Nadal a Madrid (II, dia)

Dia 2.

Voltem de bon matí pel Jardí Botànic, a tocar del Prado. L'hivern no és la millor època per visitar-lo, però és ara que som aquí, així que ens fem a la idea de com deu ser a la primavera o les primeres setmanes de l'estiu... La llum acompanya, en un magnífic matí asolellat de desembre. Els jardins són preciosos. També els hivernacles i la "estufa de las palmas". En unes terrasses ens trobem, inesperadament, la col·lecció de bonsais cedida per l'ex-president Felipe González.

Després de dinar, passegem pel Parc del Retiro. Algun músic, gent corrent, badant, remant, fent fotos,... Ens sorprèn la dimensió: aquest parc és gran, molt gran. 120 hectàrees, 60.000 arbres. És el que diu la guia, no els hem comptat.

Dins del parc ens acostem al Palacio de Cristal, on hi ha una exposició (En las entrañas del árbol) de l'Andy Goldsworthy , un escultor relacionat amb el land-art. És una instal·lació que juga amb l'espai, a partir d'unes unes cúpules fetes amb troncs d'arbre, dins les quals caben unes quantes persones dempeus.

Però el que havia de ser una visita tranquil·la, per gaudir-ne, es pertorba a causa d'uns segurates impresentables. Només entrar, una senyora histèrica i uniformada escridassa tothom que entra amb càmera, esgaripant que "no fotos, no grabar". No entenc tanta mania amb la prohibició de fotografiar. Total, que ens passem la prohibició estentòria pel forro i hem fotografiat tant com hem pogut i més...

Més absurds. En l'extrem oposat a l'entrada, hi ha una escultura oviforme, independent del muntatge central. Al terra, una cinta adhesiva, gairebé imperceptible, marca la distància exigida entre escultura i públic. Aquí, un altre segurata (una mica més amable, tot s'ha de dir) té per missió indicar al visitant que no la ultrapassi. Uns quants metres de cinta visible haguessin fet la mateixa funció, de forma molt més efectiva...

Més tard baixem per la Cuesta Moyano i arribem al Reina Sofía. No tenim gaire temps i seleccionem peces. Anem per feina, amb els riscos que això comporta. Dels itineraris possibles, aquest és el nostre tour: Juan Gris (La ventana abierta), Dalí (El gran masturbador, L'enigma de Hitler), Picasso (Dona de blau), Solana (La tertulia del café de Pombo), Rusiñol (Jardí d'Aranjuez). Dos moments a recordar:

Un, Gernika revisitat. Deu minuts per contemplar, per emocionar-se davant d'un dels símbols antifeixistes per definició. Picasso el va pintar en poc més de vint dies (concretament, entre l'11 de maig i el 4 de juny de 1937), en una cronologia magníficament retratada per Dora Maar...

Dos, de sobte (no en tenia ni idea que estaven aquí!) em trobo amb les escultures "Hombre" i "Mujer", de l'Antonio López García. Les havia vist fa un grapat d'anys, a la sala Cyprus de Sant Feliu de Boada. Em tornen a impactar, de tant humanes com són... Al costat, una mostra del perfeccionisme de l'Antonio López (des que el vaig descobrir, gràcies al Carles Vergés, que m'ha seduit...). És el quadre Madrid, desde Capitán Haya que l'artista considera inacabat, en procés de creació... des de 1967!

Malgrat això, malgrat tot, el Reina Sofía em torna a emprenyar, igual que ha passat una estona abans, al Palacio de Cristal. La part vella del museu està en mans d'un exèrcit de segurates, que semblen extrets d'un càsting de Fellini i que tracta al públic com si fossim xais.

D'altra banda i tenint en compte que l'entrada no és especialment barata (6 €, si no formes part d'algun "col·lectiu parasitari": joves, estudiants, gent gran, docents, etc.), crec que els queda molta feina per fer. Algun exemple:

Exemple 1: els rètols amb el nom d'obra i artista (poques vegades contenen més informació) estan fets amb font ínfima i estan ubicats a uns 70 cms del terra. Això provoca un seguit de recorreguts de distanciament - aproximació a l'obra exposada. Primer moviment: un cop d'ull general, a distància prudencial. Segon moviment: aproximació, amb el cap cot, fins un parell de pams del rètol, per llegir-lo. Tercer moviment: allunyament (de recules) cap a una posició prou allunyada com per recuperar una perspectiva acurada.

Exemple 2: el museu està farcit d'unes safates penjades de les parets, que haurien de contenir fulls explicatius i que, gairebé sempre, estan... buides!

Exemple 3: qualsevol altra publicació o indicació: catàlegs, audioguies, plànols detallats,... són opcionals i no entren en el preu de sèrie.

Exemple 4: vaig assistir, durant minuts, a la projecció de L’age d’or (1930) i Le chien andalou (1929), totes dues de Buñuel, considerades obres mestres del cinema surrealista, amb la llegenda "La lámpara ha llegado al fin de su vida útil. Por favor, reemplácela" subtitulant-les, sense que ningú del museu, absolutament ningú, prengués la més mínima iniciativa al respecte.

Exemple 5: la ubicació de les escultures de l'Eduardo Chillida és desafortunada: un espai poc il·luminat, desolat i isolat, fora d'itinerari, sense informació,... deixa totalment desdibuixada la mostra de l'obra de l'escultor basc.

Allí, gairebé a les palpentes, descobrim el text de l'homenatge de Chillida a Juan Gris, inscrit en la peça que li dedica:

Desde los límites que tú conoces, te saludo Gris,
Ácido Gris,
Gris difícil,
Introvertido Gris
Gris conciso

(../..)

------

Nadal a Madrid (II)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí