La somriureteràpia

La despesa actual en operacions de cirurgia estètica, destinades a aconseguir pits més grossos i penis més llargs, triplica la despesa destinada a la investigació i tractament a malalts d'Alzheimer.

Si aquesta tendència no es modifica, acabarem tenint ancians amb magnífiques ereccions que no recordaran per a què serveixen....

(Aldo Fabbricatore)

* * *

La trivialització de l'envelliment o, en sentit invers, el mite de l'aspecte juvenil insisteix en unes representacions socials que ens conceptuen l'ancianitat com un problema.

El fet biològic de l'envelliment és, a data d'avui, irreversible. En els temps de la "modernitat líquida", la vellesa esdevé o un segment emergent de mercat (viatges fora de temporada, hipoteques inverses, enganxa dentadures, compreses antipèrdues,...) o -en el pitjor dels casos- un sector poblacional dependent. En tot cas, sovint es considerat obsolet o poc interessant en si mateixa.

Plans de pensions, jubilacions, pensions hipotecàries i productes semblants són i seran, almenys els propers mesos, importants productes per a entitats d'estalvi i financeres, davant la situació econòmica. Ara bé quan és tracta de cridar l'atenció, els eslògans publicitaris de bancs i caixes són d'allò més el·líptics. O, pitjor encara, patètics...

Avui mateix, he observat a l'oficina d'una determinada caixa uns cartells repartits per totes i cadascuna de les seves finestres, en els que criden a la pràctica de la "somriureteràpia". L'invent profilàctic va de la mida del somriure que li provocarà al client el regal que rebrà segons quina sigui la quantitat del seu traspàs o aportació al nou pla de pensions que obri en aquesta entitat.

Que la mida del somriure pot ser directament proporcional a la quantitat de calers que un remena, és cosa sabuda. Que els pobres poden somriure, però els costa més, també. El que, francament, no calia és una campanya publicitària que t'ho recordi. Ni cal ni és "críticament correcte"...

Però hi ha excepcions. I tant com sí. Hi ha poques coses que, a priori, tinguessin menys futur que el pla de jubilacions de Keith Richards, l'extraordinari guitarra dels Rolling Stones. Doncs bé, avui mateix surt en portada d'un suplement dominical. El títol diu moltes coses amb poques paraules: "Keith Richards aconsegueix arribar viu als 65". Així de clar... Haurà practicat la somriureteràpia? Tot i que no ho sé del cert, no en fa gaire pinta...

Un altre músic: John Mayall. Vell i savi. Aquest sí que ha somrigut molt. Ahir, dissabte, 29 de novembre, el bluesman anglès va fer 75 anys. Fa només unes setmanes actuava a la sala Elmediator de Perpinyà. L'equip de la sala ens comentava l'agradable sorpresa que van tenir en veure l'energia que desprenia i el tracte que va tenir amb els seus fans. Abans i després del concert, Mayall els saludava personalment, mentre venia discos i signava autògrafs al vestíbul de l'equipament musical on acabava de tocar.

Si no el coneixeu, a la caixa de música d'aquest mateix bloc hi trobareu dos temes interpretats per Mayall. Un d'ells (Southside story) és el tema d'obertura del concert que va fer a Liverpool, ara fa 5 anys, per celebrar amb músics, amics i públic el seu setantè aniversari. Entre els músics amics que el van acompanyar, a més de la seva banda (The Bluesbreakers), hi havia personal del calibre de Mick Taylor (ex-rolling stone) o Eric Clapton.

Si voleu, si us ve de gust, sentiu-lo i gaudiu-lo. I, de pas, practiqueu la somriureteràpia. Això sí: gratis...

I si, a més, algú vol felicitar  John Mayall, també pot fer-ho. Només cal clicar aquí i escriure-li quatre ratlles. Us ho agrairà, segur...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

1 i 2.- Grup de músics de carrer. Temple Bar, Dublin, agost de 2008.
3.- Músics de carrer bosnians. Portal de l'Àngel, Barcelona, gener de 2008.

* * *

Odetualet Quintet

* * *

Ja ho diu el bolero:

No todo en la vida son "sin sabores"...
También hay "con olores".

* * *

En aquest cas, afortunadament, l'olor és d'Odetualet Quintet.

Joves i amb futur.
No us perdeu el seu web: estrenen maqueta.
I al lloro: el 7 de desembre, en directe, a Vic.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Vic, juny de 2008

* * *

Pessics (35)

Què és la "mitjana edat"?

És aquell moment de la vida
en que la feina demana molt esforç
per obtenir poc plaer
i la feina d'obtenir poc plaer
demana molt esforç...

(anònim)

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Plaça del Pi. Barcelona, 2005.

* * *

Temps era temps...

Hem estat convidats a participar -com molts altres veïns-, en un taller de memòria del barri i del nostre calaix de sastre particular ha sortit alguna foto com aquesta. Temps era temps d'un temps: el nostre...

* * *

Foto: Marga Herrero: El Tricicle i els 3 Brus: Anna, Josep M. i Marta. L'Estadi. Vic, juny de 1991.

* * *

Una mirada crítica...

Ningú s'hauria de creure perfecte.

Tampoc s'hauria d'amoïnar massa pel fet de no ser-ho.

(Bertrand Rusell)

* * *

No fa gaire, en una conversa de sobretaula, dos coneguts polemitzaven. En un moment donat, un d'ells, que criticava un determinat comportament, va dir:

- Jo és que, en aquest tema, sóc molt radical...

En aquell moment, no li vaig donar importància a la frase, ja que -en el context de la conversa- no semblava rellevant. Més tard, però, vaig rectificar la meva percepció: potser sí que ho era d'important.

Sovint, confonem la radicalitat amb la crítica, quan no són -en absolut- sinònims. La radicalitat seria la capacitat d'anar a l'arrel de les coses, de descobrir o fer notar les seves raons profundes, mentre que la crítica seria, fonamentalment, el fet de fer notar els defectes d'una persona o cosa.

Una crítica pot ser radical. O no. Si ho és, pot ser una crítica important, potent. I si, a més, és rigorosa i objectiva, pot facilitar-nos considerablement la comprensió de moltes coses. La radicalitat, doncs, pot esdevenir molt necessària, tot i que malauradament no és massa freqüent.

En canvi, el criticisme (o, per entendre'ns, l'abundància de la crítica) sí que ho és. Trobo que molt sovint critiquem persones, coses, situacions o idees sense radicalitat. I, per tant, de forma superficial, banal,... Una crítica així esdevé trivial i definitivament prescindible...

Algunes persones, coses, situacions o idees són objecte freqüent de crítica. Fins i tot de hipercrítica. Els polítics, per exemple. Són un estament amb un pes mediàtic i amb una capacitat de concentrar crítiques (gairebé sempre superficials) molt superior a la seva importància objectiva.

Un altre exemple: l'administració. Sembla tenir un immens camp magnètic per atreure crítiques (recordem alguna?: sobredimensionada, ineficient, absurda, complicada, lenta, incongruent,...) Polítics i administració, criticats en temps de crisis. Ara, que tornem a sentir parlar de Keynes... Ai, Keynes.... Qui parlava d'ell fa tres, cinc o vuit anys?

Un altre exemple. La ciutat on vivim. Vic, en el meu cas. No em costa gens sentir epítets del tipus: és una ciutat gris, avorrida, freda, ensopida,... És evident que Vic té -com tots els indrets habitats- qualitats i defectes. Només faltaria. Però a banda del de freda, la resta de qualificatius semblen més dirigits a la gent que l'habita que no pas a la ciutat mateixa. Més al contingut que al continent, vaja...

Semblaria, doncs, que les persones que habiten una ciutat són les que la fan avorrida o ensopida. O, al contrari, són elles mateixes les que poden evitar que ho sigui...

Malgrat això, també en una conversa recent, a França, un tècnic de cultura d'allà reconeixia a Vic i la imatge que en tenia era la d'una ciutat petita, però amb una (relativament) intensa activitat cultural. De fora estant, ens veuen alguna cosa que nosaltres no veiem? Es que tenim una mirada (auto) crítica molt desenvolupada? És això? 

Possiblement, en molts temes d'aquesta mena hauríem de convertir-nos en algú "molt radical" (com deia aquella persona a la que citava abans) per ser una mica més savis. Si és que ho volem. Criticar per criticar és una cosa. Fer-ho "radicalment" i de forma honesta, això és tota una altra història. De la mateixa manera que una cosa és dir que ningú no és perfecte (un mateix, sense anar més lluny) i una altra, molt diferent, és assumir-ho...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru
a.- Vic, gener de 2008
b.- Rambles. Barcelona. gener de 2008.

* * *

Aquell absurd que anomenem modernitat...

Expliquen que Schopenhauer, tornant a casa després d'un viatge en el que havia estrenat un parell de botes, amb llàgrimes als ulls, va dir-li a Johanna Henriette, la seva mare:

- T'estimo més que a unes sabates velles...

* * *

La modernitat té els seus riscos. I el disseny n'és un, especialment quan es capfica en menysprear segles de tradició i coneixement per intentar fer allò que qualifiquem com innovar...

Avui, com Schopenhauer en aquell viatge, he estrenat botes. Afortunadament, no he marxat lluny, però he anat -com gairebé sempre- a peu a la feina. Doncs bé, els centenars de metres que hi ha entre l'origen i el destí del meu trajecte s'han convertit en una tortura.

Els dits se m'han amuntegat els uns sobre els altres; el pont s'ha entossudit en plegar-se pel punt més alt i els turmells em tibaven dels talons cap a l'interior del peu. Em sentia, en caminar, a cada instant, com si anés a xutar un córner de rabona. Tot gràcies a les botes noves.

Per fi, s'ha acabat la jornada i he tornat a casa, després de recórrer -ara, en sentit invers- una nova tortura. Jo no he trobat, per sort o desgràcia, una mare a la meva llar, però sí a una persona sàvia, que -en sentir les meves queixes i esgarips- ha examinat les sabates a consciència. Després d'un examen meticulós, ha arribat a la conclusió de que les portava canviades. O sigui, la sabata esquerra en el peu dret i viceversa.

El més preocupant és la dificultat d'identificar quina és la sabata de cada peu, ja que són -l'una i l'altra- aparentment i només aparentment idèntiques...

No estan els temps com per llançar les sabates al lloc que es mereixerien, així que en prenc la confiança de demanar-vos que si un dia d’aquests em veieu amb botes, no em feu mostrar-vos-les, no fos cas que advertiu que una l'he hagut de pintar de verd lloro i l'altra de fúcsia. No és que quedi gaire bonic, però com a mínim, ara sé quina va a cada peu. I amb una mica d'imaginació, pot arribar a considerar-se, fins i tot, modern...

I un consell: si teniu unes sabates velles, d'aquelles que quan te les poses s’agafen al peu com un guant, sense esprémer dits ni penellons, ungles ni galindons; mimeu-les, cuideu-les i embetumeu-les... 

No sabeu el tresor que teniu a casa!

* * *

Fotografies: J.M. Bru.

a.-CosmoCaixa, Barcelona, juny de 2005.

b.- 3 Cats. Plaça Santa Cecília, Vic, juny de 2008

* * *

Dorm Lisboa

Dorm Lisboa, lloc de llum blanca...

(Pablo Guerrero)

* * *

Ha estat un viatge ràpid. Dos cops d'ull a la ciutat en un mateix dissabte de tardor, a les puntes del dia, amb sol i amb lluna.

El primer tast, de bon matí, amb un company de son curt. Sortim del metro per una escala mecànica de trams interminables, que s'enfilen per un budell de rajoles blanques. Una noia ens demana pas i puja, àgil, a la carrera. Deu anar tard...

Sortirem a la ciutat en una plaça ressacosa vora la qual espera, com sempre, un Pessoa de bronze que ocupa cadira sense consumir i a qui els cambrers han deixat, definitivament, en pau...

Ens creuarem amb un tramvia vermell, des del qual ens saluden. Els carrers són encara endormiscats i les botigues per obrir. A la Rua Augusta un noi toca l'acordió, amb un gosset ballaruc, ensinistrat per fer de captaire. Un camell veterà vol col·locar, sense subterfugis, la mercaderia sobrant de la vetllada anterior.

Entre els vins de Casa Macario i els pastissos del Folar de Chaves, una parella dorm sota les voltes de la gran praça: matalàs de cartró, tauleta i mantes. Una suite pret-à-porter, itinerant.

Em ve al cap, vés a saber per què, una cançoneta de Madness, amb tornada enganxifosa: Our house in a middle of our street, crec que es deia. Algun banc o caixa la va fer servir en un anunci d'hipoteques, que passaven un i altre cop, a les mitges parts dels partits de fútbol. Eren altres temps. Quan l'Euribor era, així el presentaven, algú amable...

Des del seu balcó, en un edifici del Rossio, una senyora es mira el personal transeünt fins que, cansada, se'n torna cap a dins: és dissabte, tant se val, fer el turista a aquesta hora no és normal. El nostre volt és curt perquè hem de tornar a la cita de feina. Un bon cafè, a Martinho de Arcada, ens anima, abans de baixar al metro i tornar a l'hotel...

L'altre tast, el segon, el fem ja de nit, en grup. De nou al metro, al vagó, uns quants ulls ben oberts creuem mirades, escodrinyant cares, gestos, robes, nens, tonyes,... Tenim la curiositat del viatger, la impertinència del visitant, els somriures còmplices. Som set, un mesclum d'esguards diversos, una colla de somiatruites avinents. Cinc vegades, en cinc estacions diferents, demanarà algú:

- És aquesta?

I, efectivament, a la cinquena baixem.

Som de nou als mateixos carrers, les botigues també ara tancades. No sabrem, avui, si mai han obert. Al Terreiro, l'amplitud de l'espai fa petita la poca gent que hi camina. En un racó una manta arraulida sembla una closca de cargol, tal vegada amb inquilí...

Per un carrer de fort pendent baixa un tramvia groc, amb tres nois penjats al darrera, escaquejant el bitllet. Gestos segurs, calculats, precisos. No és la primera vegada que ho fan. Segur.

Pregarem una foto a una noia desconfiada i marxarem carrers amunt, fugint del silenci cap a un brogit sospitat, amagat en un munt de caus diminuts.

Farem temps en una taula, al replà d'una llarga escala, on, segons on seguis, la vista és la d'un reguitzell de graons o bé la de les mansardes, a nivell. I ens entaularem en una taverna, entre gent i converses. La menja anirà arribant amb parsimònia, no fos cas que les presses espatllessin la morcela com mel, els bifes que van a parar a plats equivocats o les patates pispades (del plat d'algú altre, és clar).

Ja de nit declarada, una altra volta als carrers, apareix pels carrerons del Bairro Alto una riada humana. On eren? On van?

La nit es resisteix a deixar-nos, fins que el cansament la fa plegar. Quan decidim replegar-nos, un taxista murri ens demostrarà que un trajecte llarg pot ser molt curt, que pots agafar-te al seient amb les dues mans i encara te'n falten per no trontollar. Que les llambordes poden fer de vies. Que es pot ser -alhora- transportista i comercial. Però la seva oferta no ens convenç. Hi ha fam de llit.

Hores més tard, el retorn ens enlairarà cap un origen conegut que algú trobarà fred, tal vegada petit, potser tediós. Els silencis són, ara, més persistents. En un d'ells, recordo -no sé on l'havia emmagatzemada- la lletra d'una cançó que, menys o més, deia així:

Port cap a illes que abans has somiat,
roba al vent estesa.
Gent que mira als ulls lentament
mentre fa veure que dorm.

Dorm Lisboa, lloc de llum blanca,
lloc de trobada del cor i el mar,
qui et visita coneix el seu destí,
ciutat dels amants que saben naufragar.

Si alguna vegada vaig néixer, va ser a Lisboa.


Fins aviat...

* * *
*Les fotografies són de J. M. Bru (Lisboa, 8 de novembre de 2008), menys la nocturna de grup, que és d'una col·laboradora anònima.

*Duerme Lisboa és una cançó amb lletra de Pablo Guerrero i música de Pablo Guerrero i Suso Saiz.

* * *

Oda a la bata

Oda a la bata

(Plan Renove
o
La vida continua...)

* * *

A un company assenyat,
twitterista i advocat,
una bata vella el té atabalat.
El destí del vestit obre el debat:
Tradició o modernitat?
El tema al seu bloc ha portat.

Una bata és, ja se sap,
quelcom més que un drap.
Menys noble que la corbata,
la camisa o la sabata,
però de nit vesteix,
i si no és fúcsia ni beix
ni curta ni massa brillant,
queda d'allò més elegant.

Vatua, bata vella,
tèrmica meravella,
útil quan el refredat ataca,
i el mal de cap destaca,
encara que el moc mai no taca,
millor un klínex a la butxaca.

Si una bata és bona,
és suau i pregona,
Si va bé, va de conya,
per tapar la vergonya,
la manca d'exercici
o el cinyell del cilici...

No hi ha res pel descans
com una bata de les d'abans.
Però el progrés no s'atura
i res deu anys dura.
Perquè la memòria és tova
i tot o s'acaba o es renova:
les esglésies i els instituts,
les fleques i els puticlubs.
Perquè la memòria és fava
i tot o es renova o s'acaba:
les botigues de tot a cent,
el vi de la bóta o Can Manubens...

Així que ja saps, company,
als reis d'enguany,
els demanes bata nova.
Tan fa que sigui de fibra o roba,
lycra, cotó o llana,
tergal, ris o alpaca.
Fas la carta amb lletra maca,
amb cura i poc a poc,
com quan t'hi fas al bloc
i signes ben clar: Ballana.
Que el repartidor no s'equivoqui
i a una altra bústia l'aboqui.

I a l'antiga, un bon enterrament.
Recorda que per tenir gent,
recordatoris i seguici lluent,
cal boca-orella als botiguers
i cara trista pels carrers.
Davant tot el veïnat,
un bon discurs de comiat,
recitat des del sentiment
i amb un epitafi culminat:

Bata vella, adéu.
Abans de tenir-te era ateu.

Al llarg del temps
m'has mantingut calent.
La consciència m'has estovat,
potser jo estava "etivocat"
i ara sóc gairebé creient.
Si una altra com tu trobo
i encara més m'estovo,
potser el dia de demà
em faré testimoni de Jehovà.

Vella bata, adéu,
que la terra et sigui lleu.

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Rambla del Carme, Vic. Desembre de 2007.
* * *

La tieta d'Obama

Una tieta de Barack Obama viu a Boston en situació irregular.
(de les agències de notícies)

* * *

Un dia com avui, amb pluja i vent, falten dos dies per tancar el cicle de les eleccions nord-americanes. Com tothom sap, són les eleccions d'allí, però també són una mica les eleccions d'aquí, perquè -agradi o no, això ja és un altre tema- el president dels EUA és també una mica el president d'aquí.

Així són les coses. Cap dels dos candidats amb possibilitats reals d'assolir la presidència m'entusiasma, però després de 8 anys de republicanisme estaria bé un lleuger canvi d'aires. És el que té tenir un president com Bush, que fa bo a qualsevol que el succeixi...

Però el que em posa malalt és aquest degoteig de petites notícies que intenten erosionar la imatge d'un dels dos candidats. Sigui per por, per ambició, per tàctica o pel que sigui, intenten influir en factors no racionals per tal de decantar el vot dels indecisos.

Resulta que el senyor Obama té un germà indigent a Kenya. També s'ha intentat demostrar que el seu best-seller Dreams from my father el va escriure, en realitat, un perillós terrorista. Ara li han descobert una tieta "irregular" a Boston. A sobre, li tornaran els 265 dòlars que la senyora havia aportat a la campanya del nebot...


Francament, crec que a l'elector nord-americà (ja sigui de la disputada Florida, la conservadora Utah o l'assolellada Califòrnia) li hauria d'importar ben poc si el senyor Obama no té una família amb pedigrí. Tampoc no crec que el rellevant sigui saber si es va fumar un porro a l'institut, si va patir per una sarna mal curada o és propietari d'un gos que mossega.

El rellevant, el que li hauria de donar credibilitat, és el contingut del seu programa: mesures econòmiques i socials per fer front a la crisi i per reduir les grans diferències existents al país més ric del planeta. O la seves intencions en política exterior, de gran importància per a la resta d'habitants del món.

Al cap i a la fi, l'actual (per pocs dies) president bé que resava cada dia, bé que havia superat problemes d'adicció al mam i bé que venia de bona família. I la veritat, per ser tan bon minyó, bons merders ha liat. A Irak i Afganistan, per posar només dos exemples coneguts de tothom.


Potser la pregunta que caldria fer-se es què s'ha fet perquè la senyora, malgrat el nebot que té, deixi d'estar en situació irregular. I si ho està, per què ho està i què es pot fer per tal que ningú estigui mai més en situació irregular. Però em temo que el que passa és que soc un ingenu i no entenc res...

A més, també m'han dit (i de bona font) que al senyor Obama li agrada la paella de gat, les novel·les eròtiques i el vi del Priorat. I el pitjor de tot, que quan governi... la seva residència oficial es dirà la Casa Negra. Així que ja ho sabeu, si teniu amics o coneguts a la disputada Florida, la conservadora Utah o l'assolellada Califòrnia, els hi feu saber, que encara som a temps.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Exposició sobre l'Apartheid. CCCB. Barcelona. Octubre 2007.
* * *