25 de gen. 2009

Faltes de fotografia (4)


Lapsus? Equivocacions?
Petites transgressions?
Tan és, tan se val,
si és un somriure
el que queda al final.

*.*

Fotografia: Josep M. Bru.
Gener 2009

*.#

22 de gen. 2009

Golf de Roses

El Canigó, des del golf de Roses

Dissabte, 17 de gener.

Participem en una sortida en barca pel golf de Roses, organitzada per l'APNAE (Associació d'Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà), amb gairebé un centenar de persones.

La sortida, que es fa habitualment al gener, és un recorregut pel golf, vorejant el litoral fins la desembocadura del Fluvià. Des d'allà -si les condicions ho permeten- la barca enfila mar endins. Enguany el mar estava molt tranquil, de manera que l'excursió va durar gairebé quatre hores, arribant a l'alçada del sud del cap de Creus, tot veient Cadaqués i Cala Jòncols. Després es va iniciar el retorn en direcció al Cap Norfeu, Cala Montjoi i port de Roses.

Un mascarell iniciant el picat, quan s'interposa una gavina...

En el trajecte a mar obert, es llença peix des del vaixell amb la intenció d'atreure aus pelàgiques (les que viuen, llevat del període de reproducció, al mar). Vam poder veure calàbries agulla, un gavot, desenes de gavines i gavians, mascarells i baldrigues.

Al bell mig del penya-segat, un niu de corb marí emplomallat.
Es pot distingir el forat per les marques de tifes blanquinoses

En arribar als penya-segats del Cap Norfeu vàrem veure un niu de corb marí emplomallat, un falcó pelegrí i diversos corbs marins (emplomallats i el més habitual, el corb marí gros).

Un gavià, esperant les sardines...

En definitiva, un matí fresc, però assolellat, entretingut per als aficionats a l'ornitologia, a la fotografia de natura o -com és el meu cas- els tafaners... Enhorabona als organitzadors, recompensats per l'èxit de la seva iniciativa.

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.
Golf de Roses, 17.01.2009.


*.#

18 de gen. 2009

Canvi de cap


L'ésser humà i el peix poden coexistir pacíficament
(George W. Bush)

* * *

Domènec Pérez, company blocaire, se m'ha avançat amb un titular idèntic al que havia pensat per a l'ocasió, però que importa, ara, això...

El cas es que hi ha hagut mudança a la Casa Blanca. George W. (W de Walker) Bush ha finalitzat el seu segon mandat i dona pas al nou president, Barack H. (H de Hussein) Obama, sobre qui s'han generat unes expectatives importants.

Com que la notícia ha estat tractada, a bastament, pels mitjans, no cal insistir en els grans trets de la cosa. El titular del comandament de l'imperi ha canviat, segons estava previst en el reglament del joc.

Pel que fa al president entrant, ja es veurà com evoluciona i quines decisions conformen la realitat del seu mandat i les peculiaritats de la seva política. Ja veurem què hi ha de bo i si l'esperança de canvi de bona part dels seus electors es veu confirmada per la praxis o si, al contrari, l'exercici del poder mediatitza criteris i refreda presumptes voluntats de canvis i reformes.

El que marxa, en canvi, deixa rere seu un estol de decisions, una trajectòria amb molts punts calents. Per a alguns americans, haurà estat un president valent, que no ha dubtat a donar ordres contundents quan ha calgut. Si l'horror de l'11-S les legitima o no, és un altre debat. Gens trivial, per cert.

Per a d'altres, la presidència de Bush haurà estat nefasta, amb una política exterior que ha deixat cicatrius difícils de curar i una gestió que no només no ha minvat les desigualtats existents al país més ric del món (almenys, hores d'ara) sinó que les ha incrementat. Bé, al seu país i, probablement, també a la resta del món.

Un judici en calent de George Bush difícilment serà objectiu. Potser cal que passi una mica de temps, per guanyar en perspectiva històrica i avaluar el seu mandat de forma més ponderada i extreure unes conclusions més contrastades. Ja sigui per entendre'l més profundament o bé, al contrari, per refermar les crítiques més contundents.

Però com apunta una excel·lent crònica de Xavier Mas De Xaxàs a La Vanguardia d'avui sobre la figura de Bush, el que sí es perd és un magnífic filó per a humoristes i comentaristes dels mitjans de comunicació. Una crònica que fa dubtar de la idoneïtat d'un home per a una missió que, més d'una vegada, ha justificat apel·lant a la divinitat.

Però ara que els ateus surten de l'armari i fins i tot paguen campanyes de publicitat, la divinitat esdevé una coartada poc fiable. La crònica esmentada, llegida tal qual, sense reflexió, fa recordar aquella màxima del Jaume Perich que deia, més o menys, així: La prova de que qualsevol pot arribar a ser president dels Estats Units, la tenim, precisament, en el propi president...

I recordant el Perich, un humorista lúcid com pocs, amb aquell posat tristot que lluïa, acabo per concloure que si no fos perquè la cosa és seriosa, potser, fins i tot, faria riure...

*.*

Fotografia de l'agència Associated Press (AP) capturada a Internet.
És d'una visita de Bush a la Xina, el novembre de 2005, quan en acabar una roda de premsa, va intentar sortir per una porta que era tancada. Ara, finalment, l'ha trobat oberta...


*.#

14 de gen. 2009

Creuant el golf d'Aden: fotografia necessària.


Sergi Càmara, foto reporter vigatà, ha presentat el seu darrer treball "Creuant el golf d'Aden". Fa temps que segueixo la seva obra i, en alguna ocasió puntual, he comptat amb el seu assessorament. No afegiré gran cosa, perquè el seu treball parla per si sol i per si mateix i ens proporciona una visió, tendra i crua alhora, d'aquells aspectes del nostre món que faríem bé de recordar abans d'emetre algunes opinions.

Però sí vull, necessito fer-ho, afegir que de fotos se'n fan milers cada dia. Ara més que mai. Moltes d'elles, són, probablement, prescindibles, almenys fora d'un àmbit estrictament personal o familiar. Però n'hi ha d'altres, algunes, que són les que conformen allò que podríem dir que és la "fotografia necessària", aquella fotografia que pot ajudar-nos a ser una mica menys trivials o, en sentit contrari, una mica més humans.

Una fotografia que no és només, però també, tècnica o encert, sinó que és la fotografia d'aquell que hi és (al lloc i en el moment) en que passen coses importants i, a més, sap transmetre-ho i emocionar-nos.

Ara bé, molts ho intentem i només alguns ho aconsegueixen. En Sergi és un dels que ho aconsegueixen, això està clar. I veure la seva obra em motiva i m'engresca, perquè jo, d'aquí uns anys, quan sigui més jove, voldria fer fotos com les seves...



Per això, i com una petita prova del meu reconeixement, enllaço a una presentació de Creuant el golf d'Aden que m'ha fet arribar el mateix Sergi.

El text (en una traducció casolana, però espero que no matussera) de la presentació, diu:


Si bé l'interès informatiu, especialment a Europa, s'ha centrat en els emigrants i els refugiats africans que arriben a Europa a través del Mediterrani, la tragèdia al Golf d'Aden ha estat en gran part ignorada per la comunitat internacional i els mitjans de comunicació occidentals.

Cada any, milers de persones arrisquen les seves vides per creuar el Golf d'Aden, escapant dels conflictes, la violència, la sequera i la pobresa. Degut a l'escalada del conflicte a Somàlia i la crisi alimentària en algunes parts de la "Banya d'Àfrica", cada vegada més persones s'afegiran a la (ja de per sí enorme) riuada de refugiats i població migrant amb destinació al Iemen. Durant els cinc primers mesos de 2008, més de 20.000 refugiats van arribar al Iemen. Aquesta xifra duplica el nombre d'arribades en el mateix període de l'any passat.

Ja que no tenen alternatives legals per sortir del seu país, els refugiats i els immigrants han d'utilitzar els serveis de contrabandistes per creuar el Golf. El viatge en vaixell està ple de perills: els contrabandistes són coneguts per la seva brutalitat. Les taxes de mortalitat són altes: pel que fa a 2007, s'estima que almenys el cinc per cent dels que comencen el perillós trajecte no va arribar a les costes de Iemen amb vida.

Les condicions són tan dures que les morts ocorren en un terç de tots els viatges en vaixell que creuen el Golf d'Aden degut a les pallisses, la manca d'aliments o aigua i a l'asfíxia per estar amuntegats a les bodegues dels vaixells. També hi ha hagut denúncies de casos de traficants per llençar passatgers, inclosos nens petits, per la borda.

L'arribada al litoral és molt perillosa, ja que els traficants prenen mesures extremes per evitar ser detectats per les forces de seguretat del Iemen. Els vaixells s'aturen lluny de la costa, obligant als refugiats a desembarcar en aigües profundes. Com moltes persones, especialment els que vénen des de l'interior d'Etiòpia o Somàlia, no poden o no saben nedar, les morts per ofegament són freqüents.

Sergi Càmara va viatjar a Iemen l'octubre de 2008 per documentar el viatge dels refugiats que arriben a les seves costes. Les imatges en blanc i negre, incloses al final d'aquesta presentació, són la seva sèrie sobre les persones que, després de la dura travessia, finalment descansen a la riba. El so va ser gravat pel mateix Càmara, mentre documentava aquest treball.

Sergi Càmara

* * *

Fotografies: Anna i Josep M. Bru (BruTwo).
Febrer 2008. El Gravat. Vic.
Les fotografies (que formaven part de la mostra "Fotogravat") mostren, totes dues, fotos de Sergi Càmara, exposades al Gravat i integrants de la seva obra sobre el mur d'Europa, la barrera que separa Melilla (geogràficament Àfrica, però administrativament Espanya, o sigui Europa) i Nador (Marroc, o sigui Àfrica).

* * *

8 de gen. 2009

Cromos de Lisboa

El Ponte 25 de abril des del Castelo de Sao Jorge

El pont, inaugurat el 1966, es deia abans Ponte Salazar. Des del cop d'estat incruent de 1974, que va fer dimitir Marcelo Caetano, successor d'Oliveira Salazar, se l'anomena Ponte 25 d'abril, en record de la data de la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells).

Té un vol de 1.200 m sobre el riu i una llargada total de 2.200 m. La seva alçada és de 70 m. Va ser construït per la mateixa companyia que va fer el Golden Gate de San Francisco, ja que es volia, entre d'altres coses, que fos resistent als terratrèmols. De fet, els dos ponts s'assemblen força.
* * *

Vista parcial de Lisboa des del Parque Eduardo VII

De bon matí, vista del Tejo des del Parque. Un sol tímid travessa en algun punt la teranyina de núvols que cobreix la zona.

En primer terme, coronada per una gavina, l'estàtua del Marquès de Pombal, símbol del despotisme il·lustrat i impulsor de la reconstrucció de la ciutat després del terratrèmol de 1755. Més enllà, es pot distingir la part superior de l'elevador de Santa Justa i una de les torres de la Praça do Comercio.

Finalment, a l'altra banda del riu s'entreveuen els nuclis industrials de Barreiro i Seixal.
* * *


Constatació de Simpler.

WC d'homes. Restaurant Ano Novo, Rua dos Correeiros. Lisboa.
* * *


Forat de l'elevador de Santa Justa.

És un ascensor d'estètica neogòtica, amb una alçada de 45 metres, que comunica la Baixa amb el Bairro Alto. Molta gent pensa que és d'Eiffel, però no. És d'un deixeble seu: Raul Mesnier de Ponsard, enginyer nascut a Porto de pares francesos.
* * *

Universidade Moderna. Campus de Bélem.

Potser millor que a altres llocs, a Lisboa es poden advertir els contrastos entre les diferents velocitats de la societat portuguesa, entre la modernitat i la tradició...
* * *


Fundació Calouste Gulbenkian (I).

Museu que conté la col·lecció que va cedir Gulbenkian, magnat turc mort el 1955, a Lisboa. Eclèctic, però d'un gust exquisit i molt ben assessorat, va reunir una magnífica col·lecció. Això no impedeix que qualsevol no pugui tenir una cabòria davant, per exemple, de la porcellana Qing...
* * *


Fundació Calouste Gulbenkian (II).

Però tot i les excel·lències del museu, tota visita requereix un (merescut) descans.
O, posats a fer, uns quants estiraments..
* * *

Centro de Arte Moderna (I)

Simplement, foto d'una foto amb espectadora inclosa...
* * *


Centro de Arte Moderna (II)

Composició escultòrica.
* * *


Centro de Arte Moderna (III)

Composició escultòrica... Segur?
Sí, ho és, però sempre hi ha algú que se'n vol assegurar...

* * *

Sintra

Vista de la vila, des de l'entrada del Palácio Nacional. Sintra va ser un dels pocs llocs de Portugal que li van agradar a Lord Byron.

Dalt del turó, amagat entre la boira,
hi ha el magnífic Parque de Pena i, també, el Palácio da Pena, una de les obres mestres del kitsch...
* * *


Elevador de Bica

Funicular que comunica la Ribeira amb el Bairro Alto, el qual, com el seu nom dona a entendre, és el que hi ha al final de la pujada... Vàrem haver d'esperar vint minuts, abans el senyor conductor no va aparèixer.
* * *


Castelo de Sao Jorge

La curiositat d'alguns turistes és infinita.
N'hi ha que fins i tot es llegeixen les rajoles...
* * *


Alfama (I)

En una terrassa: "fila zero" del barri d'Alfama,
just sota el mirador de Santa Luzia
.
* * *



Alfama (II)

Si hi ha algun lloc per perdre's a Lisboa, aquest és el barri d'Alfama: laberint de becos i travesias, en el que qualsevol racó, pati o portal és una performance...
* * *


Capvespre al Castelo

Una parella es besa, asseguda sobre el mur del castell. A l'altra banda del Tejo, es pot distingir l'estàtua de Cristo Rei, obra de Francisco Franco de Sousa (escultor portuguès, de nom estranyament familiar, que -com Gulbenkian- va morir al 1955).

El Cristo de Lisboa és una còpia del del Corcovado de Rio de Janeiro i fa 28 metres d'alçada. Per fer-nos una idea, és quatre vegades més alt que el del Tibidabo o 13,15 vegades més alt que Pau Gasol.

Val a dir que el Cristo brasiler encara és més gros, ja que arriba als 38 m. En qualsevol cas, el de Lisboa ja és prou king size i es veu de molt lluny, encara més guarnit amb il·luminació nadalenca. Que la seva ombra inspiri molts petons durant molts anys...
* * *

*.*

Fotografies: Josep M. Bru.
Lisboa, desembre de 2008.

Audició recomanada: Chuva de Mariza.
Si no la coneixeu i hi teniu interès, podeu trobar-la en el jukebox d'aquest bloc. És la penúltima de la llista.
Particularment no m'entusiasma, però és una mostra agradable del fado renovat i tenint en compte el temps que ens vàrem trobar a Lisboa (chuva és pluja) pot ser força escaient.
Si us agrada, doncs res, a gaudir-ne... I si no, hi ha 199 opcions més.

*.#

Faltes de fotografia (2)




Lapsus? Equivocacions?
Petites transgressions?
Tan és, tan se val,
si és un somriure
el que queda al final.

*.*

Fotografia: Josep M. Bru.
Desembre 2008

*.#

6 de gen. 2009

Voreres de Lisboa

As calçadas de Lisboa
não são como as demás.
Escorregan para adelante
é também para detrás.

(Manoel Macieira)

*.*

Fa uns quants dies que camino per les voreres de Lisboa. No són com les altres que he conegut: són d'una mena de llamborda llisa, petita, de color crema, amb un muntatge que recorda un trencadís.


És un terra irregular, com la ciutat mateixa: voreres embombollades, de relleu capriciós i que, allà on esclaten perden les peces de quatre en quatre o, pitjor encara, per dotzenes, fent-se uns forats on pots ficar-hi el taló o el peu sencer.

Es tracta d'una superfície perillosa si es combina amb pluja. I ara plou. Plou i ha plogut i, a més, diu la previsió que continuarà plovent.

He vist turistes, visitants i residents lliscar i relliscar, patinar i quedar en una postura poc galdosa, agafats de qualsevol manera a fanals, senyals de trànsit o papereres.

No para de ploure. No gaire quantitat, però amb insistència i quan passejo, més que caminar, llisco sobre Lisboa. De tant en tant, quan puc, baixo a l'asfalt o -quan la trobo- a la llamborda clàssica, de granit, més fiable,...

I és llavors, només llavors, que puc mirar el paisatge urbà, els edificis, les cases, els grafits, les esglésies, les botigues, les teulades, els arbres o els jardins i, per fi, oblidar, ni que sigui per uns moments, aquestes maleïdes, traïdores i pèrfides voreres que són, a parts iguals, mal parides, mal criades i pitjor conservades.


Cagun les voreres de Lisboa. Gens no m'estranya que la cançó típica portuguesa sigui com un profund lament que quan millor sona és quan es mira al terra. He llegit que un cantant mal informat va mirar al cel un dia de pluja i no ho va explicar. Des de llavors, la resta de transeünts, a criar geps... Quin remei!

*.*

Fotografies: Josep M. Bru.
Lisboa, desembre de 2008


*.#