Ja són aquí

Aiguamolls de l'Empordà. 08/09 (1).

Primera sortida de la temporada. Un matí fred (8 graus a Sant Pere Pescador), però magnífic: assolellat i sense vent. Hores d'ara, els Aiguamolls són en plena transició, tot esperant les primeres migracions. L'estany del Cortalet està mig buit, així que ens hem hagut de desplaçar cap a La Massona i El Matà.


Vora El Matà, un parell d'esplugabous ronden els cavalls. Seguim avall i des del camí del càmping -que ja és tancat- arribem al Bruel. Molt moviment d'ànecs i poca cosa més. Mentre muntem l'equip, ens passa per davant el nas un blauet preciós. Ens quedem amb el reflex del llum del matí al seu llom elèctric, ja que ens ha estat impossible fotografiar-lo.


A banda dels collverds, que n'hi ha a dotzenes, poques novetats. Potser destacar alguna picabaralla per les posicions privilegiades al capdamunt de les sabines. I és que ja han arribat els primers corbs marins, davant l'astorament dels bernats residents que veuen trasbalsada la seva efímera pau de finals d'estiu...


Com tantes altres vegades, el món animal -en aquest cas, el de les aus- ens porta al cap alguna analogia amb els humans...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Aiguamolls de l'Empordà. Setembre de 2008.

Fetes mitjançant digiscoping, tècnica consistent en acoblar un telescopi a una càmera fotogràfica. N'hi ha d'altres, però -en aquest cas- el mètode emprat és l'anomenat "focus primari": la càmera (sense objectiu) s'acobla mitjançant un anell T2 i un adaptador al telescopi (sense ocular).

El digiscoping permet obtenir fotografies d'una certa qualitat, a una distància suficient com per no molestar el subjecte (en aquest cas, les aus). En general, les imatges de digiscoping no tenen la qualitat de les que s'obtenen amb un teleobjectiu fotogràfic tradicional, tot i que hi ha experts que n'aconsegueixen algunes de molta nitidesa.

Un dels principals problemes del digiscoping és l'enfocament, ja que és fa manualment mitjançant el telescopi. En canvi, també presenta avantatges:

• un equip de qualsevol de les primeres marques de digiscoping és més econòmic que els teleobjectius fotogràfics, oferint molts més augments.
• és més versàtil, ja que el telescopi pot destinar-se a altres usos (observació,..)
  
• es treballa a més distància i el grau d'interferència en el medi és menor.

* * *
Fotografies:

1 i 4.- Bernat pescaire

2.- Parella d'esplugabous

3.- Corb marí gros

* * *

La cultura de l'esforç

Taxista, porta'm al cel.
És que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Ja la terra és plena de plegats de mans.

(Taxista, Pau Riba)

* * *

Llegeixo, a partir d'un bloc que segueixo (Diari MEF de JRoca), un article sobre la cultura de l'esforç i les èpoques de bonança econòmica. Interessant. Molt interessant.

També és interessant la coincidència en el temps d'algunes notícies:

* avui, la Fundació Jaume Bofill ha presentat un estudi sobre el sistema educatiu català. No entraré en detalls. De fet, qui ho vulgui pot consultar el resum que hi ha en el dossier de premsa. Les conclusions principals, però, són clares:

1.- En equitat educativa Catalunya se situa a la mitjana europea. A l’interior de la societat catalana, no obstant, hi ha diferències significatives.

2.- En excel·lència educativa Catalunya se situa clarament per sota de la mitjana europea.

3.- Catalunya té un nivell d’eficiència en educació per sota de la mitjana europea.
D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

** Alguns sindicats d'ensenyants convoquen vaga pel 13.11.08 contra la Llei d'Educació.

Dues notícies. Dos elements de reflexió. En un comentari al post de JRoca apareix una frase escrita per una seva lectora, també per reflexionar-hi:

M'he pres la llibertat de penjar l'article al meu blog, tot fent un enllaç al teu, ja que l'he trobat molt interessant. De totes maneres més que penjar-lo a la sala de profes (els mestres ja ho tenim clar) hauríem de penjar-ho a la porta, al bell mig, per que ho llegeixin els pares, que bona falta els hi fa a molts d'ells.

Pares? Mestres? No els conec a tots, que diria l'Oscar Wilde, però a mi aquestes generalitzacions em semblem molt perilloses. El joc de "la culpa és dels pares (partit d'anada)" / " la culpa és dels mestres (partit de tornada)" recorda, de vegades, una partida de frontó...


Segur que hi ha pares que són uns impresentables. Segur que sí. I de pares magnífics, també. Segur que sí.

I els alumnes? Tres quarts del mateix: n'hi ha de boníssims, de bons, de mediocres, de fluixos i d'altres que romanen a les aules com ànimes en pena o fent la vida impossible a tothom que l'envolta.

I els docents? Parlem-ne, que falta fa... Francament, també crec que passa el mateix: conec a docents que són uns magnífics professionals, però també en conec alguns que el millor que podrien fer és plegar. A educació primària i, possiblement encara més, a secundària. I el que és pitjor, de vegades romanen al seu lloc impune i indefinidament, davant la resignació dels seus companys... Es veu que el sistema no pot corregir aquestes "anomalies" d'indiferència i/o d'incompetència.

Cultura de l'esforç? Tot un tema. L'article del Jordi Sedó és una bona introducció. Però pot tenir diferents lectures. Quan arribo al paràgraf:

Perquè fins ara, el professorat no ha fet més que aplicar, com ha pogut, les canviants normatives a què ha estat sotmès i suportar estoicament els embats d'una societat capriciosa i hedonista que malcria el seu jovent

em venen -a banda de les que ja he apuntat- diverses coses al cap.


Una és una (una més, que d'aquest tipus en porto moltes) conversa recent amb un jove, a punt de finalitzar estudis universitaris al cap de quatre anys justos d'haver-los començat. En acabar els estudis, torna a la seva ciutat i intenta establir-se pel seu compte. Vol llogar un pis i li demanen una mensualitat que representa el 80 % dels seus ingressos. Ingressos que, també hem de dir-ho, són procedents d'una feina sense contracte... Parlem-li, a ell, de la cultura de l'esforç...

Una altra és una altra (una més, que d'aquest tipus en porto moltes) conversa amb una jove que treballa i estudia. Busca pis i li demanen un pagament avançat absolutament il·legal, en concepte de fiança, d'un import equivalent a sis mesos de lloguer. I, deixeu-m'ho dir amb totes les lletres: estem parlant d'un lloguer de 1,5 vegades el SMI (900 euros) per un pis rònec, cutre, vell i mal conservat. O, com diu ella, un "pis de merda". Parlem-li, a ella, de la cultura de l'esforç...

Cultura de l'esforç? Sí, d'acord, però un esforç adequat i proporcionat a unes perspectives adequades i proporcionades. Potser la societat malcria el seu jovent, però a alguns joves els maltracta, dificultant-los les condicions proporcionades i adequades per a la seva emancipació i realització personal.

Jovent malcriat? O, simplement, és que arriben molt abans al mercat que a cap altre lloc? Potser es que són abans, molt abans, consumidors que ciutadans...

Estic molt d'acord amb les preocupacions que apunta l'article, però és que en aquest puzle m'hi falten peces. I sí, l'article que el llegeixin els pares. A alguns els fa, segur, molta falta. Però, si us plau, deixeu-lo també clavat a la porta de la sala de profes, perquè a alguns els aniria molt bé llegir-lo, digerir-lo i interioritzar-lo.

Al cap i a la fi, si realment el sistema no funciona (no és eficient), alguna responsabilitat hi deuen tenir els profes. No tots igual. Més gran o més petita, d'això caldria parlar-ne amb més cura, d'acord. I és que l'autocrítica és una excel·lent virtut, però rara es veu que també ho és...

I, per cert, JRoca, si per a algú no va aquest post, és per tu...
Ni com a profe ni com a pare...
Només passa que has encetat la conversa.
Ens llegim.
Una abraçada.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru

1.- Vic, Cava de Jazz, 22.12.2007. Fausto Gramola interpretant el seu bolero immortal: "Pégame mucho".

2.- Ainhoa (Xareta, Iparralde) frontó. Agost de 2008.

3.- L'Hospitalet. Saló del Manga. Novembre de 2004.

* * *

Va de boda...

Un moment de la cerimònia.
Es proposa identificar -d'entre els presents- el nuvi.
Una pista: es diu Jordi.
Difícil?
Més ho era trobar el Wally i tots ens hi deixàvem les pestanyes...

* * *

En Jordi, un jove català, i l'Alba, la seva companya, s'han casat. Fins aquí, la cosa no té més substància. Se suposa que això ho fa, ho ha fet i ho farà molta gent. És un moment important a la vida de moltes persones i cadascú ho celebra com vol. O com no vol, perquè també n'hi ha que no ho celebren...

Però si parlo del seu casament, és perquè ho han fet d'una manera poc convencional... Tots dos, a banda de la seva feina habitual en aquest nostre primer món, són -de fa uns anys- cooperants a Senegal. Així que han aprofitat aquest mes d'agost per casar-se a la forma tradicional del país on han treballat els darrers estius.

Ho han fet al lloc que els ha vingut de gust i amb qui els ha vingut de gust. És possible que algú de la família s'ho miri amb les celles aixecades i demani:

- Però... aquest casament és vàlid?

I tant si ho és! Si un (i una) ho fa convençut, és el més vàlid que hi ha... Ara bé, si parlem de tenir (o no) el llibre de família, això sí que és un altre tema. Però no ens enganyem: per obtenir-lo, només cal un parell de visites al registre civil.

Total, que no han fet llista de bodes, ni comiat de solters, ni han convidat la tieta, ni la iaia (això sí que és valor!), ni la premsa del cor, ni han penjat cap pancarta cutre en una de les quaranta rotondes que hi ha entre Figueres i Roses, ni han invitat particularment ningú. Com als enterraments, que tampoc no ho fan...

Simplement, han muntat una festa de tres parells de nassos i s'han casat...

Un retret: no tenien fotògraf, per bé que algun amic hagi fet alguna foto... I això sí que no els perdono, perquè un servidor, si m'haguéssin donat l'oportunitat, els hagués fet un molt bon preu. Més que bo: irresistible!

Ha estat a Djiembereng, que és un lloc tan "raru" que no surt ni al google... Per als curiosos, afegirem que queda a la regió de la Basse-Casamance. També direm que la factura total ha estat de 90 euros, amb els que han pogut pagar un porc (que s'han cruspit entre tots), un pollastre (per als alternatius, que sempre n'hi ha de fauna rara) i una fanta de taronja per a tots i cadascun dels nanos del poble...

Per part meva, només queda afegir:
Alba i Jordi, moltes, moltes, moltes felicitats.
La meva enhorabona.

Signat:
El tiet de Vic.

P.D.
Per cert, la pancarta cutre que hi havia penjada l'altre dia en una de les quaranta rotondes que hi ha entre Figueres i Roses deia així: "La Vane i el Pol es casen. S'estimen mogollón" (sic). Doncs res, moltes felicitats també per la Vane i el Pol, encara que, per voler llegir el coi de pancarta, una mica més i em menjo un parterre...

* * *
Fotografia: no coneixem el nom de l'autor.
Sabem que és feta a Djiembereng (Senegal) un dia d'agost de 2008.
Si voleu saber quin dia era, caldrà demanar-li-ho a algun dels nens del poble:
- Quan va ser aquell dia que et vas prendre una fanta de taronja?
Segur que s'enrecorda...

* * *

Match point

Enamorar-se és exagerar, enormement, la diferència entre una persona i la resta.

(George Bernard Shaw)

* * *

Avui, a TV3, fan Match point.
És, probablement, una de les millors pel·lícules de Woody Allen

Si no la heu vist, és molt recomanable.
I si ja la heu vist, ara, que estem esperant l'estrena de
Vicky Cristina Barcelona, pot ser un molt bon moment per revisitar-la.

En qualsevol cas, com va dir un amic meu (una abraçada, JM), sempre és un bon moment per jugar a tennis taula amb la Scarlett...

Bona Diada a tothom!

* * *

Fotografia: Josep M. Bru.
Dublin, The Castle:
Jonathan Rhys Meyers (protagonista de Match point) caracteritzat com Enric VIII,
durant un descans del rodatge de la sèrie The Tudors.
Agost de 2008.

* * *

LHC (Large Hadron Collider)

Si us plau, escoltin-me bé...
A partir d'ara, no vull llibres o apunts damunt les taules.
La única qüestió de la prova d'avui és...

Quina és la pregunta primera a la que hauria de respondre la ciència?

a.- D'on venim?
o
b.- On anem?

Tenen 60 minuts per respondre...

(Tycho Brahe)

LHC (Large Hadron Collider)

Per a qui hagi seguit les notícies d'aquets dies i hagi vist un grup de científics fent saltironets davant una colla de pantalles...

El LHC (Large Hadron Collider, «Gran Col·lisionador d'Hadrons») és un accelerador de partícules, actualment en construcció al CERN, que farà col·lidir feixos d'hadrons.

El LHC és en un túnel de 27 km de circumferència (en el lloc on estava l'accelerador LEP), soterrat 50-175 m sota terra. Està situat entre les fronteres de França i Suïssa, al nord-oest de la ciutat de Ginebra. Es va posar en funcionament el 10 de setembre del 2008.

Dins del túnel, feixos de protons seran accelerats a velocitats properes a la de la llum i es faran col·lidir. Això permetrà reproduir condicions de densitat d’energia molt grans, properes a les dels instants primerencs de l'univers, el Big Bang. D'aquesta manera, es podrà estudiar l'origen de la matèria, posant a prova el Model estàndard de física de partícules, és a dir, la teoria vigent que explica el comportament de les partícules elementals i que requereix ser posada a prova per comprovar la seva validesa.

(+ info)

* * *

Fotografia: Josep M. Bru

1.- Barcelona, MNAC, exposició "Duchamp, Man Ray, Picabia". Agost 2008.

2.- Vic, Pla del Bisbe. Small Hadron Collider cassolà. Març 2007.

* * *

Música recomanada per aquesta lectura:

si la resposta ha estat (a):

Blue in Green
(Miles Davis, John Coltrane, Cannon Adderley, Bill Evans,...)

o

si la resposta ha estat (b):

I Hope that I don't fall in Love With You
(Tom Waits)

** Trobareu els dos temes -a peu de bloc- al playlist.

* * *

Biografies reversibles: Ginon Lainau (i 4).

Muckross Abbey, a mig camí entre Killarney i Muckross House.

* * *
Si no has llegit la
Part 1 (Presentació / Infància i primera joventut)
pots fer-ho clicant aquí
* * *
Si no has llegit la
Part 2 (Viatge a Irlanda / Una trobada a Coole Park)
pots fer-ho clicant aquí
* * *
Si no has llegit la
Part 3 (Muckross House: felicitat i tragèdia)
pots fer-ho clicant aquí
* * *

Part 4. Un altre 16 de juny / La petita Jan

Ginon Lainau (1900 - 1925)

Un altre 16 de juny

La mort de Ginon Lainau -sobtada, implacable- va trasbalsar la comunitat local. Als pocs dies, va ser enterrada al cementiri de Muckross Abbey. Tot i la discreció de la convocatòria, a l'acte van assistir centenars de persones, algunes arribades de Dublin com Yeats, Lady Gregory o Shaw.

Des de llavors, cada 16 de juny, a Killarney, a mitja tarda, es forma un petit seguici que, partint de St. Marys Cathedral, camina per la riba del Lower Lake fins al cementiri de l'antiga abadia franciscana per dipositar-hi un únic pom de roses blanques. Quan arriben a la tomba, el mestre de cerimònies li dirigeix un breu discurs, sempre el mateix:

- Bona tarda, Ginon. Un any més, et recordem. Vas viure poc temps, però va ser suficient per saber que eres una bona dona. El buit que vas deixar ha estat difícil d'emplenar, però les teves cançons, les teves històries i el record del teu somriure ens hi han ajudat. Si hi ha un cel sobre els núvols, allà et trobarem, però si no n'hi ha, només ens queda desitjar que la terra t'hagi estat lleu.

Tomba de Ginon Lainau al cementiri de Muckross Abbey.

Després d'uns instants de silenci, una colla de músics surt d'entre els arbres i amb l'acompanyament de tots els assistents, canten la balada que Ginon va compondre durant els difícils dies de Dublin (una de les poques que va fer en anglès, ja que Molly no parlava gaèlic), dedicada a la seva amiga i companya Molly Malone:

In Dublin's fair city,
where the girls are so pretty,
I first set my eyes on sweet Molly Malone,
As she wheeled her wheel-barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive alive oh!"

Alive-a-live-oh,
Alive-a-live-oh,
Crying "Cockles and mussels, alive alive oh".

She was a fishmonger,
And sure 'twas no wonder,
For so were her father and mother before,
And they both wheeled their barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive, alive oh!"

Now I was a Rover,
And sailed the seas over,
So I bid my farewell to sweet Molly Malone.
And as I was sailing,
The wild wind was wailing,
Crying, "Cockles and mussels, alive, alive oh!"

She died of a fever,
And no one could save her,
And that was the end of sweet Molly Malone.
Now her ghost wheels her barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive, alive oh!"

Aquest seguici, que van iniciar en el seu moment el doctor Granary i la llevadora Sheenhan, va anar involucrant la resta de veïns i, encara avui, perdura. Sovint s'hi afegeixen visitants i turistes, recorrent tots plegats un itinerari que, val a dir-ho, travessa uns paratges magnífics.

I és que tot i que no hi ha cap lloc bo per la mort i menys quan s'emporta una persona jove, alguns indrets -com aquests de les rodalies de Killarney- ajuden a mantenir el record de qui va viure la vida amb intensitat. Com diu aquella corranda celta: la vida sempre s'acaba, però mentres dura només és vida si val la pena viure-la...

Dublin: Estàtua dedicada a Molly Mallone.
Potser cal aclarir que Molly és la figura de l'esquerra.
El personatge de la dreta és un professor italià
que estava explicant una història interminable als seus alumnes.
Ens vàrem haver de resignar a retratar-lo també a ell...

La petita Jan

La petita Jan va ser afillada per la família Vincent. De fet, ni tan sols l'absent i malaltissa Maud Bourn - que va morir, de pneumònia, a Nova York el 1929-, s'hi va oposar. Només, però, va posar una condició: que la nena mantingués el cognom de la mare. El pare, Arthur Rose Vincent, va acceptar.

D'aquesta nena, esdevinguda dona amb el pas del temps, es podrien explicar moltes coses, però és clar, això ja és matèria d'una altra biografia, la qual, en bona part, encara està per escriure...

Un altre dia serà...

* * *


Col·lecció biografies reversibles:

1.- Arthur Schopenhauer

2.- Woody Allen

3.- Isaac Newton

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
1 i 2.- Éire: Muckross Abbey (Killarney National Park) , agost de 2008.
3.- Dublin, agost de 2008
* * *

Biografies reversibles: Ginon Lainau (3).

Muckross House, vista des de Dinis Cottage.
En primer pla, les aigües del Lough Lane.

* * *
Si no has llegit la
Part 1 (Presentació / Infància i primera joventut)
pots fer-ho clicant aquí
* * *
Si no has llegit la
Part 2 (Viatge a Irlanda / Una trobada a Coole Park)
pots fer-ho clicant aquí
* * *

Part 3. Muckross House: felicitat i tragèdia

Ginon Lainau (1900 - 1925)

Muckross House: felicitat i tragèdia

Traslladats a Muckross House, Ginon Lainau i Arthur Rose Vincent van viure la seva relació a la vista de tothom, malgrat se'ls jutjava des del prejudici de l'adulteri. Les seves passejades a la riba del Lough Lane van ser comentari permanent a les botigues i pubs de Killarney. A la conservadora societat irlandesa de l'època li costava digerir la relació entre un americà, gentleman i poderós i una artista danesa, que era, des d'un punt de vista econòmic, una pelacanyes.

Mentrestant, Maud Burn -l'esposa legal de Vincent, que romania als Estats Units- feia els ulls grossos.

Meeting of the waters, lloc on les aigües de l'Upper Lake
conflueixen amb les de Lough Lane

La tardor de 1924, durant una excursió a Dinis Cottage, en un indret conegut com a Meeting of the waters, Ginon va comunicar al seu company que estava embarassada. De seguida, Arthur li ho va dir a la seva esposa, afegint que faria costat a Ginon i que quedava a l'espera de la seva resposta. A la pràctica, li estava oferint el divorci als Estats Units (a Irlanda no era permès), assumint les pèrdues econòmiques i socials que li poguessin suposar.

Mantenint-se a l'expectativa, Maud no va respondre i va esperar. De fet, Irlanda i el seu marit li quedaven molt lluny. Això no ho van saber mai ni el servei de Muckross ni els cercles socials de Killarney, que donaven per certa i ferma la separació legal d'Arthur Rose i la seva muller. Sense les reticències que proporcionen els prejudicis, la percepció va anar canviant: si no hi havia engany i sí acord de les parts, allò ja no era pecat sinó excentricitat.

Mentrestant, l'embaràs de Ginon anava avançant, sense que això la impedís mostrar esporàdicament les seves habilitats artístiques: mai no es negava a cantar en públic quan li ho demanaven o a recitar, durant les llargues vetllades d'hivern, històries curtes que feien les delícies de nens, joves i avis.

Vista parcial dels jardins de Muckross House.

Aquesta afabilitat li va procurar la consideració dels seus veïns. Seamus O'Leary, periodista local, la va definir amb una expressió que, amb el temps, ha fet fortuna: "La senyora Lainau té un carisma discret. No desperta passions arrauxades, però, més d'hora que tard, tothom acaba tenint debilitat per ella".

Sense que res fes preveure un tràgic desenllaç, el 9 de juny de 1925 Ginon va donar a llum una nena, batejada com a Jan. El part va tenir lloc a Muckross House i va ser assistida pel metge local, Thomas Granary, i la llevadora Freda Sheenhan. Ambdós eren d'edat avançada i, portats per la tradició de la vella escola, no seguien les recomanacions del protocol tocològic establert per Semmelweis, que consideraven poc fonamentat.

El cas és que Ginon va contreure, durant els dies següents, unes febres puerperals, a conseqüència de les quals va morir el 16 de juny de 1925, el mateix dia que complia 25 anys.

Gap of Dunloe.
Llac inferior.

Aquella mateixa nit, davant la mirada atemorida del servei i malgrat l'intent infructuós del majordom David Howell per aturar-lo, Arthur Rose va pujar en una barca per endinsar-se en les fosques aigües del llac proper a la casa. Els seus udols, esgarrifosos, punyents i desconsolats, es van sentir des del Gap of Dunloe, uns quants quilòmetres més enllà. Al matí, Howell i dos mossos més (Justin Vernon i Micah Hinson) el van poder rescatar de la barca, on jeia arraulit, tremolós i gairebé inconscient.

(continuarà)

* * *

Col·lecció biografies reversibles:

1.- Arthur Schopenhauer

2.- Woody Allen

3.- Isaac Newton

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Éire, comtat de Kerry, agost de 2008.

* * *

Biografies reversibles: Ginon Lainau (2).

Ha'penny Bridge
(el "pont del mig penic", en record del peatge
que antigament calia pagar per utilitzar-lo)
pas de vianants sobre el Liffey, el riu que travessa Dublin.

* * *
Si no has llegit la
Part 1 (Presentació / Infància i primera joventut)
pots fer-ho clicant aquí
* * *

Part II. Viatge a Irlanda / Una trobada a Coole Park

Ginon Lainau (1900 - 1925)

Viatge a Irlanda

La jove Ginon va quedar sola a la casa que, fins llavors, havia ocupat amb els seus pares. A les poques setmanes de l'enterrament de la mare i amb la determinació que la caracteritzava va embarcar cap a Copenhague i, d'allí, el 16 de juny de 1918, cap a Dublin, de nou en vaixell.

En arribar a Irlanda (que llavors encara era colònia anglesa i estava immersa en un ambient polític i social convuls), va haver de subsistir treballant en les feines que va trobar: taquillera a The Abbey Theatre, cambrera a diversos pubs, repartidora de cervesa o una substitució a l'oficina de correus.

També va treballar una temporada als molls, com a venedora ambulant de musclos, cloïsses, navalles i altres closques. És llavors quan va tenir com a companya de feina una jove -Molly Mallone-, amb qui va establir una gran amistat i per a qui va escriure una cançó, amb el temps esdevinguda un himne oficiós de la ciutat de Dublin.

Finestra de l'habitació que ocupava Ginon a Dublin, a Lower Liffey Street.
El propietari actual ho ignorava:
"Jo ja veia curiosos -va confesar-nos-,
fent fotos i mirant... però no sabia per què!"

En finalitzar la seva jornada de treball, Ginon cantava i tocava diversos instruments (principalment, el tin whistle i el bouzuki irlandès) amb un grup (The Sastre Band) que tenia concertades actuacions estables a diversos locals de la zona de Temple Bar (Palace Bar, McNeill's,...), però també a la riba nord del Liffey (Jervis, Cagliostro, The Oval,...)

Al Palace Bar va ser on la va conèixer Flann O'Brien, llavors molt jove, que ja havia començat a freqüentar els pubs de la zona. O'Brien va reconèixer, molts anys més tard, que Ginon l'havia impactat profundament: "Perdre-la de vista va ser un cop massa dur. La seva absència va ser l'empenta que la vida em donar cap al cinisme i l'alcohol", confessava cruament.

O'Brien va ser, a més d'un gran escriptor i un funcionari mediocre, un bevedor empedreït, fins el punt de beure amb un guant per respectar la promesa que li va fer a la seva mare, quan aquesta agonitzava al llit i ella, prenent-li la mà, li va demanar:

- Jura'm, Flann, que amb aquesta mà mai no tornaràs a tocar una gerra de cervesa...."

En tot cas, aquells mesos van ser d'una progressiva, però creixent i important, popularitat per a la jove Lainau. Tothom embadalia sentint la seva veu: quan cantava i quan explicava -entre cançó i cançó- petites històries curtes, amb un accent que copsava, d'immediat, l'atenció dels parroquians.

Citem de nou O'Brien:
"Ginon era com una abducció de les penúries. L'escoltàvem, arraulits als tamborets del pub, i ens feia oblidar el fred, la pluja i el mal de queixal per transportar-nos a una illa d'atzavares i palmeres, on no hi havia moquetes rònegues, l'amor era lliure i la Guiness gratuïta..."

McNeill's, a Temple Bar.
Aquest va ser un dels locals on Ginon va actuar amb la The Sastre Band.

Una trobada a Coole Park

Aquesta fama incipient va fer que, en companyia de Johanna Collins ("Hannie") -la germana petita de Michael Collins-, a qui coneixia de l'oficina de correus de Dublin, fos convidada a Coole Park, la casa on Lady Gregory organitzava les seves tertúlies. Aquesta estada, per bé que breu, marca -definitivament- el devenir de Ginon.

Allà va conèixer Yeats, el qual, rebutjat un cop més per Maud Gonne, estava en plena depressió. El caràcter optimista, però contingut i sincer de Ginon, li va suposar -com el mateix poeta confesa- una "alenada d'aire fresc en una atmosfera que esdevenia irrespirable". Hi ha autors que mantenen que Lainau és la musa de Yeats en A Vision, el seu poema més misteriós i críptic.

També a Coole Park va coincidir amb Bernard Shaw, que no va dubtar en afirmar "Ginon és una criatura encisadora. De fet, per ser perfecta només li falta ser vegetariana..."

Però, sense dubte, la coneixença més important va ser la del senador Arthur Rose Vincent. L'enamorament entre la jove Ginon i el polític, que vivia a cavall entre Irlanda i Estats Units, va ser fulminant, mutu i mal dissimulat.

Façana principal de Muckross House,
a la riba del Muckross Lake,
al comtat de Kerry.
La mansió, des de fa uns anys, és propietat estatal.

Ell era un home de món, ben plantat i amb experiències vitals molt diverses. També, en un sentit més prosaic, era un home casat. Concretament, casat amb Maud Burn, dona de salut feble i llavors resident als Estats Units. D'altra banda, hi havia una important diferència d'edat entre Vincent i Lainau. Malgrat tot, Ginon no va dubtar en seguir al seu amant, que li ho va demanar, a la seva residència de Muckross House, prop de Killarney.

Ja mai no tornaria a Dublin...

(continuarà)

* * *

Col·lecció biografies reversibles:

1.- Arthur Schopenhauer

2.- Woody Allen

3.- Isaac Newton

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
1, 2 i 3.- Dublin, agost de 2008.
4.- Muckross House, agost de 2008.

* * *

Biografies reversibles: Ginon Lainau (1).

Aquesta és la única foto que es conserva de Ginon.
A coll de la seva mare, devia tenir un parell d'anys.
Eren els anys feliços de la infància a les Faroe.
Malauradament, l'original (de gelatina de plata)
es va deteriorar en unes inundacions.
Tot i els esforços de restauració i el colorejat posterior,
no es distingeixen els seus trets.

* * *
Nota de l'editor:

La col·lecció Biografies reversibles es complau a presentar-vos uns apunts d'aproximació a la que va ser una vida singular. Si els protagonistes dels títols anteriors de la sèrie eren figures consagrades, la personalitat que tractem ara és, per desgràcia, una gran desconeguda.

Aquest article té la intenció de reparar -almenys parcialment- aquest greuge. És el resultat d'una recerca exhaustiva, que ha emprat les técniques més modernes i avançades de la ciència biogràfica.

L'article es publicarà en 4 fragments successius, ordenats cronològicament.

Només queda desitjar-vos que el plaer de la lectura us acompanyi al llarg d'aquestes línies fins ara mai solcades, d'aquesta vida fins ara mai explorada...

* * *

Part I.
Presentació / Infància i primera joventut.

Ginon Lainau (1900 - 1925)

Escriptora, compositora, cantant i instrumentista. Tot i que no ha obtingut mai un gran ressò mediàtic, hi ha un consens clar i generalitzat en considerar Ginon Lainau una figura clau en la cultura gaèlica contemporània. La seva obra és citada en diversos reculls folklòrics, a l'Encyclopedia Britannica , al Miscellaneous de l'Irish Institute i a altres fonts considerades generalment serioses i de referència.

A cavall de dues cultures, però sense adscripcions unívoques, la seva figura i la seva obra han estat motiu de lloança, però -també- de controvèrsia continuada. Tot i que mai no va viure allí, els danesos la consideren danesa ja que va néixer en territori de la seva jurisdicció. En canvi, els irlandesos la consideren irlandesa, tot i que mai no hi va néixer, perquè va viure i morir allà.

Estàtua coral d'un grup de dones, a Dublin.
Probablement, Ginon és la figura de l'esquerra.

En qualsevol cas i malgrat la seva formació autodidacta (o, potser, per això mateix), Lainau va renovar, sense estridències, les estructures musicals i literàries de la seva època. Està considerada una avançada al seu temps, una artista avant-la-lettre. De fet, moltes de les seves composicions s'han difós arreu i han estat influència reconeguda per artistes molt diversos; principalment músics i literats.

Així, hi ha paral·lelismes molt clars entre algunes composicions de Bob Dylan (per exemple, Tombstone blues i Desolation row, ambdós de l'àlbum Highway 61 revisited) i poemes del primer llibre de Lainau (Tha latha math ann an diugh, traduït per "Escrits en dejuni mentre miro per la finestra la badia deserta, tot esperant l'arribada de les primeres foques", probablement escrit els dies tristos de 1918).

La seva obra literària és curta, però intensa. A banda del poemari esmentat, Lainau va escriure tres llibres més, tots en gaèlic. D'ells, només un va ser publicat en vida (Na leabhrais boidhrán bia blasta, que podria traduir-se per "El so del teu bodhrán és gairebé idèntic al batec del meu cor quan et veig arribar pel carreró, amb el teu somriure distès i la teva faldilla estampada amb grans i ufanoses hortènsies").


Infància i primera joventut

Ginon va néixer el 16 de juny de 1900 a la població de Tórsavn, a les illes Faroe. Va ser la primera i única filla del matrimoni d'Sven Lainau, pastor protestant, i Smilla Finsen, infermera i germana petita del metge Niels Ryberg Finsen.

El seu pare havia arribat a les Faroe un parell d'anys abans, enviat pel bisbe de Viborg amb la intenció d'estendre i mantenir la fe de l'Església del Poble Danès a les llunyanes illes, que semblaven -als ulls de la metròpoli- encara immerses en la superstició i la ignorància...

Segons diversos testimonis, el jove pastor va ser convidat a una recepció a casa de la família Finsen i va quedar immediatament enamorat de la jove Smilla, qui també es va sentir atreta pel nouvingut. Sis mesos més tard, pastor i infermera es casaven en una senzilla i íntima cerimònia, restringida a amics, familiars i coneguts, sense mitjans de comunicació ni curiosos. El menú de noces va consistir en un bufet fred de Frikadeller, Smørrebrød i formatges, acompanyat de Hakkebiff. La lluna de mel va ser a Eysturoy, la segona illa en superfície de les Faroe, a uns vint quilòmetres de Tórsavn.

Casa natal de Ginon Lainau, a Tórsavn.
Actualment, és la seu d'un Bed & Breakfast.

La jove parella va anar a viure a una casa pròpia als afores del poble, on van tenir una existència feliç i tranquil·la. Passats uns mesos del matrimoni, Smilla Finsen va comunicar als seus pares, durant el sopar de Nadal, que estava embarassada. Sven, el pastor, va fer el mateix amb el bisbe de Viborg, enviant-li un telegrama amb la bona nova.

En arribar el bon temps i els dies de vint hores de llum solar, Smilla va donar a llum una nena formosa (3.130 grams, segons el registre parroquial), de pell blanca i cabell bru. La varem batejar amb el nom de Ginon.

De la primera infància, no se'n tenen notícies. Tot fa suposar que la nena Ginon va córrer, saltar i jugar com els nens de la seva edat, sense problemes de salut, conducta o de fracàs escolar. Ella no es va referir gairebé mai a aquesta època. Només una vegada se la va sentir comentar, durant una partida de dards:

- La meva va ser una infància feliç, però avorrida...

Però durant un mes d'abril, el pare Sven, participant en una cacera de frarets (Fratercula arctica) als penya-segats de Streymoy, va relliscar i va caure al mar des d'una alçada considerable. Fins dos dies després, malgrat una intensa recerca, no es va poder recuperar el seu cos, portat per les onades i les marees a una cala solitària.

Penya-segats de Streymoy, on va caure Sven Lainau
durant una cacera de frarets.
L'home, inexpert, va introduir la mà en un niu i el va trobar ocupat.
En sentir la picotada, va retrocedir violentament i va perdre l'equilibri.
El fraret també va caure, tot queixalant amb el bec la mà de l'intrús,
però en veure la trajectòria i tenir més recursos (sabia volar)
va deixar-ho estar i aconseguí sobreviure.

La desesperació de la jove Ginon va quedar reflectida en una de les seves cançons més conegudes, la qual fa referència a aquest tràgic accident: Fíon den Scoth, que literalment vol dir: "la serena bellesa del teu rostre pàl·lid no fa sinó donar-me forces per continuar vivint amb el suport del teu record, net i poderós com una ventada d'abril. El dolor serà la meva font d'energia".

Però les desgràcies sovint no es presenten soles i dies més tard, la seva mare, Smilla, moria ennuegada en menjar peix cru (salmon tartare) en un sopar familiar. El seu germà metge Niels era absent i això no s'ho va perdonar mai , en sentir-se culpable per no haver pogut practicar-li la maniobra de Heimlich, que li hagués, probablement, salvat la vida. Una altra versió apunta que el metge se sentia culpable perquè va ser ell qui va preparar el peix. Ho va fer amb presses i no el va desespinar prou bé.

(continuarà)

* * *
BioNotes.

*A banda de la reproduïda a l'inici d'aquest blog, no es conserva cap altra fotografia, retrat o dibuix de Ginon. A l'hora de descriure-la, tots els biògrafs i historiadors es remeten a testimonis de diferents persones, els quals no només no sempre coincideixen, sinó que, de vegades, entren en franca i oberta contradicció.

**El nostre agraïment a Joe O'Brugg, Man Apple, Lit Abbercrombie i Peck Wesley del Storytell Festival de Cape Clear Island. La seva tasca de compilació de textos, lletres i històries ha fet possible una aproximació molt més exacta a la figura, obra i personalitat de Ginon Lainau.

* * *

Col·lecció biografies reversibles:

1.- Arthur Schopenhauer

2.- Woody Allen

3.- Isaac Newton

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
1.- CCCB, Barcelona. Agost 2008
2.- Dublin, agost 2008.
3 i 4. Inis Mór. Illes Aran (Éire), agost 2008.

* * *

Setembre

Per a l'Anna,
perquè, malgrat tot,
hi ha moments
que tenen valor,
però no preu...


* * *

Només a la tornada
el camí té una segona mirada:
és llavors
que les pedres del camí són rodones,
com flocs de borró.
I si hi ha sort
les llambordes del carrer són toves,
com manyocs de cotó.

Són els records, poderosos,
els que donen l'energia
que la rutina roba...
S'acosten tardes fredes
i ens quedarem sense orenetes,
però no som
com elles són:
només comprem tornada
si tenim por o van mal dades.

I, a la fi,
el temps és com un bagul:
no és viu ni gandul,
no és petit ni gran,
no és baix ni alt,
no és llarg ni curt.
Només compta què hi cap
o què s'hi fa...


* * *

Fotografies: Josep M. Bru.
1.- Vic, Pla del bisbe, agost de 2008
2.- Dublin, Temple Bar, agost de 2008

* * *

Música de fons suggerida:
M'hauria agradat poder gravar l'actuació dels músics de la fotografia,
mescla de talent, experiència i murrieria,
però com que no ha estat possible
podríem posar una de la Molly Johnson,
Dyamond in my hand, per exemple...
Si la podeu pillar (ja ens entenem), no us la perdeu...

* * *