28 de set. 2007

André i Dorine Gorz: la coherència d'una mort.

Nota:
La fotografia és de Suzi Pillet:
André Gorz i Dorine, davant la fàbrica de Renault-Billancourt el febrer de 1947.
(obtinguda del web del diari Libération).

* * *


Llegeixo la notícia a El País del 26.09.2007: André Gorz i Dorine, la seva muller, s'han suicidat a la seva casa de Vosnon (-Aube-, França). Delicadament, una nota manuscrita, a la porta de la casa, avisa del fet («Prévenir la gendarmerie»), per evitar sorpreses desagradables a la família, a les visites...

André Gorz és, per a mi, sobretot, l'autor de Adieux au prolétariat, llibre que, en el seu dia (1980), vaig llegir d'una tirada, gairebé amb presses. Un text que replantejava qüestions sobre la lluita de classes, sobre el paper dels sindicats, sobre l'ecologia política, sobre l'anticapitalisme,... Va suposar una sacsejada per a molts intelectuals instal·lats en una nova burocràcia sindicalista, bons vivants en nom d'una classe obrera mitificada. En aquells temps Gorz ja era, va ser i va continuar sent, un pensador polític independent, poc acomodatici.

Més tard (2006), va ser l'autor d'un llibre diferent a tots els seus escrits anteriors: Lettre à D. Histoire d'un amour, el qual era, simplement, un text senzill, emocionat i emocionant. Als 84 anys, després de 58 de convivència, André Gorz escrivia com el que era -un home savi, vell i amb una vida viscuda amb intensitat-, una carta d'amor de gairebé 90 pàgines, a una dona, la seva companya Dorine, a qui acabaven de diagnosticar una malaltia degenerativa.

Davant la davallada física inevitable, el sentiment es mantenia, impertèrrit, retroalimentat pel passat i, també, pel present, projectant-se sobre un futur certament trist, tristament cert. Més enllà de la seva talla intelectual o humana, en els temps de la insuportable lleugeresa del cant a l'amor, de la trivialització dels sentiments, un ancià escrivia, a la seva companya de sempre, unes línies com aquestes, exemples d'una emoció intel·ligent:

« [...] Tu viens juste d'avoir quatre-vingt-deux ans. Tu es toujours belle, gracieuse et désirable. Cela fait cinquante-huit ans que nous vivons ensemble et je t'aime plus que jamais. Récemment je suis retombé amoureux de toi une nouvelle fois et je porte de nouveau en moi un vide débordant que ne comble que ton corps serré contre le mien. [...] »

I finalitza així:

«Nous aimerions chacun ne pas survivre à la mort de l'autre. Nous nous sommes dit que si, par impossible, nous ­avions une seconde vie, nous voudrions la passer ensemble.»

Una història com aquesta és susceptible de convertir-se en rebombori mediàtic. Minoritari, si es vol, però rebombori. Tant se val, perquè la llicó vital d'André i Dorine és, a fi de comptes, molt senzilla: val la pena morir quan, arribat el moment, ha valgut la pena viure. Descansaran en pau. Amb tota seguretat, perquè la seva vida i la seva mort van tenir sentit i encoratjaran a qui, malgrat tot, continua buscant...

* * *

P.D.

"Caminas diez pasos hacia la utopía y la utopía se aleja diez pasos.
Caminas veinte y se aleja veinte más.
Pero para eso sirven las utopías: para caminar"
(Eduardo Galeano).

* * *

16 d’ag. 2007

Tou i espès


















* * *

Com un toffee perdut a la butxaca,
com una cervesa oblidada al sol,
avui em sento tou i espès...
Com la llengua en un matí de ressaca,
com l'asfalt en ple agost,
avui em sento tou i espès...

Això de l'estiu és un neguit,
no descanso de dia, tampoc de nit...
Ben tocades les vuit,
arribo a la feina adormit,
sense dutxar, mal pentinat,
suat, deprimit i emprenyat...

El mar queda lluny,
el carrer és buit i l'aire calent,
i és que ja no surt ni el nou del dilluns.
Els dies llisquen poc a poc, lentament
cap unes vacances que espero fa temps...

El sol pica sobre la persiana abaixada,
mentre el merma, impàvid, fa la migdiada.
Fer la compra és un seguit d'entrebancs,
han tancat botigues, bars i forns de pa,
quioscos, cases de barrets i estancs...
Mai comprar tabac
havia estat tan complicat!

Amb tot això de l'estiueig,
la vida social és un degoteig.
Amics i coneguts van marxant
al Brasil, Califòrnia o Vietnam...
Poc que he badat i ja estic sol,
m'he quedat com un mussol!

Només quedem a ciutat
una colla de pringats...
En un no res faig la llista:
una cantautora i un taxista,
cent jubilats i vint turistes,
sis camells i tres periodistes,
quatre guàrdies i algun regidor,
una parella de frares i un servidor.

Mai no hem quedat
però ens trobem sovint a mercat,
ens creuem al carrer estret,
o a correus o a la cua del carnet.

Com un toffee perdut a la butxaca,
com una cervesa oblidada al sol,
avui em sento tou i espès...
Com la llengua en un matí de ressaca,
com l'asfalt en ple agost,
avui em sento tou i espès...

Això de l'estiu és un neguit,
no descanso de dia, tampoc de nit...
Ben tocades les vuit,
arribo a la feina adormit,
sense dutxar, mal pentinat,
suat, deprimit i emprenyat...

Cada tarda és com una transició:
mai se sap si comença o si tomba,
és llarga, feixuga i tonta.
Fins que no arriba la foscor,
no hi ha vida, gent ni remor
al sorral de plaça o al pati de l'orfeó.

Compte amb les terrassetes:
des que no cobren en pessetes
les cadires són les mateixes,
malgrat les queixes,
però està clar que els preus no!
Si us plau, mesura i contenció,
que ens arruïna la consumició
i per fer el got no hi ha subvenció...

Si no plou, hi ha sequera,
amb aquesta xafogor
se m'està marcint la flor
que tinc al bell mig de la regatera.

Ja m'ho deia la mare i el capellà,
i el mestre i el líder del sindicat.
A aquest món vens a guanyar-te el pa,
i si no ets un sant o un espavilat
del teu destí mai no et salvarà
ni la rifa ni l'aire condicionat...

I jo, l'únic ateu del carrer,
m'he trobat pregant,
gairebé cridant,
amb força ànim i molta fe:
si us plau, que es faci la tardor!
Ves aquí,
qui ho havia de dir...
El que fa la calor...

* * *