30 de juny 2008

La pena vaga o vaga la pena...



Per en Newton


Si tanta eufòria
per una victòria
hagués servit per:
desaccelerar una economia especuladora,
soterrar la (molt alta) tensió
accelerar una economia sostenible,
convertir pateres en creuers,
exiliar la tele porqueria,
o fer que cada nit fos lluna plena
la cosa hagués vagat la pena...

Si cada crit fos un poema,
els clàxons una cançó,
les fronteres cosa de cinema,
la cosa hagués vagat la pena...

Però res d'això no ha estat,
res d'això ha passat,
i si ha passat no es nota.
I la nova si no és bona,
serà nova, però no rodona.
En tot cas, una pilota...

La roja no és una fera,
sino un passavolant,
que passa per davant
o per darrera.
Però si et guanya el patiment,
pensa que fins la propera
falta un oceà de temps...

A fi de comptes, quatre i quatre
fan quaranta-quatre
i més d'un que ara s'esvera
llavors ja estarà al museu de cera...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Cadaqués. 10 de setembre de 2005.
* * *

Pessics (31)


Neguit d'estiu


Això de l'estiu és un neguit,
no descanso de dia, tampoc de nit...
Ben tocades les vuit,
arribo a la feina adormit,
sense dutxar, mal pentinat,
suat, deprimit i emprenyat...

I m'he trobat pregant,
gairebé cridant:
si us plau, que es faci la tardor!
Ves aquí,
qui ho havia de dir...
El que fa la calor...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Carrer de Sant Sadurní. Vic. Juny de 2008
* * *

25 de juny 2008

Pessics (30)


Les mans son les dues extremitats que no duen sabates

(Quimi Portet)

* * *
Nota 1 (Avís per als fans del Quimi Portet):

Al seu web trobareu quatre temes:
que podeu descarregar-vos lliurement.
Una petita satisfacció per a les víctimes del canon.

* * *

Nota 2: (avís per als visitants del web del Quimi)

Si opineu que el disseny del seu web és poc modern i més aviat amateur,
no perdeu el temps clicant sobre l'enllaç que hi trobareu demanant-ho...
És una "tirada" amable, que de forma hipertextual (però gens hiperbòlica)
us engega a pastar fang mitjançant l'amable entreteniment
de llegir les notícies de la BBC.

Jo ja he picat, així que
qui avisa no és pirata...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru
Taller de Pintura de Carles Vergés.
Santa Eugènia. Maig de 2007.

* * *

24 de juny 2008

Dylan a Andorra



Diumenge, 22 de juny. Camp d'Esports de la Prada de Moles. Encamp (Andorra). Concert de Bob Dylan i banda. 4.600 entrades venudes. Preu de l'entrada: 45 euros. Recaptació: 207.000 €. Caixet confessat: 355.000 €. El cost total del concert s'incrementarà en uns 40.000 € més, per despeses logístiques.

Han estat dues hores de concert, amb quinze temes i dos bisos. Total: disset peces. Al final del post hi trobareu el repertori del concert i els integrants de la banda. El teloner (Francisco Javier Hermosilla) ha passat pràcticament desapercebut.

El concert? Per a alguns, haurà estat extraordinari. També hi haurà qui dirà just el contrari. Opinions per a tots els gustos. La meva és mou en la contradicció, perquè n'hi ha hagut de fredes, de calentes i de divertides, així que anem per pams.

Algunes de calentes:

- El personatge. Bob Dylan té 67 anys i porta més de 48 anys de carrera, amb 32 àlbums (sense comptar directes, compiladors i col·laboracions) farcits de cançons. De bones cançons i bones lletres. A aquestes alçades, ningú no li discuteix el seu pes específic en la història de la música recent. Dylan agradarà o no, però molts dels seus temes ja formen part de l'imaginari de diferents generacions.

- La música. Antecedent i derivació del punt anterior. Les cançons noves i les "autoversions" dels temes de sempre mostren la capacitat de reinterpretar-se d'un músic poc conformista. Amb un Dylan més elèctric que en altres èpoques, un tema com Blowin' in the wind va sonar molt diferent de la "versió tradicional".

- La gent. Una mescla heterogènia d'edats, tribus i condicions. Melenes i alopècies sobre la gespa. Petits espectacles particulars i una bona mostra de "dylanites". Individus solts, parelles, colles i famílies oficiant de públic, posant entusiasme allà on no n'hi havia. Com tantes altres vegades, el públic és qui va aportar bon rotllo. Algú hauria de fer algun concert dedicat a les "víctimes del canon"...

Les fredes:

- El personatge. Ja sé que molts li ho perdonaran amb frases del tipus "ell està per sobre d'això" o "ell és (ha estat sempre) així", però ell no s'escriu amb majúscules. A mi tant me fa que sigui esquerp, malagradós, tímid, llunàtic, excèntric, contingut o antipàtic... Un senyor amb un caixet de 59 milions de peles pot ser un gran artista, però també hauria de ser un bon professional. I si davant té milers de persones, a 45 euros per cap, crec que els deu algun detall, una complicitat... Algú que no mira al públic, que no el saluda i que les úniques paraules que pronuncia són per presentar els músics (circumspectes i vestits de panamà) és, simplement, un maleducat. Allò que, per ser més gràfics, en diríem un "borde". Es digui Bob Dylan o Van Morrison, per posar un altre exemple de "noi trempat".

- L'horari. Indefinició? Error d'organització? Presses del mite? L'hora d'inici estava prevista per a les 21,30. El concert va començar, no se sap per què, poc abans de les 21,15. Gairebé vint minuts abans... Pels que ja hi erem a Encamp, cap problema, però els que estaven dins el cotxe (a l'embús entre Escaldes i Encamp) van arribar a misses començades. Al llarg de la primera mitja hora de concert no va parar d'arribar gent.

- Fotos sí, fotos no. Les entrades i els rètols dels accessos parlaven de no fer servir flash ni càmeres professionals (criteri, per cert, força arbitrari, ja que s'interpretava com a càmera professional qualsevol réflex). Però és que a més, un cop dins, diversos membres de seguretat van impedir fer fotos a diverses persones que portaven càmeres compactes. La premsa tampoc no hi va poder accedir, segons sembla que per ordres expresses de Bob Dylan.



Algunes anècdotes:

- Fil o teranyina? Durant gairebé tot el concert (depenent de la llum) es va poder veure una mena de fil que baixava des del sostre de l'escenari fins al barret del senyor Dylan. Entre la gent que tenia al meu voltant es van apuntar dues menes de hipòtesis: segons una, es tractava d'un fil que connectava algun monitor, micro o similar (no seria una ràdio?) o, segons la segona (valgui la "segundància") es tractava d'una teranyina. Personalment, em decanto per la del fil. Tot i estar en l'era inalàmbrica, allò tenia tota la pinta d'un cable elèctric. De fet, el vestit del senyor Dylan ja era anacrònic, així que no ve pas d'un detall tècnic...

- Els saltironets. Una sorpresa més del directe: la gestualitat de Dylan. En els seus recorreguts per l'escenari (curts, molt curts, tot s'ha de dir) es movia fent uns petits i curiosos saltironets, com els que fan els titelles solemnes. Explicaria això el misteri del fil?

- Les quatre plomes: El barret del mite tenia quatre plomes. Una era molt petita, de color verd fosc i pràcticament no es veia. Les altres tres, en canvi, eren visibles a simple vista. Blava, vermella i groga... com la bandera d'Andorra. Casualitat o no?

- Les entrades: a banda de no indicar el lloc exacte del concert ni els horaris (llevat del d'obertura de portes) ni el nom del teloner, portaven al dors totes les advertències legals més o menys habituals: dret d'admissió, no gravar ni filmar, compte amb les falsificacions, etc. Però tot aquest text (a diferència de la resta) estava en castellà. Deu ser que prohibir en català no sona tan convincent....

- Les peticions: als accesos hi havien, al menys, un parell de "dylanites" (tribu d'addictes a Dylan, que el van seguint al llarg de tota la gira) amb cartells que deien literalment (en castellà una, i en anglès l'altra) "necessito una entrada gratuïta". Desconec si se'n van sortir o no, però, la veritat, per pidolar això el que es necessita és morro....

- Dylan a Andorra. Ja se sap que el principat és, entre altres coses, un centre comercial allargassat i entaforat en una vall. Doncs bé, la premsa local s'ha fet ressò de les compres encarregades per Bob Dylan. Entre d'altres queviures, la cosa va anar d'ous extra grossos, llet fresca, menjar tex mex i, per beure, vi negre de Rioja i albarinyo... El mite, pel que sembla, va delegar el tema i no va sortir al carrer. Una llàstima, ja que se n'hauria adonat que, hores d'ara, les compres top ten del principat són cosa de perfumeries, òptiques i farmàcies... Com diu una amiga meva: si ho sap tothom, això!

Bé, cadascú que faci com vulgui. Jo ja l'he vist en directe. Tema liquidat. Em continuarà interessant la seva música, però no les seves gires. A menys, és clar, que amb tanta crisis, vagin mal dades i ens el portin a Vic per festa major... A ell i al Van Morrison, per fer un cartell apanyadet... No sé si la cosa prosperarà, però ho deixo apuntat, per si de cas...

I ja ho sabeu, escrit està: benaventurats siguin els mites terrenals, perquè ells escombraran el regne dels cels...



* * *

Guió del concert:


1. All Along The Watchtower (Bob on keyboard, Donnie on lap steel)
2. Don't Think Twice, It's All Right
(Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass)
3. High Water (For Charlie Patton)
(Bob on keyboard, Donnie on banjo, Tony on standup bass)
4. Tryin' To Get To Heaven (Bob on keyboard and harp, Donnie on pedal steel)
5. Rollin' And Tumblin' (Bob on keyboard, Donnie on electric mandolin,
Stu on acoustic guitar, Denny on electric slide guitar)
6. Visions Of Johanna
(Bob on keyboard, Donnie on electric mandolin, Stu on acoustic guitar)
7. Million Miles (Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel)
8. Beyond The Horizon
(Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Tony on standup bass)
9. Tangled Up In Blue
(Bob on keyboard and harp, Donnie on pedal steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass)
10. Highway 61 Revisited (Bob on keyboard, Donnie on lap steel)
11. Sugar Baby
(Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Stu on acoustic guitar, Tony on standup bass)
12. It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)
(Bob on keyboard, Donnie on banjo, Tony on standup bass)
13. Nettie Moore (Bob on keyboard, Donnie on viola)
14. Summer Days (Bob on keyboard, Donnie on pedal steel, Tony on standup bass)
15. Ballad Of A Thin Man (Bob on keyboard and harp, Donnie on lap steel)


16. Thunder On The Mountain
(Bob on keyboard, Donnie on lap steel, Stu on acoutic guitar)
17. Blowin' In The Wind (Bob on keyboard and harp, Donnie on violin)


Band Members

Bob Dylan - keyboard, harp
Tony Garnier - bass
George Recile - drums
Stu Kimball - rhythm guitar
Denny Freeman - lead guitar
Donnie Herron - violin, viola, banjo, electric mandolin, pedal steel, lap steel


* * *
Notes:

* el guió del repertori està reproduit del web dylanita per excel·lència: www.boblinks.com

* allà on parla de "Bob on harp" penseu en Dylan amb una harmònica, no amb una arpa, com ha fet -per exemple- El Periòdic d'Andorra.

* aprofito per donar les gràcies al meu amic Josep Maria Homs que, entre moltes altres coses, m'ha informat sobre el pedal steel (o steel guitar), molt emprat pels músics de country.

* les imatges són de Dídac Salau, fotògraf que col·labora amb diversos mitjans i que va haver de fer la seva feina (com la resta dels mitjans) en unes condicions lamentables, des de fora del recinte de la Prada de Moles. Es reprodueixen com a petit testimoni de suport i reconeixement a la feina dels reporters gràfics. Ells sí que no escombraran en el regne dels cels...

* * *

18 de juny 2008

Beers & Tics

Beers & Tics és un grup (pacífic) de hooligans de les noves tecnologies, que busquen intercanviar coneixement i experiències en un marc informal, davant d'un got o d'una menja, i que han decidit, per fi, sortir de l'armari. O del disc dur...

Heus aquí, doncs, un primer, tímid i discret intent de donar-se a conèixer, amb una pàgina que encara no s'ha posat realment en marxa. Com ells mateixos diuen "encara no els han donat el gas ni l'aigua". Bé, encara que la cosa estigui a les beceroles són gent d'idees i talent, així que no trigaran en donar-li ritme i color a la comunitat bloguera. Cosa de dies, sembla.


Sé que en P.C. (qui, malgrat tot, té un Mac...) s'enrecordarà de la meva ànima per xivar l'embrió de blog que han muntat, però és el que tenen les amistats perilloses... Ja ho deia Ruben Blades en aquella oda urbana: "si has nascut per bloguer, del cel et cauen els enllaços".

També sé que això em costarà una voll, però és un preu que estic disposat a pagar amb molt de gust. Sóc un suborn de low cost...

I com que d'una trobada (beers & tics, beers & freaks,...) que hi va haver fa uns mesos va quedar algun testimoni gràfic, el xivatasso serà complet. En aquest gremi, no fem les coses a mitges. Espero que l'ànim de vendetta no sigui molt gran...

Serà un plaer llegir-vos. Segur.
Una abraçada

* * *
Trobada de Beers & Tics. El Gravat.
Vic, 12.12.2007
Fotos: Josep M. Bru
* * *

16 de juny 2008

Osonosquè?



Osonosfera?
Intrabloc?
Metabloc?
Bloc de blocs?
Àgorabloc?

Tots són blocs:
Poetes i prosistes,
flemàtics i alarmistes,
pelacanyes i terratinents,
descreguts i penitents,
ateus i devots,
vianants i pilots,
polítics i abstencionistes,
cantamanyanes i periodistes,
vigatans i carlins,
bloctiflers i pixapins,
pardals i trepitjapurins,...

Punt de trobada de racons, d'hortets,
d'opinió, persuasió i elucubració...
Terreny comú, compartit,
fragments d'un tros de tot,
compendi de minifundis electrònics...

Sigui el que sigui... ha esdevingut.

* * *
Façana al Passeig de Gràcia.
Barcelona, gener 2008.
Foto: Josep M. Bru
* * *

Pessics (29)


Hamlet:
- Quants més homes conec, més m'agraden els ocells...

Ofèlia:
- I a mi els bonsais...

(Hamlet revisited, Víctor Bunyol)

* * *

Cabusó emplomallat amb dues cries
La Massona. Aiguamolls de l'Empordà. 15.06.08
Foto: Josep M. Bru

* * *

Pessics (28)


La pobresa no ve per la disminució de la riquesa sinó per la multiplicació dels desitjos

(Plató)

* * *
Mòbils de joguina fets pels nens refugiats al camp de Kiziba (Ruanda).
Exposició al centre Caixafòrum.
Barcelona, juny de 2007.
Foto: Josep M.Bru
* * *

11 de juny 2008

Crisis? What crisis? (1)


Vaig rebre fa uns dies un mail de la Sara Blázquez. Era una pregunta que ens adreçava, com a tema del mes per a la Revista Mà. La cosa anava de la crisi econòmica...

No vaig respondre el seu correu, tot i trobar la pregunta engrescadora, per una qüestió de no aclaparar. Ja hi he respost alguna altra vegada i no voldria convertir-me en un d'aquells ploms que, aprofitant les cartes al director (o, com en aquest cas, l'espai participatiu) es converteixen en articulistes subrepticis.

En tot cas i abans de divagar per altres verals, vull dir que penso que a Vic (i aquí, discrepant, discrepo d'algun articulista lletraferit i clenxacaigut, però no subreptici...) hores d'ara estan passant algunes coses interessants. I una d'elles és aquesta revista...

Però bé, la cosa que motiva el post no és la revista sinó que la revista és una excusa per encetar un escrit al voltant de quatre idees no gaire definides sobre allò que, de cop i volta, ha picat la porta i s'ha presentat com un visita inoportuna: la crisi...

El cas és que, en cosa de pocs mesos, s'ha girat la truita: puja l'euribor, es tanca l'aixeta creditícia, s'incrementa l'atur i es desaccelera el creixement... Símptomes tots ells de que van mal dades i de que tocarà, més d'hora que tard, moderar els salaris, augmentar els tipus d'interès i contenir la despesa.

Ja fa molts anys dels anys que vaig perdre en una facultat d'econòmiques, quan encara hi havien estudis universitaris nocturns, estudiant corbes d'ofertes i demandes que es trobaven en un punt, just allà on es situava el preu perfecte de les coses, equilibri matemàtic de dues forces complementàries.

La veritat és que no vaig trigar gaire a desencisar-me, fart de feixugues lliçons magistrals que portaven l'economia a un món abstracte d'integrals i derivades.

Aquest petit viatge al meu passat particular i intransferible es justifica perquè el buit més gran que em va deixar aquella digressió teòrica (entelèquia, que diria en Toni Coromina, gran -en molts sentits- filòsof de la quotidianitat) va ser el del contacte amb l'economia real, allò que finalment algú va anomenar com economia aplicada... Perquè, a la fi, de què coi serveix estudiar economia sinó és per aplicar-la?

Doncs bé, més enllà de les entelèquies, resulta que la realitat és molt tossuda. La crisi ha arribat i ningú no sap com ha estat. Ens hem passat una colla d'anys entestats en creure'ns que la cosa anava bé, que el PIB creixia primavera sí i tardor també, que estalviar era cosa d'avis i que, en definitiva, no hi havia motiu de preocupació. Fins i tot, durant uns anys, l'eslògan polític hegemònic era curt, clar i concís: "España va bien".

Venim d'uns anys de creixement cert , basat en el totxo a dojo, però de desenvolupament aparent; anys d'estralls urbanístics i de predomini del concepte de benefici immediat com a motor econòmic.

Hi havia, això sí, quatre torracollons capficats en recordar-nos la bombolla immobiliària, la precarietat de molts llocs de treball o les febleses estructurals del sistema. No deixaven de ser quatre veus discordants que desafinaven per entremig d'una coral que entonava amb entusiasme una mena de carpe diem econòmic.

I més enllà d'episodis concrets, com la recent vaga de transportistes, crec que val la pena reflexionar sobre les repercussions d'un tipus de creixement, com el que hi ha hagut al nostre país els darrers anys. Un país que ha quedat farcit de pisos i habitatges (plens, buits o ocupats quinze dies a l'any) i d'hipoteques (és a dir, de deute diferit i constant a 20, 30 o més anys).

Sobre això, sobre les seves conseqüències i sobre quatre coses més, continuarem desbarrant un dia d'aquests, aviat...

* * *
Crisis? What crisis? és el títol d'un àlbum del grup Supertramp, publicat el 1975.

Passeig de la Generalitat. Vic. Gener 2008.
Fotografia: Josep M. Bru.
* * *

8 de juny 2008

Canari de capital decapitat

Dissabte de juny. Un matí asolellat, cosa poc freqüent darrerament. Serà que de tant plorar per la sequera, els déus s'han passat de frenada? O que vista la capacitat humana de liar debats hipòcrites i interessats al voltant de l'aigua, han decidit tirar pel dret?

Bé, deiem que era un matí de dissabte amb sol, solet. Vic. Plaça de la Catedral. Una plaça que, vés per on, ara ja té, a més de torratxes, una terrasseta de bar, amb cadires i taules. O sigui, una nova oportunitat de prendre una cervesa mentre es reflexiona, al caire de tanta pedra centenària, sobre allò humà i sobre allò sobrehumà...

En això estàvem, quan un veí de terrassa ens demana:

- Perdonen... ¿Son gaviotas?

L'home és turista. Vé de València. Ha sentit uns crits al cel i, estranyat, ens demana per la presència de gavines a Vic. L'hi ha sobtat que, terra endins, n'hi hagi. Tot just hem començat una petita conversa, quan s'hi afegeix un altre veí de terrassa.

El nou tertulià és barceloní. Això, no cal dir-ho, no és ni bo ni dolent. Però l'home és d'aquells que quan té la paraula, se la queda. El turista valencià ja no sabrà mai -almenys, a través nostre- que els crits que ha sentit eren de gavians argentats, els quals van aparèixer a Osona fa uns vint-i-cinc anys, al voltant dels abocadors.

No. La conversa deriva en monòleg i el barceloní (qualitat ni bona ni dolenta, recorde-m'ho) s'ho ha fet venir bé per explicar-nos que al cap i casal, a més de gavines de tot tipus, molt més grosses que les d'aquí, també tenen cotorretes, filles totes elles d'una que es va escapar de la gàvia d'una senyora gran que vivia a l'Eixample.

Però el pitjor de les gavines i de les cotorretes no és que siguin grosses, molt grosses. O nouvingudes, molt nouvingudes. O cridaneres, molt cridaneres. El pitjor és que són agressives, molt agressives. Perquè l'home sap, vaja si ho sap, si va passar a la terrassa de casa d'un conegut seu, que viu entre Vallcarca i Penitents, que una cotorreta va obrir la gàvia d'un canari, va trincar l'ocellet cantaire i d'una picotada seca, directa i precisa el va decapitar.

El turista valencià fa estona que s'ha tornat a refugiar en el seu sudoku. Nosaltres, en canvi, ens hem quedat a mig camí, dubtant entre sortir corrent a inscriure'ns en alguna societat ornitocèntrica, devota de l'Alfred Hitchcock, que ens protegeixi dels picotassos dels nouvinguts amb plomes, o aixoplugar-nos a l'interior del bar, sans, estalvis i amb el cap encara a lloc.

I ara sí que ho tenim clar. La pluja no ens l'envia la divinitat com a recompensa a les nostres pregàries; tampoc no és el retorn hídric producte del desequilibri climàtic ni una almoina remeiera per treure'ns de la crisi i permetre'ns la construcció d'un camp de golf que vagi de Salses a Guardamar...

No. Res d'això. La pluja ens l'envia el gremi de déus del cel perquè no ens apalanquem aquesta primavera en una terrassa i, anar badant, perdem el cap d'una picotada de cotorreta. Seca, directa i precisa.




* * *
Imatge 1:
Gavià argentat. Zoo de Barcelona.
Novembre 2007.
Foto: © Josep M. Bru

*

Imatge 2:
Cotorreta enfilada en una palmera. Carrer Elisabets. Barcelona.
Octubre 2007.
Foto: © Josep M. Bru
* * *

5 de juny 2008

La vida és com un anunci

La societat moderna és, entre moltes altres coses, un enorme puzzle de missatges. Distingir allò que ès informació d'allò altre que només és soroll no sempre és fàcil, però, de tant en tant, al bell mig de publicitats sofisticades i de codis enrevesats, apareix algun missatge sense intermediaris, directe...
Ortografia?
Inteligibilitat?
Estètica?
Uf, això ja són figues d'un altre paner...


Plaça Moragues. Vic. Juny 2008.
Autor: anònim.
Intenció: comercial.
* * *




Ciutat de Mallorca. Desembre 2005.
Autor: anònim.
Intenció? També.
* * *


C. Sant Antoni M. Claret. Vic. Juliol 2003.
Autor: anònim.
Intenció: preventiva.
* * *

Fotos: Josep M. Bru
* * *