Diuen que els senglars tenen una gran capacitat d'adaptació. Cosa que, més o menys, vol dir que es busquen la vida. Abans éren al bosc o a la devesa. Ara, són on poden. On hi ha les garrofes. De senglars, n'hi ha a tocar de Barcelona o, fins i tot, dins ciutat. Contenidors. granges o abocadors són alguns dels escenaris en els que, darrerament, es desenvolupa la tragicomèdia del porc salvatge, antecessor del porc industrial, matèria primera de la qual se n'extreu el pernil (el dolç i el salat), la botifarra o el bacó, per posar només alguns exemples del que queda d'ells, un cop passats per la cadena de producció.
De senglars, ja n'havia vist abans, però mai a l'aigua. Potser capbussar-se és un fet habitual o ruinari a les seves vides. En tot cas, a mi m'ha sobtat i per això, avui, quan n'he vist un parell travessant la llacuna de la Massona, als Aiguamolls de l'Empordà, he pensat que éren com una mena de fugitius de la misèria. O de la gana. Senglars a la cerca de teca. Una mena de metàfora de les travesses per arribar a Tarifa o a Fuerteventura. Porquins [o humans] a la cerca de recursos, empenguts per l'instint de supervivència. Poden haver-hi tantes diferències o tantes semblances com vulgueu trobar. Al capdavall, la misèria porquina [o humana] sempre és porca, porca misèria...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. PNAE. Aguait del Bruel. Aiguamolls de l'Empordà. 19.02.2011.
La fotografia ha estat obtinguda amb un telescopi acoplat a càmera réflex. Disculpeu la poca qualitat: els senglars estaven a una distància considerable.
* * *
Minuts després de les dotze, la nit perd el silenci. La ciutat ha tornat als carrers i la gent surt dels caus. Els coets també surten d'arreu: per sobre les terrasses, els veiem enfilar-se, solcant la foscor fins esclatar. Entre espetec i espetec, tossudes, les onades tornen i tornen a tornar, una i altra vegada, a la sorra d'Ondarreta. És una nit més, però també és una nit menys. És la darrera nit de l'any...
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Donosti, gener de 2011.
* * *
Fa temps, molt temps, que van tancar les mines de la vall d'Atxondo, al cor d'Euskadi. Les mines van funcionar fins el 1920. La darrera que va tancar es deia -ironies de la vida- "la Triunfante". S'hi extreia mineral de ferro i coure, que es transportava en un tren de via estreta fins a Durango.
De les mines ja no queda gairebé res i per allà on transitava el trenet ara hi ha un sender que recorre la vall: una passejada magnífica, que passa a tocar d'algun dels caserius més antics del país. És una vall curta, a l'ombra del pic Anboto i solcada pel riu Arrazola.
Hi ha dies que el vent de sud s'escola entre les muntanyes i travessa la vall a tota velocitat. Quan hi ha un dia ventós, les ovelles, que d'això en saben un pou, posen les parts pudoroses a airejar i les llanes a ventilar. Guaiteu si no, l'expressió de gaudi de l'exemplar de la foto...
Fa temps, molt temps, que el tren ja no circula, però el vent, el trapella vent del sud, no ho ha deixat de fer... Sort en té: ell no depèn dels homes.
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Vall d'Atxondo. Desembre 2010.