29 de gen. 2008

Biografies reversibles (2): Woody Allen




















Biografies reversibles

Woody Allen

Jo no volia ser Bogart, tampoc volia ser John Wayne. Només volia ser el borinot de la classe, volia ser el noi amb ulleres que mai s'enrotlla la noia, però que és divertit i cau bé a tothom... (
Contes sense ploma, 1984)

Abans d'entrar en matèria, cal deixar clar que Woody Allen no és real, no és una persona física homologable... És una personalitat fictícia, aparentment complexa. És un holograma enginyós. Aquesta imatge és el nexe d'una extensa filmografia, la qual pertany, en realitat, a diversos directors: Altman, Scott, Trueba, De Palma, Scorsese, Fellini o Jackie Chan, entre d'altres....

Efectivament,
Allan Stewart Königsberg (nom real d'Allen) és alt, de complexió atlètica, amb una agudesa visual esplèndida, jueu, probablement circumcís, nascut a Connecticut, tot i que resideix a Nova York, a on es va traslladar el 1957 amb motiu de les proves finals d'un curs sobre com parlar en públic, el qual va superar amb ajuda d'una potent sedació del sistema nerviós perifèric.

Després d'aquest incident, recollit i documentat gràcies a diversos testimonis presencials, Königsberg va iniciar una meteòrica carrera empresarial a la companyia Allen Manufacturing, la qual va culminar amb el disseny, fabricació i comercialització d'unes claus de cap hexagonal interior, que s'han popularitzat arreu del món degut a un multimilionari contracte signat entre Allen i Ikea.

La firma sueca acostuma a incloure les claus Allen en els kits de muntatge, seguint l'esperit del seu famós lema: "Els mobles els posem nosaltres. Els nervis, vostè... Comenci a perdre el seny a la nostra botiga. També es pot enfurismar a la cua de caixa, però la histèria, si us plau, deixi-la per a casa seva. Només allà descobrirà que res no encaixa, les instruccions semblen escrites en ciríl·lic i, a més, li falten cargols o li sobren fustes".

Però retornem a Königsberg. La seva família és originaria de la ciutat del mateix nom, coneguda pel problema matemàtic
Els set ponts de Königsberg, mai resolt, i que va provocar el duel entre Euler i L'Hôpital, deixant malferit un i borni l'altre. O per ser el bressol d'Immanuel Kant, el famós pintor expressionista. O pel vaixell SMS Königsberg amarat al seu port, i que encara avui és motiu de litigi entre Alemanya i Rússia.

Total, que els
Königsberg, indiferents a les paradoxes lògiques, van emigrar als EUA el 1935. La mare ja estava embarassada quan van iniciar el viatge, tot i que alguns experts senyalen la llarga travessia en vaixell com a probable causa de l'embaràs. Allan Stewart (de nen, només Stewart) va cursar estudis a l'escola pública Midwood High School. Era un alumne normal, que només destacava en beisbol i física.... En qualsevol cas, molt lluny del currículum acadèmic del seu germà menor, Herb, conegut arreu del món per ser el descobridor del quark top.

Allan Stewart ha sabut mantenir-se en un discret segon pla els darrers anys, encarregant a coneguts directors la filmació de les seves històries, tot i mantenir un estricte control al llarg del rodatge i, en especial, durant el procés de muntatge.

De fet, el mèrit principal esdevé en la creació del seu alter ego, el qual, amb un novedós sistema de projecció, s'intercala dins la història com un Roger Rabbit androide, a partir d'un personatge hipocondríac, nyicris i neurastènic que, finalment, només aconsegueix estimar -de forma estable- una ciutat (Nova York) i una música (el jazz)...

A la introducció de la seva obra mestra, una veu en off ens introdueix en el nucli central de la seva afectivitat malaltissa, només emmascarada per una ironia recorrent, però impregnada d'una poesia agredolça i urbana... Poesia a la fi; a la fi, poesia.

Ell era dur i romàntic, com la ciutat que estimava. Darrera les seves ulleres de muntura negra s'amagaba el vibrant poder sexual d'un jaguar. Nova York era la seva ciutat i sempre ho seria...
(Manhattan, 1979)

- - -

27 de gen. 2008

Pessics (9)















Jo sóc jo i el meu blog.

(Ortega y Gasset)

- - -

Pessics (8)




















Un amic és algú que ho sap gairebé tot de tu i, malgrat això, continua parlant-te...

(Elbert Hubbard)

- - -

Pessics (7)




















Una xarxa sense blogs és com una festa sense música,
una cervesa sense alcohol o una vida sense sexe:
possible, però molt més avorrida.

(Averell Dalton)

- - -

Perles cultivades (2)















Perles cultivades (2)

L'amor en temps del màrqueting

"Nicolas Sarkozy ha decidit convertir esdeveniments de la seva vida privada en públics, tal i com feia Lluís XIV: aquí teniu el matí del rei, l'esmorzar del rei, la nit del rei i les amants del rei".

Ségolène Royal
(ex-candidata socialista a la presidència francesa).

- - -

25 de gen. 2008

Perles cultivades (1)




















Perles cultivades (1)
Creant doctrina

"La izquierda descreída combate la idea de nación española. Ha inventado falsas naciones sin otro objetivo que socavar la única nación verdadera, la española".

Madrid, 18.01.08.

"Yo creo en Occidente. No hay ninguna alternativa mejor. No quiero ser protegido por los chinos, ni controlado por los rusos, ni dominado por el islam. Y creo que Israel es parte integrante de Occidente. Los que no piensan así o están simplemente equivocados o son derrotistas".

Herzlyia, Israel, 21.01.08.

José María Aznar López
(president del govern d'Espanya entre 1996 i 2004)

- - -

22 de gen. 2008

Biografies reversibles















Biografies reversibles

(altres vides, altres històries)

Secció que incorpora les darreres novetats en matèria d'investigació biogràfica. Cada entrada es dedica a un personatge il·lustre, el qual, fins ara, es tenia per conegut. Amb un criteri de treball rigorós i científic, i després d'una recerca exhaustiva, es deconstrueix i reconstrueix la vida del protagonista, per mostrar-lo novament en la seva autèntica dimensió, reformulant-ne, si s'escau, la seva seqüència (crono)lògica.

El personatge és descriu tal i com podria haver estat i no com, per consens, es diu habitualment que va ser. Quedarà el dubte de si, havent pogut triar, aquest hagués tornat a viure la seva vida o bé una d'alternativa. Això, per molt que ens hi esforcem, mai no ho sabrem del cert: és la única cosa certa que hi trobareu en aquestes línies. Passeu, doncs, i sigueu benvinguts a la bio-fal·làcia.

Una de tantes... i n'hi ha de més pernicioses, hom us ho ben assegura.

Biografies publicades:


(1) : Arthur Schopenhauer

(2) : Woody Allen

(3) : Isaac Newton

(4) : Ginon Lainau



- - -

Biografies reversibles (1): Arthur Schopenhauer




















Biografies reversibles

Arthur Schopenhauer


No hi ha web interessant per qui no sap per què navega...

Schopenhauer va néixer a Vilajuïga (Alt Empordà) l'hivern de 1957. El seu pare era un monitor de submarinisme, procedent de la RDA, que va trobar feina a Roses, durant unes vacances. La seva mare, cambrera en un night club de La Jonquera, no va trigar a abandonar a pare i fill, en conèixer un empresari libanès de moral limitada, però de compte corrent sanejat.

El petit Arthur és recordat per les seves professores de primària com un nen solitari, sovint melangiós, que no sortia amb els seus companys al pati, estimant-se més romandre a l'aula, escrivint sonets de temàtica diversa. Això, tot i el plaer que li produïa escriure, no el va fer gaire popular (en tot cas, sí el va fer conegut) entre la gent de la seva edat i el seu procés de socialització no va estar exempt de dificultats.

Amb un currículum acadèmic envejable, però amb molts pocs amics al poble, Schopenhauer va marxar el 1974 a Barcelona, per incorporar-se a estudis de Filosofia i Economia. El contacte amb la ciutat, l'ambient intel·lectual -predominantment marxià- de la universitat de l'època i la llibertat que li atorgà sortir del rígid domicili patern, el fa entrar en un període compulsiu, però fecund, durant el qual es marquen les línies mestres del seu pensament.

D'aquells anys, plens de manifestacions antifranquistes i reunions clandestines, són les seves obres més conegudes: Lògica i anàlisi formal en una perspectiva comparada i, sobre tot, Falansteris i altres utopies pernicioses. La seva tesi: Dialèctica pancreàtica, dirigida per Manuel Sacristán, li va suposar un reconeixement i un prestigi important, per bé que minoritari.

En un àmbit més prosaic, no se li coneixen relacions amoroses, tot i mantenir relacions intenses, des d'un punt de vista epistolar, amb alguna companya d'institut (Caterina Mieras, Marina Rossell,...). Va morir prematurament, atropellat per un taxi a Les Rambles de Barcelona el 20 de gener del 1981, sense deixar herència, vídua ni fills, però sí una obra extensa i no sempre de fàcil lectura. Llegiu-lo en pau...

- - -





17 de gen. 2008

Pessics (6)

















Tots som molt ignorants. La sort és que no ignorem les mateixes coses...

(Albert Einstein)

- - -

Pessics (5)













No hi ha web interessant per qui no sap per què navega...


(Arthur Schopenhauer)

- - -

12 de gen. 2008

Pessics (4)











L'amor és com el bridge.
Si no tens una bona parella, el millor és tenir una bona mà...

(Woody Allen)

---

Pessics (3)



















L'home és l'ésser que Déu va crear després de tota una setmana de feina, quan ja estava cansat, molt cansat...

(Mark Twain)

---

Pessics (2)














Si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc

(Albert Einstein)

---

Pessics (1)


















Quan els anglesos van arribar a Kenya, ells tenien la Bíblia i nosaltres la terra.
Ara, nosaltres tenim la Bíblia i ells la terra...

(Jomo Kenyatta, 1964)

---

No direm noms...















No direm noms...


Per als follets de Lapònia, ells ja saben per què...


És una tarda de novembre. Fa fred, tot el dia ha fet fred. També fa sol, però és un sol tímid, que ja comença a devallar. L'home arriba a casa seva. Abans d'entrar al portal, obre la bústia. Ho fa sempre. Cada dia, des de fa anys. Un hàbit. Entre cartes del banc i propagandes diverses, veu un avís de correus. Ha arribat alguna cosa. Fa dies que espera unes comandes. Pensa que més tard, quan pugi a la ciutat, ho recollirà.

Han passat unes hores i ja és fosc. Encara fa més fred. L'home ha sortit de casa, ha recorregut la distància que el separa del centre i puja les escales de l'oficina de correus. Un edifici fatxenda, abans de color blau, ara d'un color més indefinit, tal vegada gris tímid. Com el sol de novembre.


A l'entrada, hi ha un expenedor de tiquets. Les denominacions dels taulells i les de les opcions no estan ben arrenglerades, però sembla que si vol recollir allò que ha arribat, ha de prèmer B. Així ho fa. Té el número 195. Una pantalla avisa que a la secció de recollida estan atenent al portador del número 189.

L'home es posa a la cua. Tothom alineat, geomètricament correcte, respectant la tira adhesiva del terra, que marca la frontera entre l'atenció i l'espera. L'home pensa que hi ha més gent de la que pensava trobar. No importa, no té pressa.

Per davant seu, dues senyores que xerren sense parar, en veu baixa. També una noia, amb dos avisos i un esguard impacient. Deu tenir ganes d'anar al lavabo, o molta feina pendent o se li està acabant l'horari d'aparcament a la zona blava. Al costat, un pare voltat de dos satèl·lits amb ulleres, que el rodegen corrent, jugant. I una dona trista, desvagada, que no sembla tenir ganes de res.


Hi ha més gent, però l'home no s'hi fixa. Simplement, bada. Fa temps. Pensa que correus ha canviat. Ara venen llibretes, discos, bolígrafs,... Hi ha rètols en diversos idiomes. Es fixa en un. No sap en quin idioma està escrit... romanès, potser.
Han atès al número 191, que marxa amb un paquet sota el braç, satisfet. L'empleat crida el número 192.

Les dues dones, continuen xerrant en veu baixa i s'acosten al taulell. Han ultrapassat la tira adhesiva del terra, la que separa el públic potencial del públic real, l'univers amorf del client concret.

L'empleat torna a cridar el número 192. Les dones, finalment, es miren l'empleat. Després es miren entre elles.

Es pregunten, l'una a l'altra i l'altra a l'una:

- Has agafat número?
No tenen número.
El número 192 el té la noia dels dos avisos, que té pressa, però que s'espera darrera la tira del terra. Però la noia no la travessa: sap que les dues dones eren al seu davant, que han entrat abans que ella, que no s'han colat.

L'empleat torna a cridar el número 192. Aquest cop més alt, més fort. Finalment, la noia dels dos avisos ensenya el seu tiquet, però també diu que és igual, que les senyores eren abans que ella.

L'empleat s'indigna. Creu que no es pot atendre a algú que no té número. Cridar el número que toca és la seva obigació. I atendre l'usuari que té el número pertinent, és la seva missió.

Les dues senyores ja fa una estona que no parlen. Es miren entre elles. Després l'empleat. Després la gent que tenen darrera. Després entre elles, una altra vegada. Tenen les galtes vermelles, les celles tenses. El seu error ha quedat en evidència, palès, davant de gent desconeguda. No tenen número. Són gentola, individues, clients sense identificar, sense número...


L'empleat torna a cridar el 192. Més alt. Més fort.

L'home torna de la seva reflexió interior sobre el passat i el present de correus. Sent l'empleat i recorda una conversa amb una amiga (que, coses de la vida, també treballa a correus). Aquell migdia, precisament, l'ha trobada. Ha estat un instant, abans de dinar, en un carrer en obres, amb una rasa a mig fer i una màquina treballant.

Han creuat quatre paraules, a dos metres de la màquina, en una conversa impossible. Ella anava amb una gorra de ratlles i amb guants, també amb ratlles. La gorra li ha semblat divertida, li ha fet pensar en un follet de Lapònia, tot i que, ben mirat, no sap si a Lapònia n'hi ha de follets. Hi ha rens. Hi ha neu. Però follets...


L'empleat torna a cridar el 192. Encara més alt. Encara més fort. L'home recorda una conversa amb l'amiga que aquell migdia li ha recordat un follet de Lapònia, si és que a Lapònia hi ha follets. Una conversa sobre les cues i els números, les obligacions i les missions.

I també recorda una escena d'una pel·lícula que va veure, fa anys, en la que el protagonista (un discapacitat lúcid, que cita constantment la seva mare) diu alguna frase semblant a:

- La meva mare sempre diu que no m'ofengui quan em diguin tonto. Que tonto és qui fa tonteries...

L'empleat torna a cridar el 192. Més alt, gairebé cridant. Més fort, gairebé ensordint.
Tota la cua es mira l'empleat. La resta de la gent, també. Les dues dones es miren entre elles. Després l'empleat. Es fa un silenci espès.

L'home recorda una conversa i una pel·lícula. Sense saber massa bé per què, però sabent que vol recollir la seva comanda i marxar d'una vegada a esbrinar si hi ha follets a Lapònia, abandona el seu lloc a la cua i avança cap el taulell. Busca al cistellet on es desen els números ja atesos i agafa el 191. Era al damunt, l'ha trobat de seguida. Amb el bolígraf que porta a la mà, escriu. Es gira i el dona a les senyores. Diu:
- Tinguin. El 191 bis. Va abans del 192. No hi ha dubte. Els toca a vostès.

Les senyores es miren entre elles. Després l'empleat. Una d'elles estira el braç i li diu, molt baixet, però ferma:

- Tingui, El 191 bis. Va abans del 192. Ens toca a nosaltres.


L'empleat agafa el número. Se'l mira un moment. Pensa que, efectivament, el 191 bis és anterior al 192. El seu dilema s'ha resolt. Agafa l'avís de les senyores i les despatxa.


Minuts més tard, l'home marxa de l'oficina, amb el seu paquet (petit, arribat de Hong Kong, amb uns segells de pelicans, preciosos) sota el braç. Mentre baixa per les escales, pensa que no sap si a Lapònia hi ha follets, però que de tontos, segur que s'hi troben...

És un vespre de novembre. Fa fred, tot el dia ha fet fred. Com a Lapònia...

7 de gen. 2008

Nadal a Madrid (V)













Dia V

Esmorzem a La Taberna de Juan, al carrer Arturo Soria. Quan hi portem una estona, mastegant uns entrepans xicletosos, entren 3 homes, d'uns 35 anys. Parlen amb veu molt alta, de manera que tot el bar acaba (ho vulgui o no) pendent d'ells. Demanen cubates i els hi serveixen, ben carregats. Semblen tenir pressa per torrar-se...

Avui és el dia de la convocatòria per a la Celebración de la Familia Cristiana. Hem vist força cartells. Hem estat temptats d’anar-hi a treure el nas, a fer el tafaner, però després hem pensat que no volíem contribuir a incrementar el nombre d'assistents. A primera hora de la tarda, les primeres notícies parlen de 1,5 milions. Algú arriba a apuntar 2 milions de persones. Bé, ja veurem demà que hi diu la premsa. (Nota del dia següent: El País estima que la xifra real d'assistents no supera les 160.000 persones... Ja ho diu l'informe PISA que anem malament en matemàtiques!)

Parlant de premsa: al quiosc, llegim els titulars de ABC sobre el partit Euzkadi – Catalunya (a portada: PNV, ERC i los proetarras convierten el partido en un aquelarre separatista). La Razón i El Mundo també dediquen a aquest partit titulars “carinyosos”. Penso que un "aquelarre" a San Mamés ha de ser una rave king size, una cosa descomunal, com per no perdre-se-la per res del món, encara que hi hagi futbol pel mig... Com que coneixem gent que hi ha anat, ja ens n'informarem dels detalls de l'esdeveniment...

Un cop al centre del centre, fem la fotosíntesi per la Plaza Mayor, badant entre parades de perruques i caretes... Demanem a diversos venedors per què i quan les compra la gent. En general, no estan gaire interessats en l'origen del nou costum, només aconseguim esbrinar que se les posen pel cap d'any...

Baixem per Toledo cap el Rastro. Això és una riuada de gent i ens costa molt fer cinc passes seguides. Decidim obrir-nos cap a Lavapiés i marxem cap el Matadero de Madrid.

Matadero de Madrid és l'antic escorxador de la villa, reciclat. És un espai a mig recuperar, immens, a tocar del Manzanares, a tocar del metro Legazpi. Metres i metres quadrats de naus, patis i terreny, per a projectes culturals, artístics i creatius. L'espai Intermedia, per exemple, és una nau on han muntat casetes prefabricades -aïllades, però transparents-, en les que els joves creadors tenen el seu espai de treball a tocar d'altres creadors. Hi ha tres naus destinades a la producció escènica, a càrrec del Teatro Español. L'antiga cambra frigorífica, amb les parets encara ennegrides per un incendi, acullen una instal·lació (El topoanalista d'Iñaki Bonillas).

Uns metres més enllà, l'espai Diseño acull una mostra del treball de dissenyadors emergents en diversos àmbits: gràfic, del producte, industrial,... i amb una concepció del disseny sense complexos, a mig camí entre l'economia i la cultura.

Bé, a la vista de tot això (i més pensant en el que queda encara per desplegar) ens envaeix un regust d'enveja, sana, però enveja al fi. És una qüestió de recursos, evidentment, però també de prioritats i de plantejaments en clau de futur. La comparació amb el que tenim a casa és inevitable: una cosa és la queixa i una altra la complaença... Aquí s'han posat les piles, això és evident.

S'ha fet tard i retornem al centre a dinar. Prop de la plaza de Lavapiés, al carrer Ave María, ens mengem un menú indi en una cantonada, on el sol és un reclam... fugisser, que ens abandona al cap d'uns minuts. Ja no ens queda més calor que el d'una salsa al curry, que -això sí que ho té- encendria un brasser...

Caminant cap el centre del centre, busquem el Café Central i ens el trobem ple de gom a gom. Saludem uns vigatans que hi són, dinant, i marxem a fer un seudocafè a l'Starbuck de Santa Isabel. Després entrem a l'estació d'Atocha. La part antiga està reconvertida en una mena d'hivernacle, però, no sabem per què, els passadissos centrals estan tancats al públic.

Baixem per la Ronda de Atocha i després de passar per davant l'ampliació del reina Sofía, arribem a la Casa Encendida de la Fundación Caja Madrid. El reclam és l’exposició lohraW (Warhol sobre Warhol) i l’edifici. El títol em fa pensar en l'Irene Jimix i el Sergi PF (rep enerI o suojiD, rep elpmexe). Bé, ells ja saben per què.

Aquí la iniciativa és privada, però quines instal·lacions! L'exposició és un recorregut per l'obra i vida de Warhol, les cicatrius que li va deixar l'atemptat de la Valerie Solanas, The Factory i el seu art... A les plantes superiors, la cosa continua, però -avui- no es pot visitar la resta de l'equipament...

Fem una cervesa a la plaça Santa Ana i ens acomiadem d'ella. Estem, com cada dia, molt cansats i pugem a Ciudad Lineal, a fer un sopar ràpid en un fast food ple a vesar. No triguem a penedir-nos, però estem molt a prop de l'hotel (i, sobretot, del llit...)

Hi ha molt merder i a la taula del costat, una mare jove perd quatre, cinc, sis vegades els nervis amb el seu fill, un nen d'uns dos anys, sota la mirada d'uns avis que s’ho miren tristos i expectants. Hi ha un moment tens, quan la mare li clava, primer, un esgarip i, després, una bufetada... El nen brama i la gent es gira cap a la seva taula. Al final, la mare s'aixeca i marxa, cap el reservat de fumadors, amb una cigarreta a la mà. L'avi s'emporta el nen, en direcció contrària.

Potser aquest és només un detall, que no cal magnificar, però hi ha un rotllo de ciutat que no ens convenç, una aspror en les relacions entre la gent que incomoda. Serà que la ciutat, quan més gran, més crispa, més tensió provoca? O som nosaltres, que no hi estem avesats?

Sigui el que sigui, l'endemà arriba l'hora de marxar.

Adéu, Madrid, adéu...

-----

Nadal a Madrid (V)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí

Nadal a Madrid (IV)













Dia IV

És dissabte i es nota. El metro va tranquil·let i els viatgers, en general, fan més bona cara que els dies feiners. La gent s'agafa a les barres amb les mandíbules més relaxades i la mirada més distesa. Hi ha més bon rotllo, vaja.

Parlant de metro. En diverses estacions tenim fred. També ens sobta la quantitat d'anuncis murals de la Revista cristiana de hoy, amb eslògans tan eloqüents com Ningún cristiano usa preservativo (sic).

Bé, és dissabte, ja ho he dit, i ens adrecem a la Casa Museu de Joaquín Sorolla. Està al carrer de Martínez Campos, perpendicular a la Castellana. Un barri tranquil, amb patinadores que anuncien una cadena de restaurants i amb nois fent malabars als semàfors, durant la parada obligatòria del vermell.

La Casa Museu de Sorolla és una casa de 3 plantes, amb uns jardins de clara inspiració andalusa, preciosos. Passem a la primera planta, on hi ha diverses sales i l'estudi del pintor. Sorolla és un pintor luminista, agradable i de fàcil digestió. Les estances conserven bona part del mobiliari i de l'ambient original. L'estudi té diverses finestres i un celobert, per aconseguir llum natural des de diversos angles. Hi ha força pintures, alguna escultura, peces de ceràmica,... Si Sorolla no t'entusiasma, és una visita agraïda, però si t'agrada, és molt recomanable.

Anem al centre i acabem per dinar, de nou, a l'Artemisa, al carrer Ventura de la Vega. Aquest és un carrer no gaire llarg, però amb una oferta gastronòmica d'allò més variada: hi ha restaurants argentins, integrals, típics, bascos, peruans, eròtics, indis, eclèctics,... Al menjador coincidim amb una cara relativament coneguda: la Nathalie Seseña, actriu secundària a Airbag o El dia de la bestia.

El cafè el fem en un clàssic: el Café Comercial, a la Glorieta de Bilbao. La sala, enorme, està gairebé buida. Unes taules més enllà, quatre senyores i un senyor s'estan despatxant uns cafelitos i uns anises. Són grans, molt grans, però s'ho passen de conya: entre els cinc deuen fregar el mig mil·leni, però riuen pels descosits, enfotent-se d'algun conegut.

Fem una escapada al MNCN (museu de ciències naturals). És com un viatge en el temps a un espai semirenovat, que sembla voler escapar del passat. I a fe que li costa... Animals dissecats, maquetes, plafons,... tot plegat té un regust antiquat. Malgrat els esforços, sembla que la cosa no acaba d'entabanar. Al llarg del recorregut anem coincidint una i altra vegada amb una família supernombrosa (comptem pare, mare, deu fills i una tieta...).

Quan l'avorriment està apunt d'arribar, de sobte, en una galeria no gaire concorreguda, la sorpresa: la mostra Animalatas de l'Alain Burban. Diversos animals de llauna: peixos, cangurs, gossos,... divertits, originals i suggerents. Ens sembla el millor del museu, de tros...

Més metro. Ara anem cap el nord i baixem a Begoña. El sol ja s'ha amagat i ens quedem al peu del novíssim Madrid: les quatre torres del CTBA (Cuatro Torres Business Area), edificades a l'antiga Ciudad Deportiva del Real Madrid. Dues torres (Espacio i Cristal) estan pràcticament acabades. Les altres dues (Caja Madrid -Norman Foster- i Sacyr Vallehermoso -César Pelli-) s'acabaran el 2008. Són els quatre edificis més alts d'Espanya, amb alçades d'entre els 223 i 250 metres (i de 45 a 53 plantes). Símbols? Neofaraonisme?

Bé, sigui com sigui, allà ens sentim petits, molts petits, i decidim tornar al centre: des de la parada de Tribunal baixem pel carrer Fuencarral, cap a la Gran Vía. A mida que ens acostem, augmenta la densitat dels vianants. De nou, gent, molta gent...

Abans de decidir on sopem, ens prenem una cervesa al café del Círculo de Bellas Artes, amb uns enormes finestrals al carrer Alcalà, làmpades penjades i pintures decorant el sostre. La sala és espectacular, els preus de les birres també. A banda de la consumició, ens han cobrat 1 € només per entrar, però, això sí, dona dret a visitar les exposicions. No tenim gaire temps, però al primer pis hi ha una mostra patrocinada per l'Injuve. En un volt ràpid, hem vist alguna cosa molt vàlida: disseny, interiorisme, còmic, pintura, fotografies,...

Sopem a Toscana I. El local està a tope. Ara sí és nota que és dissabte, ja que de seguida es fan cues per agafar taula. Després d'atipar-nos, no triguem gaire a lliscar cap el metro i enfilem la tornada a l'hotel. Gairebé 45 minuts d'humanitat subterrània...

Estem rebentats i no triguem gaire a clapar-nos.

Bona nit...

-----

Nadal a Madrid (IV)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí

Nadal a Madrid (III)













Dia III.


Ciudad Lineal. "Boicotegem" la cafeteria Rodilla (on fan sándwiches -sic-) i anem a fer un esmorzar de subsistència al Bar de los Bocadillos. Aquí, l'especialitat són el "bocadillo de calamares" (si hi ha quatre rodanxes, és un "Audi") i les "porras" (xurros de calibre 25).

Tenim entrada per anar a veure les "Fábulas de Velázquez". L'hem comprada per Internet i ens estalviem una cua de dos-cents metres al Prado. Entrem poc després de les 10 h., després d'una bona corredissa pels bruts budells del Metro.

Entrem al Prado. Decidim agafar-nos l'exposició amb calma. Ja seleccionarem després. La mostra és, ens sembla, impressionant. Agrupada per temes, compara (i contextualitza) l'obra de Velázquez amb la d'altres pintors (Greco, Caravaggio, Tiziano,...) fent un recorregut cronològic i vital: Sevilla, mitologia i realitat, nus, ...

Una darrera l'altra, anem veient tota una colla d'obres mestres: Los borrachos (al costat del déu Baco, tres “prendes”de caretos tavernaris...), la Venus del espejo, Cristo crucificado (és l'astigmatisme o és que el braç esquerre és més llarg?), La fragua de Vulcano, La túnica de José, Las hilanderas,... I de propina, Las tres gràcies de Rubens...

Ja fora de la temporal, passem de puntetes per les sales, aturant-nos només (això sí, quan ens aturem ens hi estem cinc minuts davant de cada peça... n'hi ha per estar dies aquí dins) quan trobem determinades pintures: Las meninas, La rendición de Breda (més Velázquez), El jardín de las delicias (Bosch), Los fusilamientos de La Moncloa, Saturno (Goya),... Amb El Greco, em sap greu, però no puc... és una barreja de hagiografia fosquívola i anorèxia incipient que se m'indigesta...

Finalment, també passem una estona a les sales de l'ampliació que acaben d'inaugurar. Hi ha una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX: Rosales, Pradilla, Madrazo, Fortuny,... A la planta superior, han fet una integració molt interessant del claustre dels Jerónimos amb el museu, que inclou escultures de Leoni, ...

Continua arribant gent i gent... A cada entrada, hi ha cues, però al cap de més de 3 hores dins del Prado, la saturació i el cansament ens decideixen a canviar d'escenari.

Dinem al restaurant Artemisa, integral, al carrer Ventura de la Vega. Els dies feiners (dissabtes i festius no, compte) tenen un menú assequible, sa i molt complet.

El centre de Madrid està ple sempre o gairebé sempre. Gent amunt i avall. A Sol veiem un grup d'italians (n'hi ha a cabassos) muntant un show amb una càmera de vídeo i una nina barbie. Al final d'una llarga cua hi ha una administració de loteria.

Enfilem la Gran Vía i descansem una estona en un cafè. Més tard, decidim acostar-nos al Palacio Real. Les cues (més cues!) ens desanimen. El nostre interés tampoc no és excessiu. Badem per la Plaza de Oriente (toquen els Beatles, atenció!) i els jardins de Sabatini. Passem per davant el Senado i el Centre Català, fins la Plaza de España, on hi ha una mostra (més aviat un mercat) d'artesania.

Anem a l'Espacio Cultural Conde Duque. Un espai enorme, de reforma inacabada i que funciona, encara, a mig gas. Té grans patis i grans possibilitats: biblioteca, hemeroteca, sales, biblioteca musical, etc. Veiem una exposició sobre Pompeia i Herculano. N'hi ha una altra, de l'Agustí Centelles, però no hi entrem: és la mateixa que vàrem veure a la Virreina de Barcelona, fa uns mesos...

Reculem uns metres i, a la vista de que estem cansats, decidim anar al cine. Tenim molta oferta molt a prop, al principi de Princesa. Optem per un documental de la BBC, Tierra, que se’ns posa bé. Quan acaba, sortim a la Plaza de España i passegem pel mercat, esperant que obrin el restaurant, The Wok, que hem triat per sopar. Per culpa de la càmera i les fotos, mig m'enganxo amb un venedor força malcarat (fotos no!!). Un borde, que deu tenir por que li plagii les creacions... O que li vengui les fotos als xinesos, que ja se sap que aquests orientals son l'hòstia.

Parlant d'orientals, ens quedem amb el dubte de quina és la tendència del restaurant on sopem: xinès? japonès? eclèctic? tailandès? Hi ha de tot... Bé, sopem decent, però no tant com per tornar-hi...

En sortir, continuem trobant gent, molta gent, cotxes, botzines,... A la Gran Vía, entre España i Callao, trobem un mal rotllo entre una parella i uns nois equatorians. La parella creu que els equatorians els han robat alguna cosa. Hi ha tensió i, al poc, arriben uns municipals. No sabem com queda la cosa. Hi ha un ambient carregat, aquí...

Entre una cosa i una altra, decidim clausurar la jornada i anar-nos cap a "casa". I això fem.

Bona nit, Madrid.

-----

Nadal a Madrid (III)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí




Nadal a Madrid (II, nit)














Dia 2 (nit)

Quan ja hem sortit del reina Sofía, esperem l'Oscar i la Gabriela. Hem quedat per sopar. Ells venen de treballar. Demà comencen vacances i marxen uns dies a Madeira, on es trobaran amb la família de l'Oscar, que és d'allà. Els esperem a l'Starbuck de davant el Reina Sofía. El cafè no val res, però pots seure en un bon sofà. Això fem.

Finalment, arriben. Els agraïm l'esforç, ja que viuen lluny (50 kms.) i jo estic fet caldo. Són alegres, divertits i optimistes. Ens agraden. Ens ho passem bé. Anem a sopar al Toscana, al carrer Ventura de la Vega, a prop de la Plaza de Santa Ana. Mengem amanides, morcillo (gerret de vedella) i altres especialitats de la casa. Riem una bona estona i riem molt criticant molt algú altre de la família (no direm noms...)

En sortir del sopar, fem una intrusió a l'hotel de la Plaza Santa Anna. Pel morro, ens colem fins la planta superior (algú li ha dit a l'Oscar que, des de la terrassa, hi ha unes vistes esplèndides). Efectivament, la vista és esplèndida, però allà no hi ha cap bar on romandre i una cambrera amable ens diu que no es pot sortir a la terrassa. Pel mig dels tendals, acabem de guaitar les llums de la ciutat i tornem a baixar.

Acabem per prendre unes cerveses al Cacho do José (una terrassa brasileira de la mateixa plaça), sota unes umbrel·les calefactades, que fan suportable la intempèrie. Xerrem i xerrem, fins que (em sap greu, molt greu, però estic tapat, embossat, gairebé atordit pel refredat...) els demano la fi de la trobada.

De retirada, ells caps el cotxe, nosaltres cap el metro, ens tanquen la boca de l'estació d'Anton Martín als nassos, així que hem de baixar uns metres més fins la d'Atocha...

Una vetllada molt agradable. I un fet gairebé insòlit: hem sopat amb una parella veneçolana (o amb arrels veneçolanes, és igual) i no hem parlat de Chávez -per bé o per mal, la fixació nacional- més de quaranta segons... Increïble, però cert.

Salut, nois, i fins molt aviat.

-----

Nadal a Madrid (II, nit)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí

Nadal a Madrid (II, dia)













Dia 2.

Voltem de bon matí pel Jardí Botànic, a tocar del Prado. L'hivern no és la millor època per visitar-lo, però és ara que som aquí, així que ens fem a la idea de com deu ser a la primavera o les primeres setmanes de l'estiu... La llum acompanya, en un magnífic matí asolellat de desembre. Els jardins són preciosos. També els hivernacles i la "estufa de las palmas". En unes terrasses ens trobem, inesperadament, la col·lecció de bonsais cedida per l'ex-president Felipe González.

Després de dinar, passegem pel Parc del Retiro. Algun músic, gent corrent, badant, remant, fent fotos,... Ens sorprèn la dimensió: aquest parc és gran, molt gran. 120 hectàrees, 60.000 arbres. És el que diu la guia, no els hem comptat.

Dins del parc ens acostem al Palacio de Cristal, on hi ha una exposició (En las entrañas del árbol) de l'Andy Goldsworthy , un escultor relacionat amb el land-art. És una instal·lació que juga amb l'espai, a partir d'unes unes cúpules fetes amb troncs d'arbre, dins les quals caben unes quantes persones dempeus.

Però el que havia de ser una visita tranquil·la, per gaudir-ne, es pertorba a causa d'uns segurates impresentables. Només entrar, una senyora histèrica i uniformada escridassa tothom que entra amb càmera, esgaripant que "no fotos, no grabar". No entenc tanta mania amb la prohibició de fotografiar. Total, que ens passem la prohibició estentòria pel forro i hem fotografiat tant com hem pogut i més...

Més absurds. En l'extrem oposat a l'entrada, hi ha una escultura oviforme, independent del muntatge central. Al terra, una cinta adhesiva, gairebé imperceptible, marca la distància exigida entre escultura i públic. Aquí, un altre segurata (una mica més amable, tot s'ha de dir) té per missió indicar al visitant que no la ultrapassi. Uns quants metres de cinta visible haguessin fet la mateixa funció, de forma molt més efectiva...

Més tard baixem per la Cuesta Moyano i arribem al Reina Sofía. No tenim gaire temps i seleccionem peces. Anem per feina, amb els riscos que això comporta. Dels itineraris possibles, aquest és el nostre tour: Juan Gris (La ventana abierta), Dalí (El gran masturbador, L'enigma de Hitler), Picasso (Dona de blau), Solana (La tertulia del café de Pombo), Rusiñol (Jardí d'Aranjuez). Dos moments a recordar:

Un, Gernika revisitat. Deu minuts per contemplar, per emocionar-se davant d'un dels símbols antifeixistes per definició. Picasso el va pintar en poc més de vint dies (concretament, entre l'11 de maig i el 4 de juny de 1937), en una cronologia magníficament retratada per Dora Maar...

Dos, de sobte (no en tenia ni idea que estaven aquí!) em trobo amb les escultures "Hombre" i "Mujer", de l'Antonio López García. Les havia vist fa un grapat d'anys, a la sala Cyprus de Sant Feliu de Boada. Em tornen a impactar, de tant humanes com són... Al costat, una mostra del perfeccionisme de l'Antonio López (des que el vaig descobrir, gràcies al Carles Vergés, que m'ha seduit...). És el quadre Madrid, desde Capitán Haya que l'artista considera inacabat, en procés de creació... des de 1967!

Malgrat això, malgrat tot, el Reina Sofía em torna a emprenyar, igual que ha passat una estona abans, al Palacio de Cristal. La part vella del museu està en mans d'un exèrcit de segurates, que semblen extrets d'un càsting de Fellini i que tracta al públic com si fossim xais.

D'altra banda i tenint en compte que l'entrada no és especialment barata (6 €, si no formes part d'algun "col·lectiu parasitari": joves, estudiants, gent gran, docents, etc.), crec que els queda molta feina per fer. Algun exemple:

Exemple 1: els rètols amb el nom d'obra i artista (poques vegades contenen més informació) estan fets amb font ínfima i estan ubicats a uns 70 cms del terra. Això provoca un seguit de recorreguts de distanciament - aproximació a l'obra exposada. Primer moviment: un cop d'ull general, a distància prudencial. Segon moviment: aproximació, amb el cap cot, fins un parell de pams del rètol, per llegir-lo. Tercer moviment: allunyament (de recules) cap a una posició prou allunyada com per recuperar una perspectiva acurada.

Exemple 2: el museu està farcit d'unes safates penjades de les parets, que haurien de contenir fulls explicatius i que, gairebé sempre, estan... buides!

Exemple 3: qualsevol altra publicació o indicació: catàlegs, audioguies, plànols detallats,... són opcionals i no entren en el preu de sèrie.

Exemple 4: vaig assistir, durant minuts, a la projecció de L’age d’or (1930) i Le chien andalou (1929), totes dues de Buñuel, considerades obres mestres del cinema surrealista, amb la llegenda "La lámpara ha llegado al fin de su vida útil. Por favor, reemplácela" subtitulant-les, sense que ningú del museu, absolutament ningú, prengués la més mínima iniciativa al respecte.

Exemple 5: la ubicació de les escultures de l'Eduardo Chillida és desafortunada: un espai poc il·luminat, desolat i isolat, fora d'itinerari, sense informació,... deixa totalment desdibuixada la mostra de l'obra de l'escultor basc.

Allí, gairebé a les palpentes, descobrim el text de l'homenatge de Chillida a Juan Gris, inscrit en la peça que li dedica:

Desde los límites que tú conoces, te saludo Gris,
Ácido Gris,
Gris difícil,
Introvertido Gris
Gris conciso

(../..)

------

Nadal a Madrid (II)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí




Nadal a Madrid (I)










Dia I.

9 del matí. Sortim cap a Madrid. Una hora més tard del previst. Bé, no hi ha pressa. Estic molt refredat i em piquen els ulls, però, que coi, tant fa, tant és, que comencem vacances... Tot i això, intueixo que avui no és el meu millor dia. A la primera àrea de descans de l’autopista (a Fraga) canviem i, a partir d'aquí, condueix Marga. Travessem els Monegros amb boira: un paisatge de “lluna parda”. Passem per sota (o per sobre, això no queda gaire clar) del meridià de Greenwich.

Parem a dinar als afores de Calatayud: un asador, anomenat San Ramon. De pet a la llista negra dels restaurants proscrits: car, molt fluix, escatimen el menú per vendre't la carta i, per acabar-ho d’adobar, al menjador fa un fred que pela. Això sí, el finestral té vistes a l’AVE, que ens ha passat per davant dos cops, un en cada sentit. Per cert, algú sap què és l'AVE?

Tornem a la carretera. Ara, el viatge se'ns fa molt llarg i Madrid sembla no arribar mai. Hem jugat una estona a esbrinar en quin cotxe, dels que circula en sentit contrari, va la nostra amiga Berna, camí de casa. Evidentment, no ho sabem, no ho sabrem mai.

Prop de Guadalajara ens hem desviat cap a un autopista de peatge, per la qual hem circulat gairebé en solitari. Es diu R2. Veig el rètol i em ve al cap La guerra de les galàxies. Deu ser el refredat. També ha canviat el dia: del gris tristot hem passat a una llum de tarda d’hivern, molt agraïda. S'entreveu a l'horitzó un grapat de muntanyes enfarinades. Quan ens anem acostant, veiem que és la serralada de Guadarrama, la "sierra" capitalina.

Finalment, Madrid. Hem estat molta estona entrant-hi: aeroport, M40, M30,... Trobem l’hotel relativament ràpid i ens hi instal·lem. L’habitació està bé: és una mica petita, però el llit és immens. La feinada és passar d'un cantó a l'altre fins que recordem que el camí més curt és creuar-lo, per sobre del matalàs... Principi bàsic de geometria casolana. El recepcionista, amable, friki, atent, però ineficaç... Els problemes són menors, però no hi ha manera de connectar-nos a Internet.

A ciutat, deixem el cotxe i ens desplacem en metro. Hi ha vaga del personal de les empreses concessionàries del servei de neteja del metro. La megafonia no deixa de repetir-ho, un i altre cop, però la vaga és evident. Els passadissos i les estacions estan molt, molt brutes, plenes de papers, llaunes i brutícia.

Badem pel centre del centre: la zona de vianants, des de Callao a Sol. Una gentada impressionant emplena els carrers més propers a Sol: a Preciados, atestat, hem trigat cinc minuts a fer dos-cents metres. La gent no hi cap a les voreres i circula per la calçada, competint amb els cotxes. La Plaza Mayor està plena de gent amb perruques de tots colors al cap... Un nou costum? Hem sopat a la Taberna San Isidro del carrer Toledo. Un menú molt digne que se’ns posa de perles, amb la gana que portem del migdia.

Després hem voltat per Lavapiés (Sombrerete, Tribulete, carrers amb noms que recorden el TBO…) i hem acabat fent un té al Barbieri. M’he emocionat recordant la trobada del taller Fuentetaja, ara fa 13 anys, quan la presentació de "Apuntes dispares, tal vez fuegos". El cafè està molt semblant a com el recordava: rònec i decadent, però entranyable. A la sala on vam fer la tertúlia, hi ha una exposició de fotografia. En una taula d'un racó sopen cinc o sis persones. Avui els déus no em són propicis i m’he fotut el té per sobre (bé, només una part).

Lavapiés és un popurri impressionant. De nit, intimida una mica. Un noi paquistanès se’ns ha ofert a acompanyar-nos fins la plaça i un seu company (s'han trobat a mig camí) ha fet una maniobra estranya. És probable que no hagi estat més que una amabilitat excessiva, mal interpretada, però hi hagut un moment de dubte, expectant, d'aviam què passa… Al final, res.

Tornem d’hora a l’hotel. Queda més lluny del què pensàvem. Ciudad Lineal, projecte d'Arturo Soria, segle XIX... Arribar aquí, llavors, devien ser quatre hores en diligència.... Ara, tres quarts ben bons de metro. Ja a l'habitació, volia buidar-me de fluids i m’he fotut el Rhinomer a l’ull i no al nas, que és on tocava, però ja he escrit abans que avui no era el meu dia…

Ens fotem a clapar i no trigo ni dos minuts a roncar…

Bé, això em diuen a l'endemà.

-----

Nadal a Madrid (I)

Per veure la galeria de fotos: clica aquí