30 de nov. 2009

Ca i Xa es fusionen

La seu central de la nova entitat,
a la barcelonina cantonada de la Diagonal i el Paral·lel,
actualment en obres d'adequació i enllustrat.


Finalment, s'han confirmat els insistents rumors dels darrers dies. Ca, d'una banda, i, d'altra, Xa, es fusionen, donant com a resultat una nova entitat: la CaiXa, que es configura com la primera caixa de l'estat espanyol i una de les primeres entitats financeres europees.

No han volgut ser menys que la competència i farts de veure com es reagrupaven diverses caixes d'estalvi catalanes, han seguit el seu exemple. La fusió es farà efectiva la propera setmana i es desenvoluparà molt ràpidament: "Ho tenim tot preparat -ha assegurat un directiu de Ca-". "Jo encara diria més - ha afirmat un alt càrrec de Xa-. Ho tenim tot lligat".

La fusió ha estat conduïda amb discreció, per motius estratègics i mimètics, llevat dels darrers dies que els moviments ja eren difícilment dissimulables. Fent cas de la màxima de Friedman ("Quan els diaris parlen de crisis, esporga el teu jardí"), els tècnics d'ambdues institucions ja han matxembrat les comptabilitats, per arrancar el 2010 amb els balanços ben maridats.


Proves logotípiques en un edifici de 22@

És una fusió nucleica, a l'estil de les d'Ortega i Gasset, Torras i Bages o Fabra i Coats, cosa que farà molt difícil diferenciar, en un futur molt pròxim, on comença i on acaba cadascuna de les parts.Un equip de disseny gràfic gracienc ja treballa de fa dies en el nou logotip de l'entitat que sembla combinarà la moneda i la guardiola de Ca amb el ballarí obès de Xa.

Tot i que oficialment s'ha anunciat que no hi haurà redimensionament, es calcula que es tancaran dues-centes oficines i es prejubilaran mil tres-cents empleats, dos mil caixers automàtics i tres-cents cinquanta "servi Ca i Xes". Teclats, grapadores i papereres a banda, és clar.


La competència ha acusat l'impacte de la nova fusió.
Hi ha pressa per retirar els estalvis i ingressar-los en l'entitat resultant.

"Tenen unes llibretes molt xules i regalen iPods -ens va confessar el senyor de la foto-"

La moda de les fusions també arriba al món del futbol. Així, es diu que Joan Laporta ha temptejat Daniel Sànchez Llibre, que de moment es resisteix i es mostra partidari de la independència (del seu club). En canvi, les converses que estan més avançades són les del Real i l'Atlético de Madrid, amb la requalificació del Vicente Calderón, que permetria el disseny del canal d'aigües braves al Manzanares, un vell projecte de Florentino Pérez, on Guti podria donar classes de rem esforçat, amb Valdano -home de verb esperonador- de timoner.

Els presidents del Getafe i de l'Alcorcón, per la seva banda, també s'han reunit un parell de vegades i ja han consensuat un nou nom: Confe, que substitueix la idea primigènia de Getarcón, denominació massa rotunda i de fàcil rima a l'hora de passejar-la per aquests estadis de déu.

De fet, els experts preveuen que les fusions continuaran en expansió i que podrien abastar àmbits fins ara insospitats: posats a optimitzar recursos, algun consell comarcal es fusionaria amb alguna diputació; l'Orfeó Català amb les cheerleaders de la Penya; potser un institut amb un centre concertat i algunes confessions no descarten compartir llocs de culte: animistes de matins, mormons de tarda i anabaptistes de nit. I es que els preus del lloguer han baixat, però tampoc tant. Qui no s'ho cregui, que ho demani a la Ca. O a la Xa. Però que s'afanyi, que es fusionen i res no serà com abans.


* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Diferents llocs, diversos moments.
* * *

22 de nov. 2009

Matusalems i peter pans


D'edat tots en tenim una: és, com si diguéssim, la quantitat de temps que hem tingut per fer alguna cosa de profit. O no, perquè si no ho hem fet, voldrà dir que hem "perdut" el temps... En aquest sentit, l'edat és una edat personal i quantificable.

Després també hi ha l'edat entesa com a concepte, compartiment històric o jurídic: l'edat del bronze, del ferro o del plàstic; l'edat penal, la majoria d'edat o la de la jubilació,... És una edat abstracta en la definició, però delimitada i coneguda.

I, tot i convenir que n'hi ha de moltes altres, també hi ha l'edat com a percepció, com a resultat d'una transcripció de prejudicis. Així, diem d'una persona que "se la veu molt jove" quan volem dir que és dinàmica, activa o eixerida. També diem "ha envellit molt..." quan algú acumula i evidencia signes del pas del temps: cabells blancs, arrugues, geps, etc., tot i que el pas del temps, inexorable, hagi estat el mateix pel descrit i pel descriptor.



L'edat acaba sent un indicador estratègic i polisèmic: un jove de setze anys és menor d'edat; està a "l'edat del pavu"; encara és el "nen" per a la seva mare, probablement és un incordi per algun dels seus professors i, també, és un immadur per a molts adults. Com a subjecte econòmic és ambivalent: tot i que gairebé mai no té la capacitat econòmica necessària per a assumir de forma directa un cert nivell de despesa, fa anys que és subjecte consumidor, destinatari de múltiples campanyes publicitàries, bé de joguines, de desodorants o de vídeojocs, per posar alguns exemples. A la majoria d'edat, com al vot, s'arriba als divuit anys. Al mercat, quan et poses davant la tele....

En l'altre extrem, la cosa no millora: una persona de setanta-cinc anys és major d'edat; amb una mica de sort és un "avi" i no un dependent i, amb una mica de mala sort, pot ser una nosa per a la seva família. Si no és un cas extraordinari, ja està fora del sistema productiu i és subjecte de màrquetings perversos: viatges a Benidorm, bolquers per a la incontinència i adhesius per a la dentadura...



Les percepcions, quan s'instal·len, desenfoquen les realitats i porten a noves percepcions, encara més capgirades...

Exemples? Dos de cavall estant.

Un. Peter Pan. Fa uns dies, Núria Parlon, nova alcaldessa de Santa Coloma, era titllada de "joveneta" pel Quico Sallès, un dels analistes del Diari de la crisi, a qui llegeixo habitualment. Doncs bé, la Núria Parlon té trenta-cinc anys, estudis universitaris i experiència tècnica, amb uns quants anys´de treball a l'administració local. Més enllà de la seva tendència política i del "marron" que li han -mai millor dit- "encolomat", no sé si, als trenta-cinc anys, se la pot titllar de "joveneta"... Espero que el que se li tingui en compte, al capdavall, sigui la seva eficàcia, la seva capacitat de gestió i la seva honestedat.

Un altre cas. Matusalem. Alberto Oliart, nou president de RTVE, nascut al 1928. Una gran majoria de les informacions que fan referència al seu recent nomenament destaquen la seva edat. "L'octogenari Alberto Oliart...", per exemple. Això és especialment rellevant?

Santa insistència... Potser, allò important és que algú, amb experiència i habilitat suficient, plantegi la inajornable reforma d'un ens públic que arrossega dèficits immensos. No sé si Oliart té o no aquest perfil, però això no va necessariament lligat a la seva edat.

Caldria vacunar-nos contra el risc de la caricatura demogràfica, que ens porta a infantilizar els nostres joves i a declarar obsoleta, per definició, la gent gran. Uns, peterpans, a l'edat de la poca-solta i els altres, matusalems, a l'edat decrèpita. A l'edat de crist, vivint amb els pares i a la de santjosep, aguantant els néts. I entre matusalems i peterpans, com als entrepans, al mig queda la generació "mortadel·la", aclaparada, hipotecada i sedentària...

Al capdavall, una societat -més enllà del seu desenvolupament material- és equilibrada si té, si aconsegueix, una gestió acurada i raonable de les capacitats i necessitats de la seva població. Una gestió social dels seus recursos humans. Si no és així, el que acaba passant és que tots (joves, madurs i grans) "perdem" el temps...


* * *
Fotografies. Josep M. Bru. Dublin, agost 2008.
* * *

18 de nov. 2009

Música i modernitat


Aquest bloc, per motius aliens a la seva voluntat, ha estat sense música unes setmanes, deixant d'oferir la possibilitat al visitant de sentir (o no sentir) la selecció musical que hi havia inserida en funció del que li vingués de gust.

Això ha estat així perquè un dia qualsevol, el reproductor emprat -que es podia obtenir gratuïtament en una web- va deixar de reproduir, notificant en un text simple i concís que es devia a un conflicte amb les lleis del país.

La voracitat d'alguns lobbies per tal d'obtenir ingressos de qualsevol font emissora de sons és prou coneguda, pressionant
fins aconseguir unes prerrogatives legals en un context nou, al que alguns traslladen privilegis de temps pretèrits.


Ara bé, la modernitat és tossuda i la paradoxa continua. Vegem un exemple: podria donar-se el cas que algú reclamés drets d'autor per sentir els temes del grup que apareix a les fotos. Tanmateix, les mateixes fotos (fetes, editades i publicades per aquest blocaire) apareixen a la web del grup sense cap menció a la seva autoria ni generar cap mena de pagament, coses que -d'altra banda- ni desitjo, ni vull ni espero. Simplement, constato.

Mentrestant, i com que un bloc mut és una mica trist, he buscat una altra opció per si algú, que arribi per voluntat o per atzar a aquestes línies, vol escoltar música mentre llegeix aquest bloc. O mentre bada, o fa turres, o es grata el perineu... Activitats totes elles d'allò més saludable i recomanades per l'OMS.

Així que, mentre la modernitat ho permeti, aquí (si així ho voleu) podreu tornar a sentir música. I fins i tot, en alguns casos, veient un vídeo (petit, això sí) del tema que toqui i pertoqui...

Posem-li música,
doncs, a la modernitat. A la fi, és cosa sabuda que és una de les coses que envelleix més ràpid...

Gaudim-ne,
mentre puguem, que la vida són quatre dies i la modernitat un quart d'hora...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Angelina i els moderns. MMVV, Vic. 2008.
* * *
Audició recomanada: Michel Petrucciani. September second. És el tema 36 de la "Caixa de música" i disposa de vídeo.
* * *

15 de nov. 2009

Alícia al país de les caramelles


Una Alícia, entre les alícies possibles, ha demanat respecte per les minories. No és una petició genèrica, sinó específica. No parla d'una minoria d'entre les minories possibles, sinó d'una minoria concreta, la seva.

Una minoria que, diu l'Alícia esmentada, vol ser l'alternativa. O sigui: una alternativa diferencial d'entre les diferents alternatives. De fet, tot això ho ha dit en sortir d'una convenció a la qual ha assistit en companyia d'uns quants minoritaris més. Ho ha dit quan li han posat uns quants micròfons al davant. Llavors ha fet allò que solen fer els minoritaris, però també els majoritaris: ha respost una resposta que no responia a la pregunta que li acabaven de fer.



Alícia ja ho deu saber que hi ha altres minories i altres minoritaris en aquest país on vol deixar de ser minoria. Ho deu saber, tot i que aquest país és una mica especial: per exemple, una colla volen saber si són minoritaris (o no). I per saber-ho han muntat una moguda el mateix dia que una tele organitza una altra moguda per lluitar contra les patologies minoritàries. Coincidència?

Així que, ben mirat, em sembla molt bé que Alícia demani respecte per les minories. I si ,a més, algun dels seus companys de convenció predica amb l'exemple, molt millor. Perquè si no, és una mica com un conte: una realitat irreal, una fantasia... I des del segle XIX sabem que les alícies són grans protagonistes de magnífics contes, però que quan es tracta de la realitat real -l'absència de metàfora, vaja- la cosa canvia...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Barcelona, novembre 2009.


* * *

9 de nov. 2009

Un fotoperiodista, premi nacional de fotografia.


Gervasio Sánchez ha estat guardonat amb el premi nacional (nacional d'Espanya, cal especificar-ho) de fotografia 2009. Per a qui no el conegui, Gervasio Sánchez és fotògraf i periodista, va néixer a Còrdova el 1959 i col·labora amb diversos mitjans, entre ells La Vanguardia. Tot i que, probablement, la seva obra més coneguda és el projecte Vides minades, té un ampli currículum, amb diferents publicacions, treballs i premis.

Coneixia la seva obra, però no l'he conegut personalment fins fa unes setmanes, tot desplegant la seva energia en una faceta diferent: la de director i organitzador omnipresent d'un seminari de fotografia i periodisme a Albarracín, on vaig anar a parar per una d'aquelles causes per les que passen tantes coses a la vida de tanta gent: la casualitat.

Me n'alegro del premi per diversos motius, però -en especial- pel que té de petit símbol el fet que, al cap de quinze edicions, finalment el premi del ministeri de Cultura hagi reconegut de forma explícita la feina dels fotoperiodistes, un gremi amb un alt component de risc i que sovint treballa en unes condicions que es poden qualificar, com a mínim, de precàries.

Me n'alegro per ell i per molts altres fotoperiodistes que, dia rere dia, ens mostren el que passa en aquest món mundial on conviuen, tan a prop i tan lluny, una munió de realitats paral·leles: des de la trivialitat més obscena a la misèria més injustificada i perseverant. Una gent que amb la seva feina ens incomoden i ens fan més difícil refugiar-nos en la conformitat, però que ens ajuden a ser més persones.

Enhorabona.


* * *
Per una vegada, agafo una fotografia en préstec. Espero que l'autor no se m'enfadi...
És Sofia i Alia, una de les fotos més conegudes de Gervasio Sánchez i que pertany al seu treball Vides minades.

* * *

El mico entotsolat (1.2)


Per un bosc frondós
camino vagarós,
quan d'un arbre ufanós,
d'un discurs sorollós,
surt un mico pollós
i em diu, pretensiós:

- Qui sou, vos?
En aquest lloc fosc,
en aquest bosc,
aquí i ara, mano jo!

I encaro al mico, xico,
pico, xerra mico,
i a l'ull, el dit li fico.
A una branca alta puja,
fugint del mal i la pluja,
i per signes li explico
que, tot i l'ull perdut,
sort n'ha tingut.

Perquè, de fet,
ha estat de llet:
jo no soc un perill:
si, en comptes de mill,
arribo a ser millet,
li prenc el barret,
el bosc i la branca,
la caixa i la banca,
el segell, el sobre,
la núvia i el sogre.

A aquest mico babau,
li rampinyo el palau,
i el deixo pobre, pobret,
espoliat i abstret.

I entotsolat,
votat i malcriat,
el mico, pico,
xico, xerra mico,
allà dalt sol, enfilat,
roman
isolat,
borni i desgraciat.

Mal dia ha tingut,
se'l veu abatut,
però
és el que té la vida:
a voltes ben parida,
d'altres una merda,
ocre, marrona o verda.
I és que la vida és merda
i la merda és vida,
ànim i empenta,
entrebanc i femta,
depressiva i divertida,
analògica i digital,
màgica i racional,
creient i gratuïta,
costosa i fortuïta.

És la vida un femer camuflat,
un paradís entremaliat.
És la vida un bosc abandonat
on regna un mico entotsolat,
monarca badoc i encantat,
amb tupè i un ull buidat.


* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Zoo, Barcelona, novembre 2006.

* * *

1 de nov. 2009

Zen? O fusta de pi?


Fa uns dies, pocs, en un lloc llunyà, un fotògraf de renom, amb obra publicada, reproduïda, exhibida i coneguda, explicava a l'audiència que la primera vegada que va exposar, en una galeria d'aquelles de prestigi que hi ha a les grans capitals, se li va acostar una figura del gremi, la qual, després d'observar amb atenció una fotografia en blanc i negre, en la que apareixien quatre trossos de fusta, disposats en paral·lel i sobre fons negre, li va demanar:

- Escolta... Tu saps què és això?

El novell, corprès, va guardar un silenci aclaparat i prudent.

El fotògraf reconegut, finalment, va dir-li:

- Això és zen...

Agafat per sorpresa en la seva ignorància el fotògraf llavors novell, ara amb renom, res no va objectar, però en sortir de la galeria va estudiar durant uns dies, potser setmanes, què era el zen...

Anys més tard, el fotògraf llavors novell, ara ja amb nom i renom, en una altra exposició, en una altra galeria, va observar un home gran, que mirava amb deteniment la mateixa fotografia.

Encuriosit, s'hi va acostar i, en arribar a la seva alçada, l'home gran, que ja l'havia identificat com l'autor gràcies als fullets i els cartells de l'exposició, va dir-li, sense deixar de mirar la imatge:

- Tu saps què és això?

El fotògraf, recordant aquella escena de temps abans, ja previngut i documentat, el va respondre, no sense introduir, per si de cas, un petit to de dubte:

- Zen?

I l'home gran, girant-se, el va mirar als ulls i li va dir, amb seguretat:

- Això és fusta de pi.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. El Caserón de la Fuente, Albarracín, octubre de 2009.

* * *