18 d’oct. 2012
Ruïnes modernes
Demà, divendres 19 d'octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (el CCCB) es presenta un llibre de l'arquitecta Júlia Schulz-Dornburg . El títol original és Ruinas modernas, una topografía de lucro. No podré anar a la presentació i bé que em reca, però no em puc estar de recomanar el llibre, que fa un parell de setmanes vaig poder obtenir, gràcies a un amable mail de l'autora i l'eficiència d'alguna botiga de llibres.
Ruinas modernas és un catàleg no exhaustiu, però sí molt complet dels projectes megalòmans que han proliferat per tota la península en els darrers anys i que, actualment, estan paralitzats, aturats, morts. Milers de metres quadrats urbanitzats, edificats, manllevats al territori.
Sobre aquest fenomen hi ha altres testimonis i reportatges fotogràfics potents (alguns de molt propers, com el dels amics del Projecte Ecos sobre la urbanització Cases del Bosc, a Viladrau). En tot cas, el treball de la Júlia té dos components, al meu entendre, significatius i diferencials: un, el del fet que l'autora sigui una arquitecta i, per tant, membre d'un dels gremis que durant els anys de follia constructora va participar (i de quina manera) del lucre ràpid i fàcil. Per descomptat, que a banda de les responsabilitats col·lectives, hi ha les individuals i no tots, ni de tros, els arquitectes en són ni responsables ni beneficiaris, però una mirada autocrítica és d'agrair.
La segona raó és la de la pulcritud, la finor de l'anàlisi. No és un reportatge fet des de la intuïció o el testimoni particular. El treball té una dimensió característica: la topografia del lucre ens mostra i ens fa evident l'absurd d'una construcció feta en base a una demanda hipotètica, fonamentada en una riquesa que tal vegada esdevindrà, mai en una necessitat.
Malgrat tot, Ruinas modernas no ens mostra només una topografia del lucre. És un catàleg directe, cru i esfereïdor de les cicatrius persistents, perdurables, gens efímeres, que deixa la cobdícia... Erms convertits en camp de golf o residències dependents d'unes infraestructures inexistents o d'uns mitjans de transports ficticis, són alguns exemples...
En una conjuntura que parla d'actius immobiliaris tòxics o de bancs dolents, Ruinas modernas ens distancia dels eufemismes que dissimulen causes i efectes per convertir-se en un llibre rabiosament actual, que incita i provoca una reflexió absolutament necessària i de la que cal extreure conclusions de forma urgent.
7 d’oct. 2012
24 de set. 2012
12 d’ag. 2012
7 d’ag. 2012
Cap a Mart, que hi falta gent...
Joves barcelonins dirigint-se a l'estació nodal de la Plaça Sant Jaume, des d'on poden partir cap a Mart.
Com a vells descobridors que som, Mart podria ser repoblat en primera instància per ciutadans de l'Estat plurinacional espanyol. Hi edificaríem el Martvegas, que atrauria jugadors de la constel·lació d'Andròmeda: fundaríem la primera cort penal de les galàxies i, sobretot, crearíem una sòlida banca interestel·lar.
No és una flipada: és un fragment de l'article que l'Alfredo Abián, vicedirector de La Vanguardia, publica al diari esmentat avui, dimarts 7 d'agost. Abián substitueix José Antich (director i titular habitual de l'article), quan aquest, presumiblement, està absent o de vacances.
Pot ser és la calor, però entre això i allò de que Obama demana a Rajoy si Merkel es mou (!?), un acaba tenint la sensació que els mitjans estan com les empreses amb cotització a borsa: ja no saben què fer per vendre paper...
Ara bé, no se li pot negar a l'Abián una creativitat i una ironia que, Mart a banda, li senta de primera a La Vanguardia. Dit d'una altra manera, que si jo fos el Javier Godó, no m'ho rumiava dos cops i enviava l'Antich de corresponsal a Damasc (que allà sí que hi ha anàlisi a fer) i deixava el vicedirector que continués alegrant els esmorzars de lectors i subscriptors (i, per què no?, també a tots els que obtenen diàriament La Vanguardia sense pagar-la, que són molts) amb els seus projectes marcians.
I de passada, veure si a Mart es poden organitzar aviat (si pot ser, abans que a Madrid) uns Jocs Olímpics, que això sí que distreu el personal a l'estiu i fa pujar la venda de banderes i banderetes...
6 d’ag. 2012
31 de jul. 2012
Baby, I love your way
Les ombres creixen davant els meus ulls
i es mouen al llarg de la pàgina.
De sobte el dia es torna nit
lluny de la ciutat....
(Peter Frampton, 1976)
24 de jul. 2012
17 de juny 2012
16 de maig 2012
Nacional II
Més enllà de Mataró, la carretera ha millorat força. Encara, però, a voltes es produeixen alguns embussos, d'un pintoresquisme que el turista agraïrà si va ben dotat de paciència. La primera virtut, avui en dia indispensable per a viatjar, és la paciència. Com més gran sigui el volum d'aquesta virtut, més aprofitat serà el viatge.
Josep Pla, Guia de Catalunya, Edicions Destino, Barcelona, 1971
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Arenys de Mar. Maig de 2012
15 d’abr. 2012
Processó de Los Gitanos
Malgrat el que pugui semblar (i oblidant el detall de les dues persones que fan fotografies amb els seus mòbils), aquesta fotografia no és feta fa quaranta anys, ni s'ha recuperat de cap àlbum ni hemeroteca. És feta, fa quatre dies, al rovell de l'ou hispànic, al centre del centre: a la Puerta del Sol de Madrid D.F., capital del regne d'Espanya, la nit del dimecres 4 d'abril de 2012.
Es la processó de Los gitanos, organitzada per la "Hermandad de Nuestro Padre Jesús de la Salud y María Santísima de las Angustias", tal i com consta a la guia de processons de la setmana santa madrilenya.
Res a dir sobre una processó que, com a mostra pública de fe emparada en la tradició, transita per la via pública. Al contrari, en trobar-me-la tot passejant, vaig observar-la encuriosit i interessat. Però el que no entenc, el que em sorprèn, és la participació activa de comandaments de la Guardia Civil d'uniforme en la processó...
Tothom té el dret de tenir les creences religioses que vulgui, però no em sembla adequat, procedent ni justificat que membres d'un cos de seguretat d'un estat constitucional i laic, participin uniformats en una manifestació religiosa concreta en la seva qualitat de membres del mateix. Sembla que tampoc no és un cas aïllat: a Mataró, també aquesta setmana santa, ha estat notícia la desfilada de legionaris en una altra processó.
Algun optimista va dir, ja fa uns anys, que la transició havia acabat. De vegades, tinc els meus dubtes...
+ fotografies de la processó: aquí
26 de març 2012
Fototics
Fototics: m 1 PAT/PSIC. Actes coordinats, discontinus, repetits, sobtats, ràpids i de caràcter clònic, estereotipats, que interessen un grup de músculs que entren en acció simultàniament davant d'un estímul exterior percebut com a interessant.
De vegades es donen en grups de població itinerants o desplaçats. També s'han detectat casos individuals, crònics i filomaníacs. La seva eclosió pot esdevenir motiu d'aïllament familiar o social
Alguns exemples, clicant aquí
- - -
L'amic i company Joan Vigó (si voleu visitar el seu hort urbà, només cal clicar aquí) ha fet un comentari a aquest post. Tota vegada que la seva aportació excedeix el que seria un simple comentari, em permeto demanar-vos que us el llegiu amb cura i atenció. Crec que és una mostra del bon maridatge que, de vegades, hi ha entre una imatge i el que suggereix.
19 de març 2012
La tassa de Sergio Ramos
Materials fràgils i mans graponeres,
estris trencadissos i nanses fugisseres...
Ara no ha estat una copa, sinó una tassa.
No ha estat en cap estadi ni seguici, ha passat a casa,
però en sentir el crac, un crack m'ha vingut al cap.
Crack amb el joc de peus, que del cap sembla nyap,
li deu servir per picar fort i potser de tap.Som diferents, però som pseudotalents:
un fent, amb una copa del rei, reial ferralla
i l'altre, fent d'una anècdota esdeveniment,
on una tassa passa a fer dues semitasses
i una ombra llargaruda, un divertiment.
- - -Res, al gra, no cal tanta parida
per dir això, que pot semblar una crida,
tot i que si bé ho mires, no ho és
i que si no ho mires bé, tant és:I a la fi, ve-t'ho aquí,
com deia una rondalla que cantava la canalla,
la tassa s'ha partit i el Madrit és un podrit.
Podeu veure més fotos de la catàstrofe ceràmica clicant aquí
12 de març 2012
5 de març 2012
El misteri de les calces vermelles (2)
Dies enrere, vaig escriure sobre la misteriosa aparició d'unes calces vermelles a una branca del til·ler que hi ha just al davant de la finestra de la meva habitació.
Qualsevol persona mitjanament informada sap que estem travessant una època de penúries, retallades i escassetats, cosa que ens hauria de fer més estalviadors i assenyats. No estan els temps -i així ens ho recorden abastament- com per anar llençant calces a les branques dels til·lers urbans.
Ahir, diumenge, dia ociós per excel·lència, en llevar-me, vaig veure que les calces no hi eren. Vaig pensar que una ventada les hauria desprès del seu penjador vegetal o que la propietària hauria decidir recuperar-les, en alguna mena d'operació nocturna. Però pocs minuts més tard, en obrir la finestra d'una altra estança, les vaig tornar a trobar a l'alçada dels meus ulls, a uns set metres del terra, penjades novament, però aquest cop d'una altra branca... d'un altre til·ler.
I si la pregunta que em feia abans era com coi havien anat a parar unes calces a la branca d'un til·ler, ara la pregunta que pertoca és com les mateixes calces han canviat de til·ler i estan a uns nou metres, aproximadament, de l'anterior? Com s'han desplaçat, en una trajectòria gairebé horitzontal i orientada a ponent, d'arbre a arbre?
Porto tot el dia donant-li voltes i he de confessar que, per molt que ho intento, no aconsegueixo treure'm les calces del cap...
1 de març 2012
27 de febr. 2012
Problemes [a la popa] a proa
El timoner ha manat estop
allà a la badia de Roses
són sovint aquestes coses
les que ho fan aturar tot.
No hi ha maregassa traïdora
ni cap perill de naufragi
tampoc en direm mal presagi
ni causa esfereïdora.
La culpa ha estat d'unes calces
rebels, les d'una remera:
se li han ficat entre natges
enmig de la regatera.
* * *
Foto. Josep M. Bru, badia de Roses, 25 de febrer de 2012.
Text. Joan Vigó. Per anar al seu bloc, cliqueu aquí
19 de febr. 2012
12 de febr. 2012
El misteri de les calces vermelles
Des de fa uns dies, al til·ler de davant de la meva finestra i a uns set metres d'alçada sobre la vorera, pengen unes calces vermelles de la talla M. Desconec com hi han anat a parar.
Un bufarut o una ventarulla? Improbable: és molta alçada.
Caigudes des d'un balcó? Difícil: és pel cantó de la façana, sobre un carrer cèntric i els veïns no acostumen a estendre la bugada per aquesta banda de l'edifici...
Llençades a l'aire en un acte de rebel·lió, emprenyamenta o eufòria? Res no es pot descartar, però set metres de distància -en la disciplina de llançament de calces- és un registre que no està a l'abast de tothom. Gairebé és marca de classificació olímpica.
Extraviades en una nit folla? Suggerent, però molt complicat. Hi hauria més peces, no?
En tot cas, si la propietària està interessada en recuperar-les, pot escriure'm mitjançant aquest bloc. En funció de les circumstàncies, podem consensuar si ho deixem estar, si fem alguna cosa per recuperar-les o si ens animem i afegim al til·ler més roba [interior] estesa...
Gaudi sense premis o premis per no gaudir
La gala dels premis Gaudí ha estat motiu de polèmica al llarg de la darrera setmana. El cert és que, com a pretesa festa, va ser un nyap i el guió va resultar barroer. La crítica és sempre necessària (i encara més en temps com el actuals), però ningú està exempt de ser rigorós i objectiu quan vol vindicar-se o denunciar alguna mena de greuge.
A més, els efectes secundaris d'una crítica inoportuna o mal plantejada són evidents: si no s'és eficaç criticant el poder, el poder no desaprofitarà l'oportunitat de recordar-te que ho has fet malament. I ho pot fer de forma implícita (negant-te la sal) o de forma explícita, dient-te que la teva crítica -per inoportuna i equivocada en les formes- no només no li ha fet cap mena de mal, sinó que t'ha ben retratat i li serveix de retruc per carregar-se d'arguments.
No sé com s'ho han fet per crear aquest bunyol, però guionistes, presentadors, productor i directors (artístic, de càsting,...) són massa gent com per adonar-se que s'estava gestant una pífia. Parlant en plata, eren massa professionals aplegats com per fer una cagada d'aquesta mida.
Tot i això, repassant premsa, llegeixo avui unes declaracions del meu admirat Toni Albà, dient, després de reconèixer la part de raó que podia tenir el conseller Mascarell en la seva reacció posterior a la gala, que "cal tenir en compte que hi ha tensió en el món de les arts, ja que sempre som els primers a rebre a les crisis".
I penso que la crítica -i encara més, ara més que mai- ha de ser, per ser eficient, rigorosa i fonamentada. No es pot afirmar que el món de les arts és el primer a rebre en temps de crisi, perquè simplement no és cert. S'ha generat tot un discurs jeremíac de la cultura i, en especial, d'allò que s'inclou dins la cultura consolidada (algú parla de l'alta cultura: vaja tela). Un món, sembla, massa acostumat a la crossa de la subvenció.
Catalunya és el país que és. Segur que falten moltes coses i que moltes no es fan bé. Segur. Però de calers i recursos invertits en arts i cultura n'hi ha hagut i n'hi ha. I molts. Sóc del parer que bona part de la formació artística i cultural ha d'estar fortament subvencionada en l'etapa de formació, promoció i creixement, però que un cop creades les estructures i les condicions necessàries, la cultura i l'art -com passa en tants altres àmbits- han d'emancipar-se i espavilar per cercar recursos per a la seva subsistència.
En un país que ha invertit (i són només alguns exemples) en conservatoris, Liceu, auditoris, Palau de la Música, museus, biblioteques, teatres, televisió pública i realitzacions audiovisuals (i sovint, i per desgràcia, sense control ni seguiment del diner invertit), desconec quin és el tret que imbueix el sector com per considerar-se damnificat.
Es poden discutir moltes coses sobre la política seguida en la creació d'estructures, de plataformes de formació i de desenvolupament, en la gestió i promoció dels projectes emergents, però pel que fa al sector professional, al final és el públic (i no el contribuent) qui ha de tenir la última paraula. I quan un país passa per on passa i té, per exemple, un atur juvenil del 50% (no ho oblidem, el més alt de la Unió Europea) autodeclarar-se el primer a rebre a les crisis, sembla un acudit de mal gust. Com si diguéssim, digne d'una gala per a no gaudir..
Ja se sap que van mal dades. I més que aniran. Però sentir-se maltractat no hauria de fer perdre l'objectivitat, la rigorositat i la coherència. I a l'hora de denunciar, fem-ho bé i apuntant a diana. No amb insolències extemporànies, que sonen més a rebequeria desenfocada que a crítica real i fonamentada. Al capdavall, pocs sectors compten, en la seva festa anual, amb la presència del president del Govern i del conseller corresponent... A d'altres, ja ens agradaria tenir aquestes oportunitats...
17 de gen. 2012
La cua del cavall del general Prim
Fa molts anys, als llargs vespres d'hivern, la mare ens explicava sovint anecdòtes familiars. No he sabut mai on començava la veritat o la fabulació, però -en qualsevol cas- puc assegurar que la meva família concentra una considerable quantitat de petites històries que, algun dia, potser, convindria compilar.
Una d'elles m'ha vingut al cap en topar-me, al bell mig de la ciutat de Reus, amb una estàtua eqüestre del general Prim. Joan Prim, sagitari, militar i polític, va nèixer a Reus i la seva biografia és tota una joia per a guionistes desvagats. Dalt del cavall estant, Prim és representat amb el sabre enlairat, gairebé fregant els fils de l'enllumenat nadalenc. El cavall és un magnífic exemplar i llueix una espessa, generosa i contundent cua.
I la mare, en un d'aquells vespres vora el braser, ens explicava que el seu avi (o sigui, el meu besavi), fart de les pallisses que li clavava el seu pare (o sigui, el meu rebesavi), va fugir una nit del seu poble, Albalat de l'Arzebispe, a la província de Terol. Tenia llavors tretze anys i per subsistir es va allistar a l'exèrcit.
El sagal devia ser espavilat i després d'una "fulgurant" carrera militar, va arribar a ser el corneta del general Prim, sempre seguint el seu rastre i molt a prop de la gropa del seu cavall, que bé devia escalfar-lo quan calia. I les nits de boira, quan les tropes de Prim anaven amunt i avall, engrescades en alguna de les moltes guerres del segle XIX espanyol i quan la visibilitat era nul·la, el general de Reus li manava al meu rebesavi aragonès:
- Clavero, agárrate a la cola del caballo!
Arribat a aquest punt, fóra per la capacitat narrativa de la mare o fóra pels efluvis del braser (sempre he cregut que bona part de les meves fantasies infantils tenien el seu origen en les toxines de la combustió del carbó...) m'imaginava un noi decidit, agafat a la cua d'un cavall majestuós per tal de no perdre el rumb i saber cap a on calia dirigir-se.
I ara, ja sense la influència del braser, miro el cavall palplantat al mig de la plaça i des del seu darrera li contemplo la cua i se m'acut que hauríem d'estar contents de no tenir cap general liant un merder rera un altre, però que una bona cua de cavall, en aquests temps d'entabanament, hipocresia i misèria moral, en el que fins i tot Fraga Iribarne sembla un exemple a seguir i un pròcer, una bona cua, deia, això, potser sí que ens convé... I molt.
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Reus, gener de 2012.
3 de gen. 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)