Pessics (17)

A mi tant me fa a quina raça pertany: si és blanc, negre o groc.
És un home i no hi ha res pitjor.


(Mark Twain)

- - -

Soul in Mente

O viceversa...











Vic, 21.02.08. Institut del Teatre (Centre d'Osona).

Tres joves creadores (Cristina Piferrer, tarreS anaoJ i Maragda Pau -a la primera fotografia- o uaP adgaraM, Joana Serrat i rerrefiP anitsirC -a la segona-) han presentat l'espectacle Soul in Mente, dins del cicle "Dijous a l'Institut del Teatre". Dansa i música: una proposta fresca i novedosa, que parteix d'una coreografia on el moviment i la música es fusionen amb la interacció d'una veu i dos cossos que assumeixen el repte d'entrar en terreny contrari. Soul in Mente és un espectacle accessible i immediat, sense caure en la facilitat ni en les concessions. De seguida es fa proper, de seguida enganxa. Sort, molta sort, noies, la vostra feina se la mereix...

---

Clicant aquí podeu veure imatges d'un dels darrers assajos (18.02.08) i de l'estrena (21.02.08)

- - -

FotoPres'07

L'exposició FotoPres'07, promoguda per l'Obra Social de La Caixa, arriba divendres, 29 de febrer a Vic. S'hi estarà, fins el 30 de març, al Museu de l'Art de la Pell. La vaig veure fa uns mesos a Barcelona i ara, que ens la porten aquí, no me'n puc estar de recomanar-vos-la.

Entre els treballs que van obtenir beca hi ha projectes originals, engrescadors, novedosos i de qualitat, però -posats a destacar alguna cosa- no tinc cap dubte en apuntar directament als tres treballs premiats. Des d'un punt de vista artístic, tots tres són d'un gran nivell, però és que, a més, tenen el valor afegit d'apropar-nos a històries dures, a realitats humanes frapants, amb un punt de respecte que les fan, cadascuna en el seu àmbit, petits exemples de la necessitat de la fotografia, de la fotografia necessària.

Els tres treballs són:














- Recuerdos sin memoria, d'Elisa González Miralles. Un treball emocionant: el seguiment que la fotògrafa va fer durant un any i mig de la seva àvia, Maria, malalta d'Alzheimer.











- En aquell lloc... de Lorena Ros. Un reportatge que revisita els escenaris d'abusos sexuals a infants de la mà de les seves víctimes.














- Third world cup del Pep Bonet. Un treball en blanc i negre, fet a un camp de refugiats de Sierra Leone, sobre un campionat de futbol entre joves que van sofrir amputacions degudes a ferides de guerra.

Ja ho sabeu. Si m'accepteu un consell i teniu una estona, ara que la tenim ben a prop, no us la perdeu.

- - -

Pessics (16)

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida.
I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert.

(The Edge, membre d’U2)

Perles cultivades (V)

Hi ha un vell proverbi polonès que diu:

Si no estàs segur que sigui estofat de patates, compte.
Poden ser orfes treballant en una mina.

(Thomas Banacek)



Banacek és un cognom eslau, possiblement eslovac.

També va ser una sèrie de televisió, protagonitzada per George Peppard i produïda per a la NBC entre 1972 i 1974. El personatge central era un investigador polonès, fumador de cigars havans, sovint vestit amb un jersei de coll alt negre i més xulo que un vuit.

En els moments més complicats, aquells en els que era necessari concentrar-se per conèixer el nom del dolent, el mòbil del crim o el motiu de la indiferència de la noia, Banacek acostumava a perdre la mirada en algun infinit fora de càmera, abans de proferir algun vell proverbi polonès.

Aquest, el de l'estofat i els orfes, em va tenir preocupat durant uns anys. No era capaç d'entendre el seu significat, el seu intríngulis. Fins i tot havia arribat a dubtar de la seva existència, de si l'havia sentit "tal qual" o havia estat el resultat d'algun malentès, d'una migdiada abrupta o una indigestió catòdica.

Probablement el tenia amagat en un algun plec del còrtex, fins que, avui, tafanejant a la xarxa, he anat a espategar a un web (There's an old Polish proverb that says...) on m'he trobat novament, cara a cara, amb la dita que en va fer sentir obtús i tòtil...

Ara sé positivament que el proverbi estava en el guió, que va ser pronunciat i no somiat, al·lucinat o imaginat, però, deixeu-me confessar, -la confessió forma part de l'exorcisme- que continuo sense entendre'l. Gens ni mica.

Pel que fa a mi, Banacek pot tornar al pou de la memòria, a fumar els seus cigars en una mina farcida de gas grisú o a passejar-se pels carrers de Boston en el seu ostentós Packard... Per extensió, Peppard també... En el meu santoral particular, només el salva la seva participació en Breakfast at Tiffany´s. I, francament, amb recordar l'Audrey Hepburn o escoltar Moonriver -ni que sigui una altra vegada, en una enèsima versió-, en tinc prou. Què hi farem, Banacek...

Ara bé, el maleït proverbi polonès, ja sigui estúpid, absurd o críptic, continuarà jugant uns anys més a paddle amb la única neurona que em queda sana i estalvia...

M'ho veig a venir. M'ho temo.

- - -

Pessics (15)

Compte amb perdre de vista el teu objectiu,
pots mullar-te les sabates...

(Averell Birdman, mailpredicador)

- - -

Pessics (14)

Els joves són el futur,
però com els ho expliquem si els vells maltractem el present?

(Pere Casaldàliga)

- - -

Pessics (13)

Déus, déus,...
n’hi ha tants que no queda espai per posar un peu...

(Basavanna)

Perles cultivades (IV)

Cap idiota es queixa de ser-ho.
No els deu anar tan malament...

(Oscar Wilde)

Pessics (12)

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons.
N'hi ha que lluiten un any i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida:
aquests són els imprescindibles...

(Bertolt Brecht)

Pessics (11)

Catalunya acabarà tota asfaltada.
Menys Montserrat, que l'esmaltaran...

(Fausto Gramola,
cantant de boleros i taumaturg)

- - -
Fotos del bolo de boleros de Fausto Gramola
Cava de Jazz de Vic, 22.12.2007
- - -

Perles cultivades (3)

La contabilidad es la ciencia que estudia el pase del plutocosmos al aritmocosmos de las magnitudes patrimoniales.

(Mario Pifarré,
catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Barcelona,
Campus Diagonal, 1973 d.c.)

- - -

Pessics (10)

Tan volar no pot ser bo...

149 passatgers d'un vol d'Air Canada, de Toronto a Londres, van veure (i viure) com el pilot de l'avió perdia la compostura i, en comptes de seguir la tònica tradicional d'adreçar-se a ells per megafonia, sortia de la cabina alterat, sense sabates i demanant a crits "parlar amb Déu"...

Finalment, tot va quedar en un ensurt i prou. La resta de la tripulació va poder solucionar l'imprevist. Van aterrar d'emergència a Shannon (Irlanda), van lligar el company a un seient i li van dir allò que tothom sap: que no podia parlar amb Déu sense concertar cita prèviament, com qualsevol altre mortal.

Sap greu que un membre d'un col·lectiu tan embotonat i glamourós com el dels pilots d'aerolínies de vols regulars perdi l'oremus en ple vol. A saber quins pecats l'angoixaven fins el punt d'abandonar el lloc de treball i demanar cita urgent amb Ell. I és que freqüentar la capa superior de l'atmosfera no pot donar dret a favoritismes. El tracte amb les altes esferes té uns canals establerts i un protocol estricte.

Clar que això és pel que fa als avions. Si el mateix arriba a passar a Renfe, hagués estat diferent. Imaginem una línia. La de Vic a Barcelona, per posar un exemple. Posem que el maquinista del tren tramvia de les 9,03, que acaba de desitjar al passatge -per megafonia- un bon trajecte, tot anunciant que trigarà una hora i vint-i-vuit minuts en cobrir la distància que els separa de l'estació de destí, a una velocitat mitjana de 45,33 kms/h. (és a dir, promig de ciclista professional ), surt sobtadament de la cabina, sense sabates i demanant a crits "parlar amb Déu"...

És molt possible que els de dalt l'haguessin atès a la primera, perquè portar passatgers des de Vic a L'H i que arribin puntuals, sans i estalvis, té molt mèrit. Molt. Però és que si a més, ho fas cada dia, això ja frega el miracle. I tothom sap que fer miracles dóna certs privilegis...

- - -