31 de des. 2011

2011 + 1

2011 + 1? No és per superstició, però tal i com ha anat el 2011 per a molta gent i tal i com pinta el 2012, val més anar amb cura i no esmentar el nom de la fera al títol, no fos cas.
No sé si les retallades afectaran els Reis d'Orient (diuen les males llengües que només desfilaran dos, per estalviar), els carnavals, la setmana santa, el lliurament dels Oscars, els horaris del futbol, el festival d'Eurovisió o la collita de calçots. Tampoc no acabo d'entendre perquè un any que tothom diu que serà tan dolent ha de tenir un dia més, com si ens agradés perllongar el patiment. 
Desconec si, per mimetisme o per estimular el consum, les retallades faran baixar els preus del transport públic, els índexs de referència dels interessos de les hipoteques, els peatges, les multes, les tarifes telefòniques, les comissions bancàries o els carburants.
De manera que, sense més preàmbul, a tots i totes els que en algun moment passeu per aquest bloc, us deixo  un missatge d'esperança i bon rotllo per al nou any que està a punt de començar, tot desitjant-vos que us vagi tot molt i molt bé. 
Bonus track:  en aquest mateix bloc, a la columna de la dreta, a la "caixa de música", trobareu un regalet per a tots aquells que creuen que el concert d'any nou pot ser una cosa menys estirada que la racció tradicional de valsos vienesos, on un públic d'upa només mou alguns músculs facials per expressar que s'ho està passant d'allò més bé. Us deixo una peça gens solemne, de música vitalista i destinada a fer-vos bellugar el cos. Són The Cat Empire, amb una versió jazzie del seu tema Hello. Espero que us agradi tant com a les dues noies de la primera fila del públic.
Per cert, el tema està gravat en directe a les Max Sessions de la Sidney Opera House. Austràlia queda una mica lluny, però aquí, amb la pela que ens hi hem gastat en espais d'alt standing, podríem anar prenent nota i mirar d'ampliar-hi usos i usuaris...
- - - 
* Fotografia: Josep M. Bru. Rambla dels Montcada, a tocar de les adoberies.  Vic, desembre de 2011

29 de des. 2011

Grua solitària

Una imatge poc freqüent: un exemplar solitari de grua (Grus grus) a la maresma de les Filipines, a tocar de la T1 de l'aeroport del Prat. 
Fotografies: Josep M. Bru. Espai natural del Remolar-Filipines. 29 de desembre de 2011.

28 de des. 2011

Portalet (2)


El Portalet. Rambla dels Montcada. Vic. Desembre de 2011.

27 de des. 2011

Portalet (1)

Portalet. Rambla dels Montcada. Vic, desembre de 2011.

22 de des. 2011

Malgrat tot


Malgrat tot, he arribat al desembre d'un any carregat de motius per a la indignació, la desconfiança i la desafecció... però com les branques tossudes d'un arbre escapçat, em trobo amb els veïns, els amics, els coneguts o els saludats i els continuo (i continuaré) desitjant unes bones festes...
Malgrat tot, potser perquè no soc sinó una branca tossuda, no resignada, d'un arbre escapçat, convertit en paperera o cendrer,  necessito (i necessitaré) com cada any, quan arriba el fred, una abraçada, una encaixada de mans, un petó o un somriure còmplice...
Malgrat tot, potser perquè la resignació és el preludi de la mort, continuo (i continuaré)  burxant perquè la consciència de grup, de tribu o de clan, em porti de la nació a la [indig]nació i viceversa. Perquè les banderes no siguin el decorat d'una farsa, sinó el teló d'una llibertat personal i col·lectiva, els llençols d'un somni tendre i alhora real...
Malgrat tot, potser perquè continuo (i continuaré) sent una branca tossuda d'un arbre escapçat, ara només vull desitjar-vos que tingueu bones festes...

18 de des. 2011

Fer el ridícul


En aquest bloc he fet broma diverses vegades amb les anomenades "faltes de fotografia", referint-me gairebé sempre a rètols (de petits comerços, particulars o empreses) amb faltes d'ortografia.
Per una regla elemental de proporcionalitat, l'error és més greu i, per tant més censurable, quant més gran  és el volum de l'anunciant, entenent que els mitjans disponibes i la cura que s'hi hauria de tenir són, també, més grans.
N'he vist de molts colors: errors divertits, pasterades gramaticals que fregaven un contingut surrealista o, simplement, una lamentable deixadesa pel que fa a la llengua...
Ara, però, entenc que la cosa és més greu: Google Maps, una eina creada per una empresa que manega (i de quina forma!) els fils de la xarxa, l'ha pifiada d'allò més. Els noms de carrers, places, avingudes, passatges i multitud de vies públiques d'aquests país s'han transvestit a un nom nou que ningú sap massa bé ni amb quin criteri ni amb quina intenció s'han modificat.
Hi ha exemples per emplenar cabassos, però deixeu-me posar un. A Vic, al barri de Santa Anna, hi ha el carrer de Puiglagulla, que recorda el santuari del mateix nom que hi a uns quants quilòmetres, prop de Vilalleons. Doncs bé a les eminències de Google no se'ls ha acudit res més que traduir el nom del carrer a "calle de Pico la Aguja".
Puiglagulla és, d'altra banda, un terme que obté 15.700 resultats al cercador Google, el més utilitzat hores d'ara a Internet. És a dir, que no s'han consultat ni a ells mateixos. Això que han fet es pot  descriure amb molts qualificatius, però tractant-se de l'empresa que es tracta, de l'eina que es tracta i d'una traducció absolutament prescindible,  no se m'acut res millor que anomenar-ho així:  Google ha fet el ridícul...


1 de des. 2011

Faltes de fotografia (3)

Moltes gràcies, però sense faltes quedaria molt millor...

28 de nov. 2011

Doneu-li un punt de suport i s'hi instal·larà....



Érase un gato a un radiador pegado,
érase un gato acomodativo,
érase un gato señorón y pasivo,
érase un respiro ralentizado.

Erase un adorno inanimado,
érase una mirada lesiva,
érase una foca panza arriba,
era un ergónomo sintetizado.

Érase el muermo de una estera,
érase un bostezo superlativo,
huelga hasta final de primavera.

Érase un esfuerzo tacaño,
quietísimo gato, plasta de fiera,
que por no mover, un pedo al año...

21 de nov. 2011

19 de nov. 2011

Faltes de fotografia

Interior botiga. Rambla de Catalunya. Barcelona.

13 de nov. 2011

La Bilinguàrdia


El desdoblament català - castellà de La Vanguardia continua portant-li algun problema al diari barceloní. Sense arribar al nivell de la doble personalitat de "Llegeixo / Leo Messi", l'edició en català d'avui, diumenge 13 de novembre de 2011, porta un altre parany. Un magnífic article d'Enric Juliana sobre la realitat política italiana ("La llegenda del Gran Venedor", en un itinerari que va d'Enrico Berlinguer a Silvio Berlusconi, passant per Bettino Craxi) comença a la pàgina 4 en català i acaba a la pàgina 5 en castellà...
De fet, és tota la pàgina 5 -dins de l'edició catalana- la que està en castellà: encapçalament, article, peu de foto i anunci de mitja pàgina de Mercedes-Benz. Posats a pifiar-la, podrien haver-ho fet a l'inrevès: haver començat l'article en castellà i fer la pàgina 5 en català. Així ens haurien proporcionat el plaer de poder trucar al concessionari més proper de "Mercè-Benz" i encarregar -en català, per descomptat- un C 220 CDI automàtic del 2011, que aquest mes està disponible per només 28.900 euros. És una autèntica llàstima...

6 de nov. 2011

El pes de la palla

És diumenge, és d'hora i plou. Faig l'excursió preceptiva al quiosc habitual. Compro La Vanguardia per 2,50 €. Tant fa que les notíces siguin bones, dolentes o dolentíssimes. El preu no es toca i no es pot regatejar.
És diumenge, és d'hora i plou. Si matino, m'estalvio cues. Odio les cues de diumenge al quiosc. Sempre trobes algú que va a buscar el fascicle, la corbata, la paella, el ganivet japonès, la sopa de sobre o el devedé bescanviable pels cupons que ha estat retallant des de Setmana Santa fins ara. I per acabar d'adobar-ho, resulta que tots els complements tenen un preu visual: 5,95, 6,95, 9,95,... Sempre amb 0,95 de decimals, amb la qual cosa el client aprofita per buidar la butxaca de xavalla i pagar els 95 cèntims amb una munió de monedes de totes les mides i colors possibles, entretenint-se en complicats càlculs financers...
És diumenge, és d'hora i plou. Enllestit el tràmit, me'n torno cap a esmorzar ben carregat, perquè el diari de diumenge no és un diari normal. A banda de la tirallonga de cupons i les ofertes de coberteries, collarets i concerts de música clàssica, porta un grapat de suplements. Arribats (el diari i jo) a casa, el peso. Tots els components del kit dominicial (diari, suplements Diners, Motor, magazine, revista del subscriptor, full de cupons d'una tauleta i catàleg de joguines) fan 945 grams. El diari pelat, sol i esventrat de reclams, es queda en només 240 grams. M'han venut, sense opció de negociar, 705 grams de palla.
És diumenge, és d'hora i plou. Els 705 grams de palla han anat a parar, impol·luts i sense fullejar, al cubell del reciclatge, mentre llegeixo la crònica de Joan de Sagarra i m'assabento de que ha esmorzat estofat de bou maridat amb Bru de Verdú i, per postres, un havà Upmann de calibre 46. Això és el que hauria de portar encartat el diari de diumenge i no tanta galindaina ni tanta collonada.  Això és gra i no palla, sí senyor...

1 de nov. 2011

Dues mans

Dues mans, dues persones, dues edats. Un contrast coherent, perquè la vida és com una successió d'onades: darrera de les que moren a la platja, em van venint de noves, unes i unes altres, nit i dia.
Onades d'avui, dia de Tots Sants, l'Omnia sanctorum catòlic, dia en que alguns recorden els que ja no hi són mentre els diaris porten la notícia del naixement de la set mil milionèsima persona que habita al planeta: Danica May, una nena filipina. 
Mans i onades. Una creença: avui, tots sants. Una certesa: demà, tots morts. I d'altres onades, avui desconegudes, que continuaran arribant, unes i unes altres, nit i dia, dia i nit...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Barcelona, juliol de 2011.

30 d’oct. 2011

Oració horària


Aprofito les paradoxes d'un diumenge de 25 hores, en el que m'he llevat a les 8:05, però he parat el despertador  a les 9:00. Minuts més tard, quan arribo al facebook, trobo un conegut que es queixa que ningú no ha canviat l'horari dels seus fills que, indiferents a les decisions pressumptament estalviadores, continuen amb el seus ritmes vitals i l'han tret del llit a la mateixa hora real del dia abans, després de ballar-li una polca sobre la bufeta.
I és que quan més va, més inútils em semblen aquestes mogudes horàries. Sé que avui, si els busco, trobaré uns quants informes, editorials i articles parlant de la bondat d'aquesta mesura, que implica un estalvi de milions d'euros. Desconec la metodologia que segueixen aquests càlculs, però vull imaginar-me'ls científics i basats en l'estudi d'una pila de variables. Tot plegat seriós i que realment fonamenta l'eficàcia d'endarrerir l'horari durant el semestre amb menys hores de llum solar. Vull creure-m'ho.
Però si m'ho rumio dos cops i començo a pensar que vivim en un país amb un important desgavell d'horaris i amb una preocupació pel medi ambiert més aviat hipòcrita, el canvi horari em deixa fred. Tenim uns  horaris laborals i comercials incoherents. Hi ha una pausa massa gran a l'hora de dinar i pleguem de treballar més tard que la majoria de països d'aquesta entelèquia anomenada Unió Europea. Continuem amb una programació de TV o d'espectacles tardana i massa desplaçada cap a horaris nocturns. O partits de futbol que comencen a les 22:00 i acaben a les 23:45, com si ens sobréssin els watts....
Si de debò preocupés l'estavi energètic, els partits de futbol es jugarien diumenge a les 16:00. Plegaríem de treballar a les 18:00. Algunes botigues no podrien tenir les portes obertes de bat a bat mentre la calefacció va a tota pastilla. Els milers de milions d'euros invertits en trens buits i aeroports inútils s'haurien invertit en transport públic, ràpid i eficient allà on fa falta de debò...
I, posats a fer, ara que se'ns acosta, inexorable, una altra campanya electoral, els partits podrien deixar de fer milions de trameses de propaganda per passar a exposar arguments sòlids, honestos i realistes, per intentar convencer-nos de que el seu programa s'ho val. Que també s'ho val l'esforç d'anar-los a votar i triar, al mateix col·legi electoral, una papereta -amb llistes obertes!- sense haver llançat, abans, tones i tones de paper. Vull creure-m'ho.
Mentre això no passa, aprofito aquest llarg dia de vint-i-cinc hores per reivindicar que tots els diumenges, a partir d'ara, siguin de vint-i-cinc hores. Jo ja em comprometo, ara i aquí, a fer molt estalvi energètic tots aquests diumenges, per tal de no agreujar l'economia mundial.
Aviam si entabano algú de Fitch. O de Standard & Poors o de Moodys, perquè si ells ho veuen bé, segur que cola...
Amén

27 d’oct. 2011

Un entorn nutritiu


Vaig rebre, a casa i fa molt poc, una visita inesperada. Una estudianta de Biotecnologia, convidada a dinar. Tot plegat, molt cordial: converses d'aproximació, de vegades divertides, de vegades un pèl més serioses. De sobte, a les postres, la jove es va mig incorporar, es va palpar un maluc i, amb entusiasme, va dir:
- Voleu veure les meves cèl·lules?
Vaig aixecar les celles, però el que va passar a continuació va superar les meves expectatives.Va treure de la butxaca un mòbil i ens va mostrar unes fotografies fetes amb microscopi:  ens va assegurar que es tractava de cèl·lules d'ovari de hàmster...
Després va mostrar unes altres, d'un recipient que semblava una gerra de cervesa de blat a mig consumir. Però no: eren fotos d'una cosa anomenada "entorn nutritiu" i que era, en realitat, un flascó amb líquid fetal boví.
Vaig dissimular tant com vaig poder, però he de reconèixer que, des d'aquell dia, cada vegada que paladejo la meva cervesa preferida, em vénen al cap i a la gola una pila de sensacions tèrboles.
I és que hi ha qui troba en la ciència plaers inexplicables. Vés a saber què més hi ha emmagatzemat en aquell coi de mòbil...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Proteïnes crues. Octubre 2011. 

20 d’oct. 2011

Embolics als tribunals

Disorder in the American Courts és un llibre que transcriu diàlegs reals, recollits per periodistes i reporters al llarg dels anys als tribunals dels Estats Units. N'hi ha de tot tipus: absurds, malentesos, paradoxals,... Transtorns de la comunicació al medi judicial, en el que la severitat de les situacions acaba per generar algunes converses còmiques o surrealistes. Un exemple és la següent conversa entre un forense, que intervé com a testimoni, i un advocat:
Advocat:   Doctor, abans de practicar l'autòpsia, va comprovar el pols?
Testimoni:   No.
Advocat:   I la pressió arterial?
Testimoni:   No.
Advocat:   I no va comprovar si el pacient respirava?
Testimoni:   No.
Advocat:   Llavors... és possible que fos viu quan va començar a fer-li l'autòpsia?
Testimoni:   No.
Advocat:   I com pot estar tan segur, doctor?
Testimoni:   Perquè el seu cervell era sobre la meva taula, en un pot de vidre.
Advocat:   Bé... però tot i això, no podia el pacient continuar viu?
Testimoni:   Bé, sí, és possible que continui viu i fent d'advocat vés a saber on...
* * *
Fotografia: J.M. Bru. (Domus, Vic, octubre 2011)

16 d’oct. 2011

No Jobs, no Hope, no Cash

‎"10 years ago we had Steve Jobs, Bob Hope and Johnny Cash. Now we have no Jobs, no Hope and no Cash" 
(Mr. Anonymous by Twitter)
* * *
Foto: J.M. Bru. Vic,  octubre 2011

La minimaleta mexicana

La maleta mexicana és el nom d'una exposició temporal de fotografia, instal·lada actualment al MNAC de Barcelona, la qual es pot visitar fins el 15 de gener de 2012. El material que s'hi exposa és una mostra dels 4.500 negatius de fotografies fetes durant la Guerra Civil espanyola i que, després de molts anys  i un llarg periple, s'han pogut recuperar. 
Són imatges de tres fotoperiodistes mítics: Robert CapaGerda Taro i Chim (David Szymin). Tres persones que, a més de la seva qualitat com a fotògrafs, tenen en comú el fet d'haver mort joves i amb la càmera a les mans. Són imatges de primer ordre, documents del front i de la reraguarda, que il·lustren sobre un període cabdal en la història d'aquest país.
Malgrat això, cal dir que el muntatge de l'exposició presenta mancances importants: les reproduccions dels contactes són d'una mida inadequada (massa petita!), dificultant-ne la visió i obligant a una aproximació que, els dies de gran afluència, converteix la visita en un via crucis desesperant. A més, sovint, entre els contactes i el públic hi ha vitrines horitzontals. que es converteixen en incòmodes obstacles. De la mateixa manera, el tamany de la font dels textos informatius és inapropiat.
Per acabar-ho de rematar, el catàleg de l'exposició es ven en un pack de dos volums -que no es poden adquirir per separat- a un preu excessiu (85 €) i a les sales de l'exposició no es poden fer fotografies, cosa que no passa a la resta del MNAC.
La maleta mexicana és,  doncs, dues coses alhora: l'exposició d'un material excepcional que val la pena conèixer i un nyap museístic important, que ha convertit el visionat d'unes fotografies en un homenatge a la miniatura. Si podeu, no us la perdeu, però si em permeteu un consell aneu-hi amb lupa i amb binocles. I això no ho diu només un  servidor, sinó gent tan acostumada a les exposicions de fotografia, com l'Isabel Steva Colita, que rondina (i amb tota la raó) al seu facebook. Avisats quedeu.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. MNAC, Barcelona. Octubre de 2011.

8 d’oct. 2011

Tast de Sopa

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida. I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert...
The Edge (Dave Howell Evans, guitarra d’U2)
* * * 
El 6 de setembre, tres dies abans del primer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, els Sopa de Cabra van fer un assaig general al Club Sant Jordi. Davant d’unes dues-centes persones (familiars, amics, diversos coneguts i alguns saludats), el grup feia els darrers retocs als temes seleccionats del seu repertori. Sense la luminotècnica ni el decorat de l’escenari del Palau, era, però, la darrera gran prova del grup abans de tornar a tocar en públic.
Vint-i-cinc anys després de la seva fundació i deu anys més tard de la seva dissolució, els Sopa tornaven. I a l’engròs, emplenant tres dies consecutius el Palau Sant Jordi. Més de cinquanta-quatre mil persones. Una fita mai assolida abans per un grup de rock català. Una fita que recorda que el rock és música popular i que un país normal, a més del seu folklore i de les excel·lències minoritàries, també necessita de fenòmens massius per obtenir la seva cohesió, per assolir un tot cultural com a suma de parts complementàries... Un país normal és un país amb concerts on la gent “crida la seva vida”.
Tast de Sopa és un petit testimoni de l’assaig del 6 de setembre. Podeu veure les fotografies al City Arms de Vic, fins el 15 de novembre, però si la distància (o la mandra, perquè enganyar-nos...) és més gran que la curiositat, podeu veure-les clicant aquí.
Bru Two: Josep M. Bru (1957) & Anna Bru (1989) / City Arms, Vic / On: 7.10.11 / Off: 15.11.11.
AgraimentsJaume Soler "Peck" / Pep Bosch / Ignasi Roviró / Konrad Czerwinski.

8 de set. 2011

All you need is love

 Continuo pensant que tot el que necessitem és amor, però també penso que no n'hi ha prou amb dir-ho... (John Lennon)
***
 Foto: J.M.Bru, Barcelona, 6 de setembre de 2011

28 d’ag. 2011

Madrid, en blanc i negre

Galeria d'imatges: clicant aquí 
Quan fa uns mesos, vaig comprar les entrades per l’exposició d’Antonio López al Museu Thyssen de Madrid havia tingut en compte algunes coses: com viatjar-hi, si la calor seria molt forta, l’allotjament,... Coses normals, gens extraordinàries. En el que no hi vaig pensar va ser en la visita del Papa Benet XVI a la capital de l’estat espanyol. Simplement, la desconeixia.
Vaig descobrir Antonio López gràcies a un altre pintor, Carles Vergés. La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure alguna obra seva va ser en una galeria ja desapareguda (Cyprus, a Sant Feliu de Boada) i recordo molt bé la impresió que em van causar dues estàtues seves (Hombre i Mujer). Admiro l’obra de l’artista manxec, però també la seva actitud vital, humil, senzilla i, alhora, tossuda i persistent. Tal i com jo les veig, les seves pintures intenten  copsar el diàleg continu que mantenen els colors amb la llum i, per això mateix, introdueixen el temps en la pintura: López em sembla llum, temps i color.
Unes setmanes abans del viatge, vaig saber que coincidiríem amb la visita del Papa Ratzinger i amb l’anomenada JMJ 2011 (Jornada Mundial de la Joventut). Davant les dificultats per canviar les dates, vàrem decidir que -malgrat la previsió d’aglomeracions- mantindríem les dates del nostre viatge, de manera que, juntament amb la meva família, m’he convertit durant uns dies en testimoni involuntari de l’esdeveniment i, també, d’alguna de les reaccions que ha provocat. D’això, n’ha quedat un seguit d’imatges i algunes reflexions.
Ara no és moment, crec, d’escriure sobre aquestes reflexions. O, com a mínim, no de fer-ho en profunditat. Per diverses raons. Hi ha hagut tot un moviment mediàtic i institucional molt potent al voltant d’aquesta visita, amb dos objectius molt clars: un, el de presentar la visita del Papa com un esdeveniment multitudinari i exemplar i dos, minimitzar i descontextualitzar  les reaccions contràries a les formes d'aquest esdeveniment. Hi ha moltes mostres d’això, moltes, però un exemple paradigmàtic és l’editorial de La Vanguardia del 21 d’agost de 2011.

Així que, tot i que es un tema llarg i complex, ara vull, només, mostrar algunes de les imatges que vàrem capturar a Madrid. Són dels dies 17 i 18 d'agost, en diferents moments i a diversos indrets de Madrid. El blanc i el negre no és, almenys en aquest cas, una opció estètica. És, vol ser, una opció de concepte, un intent de mostrar el reduccionisme al que porta la polarització: el blanc pontifici versus el negre ateu, titllat de radical i intolerant. Una polarització que ens arriba, amb el signe dels temps que corren, amb previsió d’incrementar-se notablement en un futur molt proper.
És, també, un retorn en el temps, a uns temps que semblaven superats i que, definitivament, no ho estan.
Blanc i negre. Portats a l'extrem signifiquen llum absoluta o foscor, la desaparició de la gamma,dels grisos i dels matissos. Més que mai, necessitem del color, de la riquesa de la llum (de les llums!) i del diàleg amb el temps. Més que mai, necessitem mirades com la d'Antonio López.
* * *
Fotografies: Anna Bru i Josep M. Bru, Madrid, 17 i 18 d’agost de 2011. Ens vàrem acompanyar, un cop més, la Marga i la Marta, i la seva paciència infinita.

15 d’ag. 2011

Collonades (1)

Ningú no és responsable de la cara que fa quan dorm. No els la tingueu en compte.
(Collonades. Joan Fuster)
* * * 
Foto: J.M. Bru. Xim 

6 d’ag. 2011

Un país format (2)


Sé què i on va estudiar la meva quiosquera: és llicenciada en filosofia. 
Sé què i on va estudiar el meu cambrer habitual: és politòleg. 
Sé què i on va estudiar la dependenta de la botiga on acostumo a comprar la fruita: és periodista...
En canvi, de vegades penso que no sé ni què ni on van estudiar alguns arquitectes... En un quiosc? En un bar? O en una botiga de fruita?

2 d’ag. 2011

Un país format

Aquest és, decididament, un país format i que inverteix en capital humà. Vas a comprar el diari i te'l ven una llicenciada en filosofia. El cambrer? És politòleg. Comprar fruita? Una periodista. I això és nota. No hi ha converses trivials sinó petites tertúlies  sobre l’epistemiologia de la vida quotidiana...
* * *
Foto: nit de Cap d'Any, desembre 2010. Donosti. JM Bru

31 de jul. 2011

Amy Winehouse: el darrer necroci

Amy Winehouse va aparèixer morta a casa seva, a Camden Square, al nord de Londres, el 23 de juliol. No cal entrar en detalls ni de la seva vida, ni del seu talent musical. La seva peripècia vital està explicada en milers de webs a les quals es pot accedit fàcilment: només cal teclejar el seu nom a Google per tenir l’abast un gran nombre d’articles, notícies, blocs, vídeos, fotos,...  

No ha hagut de passar ni una setmana perquè les botigues de Camden Town, el seu barri de tota la vida, estiguin farcides de samarretes rememorant-la. Allò que en vida semblava una carrera artística amb importants interrogants, abocada a la cancel·lació de compromisos per un comportament professional irresponsable, ha esdevingut amb la seva mort allò que els manuals del màrqueting defineixen com una oportunitat de negoci.

No és, per descomptat, el primer cas. Tampoc no serà el darrer, però la celeritat en la creació d’una nova icona comercial és impressionant. Un desastre de vida personal, una veu característica i uns trets diferencials es combinen per ser un producte de comercialització ràpida i èxit gairebé segur. Mort + negoci = necroci.

A l’Amy la ploren ara, a la plaça, desenes de fans sincers. També la deuen plorar els camells del barri, tenint en compte la seva generositat a l’hora de proveir-se de substàncies per a ella mateixa i per als seus amics o companys de farra. A aquests, la mort de la cantant sí que no els ha estat negoci...

Amy, descansa en pau, allà on hagis anat a parar. Al cap i a la fi, el que has deixat enrere, tampoc no paga tant la pena...
- - - - -  
Foto: Gtres 

29 de jul. 2011

El llenguatge perdut de les grues.


Grues. Fan obres al costat de casa. El soroll és important i miro per la finestra. Veig com l'operari d'una excavadora mou i remou, apila i amuntega la runa. És un home gros que, des de la cabina, mostra un excel·lent domini de la màquina amb els moviments sincrònics de les dues manetes que subjecta.
Obres. Aquesta deu ser la única obra d'una certa dimensió que s'hi fa al centre i que ha començat ara. Les altres que recordo són rematades, l'acabament de  promocions començades fa mesos: can Furriols, can Rocafiguera,...
Grues i obres. S'acosten les set del vespre i espero en candeletes que l'home gros acabi la jornada i comenci el cap de setmana per deixar de sentir el soroll de la màquina, de la runa que cau, de l'enorme pinça que esgarrapa i furga el terra. Una de les poques, potser la única, grues que encara rondina, crida i gemega aquest estiu és la que tinc a la vista, a l'altra banda del vidre, seguint obedient les instruccions de l'home gros que la remena...
Obres i grues. I em ve de pensar que, fa només uns mesos, potser un parell d'anys, des de qualsevol turó es podien comptar les grues, marcadors d'obres, al voltant de les quals segur que hi havia una colla de gent, veïns, que cada dia devien esperar impacients que arribessin les set de la tarda. Especialment, els divendres...

26 de juny 2011

Sachsenhausen, 66 anys després



El 17 d'abril de 2011, 66 anys després del seu alliberament, els supervivents de l'antic camp de concentració de Sachsenhausen (35 kms. al nord de Berlin) es reuneixen per commemorar-lo.

19 de juny 2011

Es diu Protasi i ha nascut avui

Es diu Protasi i ha sortit de l'ou avui, diumenge, 19 de juny, penúltim dia de primavera, sota el signe de Bessons. Es diu Protasi perquè avui és sant Protasi, però també es podria dir Romuald, Aurora, Gaudència o Bonifaci:  denominacions que formen part del santoral del dia.
Es diu Protasi i és un poll de gallina periquita. Ha nascut el mateix dia que (fa 57 anys) Kathleen Turner o (fa 64) Salman Rushdie, personatges als quals se'ls farà arribar l'oportuna comunicació de l'esdeveniment i una bossa amb batialles (ametlles confitades que es regalen amb motiu del bateig d'algú), tal i com marca el protocol.
Es diu Protasi i ha nascut en una escola. En una escola pública i catalana. Ha salvat la pell (o les plomes, vés a saber) perquè una mestra s'ha pres la molèstia d'anar -en ple diumenge- a veure com estava la instal·lació ponedora artesanal que ha confeccionat per als seus alumnes i se l'ha trobat nat, moll i despistat.
Es diu Protasi i està sa i estalvi. Dilluns coneixerà tota una colla d'admiradors: una cinquantena d'alumnes de 5è de primària que ara mateix encara no el coneixen, però que demà al matí enganxaran el nas al vidre per veure'l de prop. 
Es diu Protasi i, tot i la seva curta existència, ja és un pollastre indignat. No entèn de jornades, tisores ni sisenes hores, però intueix que si és viu i ha arribat a ser post d'aquest bloc (per modest que sigui, el bloc i el poll) és perquè hi ha algú amb vocació i que es creu la feina.
Es diu Protasi i, tot i la seva extrema joventut, ja ens hem fet amics. Tots dos compartim el reconeixement per a molts i moltes professionals que fan i han fet possible que mots altres protasis hagin nascut en diumenge i hagin sobreviscut.
Es diu Protasi i ha nascut el mateix dia que milers de persones s'estan manifestant als carrers de diverses ciutats,  també indignats, compartint la preocupació i l'inconformisme, encara que sigui diumenge, dia de sant Protasi, bessó de sant Gervasi i milanesos tots dos...
+ fotos de Protasi, clicant aquí

6 de juny 2011

El dia de tondre

Soler de n'Hug (Prats de Lluçanès), 28 de maig de 2011. Una colla de tonedors, procedents de diversos pobles, es troben en aquest mas per esquilar gairebé nou-centes ovelles. El dia de tondre és una cita anual, amb la primavera ja avançada. Un vell costum, una tradició que és manté gràcies a l'ofici d'aquestes persones...

27 de maig 2011

Paisatge per a després d'una campanya (1: Indignació)

En pocs dies, aquí i allà, han passat moltes coses. De sobte, l'efecte balsàmic dels anestèsics habituals deixen, valgui la redundància, de fer efecte i descobrim que la calma no és més que un decorat. I això tant passa a les places de Catalunya com a les d'Islàndia, el país on abans jugaven al monopoly amb daus de salmó i ara el fumen a peu de volcà, per estalviar...
Suposo que hi ha plats de lenta digestió, els quals s'han d'anar paint durant dies, abans d'obrir la boca per descriure'ls. Estic, encara, digerint la consolidació democràtica de determinades opcions antidemocràtiques; la deserció de candidats elegits al quals, de cop i volta, l'adversitat de les urnes els ha descobert una nova dimensió de la realitat, la qual, dies abans, semblava ignota o, també, la tornada a la normalitat d'algun cap de cartell a qui algun cartell amb la imatge del seu cap havia dissimulat fins el punt de fer-lo gairebé tan irreal com el seu programari, víctima d'aquell soft d'edició electoral conegut com votoshop...
Però el motiu d'aquest post és més simple, més senzill, menys metafòric... És, només, la reacció davant una imatge que reflecteix una violència injustificable, mal justificada (la higiene, el futbol, les bombones,...) i, en definitiva, injusta. I és que, com diu una gata sàvia: no és el mateix fer una porra amb l'excusa d'un partit de futbol, que fer servir un partit de futbol com a excusa per treure les porres...
* * *
La foto és de la galeria de http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfoto 
Hi trobareu desenes de fotos sobre l'operació de "salut pública" d'aquest matí a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

19 de maig 2011

Potser que ens ho comencen a rumiar...

Imatges en directe de la Puerta del Sol. Un lloc simbòlic: el km 0 de l'Espanya radial, el melic del disseny centralista, però  també l'escenari de la protesta de gent que, més que saber què vol, té molt clar que és el què no vol...

  

  

  

  

  

20 d’abr. 2011

Sachsenhausen, seixanta-sis anys després

17 d'abril de 2011. Sachsenhausen, als afores d'Oranienburg. Una trentena de supervivents del camp de concentració nazi que hi va haver en aquesta ciutat,  es retroben en una cerimònia commemorativa del seu alliberament. Cada vegada són menys, cada any en queden menys: la mitjana d'edat és de 90 anys. 
Sachsenhausen té una història densa, la qual no va finalitzar l'abril del 1945. Pocs mesos després, els soviètics utilitzaven les mateixes instal·lacions com a centre de detenció i internament. 
Un diumenge assolellat d'abril, una colla d'ancians de mirada cansada però viva, es van retrobar per compartir records. Ells són, encara ara, un testimoni viu d'un període que cal no oblidar, perquè continuï sent passat i només passat, mai de nou present. 
 * * *
Fotografies: Josep M. Bru. Sachsenhausen, abril de 2011.
* * *

16 d’abr. 2011

Ich bin ein Berliner!

Taxista berlinès a Ku'damm, carrer comercial de Charlottenburg, en plena tasca de captació de clients. Els seus reclams: un Mercedes de 1960, una Barbie gegantina i un somriure enigmàtic...
* * *
Fotografia. J.M.Bru. Berlin, abril 2011.
* * * 

10 d’abr. 2011

Arribats i per arribar


El panorama musical és el que és i les notícies ens ho recorden. Sembla que, al mig de la crisi omnipresent, la música moderna catalana passa per un moment relativament dolç.
Exemples? Un grup que ho va deixar fa un grapat d'anys ven 35.000 entrades en dos matins, en una operació nostàlgico-comercial. Un parell de grups, ara de moda, poden accedir fàcilment a escenaris emblemàtics,  pàgines de diaris, monogràfics, anuncis estelars i devedés de "diumenge al teu quiosc". Una altra proposta, aquesta molt propera, ha assolit un parell de premis importants en menys de sis mesos i comença a tenir l'agenda de concerts plena...
Uns van arribar, van marxar i ara tornen; d'altres, gaudeixen de l'éxit i uns altres, que acaben d'arribar, l'ensumen. Sembla que la música del país, finalment, es va nodrint de diverses aportacions generacionals sense massa dificultat en el relleu. No sé si encara li hem de dir música moderna, però -xifres canten- el que sí és, és música popular.
Com que dels que triomfen ja se'n parla prou, m'agradaria parlar també dels que ara mateix estan treballant per consolidar una proposta pròpia i, qui sap, potser algun dia seran coneguts. Perquè d'aquest grup de grups, malauradament, molt sovint se'n parla poc, per no dir gens.  I és que els "arribats" generen negoci, però els "per arribar" i la seva promoció, no.
D'aquests grups que volen arribar, n'hi ha molts, sens dubte, però cal concretar i el millor és fer-ho amb el més immediat: vaig escoltar divendres un grup jove (cinc components, entre 20 i 22 anys) que porta per nom Galcats. Una proposta neta, honesta, que sona dignament i que apunta bé. No sé què els espera ni quin serà el seu futur, però ara i aquí s'ho estan treballant, amb una formació que suposa un maridatge curiós entre Osona i el Bages, amanit amb un divertit apunt celta: un dels guitarres és gallec i va obsequiar-nos amb un tema dedicat: "A minha terra". Per descomptat, els cal continuar polint temes, repertori i insistir en l'aprenentatge, però tenen quatre coses clares. Si teniu l'oportunitat, escolteu-los. Es diuen Galcats. Ni més, ni menys.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Cava de Jazz. Vic, 8 d'abril de 2011.
* * *

11 de març 2011

Tinc la casa plena de relíquies...

 
Aquesta tarda he badat una estona pel centre. He entrat en una botiga d’electrodomèstics i m’he aturat davant d’unes quantes cafeteres.  Sóc cafeinòman des que tenia tres anys, així que comprendreu que m’interessin les novetats que ofereix el mercat en aquest sector concret.
Embadalit estava, quan un venedor diligent se m’ha acostat i m’ha demanat si em podia ajudar. De fet, no era pas  voluntat de servei el que l’ha portat  a  parlar-me. Volia, d’això ja me n’he adonat,  aprofitar la meva curiositat per veure si en podia treure’n negoci, que tal i com està el pati una venda és una venda.
Anar garlant,  li he explicat que la cafetera de casa té un petit problema: el dipòsit de l’aigua va caure, se li va fer una petita esquerda i degota. Poc, molt poc, però perd aigua. Jo buscava la possibilitat de trobar un recanvi, perquè la resta de la cafetera està en plenes facultats infusives i efusives. Vull dir que funciona bé, molt bé.
El venedor trempat m’ha informat que aquella marca té ben bé una dotzena de models al mercat i quan m’ha demanat el model concret, jo, que no el recordava, li he explicat més o menys com coi és la cafetera. Llavors el venedor eixerit m’ha dit:
- Ui, d’això deu fer molt temps… Quan fa que la va comprar?
- Mmmm… Deu fer un parell d’anys. Potser tres….
- Ostres –em replica-, així m’ho posa difícil. No sé si ho trobarem això. És molt vella!
Reconec que s'ha regirat alguna cosa dins meu. He descobert, de sobte, que no tinc una cafetera, tinc una andròmina, un estri vell. Pitjor encara, molt vell!
M’he sentit malament, demodé, obsolet i ho he deixat estar. Sortint de la botiga tot m’ha semblat vell, molt vell. I en arribar a casa, tot ha empitjorat. He descobert que l’olla a pressió fa quatre anys que la tenim. Un rudiment. El cotxe ja l’he deixat en testament al Museu de la Ciència i de la Tècnica, per si els fa servei. I la grapadora ni en parlem. Una Petrus de 1980:  candidata a patrimoni de la humanitat…
He descobert que tinc la casa plena de relíquies, de vestigis. No és un habitatge: és un parc juràssic!
De manera que si mai passeu per sota el balcó de casa, prengueu precaucions…. Si vegeu caure olles, grapadores i altres estris, sapigueu que no ens hem tornat bojos. Simplement, fem descarregada…

P.D.
Per cert, aprofito la oportunitat: si algú sap d'algun brocanter que tingui dipòsits d’aigua per a una Krups Pelican, que m’ho digui. Si no és un addicte a la teoria de l’obsolescència programada, potser ens entendrem i farem fira.
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Març 2011. Saint Tròphime. Arlès.
* * * 

9 de març 2011

Obsessions

Amb la comunicació passa el mateix que amb el sexe: l'obsessió per les tècniques produeix impotència (Carles Feixa)

5 de març 2011

Bugada de peluixos

En una travessia de la rue Portagnel d'Arlès algú ha estès els peluixos al sol. Els ninos, acabats de rentar, pengen d'una corda corredera amb politges als extrems, practicable des de la finestra d'un segon pis. Són set -un per a cada dia de la setmana?- i encara degoten. Una dona, des d'una finestra del primer pis, m'observa mentre busco l'angle per fer la foto, tot fent gestos estranys amb el coll i els braços... 
Un rengle de set peluixos. Són com una filera del calendari, contrapunt divertit i tendre a la placa que hi ha a la façana d'una casa molt propera, on s'informa al transeünt que allà va ser detingut Joseph Imbert, resistent, alcalde d'Arlès i metge. Això fou el març de 1943. La Gestapo el va capturar per deportar-lo a un camp de concentració. La placa diu que mai no va tornar. En efecte, va morir a Mauthausen al gener del 1945, quan faltava poc menys de quatre mesos per l'alliberament del camp. Tenia quaranta-un anys.
Anys, mesos, setmanes...  Casualitat o no, entre el dia de la detenció del metge Imbert i el dia que faig aquesta fotografia, han transcorregut exactament seixanta-cinc anys i em ve de pensar que el temps és una dimensió complexa i curiosa, que tan aviat pot enfrontar-te al record d'uns moments cruels (uns de tants i tants moments de crueldat) com entretenir-te amb el càlcul trivial i superflu de l'estona necessària perquè set peluixos, set, s'eixuguin, estesos al sol, un tímid sol de finals d'hivern...
* * *
Foto: J.M.Bru. Arlès, març de 2011. 
Tema musical (per si us agrada la lectura amb banda sonora):
Damien Rice, Volcano (el trobareu a la caixa de música d'aquest bloc).
* * * 

3 de març 2011

Sara Negra

En un extrem de la Camarga, allà on el pla, els estanys i els Roines (el gran i el petit) s'ajunten amb el mar, conformant un paisatge característic, hi ha Saintes-Maries-de-la-Mer, un poble de cases de planta baixa i un pis, sense blocs d'apartaments verticals, tan típics d'altres costes.
Al centre, els carrers són farcits de botigues i restaurants, en un entramat que volta l’església. És en aquesta església on s'hi allotgen les tres santes maries que donen nom al lloc. Una d'elles és la Sara Negra, la patrona dels gitanos, a la qual veneren cada 24 de maig en una manifestació  multitudinària a la que assisteixen manouches i roms arribats de tota Europa.
Però la resta de l'any, la Sara Negra descansa a la cripta de l'església, una cripta de sostre baix i ennegrit pel fum dels nombrosos ciris i espelmes que hi encenen els devots. L'acompanyen fotografies, plaques, cartes, dibuixos, ninos,... Una munió ben curiosa de materialitzacions de la fe que desperta.
La Sara (o Sarah, que també l'anomenen així) té al seu costat un retrat de Ceferino Giménez, el "Pelé", qualificat com el primer sant gitano, però la seva és una altra història, allunyada en el temps i l'espai de la de la negra Sara. Si us hi acosteu a Saintes-Maries-de-la-Mer, al final d'una llarga carretera vorejada de cavalls, flamencs i marjals, allà la trobareu...

20 de febr. 2011

Senglars nedant

Diuen que els senglars tenen una gran capacitat d'adaptació. Cosa que, més o menys, vol dir que es busquen la vida. Abans éren al bosc o a la devesa. Ara, són on poden. On hi ha les garrofes. De senglars, n'hi ha a tocar de Barcelona o, fins i tot, dins ciutat. Contenidors. granges o abocadors són alguns dels escenaris en els que, darrerament, es desenvolupa la tragicomèdia del porc salvatge, antecessor del porc industrial, matèria primera de la qual se n'extreu el pernil (el dolç i el salat), la botifarra o el bacó, per posar només alguns exemples del que queda d'ells, un cop passats per la cadena de producció.
De senglars, ja n'havia vist abans, però mai a l'aigua. Potser capbussar-se és un fet habitual o ruinari a les seves vides. En tot cas, a mi m'ha sobtat i per això, avui, quan n'he vist un parell travessant la llacuna de la Massona, als Aiguamolls de l'Empordà, he pensat que éren com una mena de fugitius de la misèria. O de la gana. Senglars a la cerca de teca. Una mena de metàfora de les travesses per arribar a Tarifa o a Fuerteventura. Porquins [o humans] a la cerca de recursos, empenguts per l'instint de supervivència. Poden haver-hi tantes diferències o tantes semblances com vulgueu trobar. Al capdavall, la misèria porquina [o humana] sempre és porca, porca misèria...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. PNAE. Aguait del Bruel. Aiguamolls de l'Empordà. 19.02.2011.
La fotografia ha estat obtinguda amb un telescopi acoplat a càmera réflex. Disculpeu la poca qualitat: els senglars estaven a una distància considerable.
* * *

15 de febr. 2011

La darrera nit de l'any

Minuts després de les dotze, la nit perd el silenci. La ciutat ha tornat als carrers i la gent surt dels caus.  Els coets també surten d'arreu: per sobre les terrasses, els veiem enfilar-se, solcant la foscor fins esclatar. Entre espetec i espetec, tossudes, les onades tornen i tornen a tornar, una i altra vegada, a la sorra d'Ondarreta. És una nit més, però també és una nit menys. És la darrera nit de l'any...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Donosti, gener de 2011.
* * *

4 de febr. 2011

Vent del sud...

Fa temps, molt temps, que van tancar les mines de la vall d'Atxondo, al cor d'Euskadi. Les mines van funcionar fins el 1920. La darrera que va tancar es deia -ironies de la vida- "la Triunfante".  S'hi extreia mineral de ferro i coure, que es transportava en un tren de via estreta fins a Durango.
De les mines ja no queda gairebé res i per allà on transitava el trenet ara hi ha un sender que recorre la vall:  una passejada magnífica, que passa a tocar d'algun dels caserius més antics del país.  És una vall curta, a l'ombra del pic Anboto i solcada pel riu Arrazola. 
Hi ha dies que el vent de sud s'escola entre les muntanyes i travessa la vall a tota velocitat. Quan hi ha un dia ventós, les ovelles, que d'això en saben un pou, posen les parts pudoroses a airejar i les llanes a ventilar. Guaiteu si no, l'expressió de gaudi  de l'exemplar de la foto...
Fa temps, molt temps, que el tren ja no circula, però el vent, el trapella vent del sud, no ho ha deixat de fer... Sort en té: ell no depèn dels homes.
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Vall d'Atxondo. Desembre 2010. 

21 de gen. 2011

Viatge de tornada

Donosti, 31 de desembre de 2010. El bus de la línia 5, ple de gom a gom, fa el darrer trajecte de l'any: del Boulevard al barri del Antiguo. O potser era a l'inrevés?  Tant és, tant fa: era el viatge de tornada.

El tema musical del clip és del grup polonès Usta i es diu Banka Mydlana ("Bombolles de sabó"). Forma part del treball Pierwszy pocalunek ("El primer petó"). Usta ha estat tot un descobriment, però permeteu-me un consell: no escolteu gaire la seva música o no us la podreu treure del cap...

14 de gen. 2011

Ferros, aigües i llums

He aprofitat uns dies lliures, que em restaven de vacances, per recuperar els "ferros" (així en diuen a casa) i anar als aguaits dels Aiguamolls de l'Empordà: un indret que, a banda dels seus valors intrínsecs, té un alt valor simbòlic com a defensa del paisatge davant la civilització que l'envolta.
Tot i que no en tinc cap ganes de fer-ne apologia, per a mi aquest és un bon lloc per badar i practicar el digiscoping, una tècnica fotogràfica consistent en acoblar un telescopi (muntat sobre un  trípode i una pletina) a una càmera. És una forma d'aconseguir una aproximació important a la fauna (especialment, aus), sense importunar-la. El conjunt és una mica aparatós, però amb paciència i constància es poden assolir resultats decents, malgrat la dificultat d'obtenir imatges de qualitat i enfocades a distàncies considerables.
Deixo aquí alguna mostra del resultat. Espero que us agradin, però he de dir que les fotografies no tenen cap pretensió ni aspiren a res: són, simplement, imatges capturades durant dos matins d'hivern, assolellats i suaus, envoltat de ferros, aigües i llums. 
Val a dir que també hi havia fauna. De dos tipus. Una, la fotografiada, que gaudia de la tranquil·litat de l'espai i la bonança del temps. L'altra, la fotografiadora, formada per quatre humans ociosos per diversos motius, que retratava compulsivament  uns subjectes indiferents que, almenys fins ara, encara no reclamen cànons ni drets d'imatge. Que duri i perduri, pels segles dels segles. Amén.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. PNAE, Alt Empordà, gener de 2011.
* * *

2 de gen. 2011

El primer matí de l'any


Donostia, 1 de gener de 2011. A primera hora del matí, un home fa exercicis d'estirament a la platja d'Ondarreta, al costat  d'una de les escultures de Chillida que integren el conjunt "El peine del viento"
* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Donostia, 1.01.2011