur certament trist, tristament cert. Més enllà de la seva talla intelectual o humana, en els temps de la insuportable lleugeresa del cant a l'amor, de la trivialització dels sentiments, un ancià escrivia, a la seva companya de sempre, unes línies com aquestes, exemples d'una emoció intel·ligent:

« [...] Tu viens juste d'avoir quatre-vingt-deux ans. Tu es toujours belle, gracieuse et désirable. Cela fait cinquante-huit ans que nous vivons ensemble et je t'aime plus que jamais. Récemment je suis retombé amoureux de toi une nouvelle fois et je porte de nouveau en moi un vide débordant que ne comble que ton corps serré contre le mien. [...] »

I finalitza així:

«Nous aimerions chacun ne pas survivre à la mort de l'autre. Nous nous sommes dit que si, par impossible, nous ­avions une seconde vie, nous voudrions la passer ensemble.»

Una història com aquesta és susceptible de convertir-se en rebombori mediàtic. Minoritari, si es vol, però rebombori. Tant se val, perquè la llicó vital d'André i Dorine és, a fi de comptes, molt senzilla: val la pena morir quan, arribat el moment, ha valgut la pena viure. Descansaran en pau. Amb tota seguretat, perquè la seva vida i la seva mort van tenir sentit i encoratjaran a qui, malgrat tot, continua buscant...

* * *

P.D.

"Caminas diez pasos hacia la utopía y la utopía se aleja diez pasos.
Caminas veinte y se aleja veinte más.
Pero para eso sirven las utopías: para caminar"
(Eduardo Galeano).

* * *