31 d’ag. 2008

Pessics (32)


Expliquen les cròniques que, en tornar d'un viatge, li van demanar a l'Oscar Wilde:

- Què li han semblat els francesos?

I l'escriptor, tal com era, no se'n va poder estar:

- No ho sé. No els he conegut a tots...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru
Biarritz, port de pescadors. Agost de 2008.

* * *

30 d’ag. 2008

A guiri died


Setembre és un mes curiós.

Mes de dies que s'escurcen, d'estiu que s'esmuny, de verema, pomes i figues...

Mes de propòsits d'esmena (perdre quilos, deixar de fumar, classes de guitarra, ioga, anglès, tai-txi,...), col·leccionables extravagants (he vist, avui mateix, un de rosaris) i cortycoles.

Mes de retorns: a la feina, a les aules,... Retorn a la rutina o als projectes, segons li vagi a cadascú...

Mes de comiats: marxen les orenetes, els erasmus, els guiris, els alumnes que es traslladen a Fangatown o rodalies...

És, també, el mes en que milers i milers de persones taladrem a amics, familiars i coneguts amb anècdotes i històries sobre les nostres vacances, posant-los els nervis a prova amb fotos, centenars de fotos, de l'exòtica (o no, però en tot cas, meravellosa) contrada que hem visitat...

Fotos amb la Lali o la Cris, amb l'Uri i la Vane, amb el Joan o en Gerard...

Fotos davant d'una platja deserta (deserta?), un paradís descobert, un rierol o un semàfor.

Fotos en calça curta, cunills o amb anorak de plomes d'ànec.

Fotos a peu, en bici, enfilats en un quad, un vaixell o una guagua...

Fotos davant un monument, un paisatge, un indígena o un macdonalds...

Fotos sols, en parella, trio, grup o wally search...

Fotos somrient, badant, saludant, fent signes (victòria, polze triomfant o persignant-nos...)

És el que hi ha. Com comprendreu, no seré jo qui trenqui un costum tan nostrat: ja he penjat la primera entrega de les poli-centes fotos que he fet aquests darrers deu dies.

A més, també amenaço amb escriure més d'un post al bloc, amb reflexions profundes, serioses i cabdals sobre el país que he visitat...

O sigui que ja ho sabeu: si us ve de gust, cliqueu aquí i us empassareu un fotimer d'imatges.
I si no, la ruta alternativa és fàcil: "pirata" i fuga discreta d'aquest bloc.

Que què fareu? Vosaltres mateixos...

Al cap i a la fi, feu el que feu ningú no ho sabrà mai, però això sí, si un dia d'aquests ens trobem al carrer, a la cafeteria o allà on sigui, digueu (diguem-nos) simplement, afablement, sincerament:

- Òndia, molt maques les fotos, tu...

I tots contents.

Per cert, ja ha començat la lliga. Aquest any, sí. No?

* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Barcelona, mercat de la Boqueria, febrer 2007.

* * *
Música de fons suggerida per a aquesta lectura:
September second. Michel Petrucciani.

* * *

15 d’ag. 2008

Vil·la Léopolda


Si veus un banquer suís saltar per la finestra, segueix-lo.
Segur que hi ha quelcom a guanyar.

(Voltaire)

* * *

L'agost, a més de ser el vuité mes de l'any, té un punt indolent que el fa contradictori. Per a una bona part dels mortals, és època de vacances i per això se l'espera amb impaciència. Però té, també, la cosa de la calor, de destirolament d'horaris i serveis, que el fa com una mica tonto, un mes que tothom -poc o molt- acaba desitjant que passi ràpid.

Així, entre xarrups d'orxata o birra i discusions domèstiques sobre si l'aire condicionat (qui en tingui, és clar) ha d'anar a 21 o a 25 graus, continuem amb els culobrots del finançament, de l'estatut i l'ipécé, que se suma a la festa amb un cinc-punt-ú o un cinc-punt-tres, segons on s'apliqui. Tot plegat, un grapat de nyaps.

I de fons, la crisis. Perquè sembla que sí, que -al final- això que passa ara és una crisis i no una percepció errònia o un miratge d'estiu...

Ara bé, això de les crisis, a qui li afecta? Perquè un té la sensació de que a tothom, el que es diu tothom, no li afecta igual... És semblant a les passes, que pot provocar-te mal de panxa o descomposició o febre o... , però com que és una passa i afecta molta gent, doncs mira, et resignes, t'aguantes amb els teus mals i t'esperes que et passi.

Però les crisis, tot i que se semblen a les passes, no són ben bé el mateix. Perquè no son una cosa aleatòria, com les diarrees d'estiu o les picades de meduses. I és que tinc la sensació que els que tenen les defenses baixes (i, per tant, són més proclius a ser "afectats") són sempre els mateixos.


Avui, per exemple. Agafo un diari, l'obro per les pàgines aquelles dels famosos que ningú no sap perquè ho són i llegeixo que un magnat rus ha apoquinat 500 milions d'euros per la compra de Vil·la Léopold, una finca entre Niça i Mònaco.

500 milions d'euros són 83.193 milions de les antigues pessetes. Una pasta llarga, vaja. El preu supera de llarg els 147 milions d'euros que un altre magnat (en aquest cas, indi) va pagar per una residència a Kensington, un barri que es troba segons s'entra a Londres, a l'esquerra, just abans del riu i Chelsea.

Sembla que el preu final de Vil·la Léopolda es va incrementar una "mica" per la reticència a vendre de la propietària anterior, la senyora Lily Safra, vídua del banquer suís Edmond Safra, al cel sigui. La senyora Lily, múrria ella, es va filar que el magnat rus (el nom del qual no s'ha fet públic) tenia un caprici potent i una cartera tova, intuició que la va fer apretar de valent en la negociació.

Bé. A mi que un senyor rus (o indi o empordanès) tingui, a disposició, 500 quilets per invertir en una compra particular, em supera. No ho pillo. Són xifres que el meu caixer automàtic no m'ha explicat mai. Però la venda de la Vil·la no és un acudit dolent. És una notícia. Real, pel que sembla. I arribats a aquest punt és on ja no entenc res i passo del desconcert a un principi d'indignació profilàctica.

Hi ha una part de la realitat que és considera de mal gust i es titlla d'obscena. La sexualitat explícita, per posar un exemple. Així, allò que s'anomena pornografia porta a considerar motiu de rebuig, ocultament i assetjament fiscal una còpula contorsionista o una demostració genital a mig camí entre l'aeròbic i la hidràulica.

En canvi, una exhibició de poder econòmic per tal d'assolir un objecte de desig (encara que tingui un nom tan horrorós com Vil·la Léopolda) no ho és. Ara bé, si això es tolera, si no és motiu d'investigació i assetjament fiscal, almenys que sigui motiu de rebuig i ocultament.

Si és que ningú amb poder per fer-ho no pensa fer res (i em temo que així serà), notícies d'aquesta mena haurien de classificar-se com a "plutografia", exhibició de mal gust, impúdica i grollera de potència (i prepotència) econòmica. Proposo que notícies d'aquesta mena es publiquin en revistes de portada negra, sense imatges, clarament identificades com feridores de susceptibilitats i a la venda únicament en quioscos específics, fora de la vista de mirades de nens, pensionistes i altres dependents.


A la fotografia de sobre, es reprodueix un cartell d'una botiga de queviures de la rue Mazagran de Biarritz, el qual diu Merci de ne pas toucher au piment, frasse que, més o menys, podria traduir-se per "gràcies per no tocar els pebrots". Ja és això el que vull dir, perquè, al cap i a la fi, si quan van mal dades, no van mal dades per a tothom, almenys que no m'ho freguin als morros. És que si no, a més de pobre, em sento gilipolles. I els gilipolles, ja se sap, acabem fent bajanades...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.
Fetes totes elles a Biarritz, l'11 d'agost de 2008.


La localitat basca de Biarritz, a finals del s. XIX i principis del XX, va ser un important port balener. Algunes de les vil·les i mansions que encara ara s'hi poden veure eren residència de patrons locals o rics estiuejants. Algunes famílies russes eren habituals de Biarritz, presència que es va accentuar després del 1917.

* * *

P.D.

Definició de Pornografia a l'Enciclopèdia Catalana. És un bon exemple de "construcció cultural" (allò que és lleig o ocultable per consens i no pel seu mal intrínsec):

Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d'excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. Difícil de definir, com el d'obscenitat, és un concepte artificial, subjectiu i ideològic, mancat de significat psicològic; la seva pretesa frontera amb l'erotisme depèn de factors culturals, socials i religiosos. Condemnada actualment per lleis i tractats internacionals, és considerada com l'erotisme més groller i barat o com una sexualitat del grau més baix i inferior, quasi animal. El concepte és aplicat, doncs, indiscriminadament, a tot allò que hom considera que va més enllà d'un erotisme tingut per respectable.

* * *

4 d’ag. 2008

"Sinpa" al Bulli


Els diners no són res, però molts diners... això ja és una altra cosa!
(George Bernard Shaw)

* * *

Expliquen els diaris d'aquests dies que un misteri sacseja el món de l'altra gastronomia internacional. Un missatger autònom de Ginebra, Pascal Henry, va desaparèixer a mig sopar del Bulli***, el reputat restaurant de Ferran Adrià.

El senyor Henry va obtenir la reserva gràcies a la mediació de Paul Bocuse, un altre cuiner súper reconegut i propietari de l'Auberge du Pont de Collonges***, a més d'altres establiments culinaris. El missatger suís s'havia muntat un tour gastronòmic per tot el món i s'havia guanyat la confiança del xef francès, el qual -mitjançant la tramesa prèvia d'un fax- li aconseguia allò que els mortals no aconseguim mai pel conducte habitual: una taula al restaurant *** triat el dia que ens va bé a nosaltres.


Els motius pels quals el senyor Henry va abandonar el menjador del Bulli*** no estan del tot clars. L'havien entrevistat uns minuts abans i sembla que va sortir a buscar una targeta de visita al cotxe. Aquesta ha estat la versió publicada. També podia haver estat que el sopar no li agradés, que anés a buscar un sobre de Gelodrox o que sortís a veure les estrelles (les tres de Michelin o les més llunyanes del cel de la Cala Montjoi).

Fos com fos, el cas és el que el senyor Henry no va tornar a taula i el resultat objectiu és que va marxar sense pagar. En definitiva, va fer allò que en altres èpoques de penúria econòmica estudiantil anomenàvem un "sinpa" ("sin pagar", per si calia traduir-ho). En altres èpoques i en aquestes, perquè a banda de l'hostaleria, al transport públic urbà, per posar un exemple, el "sinpa" és el pa nostre de cada dia a una pila de ciutats. A Barcelona mateix, i no cal anar més lluny.



He de dir que no li desitjo cap mal al senyor Henry (ans al contrari, espero que estigui d'allò més bé i que la premsa no ens anunciï cap desgràcia que li afecti directament ), però si no apareix aviat, el que quedarà és la impressió que s'ho ha muntat d'allò més bé.

No vull ser insolidari amb les cook stars i per això tampoc no els desitjo cap desgràcia als senyors Adrià o Bocuse, però també he de dir que al preu que cotitzen els seus plats, compassió, el que es diu compassió, no és el sentiment que em provoquen.

Diuen les males llengües (sempre a punt, sempre en forma) que a les cuines dels restaurants*** se sent una remor sorda, gairebé apaivagada pel soroll dels extractors, forns i altres estris. És un riure sord, interior i gairebé dolorós, d'aquells que no esclaten per ben poc: són els mindundis tres estrelles, que contenen la riota amb grans esforços, davant la pre-evidència que un missatger espavilat li ha tret un sopar per la patilla al gran xef de l'haute cuisine mundial.

Jo no me'n ric, però si alguna cosa em sap greu és no haver conegut abans al senyor Henry. Li hagués demanat si necessitava un mindundi (per portar-li l'agenda, fer-li de xofer... en fi, per fer allò que fan tots els mindundis del món). Una mena de Passepartout, vaja. I de pas, clavar-me uns quants sopars de trois etòiles. Si a alguna hora, el mestre m'hagués manat fer un "sinpa", doncs l'haguéssim fent junts, a l'estil dels missatgers. Ja ho sap tothom que els missatgers, a l'hora de desplaçar-se, corren que se les pelen. No els pillen ni els radars...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

1.- Casament a la catedral de Santa Maria. Logronyo. agost de 2006.

2.- Vista parcial de Cala Montjoi des del mar. A l'esquerra, El Bulli. Gener de 2008.

* * *

* * *

3 d’ag. 2008

Obert per vacances



La pintura és l'art de protegir una superfície plana dels danys del clima per sometre-la als danys de la crítica.

(Ambrose Bierce)

* * *

Després d'unes setmanes d'horaris extensius, ha arribat l'agost i, amb ell, les vacances, que aprofitaré per fer endreces diverses; feines domèstiques pendents; algun viatge per oxigenar neurones, raons i emocions; fotos -tantes com temps i ganes hi hagi- i -per què no?- algun post al bloc, que darrerament estava un pèl enteranyinat...

O sigui, unes vacances gens originals, però molt saludables (espero!) per al cos i l'ànima. Tot i això, no estic tranquil. Tinc un neguit tèrmic. Començo a sospitar que la persistència de la calor afecta el nivell mitjà de la intel·ligència humana, així com a les pautes de relació, hàbits i consensos que teòricament se'n deriven.

Sense necessitat de buscar exemples més enllà en el temps o l'espai, aquesta mateixa nit en un establiment de hostaleria del qual no citaré el nom, després de demanar la consumició habitual, m'han fet ficar la mà en un farcell, del que he extret dues butlletes per a una mena de sorteig d'obsequis organitzat per l'establiment com a estratègia comercial.

No en dubto de la bona fe i honesta intenció dels inventors de la promoció, però el cas es que he marxat d'aquella terrassa amb un gorro reversible (i a fe de déu, que era difícil saber per quin dels dos cantons el barret era més horrorós) i una samarreta (allò que a La Roca Village en diuen outlet shirt) que em queda com a un guarà un parell de pistoles...

Tan preocupant o més ha estat el fet que, en una taula adjacent, els parroquians han mostrat un estrident entusiasme amb els obsequis que els han pertocat (dos barrets; quina casualitat, oi?), fins el punt de marxar amb el gorro entaforat al crani. Això sí, a joc: si un el duia pel cantó verd amb flors taronges, l'altre el duia amb la combinació exactament contrària.

Continuaré sent client del local perquè la cervesa que tenen és excel·lent; perquè són molt bona gent i perquè un obsequi no fa estiu, però sospito que amb això de la calor tothom s'hi veu amb cor: als comerços ens colen tots els saldos; a la tele, les reposicions de les sèries més abominables o l'enèsim documental sobre els hàbits alimentaris dels guepards del Serengheti i, pel que fa a la banca i als serveis, els augments de preus i euríbors més inesperats.

Deu ser per això que els intents dels poders econòmics per contenir el canvi climàtic són tan raquítics... Imagineu-vos tot l'any a més de 34 graus!

* * *

Fotografia: Josep M. Bru.

Tot i que podria ser un autorretrat recent, el cert és que és una fotografia feta al Zoo de Barcelona, l'abril del 2007, a l'hora dolça de Plató.

* * *