28 de juny 2009

No voldria res més ara...


Desmemoriat, badoca, m'ha agafat per sorpresa i he acabat arraulit, sota el llit, com un gos atemorit, esperant que s'acabin els petards, els coets, les piules, els trons,...

No serà, no passarà, però voldria que amb la sortida del sol s'acabi la nit. I també, els xiulets i els esclats, les fogueres, els ensurts i les revetlles. Perquè ja hi som, arribats a un altre solstici sorollós, heus aquí, un any més, un nou estiu.

Com sempre, ens envairan calors, suors, xafogors i s'obriran finestres, terrasses i balcons. I a un, que no estava al cas, se li ha escapat el tren transhumant, en el que ja ha marxat un estol de grues, camí del cau suec o alemany i
res més que un solc al cel no m'han deixat ...

Encara unes setmanes, llargues, espesseïdes, aquí romandré, i amb la calor jo ja no seré més que un addicte a la somnolència, un pres d'un sopor feixuc i indolent, un esclau d'una migdiada permanent.


Però un dia d'agost, l'enyor de pluges, freds i vents m'empenyerà i d'algun bagul rescataré uns pantalons gruixuts, un anorak i una gorra de vellut, i cap el nord marxaré, seguint el traç de les grues, que ha quedat ampli i ben marcat perquè són moltes i no poques i en arribar al llunyà cel que la nit ignora i no enfosqueix, allí treballaré d'allò que ansiejo: seré un atent, disciplinat i eficient pastor de foques.

Que les properes setmanes passessin en un sospir, en un gemec, en un instant...
No voldria res més, ara.


* * *
Fotografies:
Josep M. Bru. Illes Aran, estiu 2008.

17 de juny 2009

La iaia surt del cau

Jo vull ser la meva iaia:
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

(La iaia.- La iaia)

Fa uns dies, pocs, va acabar el cicle Música Fresca. Uns quants concerts, de nit, al portal modernista de la Casa Comella, una de les cases grans de Vic, on hi ha el Casino, un bar, una pastisseria i una caixa d'estalvis. També hi ha unes oficines municipals (les de "benestar", en diuen) que ocupen la planta noble de l'edifici, a les quals s'accedeix pel portal, ara estrenat com a escenari insòlit. Un portal a tocar de plaça i dels gelats de la Xixo, per davant del qual va passar vint-i-tres vegades, durant cada concert, un enorme camió de recollida d'escombraries.

Entre les propostes, diverses, diferents, totes elles joves, n'hi havia alguna especialment fresca: una, la del grup Stone House, un trio de 16, 17 i 19 anys, que apunta maneres i solvència musical. De fet, la seva proposta és tan fresca, que van canviar de nom durant el cicle i allà on abans es deien Live in Stone House varen passar a dir-se, simplement, Stone House. O sigui, Casa de Pedra, com la Casa Comella. Van deixar obsoleta la campanya de difusió en un toc de re-nominació. Una magnífica lona, vella de cop, coi de nanos.

Una altra proposta (i, a la fi, de la que vull parlar ara) és la que es va presentar com La iaia. La iaia és un jove de la collita del 1986. Per tant, si no té els 23, els farà aviat. Malgrat això, és La iaia. La iaia és l'Ernest Crusats, però també es diu La iaia per una sèrie de raons, totes elles ben tramades.


Les iaies són un món. Tot un món.
Són personatges importants, per bé que gairebé mai protagonistes. Poden no entendre els mòbils o els ordinadors, però no tenen un pèl de tontes. Les iaies són una contradicció paradoxal, una síntesi de la innocència anacrònica i la saviesa que només prové de l'experiència. Encara diria més: sovint són unes múrries, que ens fan tocar de peus de terra, que ens fan adonar des d'una mirada carregada d'intencions, que moltes de les nostres preocupacions no són més que collonades, trivialitats disfressades de motiu.

I de les iaies que són al món, de les iaies possibles, l'Ernest ha manllevat la seva per re-crear-se. La iaia esdevé, així, una emoció epistemològica; una persona entranyable; una referència sentimental; una sonoritat tan catalana que es proclama universal; la protagonista d'una cançó senzilla, però no simple; en definitiva, una musa inusual. I sí, també una re-creació, d'un so que un cop interpretat, torna a sonar perquè s'hi pugui acompanyar de nou, de veus, de noves notes. La iaia és un
loop, una cançó recorrent, una redundància amena, una cacofonia de-construida,...


Es va haver d'insistir una mica per convèncer La iaia. Ja se sap que, de vegades, les iaies s'arronsen i, si les vol fer sortir de casa, una empenta sempre va bé. Aquest cas no va ser una excepció. Sort que algú (gràcies, Casa) també va ajudar una mica i, al final, una nit de juny La iaia va sortir del cau; va sortir de l'armari; va fer un pase; una postura; va marcar paquet; va mostrar la mercaderia. I ho va fer en un portal, cosa que té pebrots, perquè alguna de les històries que han començat en un portal han acabat fatal...

Ara, que el debut de La iaia ja és història recent i ha quedat gravat, retratat i descrit, només afegiré que mentre l'escoltava, vaig tenir aquella sensació que et queda quan sents per primera vegada, una cosa que sent propera, saps (millor dit, intueixes) que pot arribar lluny... Bé, que pot o que podria arribar lluny, sempre que l'autor s'ho curri; s'ho treballi i trobi la veta dins del seu univers creatiu particular.

Però, al capdavall, un no sap que passarà demà o demà passat. I ara mateix només sé que La iaia ja ha sortit del cau. I, francament, ha valgut la pena...

* * *
Notes:

Podeu veure un excel·lent videoclip de La iaia a: Entre plat i plat
gravat el mateix dia 11.06, amb la col·laboració de diversa gent molt propera a La iaia i, també, dels tècnics del Mas de Bigues. El plat és el 330 d'aquesta web.
Francament, no us el perdeu.

Fotografies:
Josep M. Bru. Vic, 11 de juny de 2009.
* * *

1 de juny 2009

El tren























Fa pocs dies, llegia a la premsa que el senyor Ray LaHood, secretari de Transports del govern de Barack Obama, ha visitat l'estat espanyol per, entre altres coses, conèixer de primera mà l'AVE, fent el trajecte entre la capital del regne i la ciutat de Saragossa.

Fins aquí la versió oficial. Però de versions, n'hi ha més. Una d'elles, obtinguda de fonts generalment ben informades, deia que el senyor Ray LaHood en el que estava realment interessat era en una altra mena de ferrocarril.

N'hi ha que encara van més enllà i asseguren, sense embuts, que el que realment interessa els americans no és un tren decent, ràpid, raonablement puntual, còmode i car. Això, ells, es veu que ja ho saben fer.

Ben mirat, per fer això, tampoc no calia venir a Espanya. A mitja Europa ja fa dies que ho tenen. I més ben fet, perquè a mitja Europa els trens ràpids els fan d'una manera que per anar de Barcelona a València, per posar un exemple, no cal passar per Madrid.

Així que no, que no us enganyeu. El motiu real de la visita de l'alt càrrec nord americà és, diuen, conèixer la xarxa de rodalies catalana i, concretament, la línia Barcelona - Puigcerdà.

Per a un parc temàtic nou a les Rocalloses, sembla que els americans volen dissenyar un tren incòmode, amb esperit d'aventura i que trigui hora i mitja a fer setanta quilòmetres. Algú, generalment ben informat, els ha dit que com aquí, no els fan enlloc: amb ponts que trontollen, vies úniques, pantògrafs que busquen les pessigolles a la catenària i horaris discrecionals. Que aquí de trens d'aquests n'hi ha i dels bons. I això, i no res més, és el que han vingut a buscar.

Ara ja ho sabeu. Quan
, un dia d'aquests, aneu en tren a Lleida (evidentment, sense passar per Barcelona), en menys de mitja hora i travesseu un dels vint-i-tres viaductes sobre la riera de Rajadell, penseu en els americans, que de Nova York a Filadelfia triguen, pobrets, el mateix que nosaltres per anar de Vic a Plaça Catalunya. I això que ells, per despistar, compten en milles...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, maig de 2007.

* * *