27 de febr. 2012

Problemes [a la popa] a proa


           El timoner ha manat estop
           allà a la badia de Roses
           són sovint aquestes coses
           les que ho fan aturar tot.

          No hi ha maregassa traïdora
          ni cap perill de naufragi
          tampoc en direm mal presagi
          ni causa esfereïdora.

          La culpa ha estat d'unes calces
          rebels, les d'una remera:
          se li han ficat entre natges
          enmig de la regatera.

          * * * 

          Foto. Josep M. Bru, badia de Roses, 25 de febrer de 2012.
          Text. Joan Vigó. Per anar al seu bloc, cliqueu aquí

19 de febr. 2012

Mani o iMani?


19 de febrer de 2012, Passeig de Gràcia, Barcelona. Manifestació contra la reforma laboral.

12 de febr. 2012

El misteri de les calces vermelles


Des de fa uns dies, al til·ler de davant de la meva finestra i a uns set metres d'alçada sobre la vorera, pengen unes calces vermelles de la talla M. Desconec com hi han anat a parar. 
Un bufarut o una ventarulla? Improbable: és molta alçada. 
Caigudes des d'un balcó? Difícil: és pel cantó de la façana, sobre un carrer cèntric i els veïns no acostumen a estendre la bugada per aquesta banda de l'edifici...
Llençades a l'aire en un acte de rebel·lió, emprenyamenta o eufòria? Res no es pot descartar, però set metres de distància -en la disciplina de llançament de calces- és un registre que no està a l'abast de tothom. Gairebé és marca de classificació olímpica.
Extraviades en una nit folla? Suggerent, però molt complicat. Hi hauria més peces, no?
En tot cas, si la propietària està interessada en recuperar-les, pot escriure'm mitjançant aquest bloc. En funció de les circumstàncies, podem consensuar si ho deixem estar, si fem alguna cosa per recuperar-les o si ens animem i afegim al til·ler més roba [interior] estesa... 

Gaudi sense premis o premis per no gaudir


La gala dels premis Gaudí ha estat motiu de polèmica al llarg de la darrera setmana. El cert és que, com a pretesa festa, va ser un nyap i el guió va resultar barroer. La crítica és sempre necessària (i encara més en temps com el actuals), però ningú està exempt de ser rigorós i objectiu quan vol vindicar-se o denunciar alguna mena de greuge.
A més, els efectes secundaris d'una crítica inoportuna o mal plantejada són evidents: si no s'és eficaç criticant el poder, el poder no desaprofitarà l'oportunitat de recordar-te que ho has fet malament. I ho pot fer de forma implícita (negant-te la sal) o de forma explícita, dient-te que la teva crítica -per inoportuna i equivocada en les formes- no només no li ha fet cap mena de mal, sinó que t'ha ben retratat i li serveix de retruc per carregar-se d'arguments.
No sé com s'ho han fet per crear aquest bunyol, però guionistes, presentadors, productor i directors (artístic, de càsting,...) són massa gent com per adonar-se que s'estava gestant una pífia. Parlant en plata, eren massa professionals aplegats com per fer una cagada d'aquesta mida.
Tot i això, repassant premsa, llegeixo avui unes declaracions del meu admirat Toni Albà, dient, després de reconèixer la part de raó que podia tenir el conseller Mascarell en la seva reacció posterior a la gala, que "cal tenir en compte que hi ha tensió en el món de les arts, ja que sempre som els primers a rebre a les crisis".
I penso que la crítica -i encara més, ara més que mai- ha de ser, per ser eficient, rigorosa i fonamentada. No es pot afirmar que el món de les arts és el primer a rebre en temps de crisi, perquè simplement no és cert. S'ha generat tot un discurs jeremíac de la cultura i, en especial, d'allò que s'inclou dins la cultura consolidada (algú parla de l'alta cultura: vaja tela). Un món, sembla, massa acostumat a la crossa de la subvenció. 

Catalunya és el país que és. Segur que falten moltes coses i que moltes no es fan bé. Segur. Però de calers i recursos invertits en arts i cultura n'hi ha hagut i n'hi ha. I molts. Sóc del parer que bona part de la formació artística i cultural ha d'estar fortament subvencionada en l'etapa de formació, promoció i creixement, però que un cop creades les estructures i les condicions necessàries, la cultura i l'art -com passa en tants altres àmbits- han d'emancipar-se i espavilar per cercar recursos per a la seva subsistència.
En un país que ha invertit (i són només alguns exemples) en conservatoris, Liceu, auditoris, Palau de la Música, museus, biblioteques, teatres, televisió pública i realitzacions audiovisuals (i sovint, i per desgràcia, sense control ni seguiment del diner invertit), desconec quin és el tret que imbueix el sector com per considerar-se damnificat.
Es poden discutir moltes coses sobre la política seguida en la creació d'estructures, de plataformes de formació i de desenvolupament, en la gestió i promoció dels projectes emergents, però pel que fa al sector professional, al final és el públic (i no el contribuent) qui ha de tenir la última paraula. I quan un país passa per on passa i té, per exemple, un atur juvenil del 50% (no ho oblidem, el més alt de la Unió Europea) autodeclarar-se el primer a rebre a les crisis, sembla un acudit de mal gust. Com si diguéssim, digne d'una gala per a no gaudir..
Ja se sap que van mal dades. I més que aniran. Però sentir-se maltractat no hauria de fer perdre l'objectivitat, la rigorositat i la coherència. I a l'hora de denunciar, fem-ho bé i apuntant a diana. No amb insolències extemporànies, que sonen més a rebequeria desenfocada que a crítica real i fonamentada. Al capdavall, pocs sectors compten, en la seva festa anual, amb la presència del president del Govern i del conseller corresponent... A d'altres, ja ens agradaria tenir aquestes oportunitats...