7 de gen. 2008

Nadal a Madrid (V)













Dia V

Esmorzem a La Taberna de Juan, al carrer Arturo Soria. Quan hi portem una estona, mastegant uns entrepans xicletosos, entren 3 homes, d'uns 35 anys. Parlen amb veu molt alta, de manera que tot el bar acaba (ho vulgui o no) pendent d'ells. Demanen cubates i els hi serveixen, ben carregats. Semblen tenir pressa per torrar-se...

Avui és el dia de la convocatòria per a la Celebración de la Familia Cristiana. Hem vist força cartells. Hem estat temptats d’anar-hi a treure el nas, a fer el tafaner, però després hem pensat que no volíem contribuir a incrementar el nombre d'assistents. A primera hora de la tarda, les primeres notícies parlen de 1,5 milions. Algú arriba a apuntar 2 milions de persones. Bé, ja veurem demà que hi diu la premsa. (Nota del dia següent: El País estima que la xifra real d'assistents no supera les 160.000 persones... Ja ho diu l'informe PISA que anem malament en matemàtiques!)

Parlant de premsa: al quiosc, llegim els titulars de ABC sobre el partit Euzkadi – Catalunya (a portada: PNV, ERC i los proetarras convierten el partido en un aquelarre separatista). La Razón i El Mundo també dediquen a aquest partit titulars “carinyosos”. Penso que un "aquelarre" a San Mamés ha de ser una rave king size, una cosa descomunal, com per no perdre-se-la per res del món, encara que hi hagi futbol pel mig... Com que coneixem gent que hi ha anat, ja ens n'informarem dels detalls de l'esdeveniment...

Un cop al centre del centre, fem la fotosíntesi per la Plaza Mayor, badant entre parades de perruques i caretes... Demanem a diversos venedors per què i quan les compra la gent. En general, no estan gaire interessats en l'origen del nou costum, només aconseguim esbrinar que se les posen pel cap d'any...

Baixem per Toledo cap el Rastro. Això és una riuada de gent i ens costa molt fer cinc passes seguides. Decidim obrir-nos cap a Lavapiés i marxem cap el Matadero de Madrid.

Matadero de Madrid és l'antic escorxador de la villa, reciclat. És un espai a mig recuperar, immens, a tocar del Manzanares, a tocar del metro Legazpi. Metres i metres quadrats de naus, patis i terreny, per a projectes culturals, artístics i creatius. L'espai Intermedia, per exemple, és una nau on han muntat casetes prefabricades -aïllades, però transparents-, en les que els joves creadors tenen el seu espai de treball a tocar d'altres creadors. Hi ha tres naus destinades a la producció escènica, a càrrec del Teatro Español. L'antiga cambra frigorífica, amb les parets encara ennegrides per un incendi, acullen una instal·lació (El topoanalista d'Iñaki Bonillas).

Uns metres més enllà, l'espai Diseño acull una mostra del treball de dissenyadors emergents en diversos àmbits: gràfic, del producte, industrial,... i amb una concepció del disseny sense complexos, a mig camí entre l'economia i la cultura.

Bé, a la vista de tot això (i més pensant en el que queda encara per desplegar) ens envaeix un regust d'enveja, sana, però enveja al fi. És una qüestió de recursos, evidentment, però també de prioritats i de plantejaments en clau de futur. La comparació amb el que tenim a casa és inevitable: una cosa és la queixa i una altra la complaença... Aquí s'han posat les piles, això és evident.

S'ha fet tard i retornem al centre a dinar. Prop de la plaza de Lavapiés, al carrer Ave María, ens mengem un menú indi en una cantonada, on el sol és un reclam... fugisser, que ens abandona al cap d'uns minuts. Ja no ens queda més calor que el d'una salsa al curry, que -això sí que ho té- encendria un brasser...

Caminant cap el centre del centre, busquem el Café Central i ens el trobem ple de gom a gom. Saludem uns vigatans que hi són, dinant, i marxem a fer un seudocafè a l'Starbuck de Santa Isabel. Després entrem a l'estació d'Atocha. La part antiga està reconvertida en una mena d'hivernacle, però, no sabem per què, els passadissos centrals estan tancats al públic.

Baixem per la Ronda de Atocha i després de passar per davant l'ampliació del reina Sofía, arribem a la Casa Encendida de la Fundación Caja Madrid. El reclam és l’exposició lohraW (Warhol sobre Warhol) i l’edifici. El títol em fa pensar en l'Irene Jimix i el Sergi PF (rep enerI o suojiD, rep elpmexe). Bé, ells ja saben per què.

Aquí la iniciativa és privada, però quines instal·lacions! L'exposició és un recorregut per l'obra i vida de Warhol, les cicatrius que li va deixar l'atemptat de la Valerie Solanas, The Factory i el seu art... A les plantes superiors, la cosa continua, però -avui- no es pot visitar la resta de l'equipament...

Fem una cervesa a la plaça Santa Ana i ens acomiadem d'ella. Estem, com cada dia, molt cansats i pugem a Ciudad Lineal, a fer un sopar ràpid en un fast food ple a vesar. No triguem a penedir-nos, però estem molt a prop de l'hotel (i, sobretot, del llit...)

Hi ha molt merder i a la taula del costat, una mare jove perd quatre, cinc, sis vegades els nervis amb el seu fill, un nen d'uns dos anys, sota la mirada d'uns avis que s’ho miren tristos i expectants. Hi ha un moment tens, quan la mare li clava, primer, un esgarip i, després, una bufetada... El nen brama i la gent es gira cap a la seva taula. Al final, la mare s'aixeca i marxa, cap el reservat de fumadors, amb una cigarreta a la mà. L'avi s'emporta el nen, en direcció contrària.

Potser aquest és només un detall, que no cal magnificar, però hi ha un rotllo de ciutat que no ens convenç, una aspror en les relacions entre la gent que incomoda. Serà que la ciutat, quan més gran, més crispa, més tensió provoca? O som nosaltres, que no hi estem avesats?

Sigui el que sigui, l'endemà arriba l'hora de marxar.

Adéu, Madrid, adéu...

-----

Nadal a Madrid (V)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí

1 comentari:

Joan Vigó ha dit...

Bon bloc, company!

Quant al que comentes de Madrid,també hi he estat fa poc. Coindideixo que hi ha més recursos, i també coincideixo en què aquí, el cofoisme, el victimisme i aquesta actitud sovint provinciana ens ha fet, ens fa i ens farà mal molts anys.
Em repugna la manca d'imaginació, l'actitud dels que manen, que per no barallar-se opten per la inoperància. Em repugna en general la manca d'autocrítica i el tancament de mires per no aprendre del que es fa bé, es faci on es faci. Quan un home, o un país, es pensa que tot ho sap, està fent el primer pas per accedir de ple dret a la misèria moral i social.