No direm noms...

No direm noms...

Per als follets de Lapònia, ells ja saben per què...


És una tarda de novembre. Fa fred, tot el dia ha fet fred. També fa sol, però és un sol tímid, que ja comença a devallar. L'home arriba a casa seva. Abans d'entrar al portal, obre la bústia. Ho fa sempre. Cada dia, des de fa anys. Un hàbit. Entre cartes del banc i propagandes diverses, veu un avís de correus. Ha arribat alguna cosa. Fa dies que espera unes comandes. Pensa que més tard, quan pugi a la ciutat, ho recollirà.

Han passat unes hores i ja és fosc. Encara fa més fred. L'home ha sortit de casa, ha recorregut la distància que el separa del centre i puja les escales de l'oficina de correus. Un edifici fatxenda, abans de color blau, ara d'un color més indefinit, tal vegada gris tímid. Com el sol de novembre.

A l'entrada, hi ha un expenedor de tiquets. Les denominacions dels taulells i les de les opcions no estan ben arrenglerades, però sembla que si vol recollir allò que ha arribat, ha de prèmer B. Així ho fa. Té el número 195. Una pantalla avisa que a la secció de recollida estan atenent al portador del número 189.

L'home es posa a la cua. Tothom alineat, geomètricament correcte, respectant la tira adhesiva del terra, que marca la frontera entre l'atenció i l'espera. L'home pensa que hi ha més gent de la que pensava trobar. No importa, no té pressa.

Per davant seu, dues senyores que xerren sense parar, en veu baixa. També una noia, amb dos avisos i un esguard impacient. Deu tenir ganes d'anar al lavabo, o molta feina pendent o se li està acabant l'horari d'aparcament a la zona blava. Al costat, un pare voltat de dos satèl·lits amb ulleres, que el rodegen corrent, jugant. I una dona trista, desvagada, que no sembla tenir ganes de res.

Hi ha més gent, però l'home no s'hi fixa. Simplement, bada. Fa temps. Pensa que correus ha canviat. Ara venen llibretes, discos, bolígrafs,... Hi ha rètols en diversos idiomes. Es fixa en un. No sap en quin idioma està escrit... romanès, potser. Han atès al número 191, que marxa amb un paquet sota el braç, satisfet. L'empleat crida el número 192.

Les dues dones, continuen xerrant en veu baixa i s'acosten al taulell. Han ultrapassat la tira adhesiva del terra, la que separa el públic potencial del públic real, l'univers amorf del client concret.

L'empleat torna a cridar el número 192. Les dones, finalment, es miren l'empleat. Després es miren entre elles.

Es pregunten, l'una a l'altra i l'altra a l'una:
- Has agafat número?
No tenen número.
El número 192 el té la noia dels dos avisos, que té pressa, però que s'espera darrera la tira del terra. Però la noia no la travessa: sap que les dues dones eren al seu davant, que han entrat abans que ella, que no s'han colat.

L'empleat torna a cridar el número 192. Aquest cop més alt, més fort. Finalment, la noia dels dos avisos ensenya el seu tiquet, però també diu que és igual, que les senyores eren abans que ella.

L'empleat s'indigna. Creu que no es pot atendre a algú que no té número. Cridar el número que toca és la seva obigació. I atendre l'usuari que té el número pertinent, és la seva missió.

Les dues senyores ja fa una estona que no parlen. Es miren entre elles. Després l'empleat. Després la gent que tenen darrera. Després entre elles, una altra vegada. Tenen les galtes vermelles, les celles tenses. El seu error ha quedat en evidència, palès, davant de gent desconeguda. No tenen número. Són gentola, individues, clients sense identificar, sense número...

L'empleat torna a cridar el 192. Més alt. Més fort.

L'home torna de la seva reflexió interior sobre el passat i el present de correus. Sent l'empleat i recorda una conversa amb una amiga (que, coses de la vida, també treballa a correus). Aquell migdia, precisament, l'ha trobada. Ha estat un instant, abans de dinar, en un carrer en obres, amb una rasa a mig fer i una màquina treballant.

Han creuat quatre paraules, a dos metres de la màquina, en una conversa impossible. Ella anava amb una gorra de ratlles i amb guants, també amb ratlles. La gorra li ha semblat divertida, li ha fet pensar en un follet de Lapònia, tot i que, ben mirat, no sap si a Lapònia n'hi ha de follets. Hi ha rens. Hi ha neu. Però follets...

L'empleat torna a cridar el 192. Encara més alt. Encara més fort. L'home recorda una conversa amb l'amiga que aquell migdia li ha recordat un follet de Lapònia, si és que a Lapònia hi ha follets. Una conversa sobre les cues i els números, les obligacions i les missions.

I també recorda una escena d'una pel·lícula que va veure, fa anys, en la que el protagonista (un discapacitat lúcid, que cita constantment la seva mare) diu alguna frase semblant a:
- La meva mare sempre diu que no m'ofengui quan em diguin tonto. Que tonto és qui fa tonteries...

L'empleat torna a cridar el 192. Més alt, gairebé cridant. Més fort, gairebé ensordint. Tota la cua es mira l'empleat. La resta de la gent, també. Les dues dones es miren entre elles. Després l'empleat. Es fa un silenci espès.

L'home recorda una conversa i una pel·lícula. Sense saber massa bé per què, però sabent que vol recollir la seva comanda i marxar d'una vegada a esbrinar si hi ha follets a Lapònia, abandona el seu lloc a la cua i avança cap el taulell. Busca al cistellet on es desen els números ja atesos i agafa el 191. Era al damunt, l'ha trobat de seguida. Amb el bolígraf que porta a la mà, escriu. Es gira i el dona a les senyores. Diu:
- Tinguin. El 191 bis. Va abans del 192. No hi ha dubte. Els toca a vostès.

Les senyores es miren entre elles. Després l'empleat. Una d'elles estira el braç i li diu, molt baixet, però ferma:
- Tingui, El 191 bis. Va abans del 192. Ens toca a nosaltres.

L'empleat agafa el número. Se'l mira un moment. Pensa que, efectivament, el 191 bis és anterior al 192. El seu dilema s'ha resolt. Agafa l'avís de les senyores i les despatxa.

Minuts més tard, l'home marxa de l'oficina, amb el seu paquet (petit, arribat de Hong Kong, amb uns segells de pelicans, preciosos) sota el braç. Mentre baixa per les escales, pensa que no sap si a Lapònia hi ha follets, però que de tontos, segur que s'hi troben...

És un vespre de novembre. Fa fred, tot el dia ha fet fred. Com a Lapònia...