Rèquiem per Soitu

Soitu, un dels projectes arriscats i innovadors d'internet a l'estat espanyol, se'n va. Després de gairebé dos anys d'existència, tanca. El seu traspàs està, possiblement, molt relacionat amb la retirada de BBVA del projecte.

Encara no fa vuit dies que Ramon Peco (encarregat de la secció de fotografia de Soitu) demanava participació al fòrum fotogràfic d'Albarracín.

Avui, entre les notícies estrelles de l'operació Vespa, de Prenafeta i Alavedra, d'alcaldes i depuracions (si s'escau), ens arriba la notícia del tancament de Soitu.

Per a aquells que ja coneixen Soitu, aquesta és un mala notícia.

Per a aquells que no el coneixen, que s'afanyin: demà (28.10.09), a les 18 h., tindrà lloc el seu funeral cibernètic. No s'admeten corones, no s'invita particularment.

I, finalment, per a aquells que no el coneixeran mai, només queda recórrer als clàssics. Per aquesta ocasió, ens ha semblat escaient una sentència de Mark Twain:

"Un banquer és un senyor que et deixa un paraigües quan fa sol i te'l reclama quan plou".

Soitu, amén.

Albarracín: una crònica particular.

Fa poc, molt poc, he passat un cap de setmana llarg a Albarracín. És un poble de poc més de mil cent habitants, enfilat sobre un congost del Guadalaviar, a la part muntanyosa de Terol.

Albarracín és un poble farcit d'edificis històrics, imponents i majestuosos, però també de carrers amb un seguit de cases més modestes, arrenglerades en una disposició curiosa, moltes d'elles d'un to vermellós característic, conegut com a rodeno. Albarracín és una visita justificada només per això i també per ser el preludi d'una sèrie de paisatges d'interès cultural, geològic i natural.

Malgrat tot, no vaig anar a parar a Albarracín per cap curiositat turística, sinó per assistir, després de sis llargues hores d'autocar, a un seminari anual de fotografia i periodisme que s'hi fa cada any i que ha arribat, enguany, a la seva novena edició.

M'hi vaig inscriure per dues raons: una, per fer cas de la recomanació del company Sergi Càmara, que hi era com a professor convidat i, segona, perquè era el regal que se'm va acudir fer-li a l'Anna, pels seus vint anys acabats d'estrenar i que, al final, el vaig acabar compartint amb ella.


Albarracín, a més d'un paisatge rural i històric sorprenent, a mig camí del diorama i el decorat (així el definia, més o menys, en Joan Fontcuberta), va ser, doncs, el lloc on al llarg de quatre dies, vaig compartir amb gairebé dos-cents cinquanta inscrits més, una mateixa passió: la fotografia. Si a aquesta xifra li afegim una vintena més de professors i organitzadors, és fàcil comprendre que el poble estava -literalment- saturat de fotògrafs.

Han estat (i aquesta seria la síntesi de la meva crònica particular) quatre dies intensos i monogràfics. Voldria, però, destacar, en quatre pinzellades, allò que més m'ha sobtat d'aquesta estada:

una, malgrat la diversitat d'estils, estètiques, visions i perspectives, la concentració de persones, procedents de llocs molt diferents, que mostraven la seva obra, exposant-la a la crítica d'entesos i experts.

dues, que tot i que aquestes crítics no callaven allò que creien que havien de dir, sempre imperava el respecte i el to constructiu, rebaixant, quan tocava, auto-complaences o animant els més inexperts a perseverar en la recerca del més important: la visió fotogràfica personal de cadascú.

tres, la honestedat que porta a admirar la imatge aconseguida, però també a engrescar l'intent i l'aprenentatge de molts joves. Al capdavall, la bona fotografia no és només un domini tècnic, sinó també una visió, des d'una determinada concepció, del món.


quatre, la proximitat a l'obra i a l'explicació de l'obra. Tenir a prop una colla de fotògrafs de primera línia, que parlen amb naturalitat de la seva obra, ha estat -aquests dies- un autèntic luxe. A banda del mateix Sergi Càmara, a qui destaco per raons objectives i subjectives, ha estat un plaer estar tan a prop d'obres i autors com Ivo Saglietti (la maduresa) o Walter Astrada (que, amb només trenta-cinc anys, és l'autor d'una sèrie de reportatges molt potents, autèntics cops de puny visuals).

En acomiadar-se, a peu d'autocar, molts dels assistents es convocaven per l'any vinent. Un, que al capdavall no és més que un aficionat, que no aspira a res més que a fer quatre fotos decents i que no té ni punyetera idea d'on estarà a mitjans d'octubre del 2010, desitjava que sí, que, si pot ser, l'any es tornin a trobar, perquè entre ells n'hi ha molts que fan de la fotografia un art necessari, una eina per fer d'aquest coi de món un lloc una mica millor per viure...

* * *

1.- Trenc d'Alba(rracín). Josep M. Bru. 17.10.09.
2.- La casa blava. Albarracín. Josep M. Bru. 17.10.09.
3.- Sergi Càmara, abans de la projecció del seu treball, entre Antonio Xoubanova i Gervasio Sánchez. Anna Bru. 17.10.09.

* * *

Hum & Boldt

Aquest és Hum

Ells, qui ho havia de dir, em van fer fora de la feina...

Ells, pingüins mimats, consentits i egocèntrics, amb la seva fugida absurda i sense cap possibilitat d'èxit, van fer que els amos de la granja marítima d'Arran ens fessin al carrer al Gerry i a mi...

Ells, mascotes importades, aus desubicades, esmaperdudes, van emprendre una excursió no autoritzada, sense avisar ni deixar cap mena d'encàrrec, nota o comiat...

Ells, com si volguessin viure en ploma pròpia les peripècies d'alguna novel·la d'aventures estrafolàries, van iniciar un viatge low cost i utòpic vers un hemisferi del qual van ser extirpats fa anys: un sud gèlid, una antàrtida imaginària, abandonant la seva còmoda, burgesa i versallesca existència...

El sud, quina quimera!

Ells, destinataris de centenars de sardines gratuïtes, malaguanyades; de dons; d'innombrables aimiraquemacos pronunciats en gairebé totes les llengües vives, mortes i catalogades...

Ells, estúpids pelàgics, poticurts, sonsos i pocatraces. Ells (i només ells) havien de fotre el camp just el dia que al Gerry i a mi, interins com érem, ens tocava guàrdia per la custòdia del ramat de foques, quan no havíem superat, encara, el període de prova...

Ells van marxar, sense check in, cap a un destí que no coneixen ni s'imaginen, guiats per un instint absurd, primari, inútil...

Aquest és Boldt

Ells. La darrera vegada que algú els va veure nadaven Tàmesi amunt, desorientats, contra corrent, després de superar la barrera antimarees de Woolwich Reach.

Ells, a les portes de Londres. I ara... qui els troba? Potser són a Putney, a Southbank o a Kew... Qui els tornarà a Arran? Qui?

Hum?
O Boldt?

Si us plau, ho demano per favor, si algú els veu, si algú ensopega amb un parell de pingüins impertinents, quecs, xerraires i poca soltes vora el riu, tal vegada en algun pub (tenen debilitat per la música celta i per la Guiness ben tirada), si us plau... deixeu avís en aquest bloc.

Responen als noms de Hum (el més alt) i Boldt ( el més baix i gras). Si volguessin dissimular -cosa molt probable en un pingüí fugitiu-, hi ha una forma infal·lible d'identificar-los: només cal començar a xiular el tema principal de la pel·lícula"El pont sobre el riu Kwai" ("La marxa del coronel Bogey" es diu la cançoneta). Immediatament, tots dos trauran pit, aixecaran el bec i taral·lejaran, sense cap dificultat, la melodia.

Aquest favor us demano: doneu-me pistes sobre el parador de dos pingüins outsiders, fugits i excèntrics... No us podré recompensar (ho he donat a entendre: ells m'han empès a l'atur forçat, al comiat procedent, a la misèria...), però, si els delateu, si m'ajudeu a trincar-los, una birra la teniu pagada i ben pagada. En algun tuguri, en alguna cofurna, hores d'ara encara em fien...

Recordeu: Hum i Boldt. O Boldt i Hum, tant és.

Hum i Boldt... La mare que els va covar!

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.

* * *