Si podeu, no el mireu mut: la banda sonora és important!
23 de des. 2010
21 de des. 2010
Veure-ho clar...
De vegades, una pausa obligada, una aturada imprevista, et fa veure coses que pocs dies abans passaven desapercebudes. Ara mateix, acabat d'arribar d'una pausa visual imperativa, aterro sobre una pila de diaris, cròniques i articles que no tindré temps material de llegir. Potser tampoc no cal tant esforç lector. Al capdavall, en un cop d'ull hi veig un excés de xerrameca i una manca de reflexió crítica que em resulten familiars, habituals,...
I una mirada cansada, convalescent, cau sobre una columna que diu que araesnotícia. Sí? Però és una notícia que no és notícia, perquè no aporta contingut. Simplement, reprodueix unes paraules d'algú que parla sobre el que hores, dies, moments abans, ha dit algú altre. I així successivament.
No és que sigui ell. Perquè, al capdavall, no és només ell. Només que ara és ell, ha estat ell: Portabella replica a Laporta. Abans ha estat Laporta que ha parlat sobre unes opinions de Portabella. Laporta Portabella. I viceversa.
I diu que ERC no necessita SI per a obtenir regidors. Vés a saber si sí o si no es necessiten, però tot plegat em cansa i penso que la suma de SI i ERC podria ser SIRC, que mola i és gràfic. I si dius sí SIRC es com dir crisis, però a l'inrevés, que és com millor es viuen les crisis.
I diu que ERC no necessita SI per a obtenir regidors. Vés a saber si sí o si no es necessiten, però tot plegat em cansa i penso que la suma de SI i ERC podria ser SIRC, que mola i és gràfic. I si dius sí SIRC es com dir crisis, però a l'inrevés, que és com millor es viuen les crisis.
Però [abans ja ho he dit] tot plegat em cansa i, cansat, plego de mirar. Tot i que no ha estat sempre així, ara sí: és quan tanco els ulls que hi veig clar...
8 de nov. 2010
25 d’oct. 2010
Em sobra massa mes al final del sou...
La frase (traduïda -o, si així es vol, traïda- de l'original castellà "Me sobra demasiado mes al final del sueldo") és el lema d'un grup de Facebook, aquell lloc que ningú sap on és, però on hi passem tantes hores. Un lloc on hi ha de tot: avorriment, trivialitat i soroll, acompanyats d'enginy, neguit i música. I on cadascú cerca i aboca allò que l'interessa.
Un lema que reflecteix la realitat de molta gent que viu en un país on, encara no fa tres anys, podia sentir-se aquella dita de "no parlem de diners, que fa de pobre". Doncs ja em sap greu, ja, però i tant que en parlem de diners. I el que en parlarem...
La foto la vàrem fer els BruTwo (no sé dir si és de l'Anna o meva, però tant se val) al febrer de 2008, al Gravat de Vic, llavors regentat pel Pep Pelfort. Pertany a una sèrie de fotos fetes per a una iniciativa anomenada "Fotogravat". Si algú està interessat en conèixer-la, només cal que teclegi el mot dins la cel·la màgica de Google. És altament probable que hi vagi a parar.
Febrer del 2008. Temps aquells, encara no fa tres anys, en que semblava que els mesos eren més llargs. Potser només ho semblava; potser només ho eren una mica, de més llargs...
Etiquetes de comentaris:
BruTwo,
El Gravat,
Facebook,
Fotogravat,
Pep Pelfort,
Vic
21 d’oct. 2010
Sergi Càmara, fotògraf i blocaire
Fotografia: Sergi Càmara, del treball "Sâo Paulo-Megalópolis"
Un excel·lent fotògraf osonenc, Sergi Càmara, acaba d'estrenar bloc. Entre altres activitats, ha dirigit recentment el taller El fotodocumentalisme descalç en el que vàrem participar una colla de fotògrafs professionals i aficionats d'Osona.
En el futur té previst publicar una web més completa, però de moment aquesta és una magnífica oportunitat per veure un tastet de diversos treballs seus, com el "Mur d'Europa", una sèrie sobre l'ètnia Emberá ("Atrapats al paradís") o un treball en blanc i negre a la ciutat brasilenya de Sao Paulo.
Podeu visitar-lo clicant aquí.
Etiquetes de comentaris:
"Fotodocumentalisme descalç",
Sao Paulo,
Sergi Camara
18 d’oct. 2010
Añanako Gatz Harana, la vall salada d'Añana
Clicant sobre la imatge, s'iniciarà la presentació. Té una durada de 3', aprox.
* * *
Fotografies: J.M. Bru, Añana (Araba), abril de 2010
* * *
12 d’oct. 2010
Realitat o ficció?
Diuen que la realitat sovint supera la ficció i, certament, de vegades són de mal destriar. O potser és que se solapen amb facilitat. Així, es pot viure la realitat des d’una ficció pròpia, personal i intransferible, però també es pot viure de transferir una ficció a la realitat. És com si la diferència entre realitat i ficció tingués zones grises, dins les quals l'una i l'altra s’alimenten mútuament, en una mena de simbiosi interessada.
Un d’aquests àmbits d’indefinició és la publicitat, un territori en el que conflueixen disciplines diverses: sociologia del consum, comunicació, tècnica audiovisual, psicologia aplicada,… La creació de la ficció publicitària pot provocar una despesa d'energia tan gran com la invertida en la creació de la realitat publicitada.
Tot i que un producte objectivament és sempre el que és, la publicitat cerca convertir-lo en una altra realitat, una de nova originada a partir d'una ficció: la de que el seu ús, consum o possessió generi un sentiment propi de satisfacció o una percepció social de prestigi. Realitat o ficció?
I parlant de realitats, voltant per Barcelona vàrem trobar-nos un diumenge amb el rodatge d’un anunci: tanques, estris, camions, càmeres, gent encuriosida i un nombre considerable de metres quadrats d’espai públic ocupat.
De sobte, en un moment donat, la model que havia de protagonitzar l’anunci va aparèixer de dins d'una caravana enorme. Una gentada la va envoltar en els moments previs a la gravació. És l’escena que va captar la fotografia d'aquest post.
A la imatge hi ha setze persones, que hi apareixen de forma total o parcial. Descomptant la model en queden quinze, de les quals només quatre tenen una funció definida: dues aguanten uns para-sols, una altra fa els darrers retocs al pentinat de la protagonista i finalment una altra l'apunta amb una mena d’assecador que li fa revolar els cabells. Les altres onze no se sap massa què hi pinten. Aquesta indefinició no va ser una cosa momentània, si no que va ser patent durant una bona estona.
Uns instants després d’aquesta captura, un membre del personal del rodatge se’ns va adreçar per dir-nos que no estava permès de prendre imatges. Quan li vàrem fer veure que érem en un espai públic i li vàrem demanar un motiu per no fer-ho, no va insistir. Gairebé se li escapava el riure. Ens va quedar el dubte de si ens ho havia dit seriosament o ens volia prendre el pèl… Era realitat o era ficció?
* * *
Fotografia: J.M. Bru, Barcelona, agost de 2010.
* * *
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Gent,
publicitat
10 d’oct. 2010
Si mereixem flors, millor rebre-les en vida...
Disgusta
Roubo de plantas nos cemiterios
Veciños de Noia que posúen sepulturas no camposanto de Santa María A Nova detectaron nos últimos días a desaparición de flores e centros. Os cidadáns que sufriron estes roubos apelan a sensibilidade da xente para que este tipo de accions non se volvan a repetir. O certo é que non é de recibo que pasen cousas destas características.
(Transcripció de nota informativa, plantada al cementiri de Santa María A Nova, Noia)
* * *
Fotografia: J.M.Bru. Santa Maria A Nova. Noia. Agost de 2007
* * *
Etiquetes de comentaris:
flors,
Llocs,
Noia,
Santa María A Nova
7 d’oct. 2010
Progresso adequadament
Observeu els gossos si en són de senyors
que es graten l'orella amb les potes posteriors.
Bípedes inútils, milions de micos cabuts.
Caminem erectes, però ens enterren ajaguts.
Els anys passen llestos i a les postres som on som.
Jo, fins m'he cansat de progressar.
I creix la sospita de que devia existir
un camí més curt per venir aquí.
(Progresso adequadament, Quimi Portet)* * *
Fotografia: J.M. Bru. Ossera de São Francisco, Porto, agost de 2007.
4 d’oct. 2010
Aral, el mar perdut
"Davant del que queda d'aquest mar sense peixos, sense ocells, sense vida, penso en un poema de Wislawa Szymborska:
Paràbola
Uns pescadors van treure del fons una ampolla.
A l'ampolla hi havia un paper. I en el paper, aquestes paraules:
"Socors, sóc aquí! L'oceà em va arrossegar fins a una illa deserta. Sóc a la riba i espero ajuda. Afanyin-se. Sóc aquí"
- No té data. Segurament és massa tard. L'ampolla pot haver surat durant molt temps, va dir el primer pescador.
- I el lloc no hi està indicat. Ni tan sols sabem quin oceà és, va dir el segon pescador.
- Ni massa tard ni massa lluny. L'illa "aquí" es pertot arreu, va dir el tercer pescador.
L'ambient es va tornar incòmode. Es va fer el silenci. Algunes veritats tenen aquest problema."
Extracte del documental "Aral, el mar perdut", dirigit per Isabel Coixet, el qual es projecta actualment al centre Roca Barcelona Gallery.
* * *
Fotografia: Capturada a l'exposició sobre el mar Aral i el seu procés de dessecació. J.M. Bru, BCN, octubre de 2010.
30 de set. 2010
No es bufa al clatell de la mare...
No, no es bufa al clatell de la mare quan està pregant.
* * *
Fotografia: J.M.Bru. Església del Remei, Vic, agost de 2010
28 de set. 2010
[Mono]Gràfic
Una gota que cau sobre una imatge, onades sobre el rostre d'un ximpanzè...
Fotografia capturada durant una projecció a la instal·lació It has to be this way de Lindsay Seers. Konstmuseum de Göteborg, agost 2010.
Etiquetes de comentaris:
Göteborg,
It has to be this way,
Konstmuseum,
Lindsay Seers
21 de set. 2010
Nobraino. MMVV 2010
Una sorpresa, una descoberta. Nobraino, grup italià, originari de Rímini, amb la veu i la presència de Lorenzo Kruger al capdavant de la formació.
+ fotos, clicant aquí
Nobraino.
Mercat de Música Viva, Vic, 18 de setembre de 2010.
Etiquetes de comentaris:
"Mercat de Música Viva",
Lorenzo Kruger,
Nobraino,
Vic
20 de set. 2010
Irene Lungo
Etiquetes de comentaris:
"Cesare Dell'anna",
"Irene Lungo",
"Mercat de Música Viva",
"Quimi Portet",
MMVV
18 de set. 2010
I l'Atlàntida va ballar...
Dues o tres cançons és el que va aguantar el públic a les cadires. A la tercera, potser a la quarta, els culs de bona part dels assistents es van anar aixecant dels seients i van començar a ballar fins que va finalitzar, després d'una hora i alguns minuts, el concert de Solo Muchachito al teatre Atlàntida de Vic...
El virtuosisme potser era en un altre escenari, l'excel·lència potser es va gaudir en un altre moment de la nit, però l'energia del músic de Santa Coloma i la connexió amb el públic va emplenar de ritme i alegria una hora de la programació del MMVV.
Tan seriós que semblava tot plegat i, finalment, l'Atlàntida va ballar...
* * *
Fotografia: JM Bru. Vic, setembre 2010.
+ fotos clicant aquí
Etiquetes de comentaris:
"Música Viva",
Atlàntida,
MMVV,
Muchachito,
Vic
16 de set. 2010
La ciutat dels tramvies (1)
Göteborg, amb una població de mig milió de persones i una àrea metropolitana de nou-cents mil habitants, és la segona ciutat de Suècia. Té una de les xarxes de tramvies més gran d'Europa (gairebé cent-cinquanta quilòmetres de vies) i al centre de la ciutat pràcticament no circulen cotxes particulars.
Una xarxa integrada en la trama urbana que s'articula al voltant del Göta, el riu que, amb la gran amplada que li proporciona la proximitat de la seva desembocadura i els canals que els humans han traçat al llarg dels darrers segles, és l'eix de ciutat. Una ciutat de solcs: solcs d'aigua i solcs metàl·lics, per sobre els quals hi circula, cada dia, la seva gent, camí del seu destí immediat...
Fotografia: JM Bru. Göteborg, agost de 2010
14 de set. 2010
13 de set. 2010
S'acaba l'estiu i, amb ell, la innocència
Serà perquè s'ha mort Claude Chabrol, perquè s'acaba l'estiu o potser per alguna altra causa no diagnosticada, però hi ha dilluns que son especialment antipàtics. Avui és un d'ells.
De bon matí, la innocentada. Arribo al quiosc i vull comprar El 9 Nou i em trobo que a la capçalera consta imprès el preu de 2,20 euros. Sóc un dels primers clients del dia i el desconcert de la quiosquera és similar al meu. El preu habitual d'El 9 Nou els dilluns és d'1,15 euros. Per tant, la diferència és de 1,05 €. Errada? Pífia? Cop baix?
Cert és que altres diaris acaben de pujar (i no pas l'import de l'IPC) els preus dels dominicals, així que hi ha motius pel dubte. Acordem de bon rotllo amb la meva subministradora de premsa escrita que em manté el preu habitual i que demà en parlarem. Aviam com acaba la cosa: pagaré la diferència? Em condonarà el deute? Algú reconeixerà l'error i m'eximirà de remordiment?
Segona part: a preu teòric de 2,20 € les notícies de dilluns haurien de ser excel·lents o, com a mínim, millors que a 1,15 €. És un principi de l'economia raonable conegut com a relació qualitat - preu, però d'això res de res. Entre altres continguts, em trobo que els meus "estimats" Isaac Peraire i Pilar Rahola (protagonistes d'un malson canicular que en mala hora vaig publicitar) són notícia.
Vegem perquè se'n parla de l'un i de l'altra. D'un perquè canvia de format el seu bloc. Això és notícia? Home, sí que és cert que ha canviat aquell disseny carrinclonet dels blocs de vilaweb per un de nou amb font de pal sec i fons de color crema de síndria, però la veritat és que això conté (objectivament) tanta notícia com la de que el carter del carrer Nou (amb tots els respectes) ha canviat la foto del seu perfil al Facebook. Tota una exclussiva, vaja...
Jo, el bloc de l'Isaac, me'l llegeixo perquè m'interessa el que diu sobre una colla de temes, no pel fons de pantalla. I a més, quan la cosa va de gegants i gralles, fins i tot li queda millor l'entorn groguivermell que el fons de color crema de síndria, el qual, dit sigui de passada, seria més adient per a un post sobre cuina refrescant, tema que, vist el seu rebost, encara no ha tocat.
Pel que fa a la Rahola... que voleu que us digui. Que ara algú trobi que no ha encertat el to en una conferència o en un pregó no sé si és notícia... Jo, i em sap greu escriure-ho, em sembla que la Pilar Rahola fa anys que pateix de secreció no regulada de vehemència. És com si escrivís sempre amb un subratllador...
I és que, potser, en el fons el que de debò em fa por de que s'acabi l'estiu es que marxen les orenetes i tornen els tertulians de les seves vacances a l'Empordà (o a la Toscana) i amb ells retornen aquells debats interminables sobre el sexe de la independència o l'epistemologia ferroviària del trajecte Barcelona - Puigcerdà...
Però, malgrat tot i sense raó coneguda, un és optimista i confio que els 2,20 € siguin una errada: que això del "dia de la marmota" sigui una metàfora i que demà serà dimarts i no dilluns i que en algun dels pocs videoclubs que queden a ciutat hi hagi, en algun prestatge perifèric, alguna peli del Chabrol...
Ah, per cert. sembla que, a més, a la tardor tindrem, trenta-un anys després del primer estatut, una llei catalana de polítiques de joventut... Poso el cava a la nevera. Optimisme irracional, ja ho he reconegut...
* * *
Fotografia: XimCat. Vic, juliol de 2010
Visita Visa
Perpinyà ha estat aquest dies la seu de Visa pour l'image, un festival de referència en el món del fotoperiodisme, repartit en vuit espais que han acollit una mostra de la millor fotografia de reportatge que es fa en aquests moments.
De noms destacables n'hi ha una pila: alguns emergents, altres consagrats, però de tot el que vaig poder veure -aquesta és una tria totalment subjectiva-, no me'n puc estar d'esmentar dos noms: Walter Astrada i Roberto Schmidt. En tot cas, aquests són només dos dels autors que emplenaven el catàleg: n'hi ha molts més. També hi ha espais reservats a mostres temàtiques, com, per exemple, el reportatge humanitari o la premsa regional.
Voldria, però, comentar dues coses. Una, la curiosa habilitació d'espais per a la mostra. La cura i manteniment del patrimoni arquitectònic i històric és complicada arreu, però en alguns casos és una autèntica incògnita. No sé què s'hi fa la resta de l'any al convent de Santa Clara, però em costa imaginar-ho. El rètol chantier interdit au public ("lloc tancat al públic") deu tenir un sentit literal, llevat de les setmanes del Visa...
La segona, és el contrast que ofereix la mateixa ciutat que contextualitza la mostra. Moltes de les imatges que es podien veure a Visa (les quals, per cert, tenien un format únic per tal de donar-li tot el protagonisme a la fotografia i no a la presentació...) feien referència als que han estat escenaris de fets destacats al llarg del darrer any: Haití, Bangkok,... I com no, Afganistan, aquesta ferida oberta que no cicatritza mai...
Evidentment, no en tots els casos ha estat així i hi ha obres que tracten d'altres temes, però la tendència és la que és, entre altres coses, perquè el fotoperiodisme no és aliè a les prioritats informatives dels mitjans. I dur a les portades tragèdies, conflictes o violències, n'és una.
Sigui com sigui i per alguna de aquelles coses que passen, el camí curt per anar d'espais com el convent de Santa Clara o l'arsenal dels Carmes al convent dels Minimes (la seu del Festival amb més quantitat d'obres exposades) travessa el barri de Sant Jaume, l'anomenat barri gitano de Perpinyà.
Un barri que mereix una reflexió: l'estat del seus carrers i habitatges denoten un abandonament urbanístic crònic que s'evidencia en la plaça del Puig, cor del barri, que és hores d'ara poc més que un solar de runes en el que no falta -allà tampoc no se n'escapen- un cartell que anuncia una futura rehabilitació a càrrec d'un munt d'administracions.
Qui vulgui conèixer Perpinyà té moltes coses a veure, però, si us plau, que no oblidi passejar per aquests carrers que són, com potser no passa en cap altre lloc de la ciutat, un espai vital i de relació per als seus habitants. I, per descomptat, són un antídot davant d'aquella imatge de glamour que arriba de París, acaparadora insaciable de recursos i inversions.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Perpinyà. Setembre 2010.
10 de set. 2010
La noia del canal
Etiquetes de comentaris:
Göteborg
9 de set. 2010
La pausa del migdia
Un grup de treballadors aprofita una pausa per dinar a les escales d'Ostra Hamngatan, al centre de Göteborg. El gavià sembla despistat, però ho té molt clar i espera pacient. Sap que les presses del migdia acostumen a deixar rastre...
13 d’ag. 2010
Missa Pentecostal
Església del Remei. Vic, agost de 2010. Imatge per a un treball sobre creences religioses, ideat pel Quico Giménez, que forma part del taller de fotografia "El fotodocumentalisme descalç".
30 de jul. 2010
26 de jul. 2010
27 de juny 2010
El Mundial des de La Terra
(post publicat el 26 de juny al bloc "El fotodocumentalisme descalç", fet pels membres del Taller de fotografia documental, dirigit per Sergi Càmara a Vic el juny i juliol de 2010)
No va ser massa difícil contactar amb persones que pensen que la selecció que senten com a seva (en el cas que plantejo, la de Catalunya) ha estat exclosa a priori per raons polítiques i no esportives i, com a conseqüència d'això, veuen a la selecció espanyola com un equip imposat i impostor.
La "diferència" és, també, la reacció: no veuen els partits del campionat desitjant que guanyi un equip predeterminat, sinó esperant que perdi la selecció d'Espanya: jugui contra qui jugui, es converteixen automàticament en seguidors de l'altre equip.
Penjo aquí alguna de les fotos que vaig fer al bar La Terra de Vic el 20 de juny, dia del partit entre Espanya i Honduras. Aprofito per agrair la col·laboració de propietaris i clients
Pel que fa a les fotos, vaig fer proves amb un gran angular nou. En l'edició vaig comptar amb la col·laboració de l'Anna Bru [merci, Anna!], que em va ajudar a recuperar informació d'algun fons cremat.
No estic massa satisfet del resultat, ja l'objectiu és poc lluminós i vaig apurar massa amb la sensibilitat, però crec que he de mostrar-les. Al cap i a la fi, això és un taller i serveix per aprendre. I s'aprèn del que queda bé i, sobretot, del que no queda tan bé. Aviam que li semblen al mestre...
A banda del treball que farà cadascun dels membres del taller, el mestre [Sergi Càmara] ens ha encarregat una feina que haurem de realitzar entre tots: un reportatge sobre el campionat mundial de futbol, que cronològicament coincideix amb el taller.
Donant-li voltes al tema, vaig pensar en cercar un punt de vista basat en la "diferència". No m'interessava tant la gent identificada amb una selecció concreta que participava en el campionat, com la gent "sense equip".
No va ser massa difícil contactar amb persones que pensen que la selecció que senten com a seva (en el cas que plantejo, la de Catalunya) ha estat exclosa a priori per raons polítiques i no esportives i, com a conseqüència d'això, veuen a la selecció espanyola com un equip imposat i impostor.
La "diferència" és, també, la reacció: no veuen els partits del campionat desitjant que guanyi un equip predeterminat, sinó esperant que perdi la selecció d'Espanya: jugui contra qui jugui, es converteixen automàticament en seguidors de l'altre equip.
Penjo aquí alguna de les fotos que vaig fer al bar La Terra de Vic el 20 de juny, dia del partit entre Espanya i Honduras. Aprofito per agrair la col·laboració de propietaris i clients
Pel que fa a les fotos, vaig fer proves amb un gran angular nou. En l'edició vaig comptar amb la col·laboració de l'Anna Bru [merci, Anna!], que em va ajudar a recuperar informació d'algun fons cremat.
No estic massa satisfet del resultat, ja l'objectiu és poc lluminós i vaig apurar massa amb la sensibilitat, però crec que he de mostrar-les. Al cap i a la fi, això és un taller i serveix per aprendre. I s'aprèn del que queda bé i, sobretot, del que no queda tan bé. Aviam que li semblen al mestre...
Per cert, després de treballar la "diferència", m'agradaria obtenir alguna imatge obtinguda des del punt de vista de la "indiferència". És a dir, de gent que passi olímpicament del Mundial i del futbol. Que, encara que de vegades no ho sembli, també n'hi ha....
Josep M. Bru
5 de juny 2010
Pessics (37)
N'hi ha que diuen que parlar de classes socials és un discurs antiquat. Això és com dir que la llei de la gravetat és antiquada. Serà antiga, però no antiquada. I qui dubti de la seva vigència, que provi a llençar-se d'un quart pis...
(Vicenç Navarro)
* * *
Fotografia: J.M. Bru. Londres, agost, 2009
* * *
27 de maig 2010
Gatonades (2)
Sé que som a finals de primavera
perquè els radiadors de casa
s'han tornat freds i antipàtics.
És l'hora ja del retorn cap als edredons,
mantes i vànoves acabats de rentar
i a punt d'armari...
Ah, la bugada, quin gran invent!
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Vic, maig del 2010
* * *
24 de maig 2010
Zapateuros i Florentinhos
Falten només unes hores perquè entri en vigor el Real Decret 8/2010 (de mesures extraordinàries per reduir el dèficit públic). La retallada ja està aquí. Retallada de sous de funcionaris, de pensions, d'endeutament a llarg termini dels ajuntaments i d'altres coses.
La notícia compartirà portada amb el debat al Senat sobre el Tribunal Constitucional i, possiblement, amb l'anunci del fitxatge de Jose Mourinho com a nou entrenador del Real Madrid.
Sóc funcionari i assumeixo que, a partir de l'1 de juny, cobraré entre 80 i 120 euros mensuals menys. Van mal dades i, per tant, entenc que he de contribuir. No entraré ara en un discurs sobre els inconvenients i avantatges de ser funcionari. És un tema llarg i que caldria analitzar amb més calma i deteniment del que seria raonable fer en aquestes línies.
Només apunto dues coses ràpides: he treballat molts anys al sector privat i, per tant, podria fer una comparació raonada, no unívoca o corporativista. I la segona, darrera el mot funcionari s'amaga una diversitat de situacions, casos i persones tan gran que gairebé qualsevol generalització seria inexacta, tòpica i reduccionista. Si cal un debat sobre la funció pública en aquest país, cal que sigui seriòs i equidistant tant d'alguns apriorismes sindicals com d'alguns prejudicis d'analistes pressumptament liberals, però profundament conservadors.
Però tornant als temes del dia, no puc sinó fregar-me els ulls davant realitats coexistents: retallades causades per la crisis i que volen exemplificar austeritats i, també, la de xifres de fitxatges que esparveren; xifres que per a uns seran de "mercat" i per a uns altres són plutografia i obscenitat.
Un mateix diari podrà, demà, informar a la secció econòmica de les retallades als sous de milers de treballadors del sector públic, mentre que a la secció d'esports comunicarà que la contractació del nou tècnic del Real Madrid suposa, d'entrada, el pagament de 8 milions d'euros a l'Inter de Milà per la clàusula de rescissió de Jose Mourinho i 5 milions més per despatxar a Manuel Pellegrini. Decididament, sí que és car l'acomiadament en aquest país...
Tampoc és (només) bilis perquè es tracti del Madrid. El Barça acaba de pagar 40 milions per David Villa a un club (València C.F) que té un deute acumulat de 600 milions d'euros.
En aquest context, als ajuntaments se'ls demana rigor i austeritat. No sé si la dieta eliminarà només castells de focs, cavalcades de reis o aprimarà festes majors. No sé si anirà d'això o la cosa afectarà inevitablement serveis secundaris o bàsics atesos per les administracions locals. Caldrà veure que passa a cada lloc i com s'hi manifesta específicament.
Ara bé, el que ja no s'entèn és que al costat de la retallada, la crida a la prudència i el toc a la butxaca, hi hagi un altre món, com el del fútbol que visqui en uns paràmetres diferents, aliens a tota lògica d'economia ecològica.
Els meus miserables 100 euros són una contribució minsa, però a la fi són la contribució decretada a una causa que, diuen, hem de compartir i assumir. Ja he entès que he de ser una mica més pobre, perquè al capdavall no sóc tan ric com em pensava (o com m'havien venut que era). Estaria bé, però, que alguna de les ments preclares del món de l'economia política pensés en termes realment innovadors per tal de reduir la despesa pública de forma significativa i rellevant.
Tot i que no en tinc res de preclar i ja fa molts anys que vaig marxar de les aules de la facultat d'economia on impartien diversos argandonyes i muns, a mi se m'acut una proposta que tot i no suposar ingressos, sí pot limitar la despesa: crear el SMaxI (Salari Màxim Interprofessional), una mena de topall salarial per al tram superior dels sous.
Així, per exemple, aplicant aquest nou SMaxI, el senyor Jose Mourinho aniria a treballar al Real Madrid per una remuneració màxima taxada, posem-li de 20.000 euros mensuals. Aplicant-li la minoració del 5% decretat, quedarien en la mòdica quantitat de 19.000 euros bruts. Tots dos, com a bons joseps, hi posaríem pasta: ell 1.000 i jo els meus 100.
I llavors tot plegat és diferent, perquè hi juguem tots i a la mateixa cosa. Ara bé, si a més de pagar el beure, també ens demanen (per bé que a molts, només a alguns) que siguem cornuts, confiats i comprensius, la cosa canvia. I és que de joseps n'hi ha molts. De santjoseps, només un i, diuen, que això de la bona fe ni ell ho va veure gaire clar. I això que era sant...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Éire, agost de 2008.
* * *
La notícia compartirà portada amb el debat al Senat sobre el Tribunal Constitucional i, possiblement, amb l'anunci del fitxatge de Jose Mourinho com a nou entrenador del Real Madrid.
Sóc funcionari i assumeixo que, a partir de l'1 de juny, cobraré entre 80 i 120 euros mensuals menys. Van mal dades i, per tant, entenc que he de contribuir. No entraré ara en un discurs sobre els inconvenients i avantatges de ser funcionari. És un tema llarg i que caldria analitzar amb més calma i deteniment del que seria raonable fer en aquestes línies.
Només apunto dues coses ràpides: he treballat molts anys al sector privat i, per tant, podria fer una comparació raonada, no unívoca o corporativista. I la segona, darrera el mot funcionari s'amaga una diversitat de situacions, casos i persones tan gran que gairebé qualsevol generalització seria inexacta, tòpica i reduccionista. Si cal un debat sobre la funció pública en aquest país, cal que sigui seriòs i equidistant tant d'alguns apriorismes sindicals com d'alguns prejudicis d'analistes pressumptament liberals, però profundament conservadors.
Però tornant als temes del dia, no puc sinó fregar-me els ulls davant realitats coexistents: retallades causades per la crisis i que volen exemplificar austeritats i, també, la de xifres de fitxatges que esparveren; xifres que per a uns seran de "mercat" i per a uns altres són plutografia i obscenitat.
Un mateix diari podrà, demà, informar a la secció econòmica de les retallades als sous de milers de treballadors del sector públic, mentre que a la secció d'esports comunicarà que la contractació del nou tècnic del Real Madrid suposa, d'entrada, el pagament de 8 milions d'euros a l'Inter de Milà per la clàusula de rescissió de Jose Mourinho i 5 milions més per despatxar a Manuel Pellegrini. Decididament, sí que és car l'acomiadament en aquest país...
Tampoc és (només) bilis perquè es tracti del Madrid. El Barça acaba de pagar 40 milions per David Villa a un club (València C.F) que té un deute acumulat de 600 milions d'euros.
En aquest context, als ajuntaments se'ls demana rigor i austeritat. No sé si la dieta eliminarà només castells de focs, cavalcades de reis o aprimarà festes majors. No sé si anirà d'això o la cosa afectarà inevitablement serveis secundaris o bàsics atesos per les administracions locals. Caldrà veure que passa a cada lloc i com s'hi manifesta específicament.
Ara bé, el que ja no s'entèn és que al costat de la retallada, la crida a la prudència i el toc a la butxaca, hi hagi un altre món, com el del fútbol que visqui en uns paràmetres diferents, aliens a tota lògica d'economia ecològica.
Els meus miserables 100 euros són una contribució minsa, però a la fi són la contribució decretada a una causa que, diuen, hem de compartir i assumir. Ja he entès que he de ser una mica més pobre, perquè al capdavall no sóc tan ric com em pensava (o com m'havien venut que era). Estaria bé, però, que alguna de les ments preclares del món de l'economia política pensés en termes realment innovadors per tal de reduir la despesa pública de forma significativa i rellevant.
Tot i que no en tinc res de preclar i ja fa molts anys que vaig marxar de les aules de la facultat d'economia on impartien diversos argandonyes i muns, a mi se m'acut una proposta que tot i no suposar ingressos, sí pot limitar la despesa: crear el SMaxI (Salari Màxim Interprofessional), una mena de topall salarial per al tram superior dels sous.
Així, per exemple, aplicant aquest nou SMaxI, el senyor Jose Mourinho aniria a treballar al Real Madrid per una remuneració màxima taxada, posem-li de 20.000 euros mensuals. Aplicant-li la minoració del 5% decretat, quedarien en la mòdica quantitat de 19.000 euros bruts. Tots dos, com a bons joseps, hi posaríem pasta: ell 1.000 i jo els meus 100.
I llavors tot plegat és diferent, perquè hi juguem tots i a la mateixa cosa. Ara bé, si a més de pagar el beure, també ens demanen (per bé que a molts, només a alguns) que siguem cornuts, confiats i comprensius, la cosa canvia. I és que de joseps n'hi ha molts. De santjoseps, només un i, diuen, que això de la bona fe ni ell ho va veure gaire clar. I això que era sant...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Éire, agost de 2008.
* * *
11 de maig 2010
C'est la vie...
"Vaig conèixer una noia que es deia Suzie Marlango. Sovint duia jerseis d'angora. M'agraden molt els jerseis d'angora. També duia mitjons d'angora i sabates d'angora. No sé on és ara, però cada cop que veig un jersei d'angora penso que dins seu pot ser-hi la Suzie Marlango. Potser s'estigui a Nova Orleans. Bé, cap allà me n'aniré aviat"
(Tom Waits. Introducció a I wish I was in New Orleans. Sydney, 1979)
***
Fotografia: Josep M. Bru.
Joan Rovira. Actuació en directe. City Arms, Vic, 6.5.2010
***
30 d’abr. 2010
Gatonades (1)
Era diumenge i com cada diumenge, ell, l'humà que diu ser el meu amo, va netejar la meva gatera. A pocs metres, al balcó del davant, la veïna estenia la roba. La veïna era (és!) una (humana) dona, de pell bruna, malucs i gestos elegants, escot generós i corbes rotundes.
Al cap de poca estona, l'amo ja no tenia ulls per a mi. Només mirava, només veia la dona, allà davant, ajupint-se i incorporant-se un i altre cop, estenent calces, samarretes, alguna faldilla, tal vegada un tanga d'aquells minúsculs, tipus "tiraxines"....
Ell va entrar un moment a la cuina, a buscar-me la teca, sense girar el coll. Va tornar de seguida, gairebé instàntaniament, per emplenar la meva menjadora, mentre els seus ulls volaven sobre el buit per endinsar-se tan com podien en aquell escot, en aquella vall acollidora que solcava un congost entre dues sines enèrgiques i decidides...
Vaig arramblar amb el contingut de la menjadora en cosa de segons, llepant cada racó amb desfici i deteniment, sense descuidar un esquitx que al terra havia caigut...
No va ser fins llavors que ell, el sàpiens, l'humà autoproclamat amo, va adonar-se'n que acaba de servir-me una generosa ració de tall rodó amb salsa de ceps i que ell, l'ésser superior, hauria de dinar -i així ho va fer- un bol de llet amb friskies...
I és que com deia Fritz, això de la intel·ligència humana és molt, però que molt, relatiu...
Xim pro nobis
* * *
Foto: J.M.Bru. Vic, octubre 2008.
* * *
5 d’abr. 2010
28 de març 2010
Un altre que plega: Jim Marshall
Jim Marshall, un fotògraf de referència en la història del rock, ha mort a Nova York. Alguna de les seves fotos han copsat moments imprescindibles d'aquesta història. El reguitzell de noms de músics i grups que, en un moment o altre, han estat davant la seva càmera és interminable: Coltrane, Miles Davis, The Who, Beatles, Rolling Stones, Joan Baez, Bob Dylan, Led Zeppelin,...
Fotos de concerts i de músics se'n continuaran fent moltes. I, entre elles, n'hi haurà de bones i d'excel·lents, però un dels fotògrafs fonamentals, un company de viatge d'un pilot de noms capdavanters, ja no dispararà més. Sort n'hi ha que podem continuar veient les seves captures.
Millor, molt millor, que continuar parlant d'ell és visitar la seva web o veure el magnífic recull d'imatges que li ha dedicat The New York Times (d'allà és la fotografia que encapçala aquest apunt).
22 de març 2010
Charles Moore: fotos en blanc i negre
Diuen (alguns diaris) que Charles Moore ha mort. Moore era un fotògraf d'aquells en els que és difícil saber on comença la fotografia i on acaba el testimoni. Un testimoni, en el seu cas, de la lluita pels drets civils i la fi de la segregació, als Estats Units, durant els anys 60 del segle XX.
Moore va ser, fonamentalment i en tots els sentits de l'expressió, un fotògraf en blanc i negre. Ara, que el president i la "primera dama" (tela, la denominació...) d'aquell país són negre i negra, respectivament, pot ser útil recordar, que no fa ni cinquanta anys, la discriminació racial era un fet punyent i quotidià. Ku Kux Klan, gossos, mànegues a pressió i porres eren la manifestació evident del racisme. Més enllà, però, d'aquests signes estridents bategava, soterrat, un racisme segregador i profund.
Moore ha mort, però les seves imatges continuen vives perquè ens recorden que en un temps i en un país (com en tants altres temps i tants altres països) el blanc i el negre no convivien sinó en les fotos. I de quina manera...
* * *
Fotografies: Charles Moore. Birmingham (Alabama), 1963.
* * *
Moore va ser, fonamentalment i en tots els sentits de l'expressió, un fotògraf en blanc i negre. Ara, que el president i la "primera dama" (tela, la denominació...) d'aquell país són negre i negra, respectivament, pot ser útil recordar, que no fa ni cinquanta anys, la discriminació racial era un fet punyent i quotidià. Ku Kux Klan, gossos, mànegues a pressió i porres eren la manifestació evident del racisme. Més enllà, però, d'aquests signes estridents bategava, soterrat, un racisme segregador i profund.
Moore ha mort, però les seves imatges continuen vives perquè ens recorden que en un temps i en un país (com en tants altres temps i tants altres països) el blanc i el negre no convivien sinó en les fotos. I de quina manera...
* * *
Fotografies: Charles Moore. Birmingham (Alabama), 1963.
* * *
1 de març 2010
Temperatures domèstiques
Anar pel món empaitant fauna té les seves compensacions. Algunes, però, no venen de la banda de la fauna observada, sinó de la fauna observadora. He passat unes hores al prepirineu aragonès acompanyat d'un observador meteorològic, que ha repartit equitativament la seva atenció observadora entre el visor de la càmera i la pantalla del mòbil.
Unes hores en que he sentit parlar, amb profusió, de màximes, mínimes, humitat, vents i pressió. O sigui, un conjunt de variables mesurades en el present per intentar una interpretació de la possible variabilitat futura.
Així les coses, tot dinant, veient el company que observava amb atenció la pantalla mentre guardava un rigorós silenci, li vaig demanar:
- Què passa?
- No res. Miro com estan a casa...
Com que va continuar callat una estona més, vaig insistir:
- I... com estan?
- A 16,7...
A casa seva no estaven ni bé, ni malament... Estaven a 16,7.
Finalment tranquil·litzat per l'evidència de la dada, per l'agradable temperatura familiar, el vaig deixar flipant amb el radar. Vaig decidir que, en aquell precís moment, em sortia més a compte concentrar-me en el iogurt de coco que m'acabaven de servir. Estava, deixeu-me dir-ho, a la temperatura adequada.
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Osca, febrer de 2010.
* * *
28 de febr. 2010
El trànsit de les grues.
Divendres, 26 de febrer. Alberca de Alboré. Montmesa. A trenc d'alba, les primeres grues comencen a enfilar cap el nord, per intentar travessar el Pirineu. És una de les etapes més dures dins del seu itinerari de retorn a Alemanya, Suècia, Finlàndia i Rússia, després de l'hivernada a la península ibèrica i nord d'Àfrica.
Dijous, centenars d'elles ho han intentat. Les hem vist (i sentit!) enfilant el solc del riu Gàllego, entre Agüero i Riglos, però han trobat un front fred i han hagut de recular, de nou, fins a La Sotonera. Concentrades a l'Alberca, on han pernoctat, hem calculat uns quatre mil exemplars. En un termini de tres setmanes, hi passaran per aquí prop de trenta-cinc mil.
La migració de les grues és una cursa biològica: faci el temps que faci, cal arribar als llacs i als aiguamolls del nord d'Europa per començar el ritual nupcial. Les cries naixeran a l'estiu i cal atiar-les: en dos mesos sabran volar i, a la tardor, s'afegiran al trànsit migratori cap el sud.
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. Febrer de 2010.
* * *
18 de febr. 2010
16 de febr. 2010
Test flamenc
Tenint en compte que:
a.- el bec del flamenc apunta a ponent
b.- la velocitat d'expulsió de la femta és de 18 metres per segon
c.- la distància de la cloaca a l'aigua és de 76 centímetres
Podries dir-nos la direcció i força (en metres /segon) del vent?
Entre les respostes correctes es sortejarà una sortida foto-ornitològica a l'aguait de Vilaür (Alt Empordà).
* * *
Fotografia: Marta Bru. Aiguamolls de l'Empordà. Febrer de 2010
* * *
14 de febr. 2010
El català emprenyat...
Cartell trobat a l'entrada d'un edifici de la Rambla de les Davallades de Vic aquest matí; un matí de diumenge.
* * *
Un dia d'hivern a Cotlliure
Vora el mar l'hivern no és tan fred, però vora el mar el cel d'hivern es més gris i menys cel. Vora el gris, el cel no és tan cel i tan gris, el mar és menys mar...
Avui les onades del mar gris són vora del cel fred i la línia de l'horitzó no fa sinó trencar l'hivern en dues parts: l'hivern del cel i l'hivern del mar, ambdós grisos...
Onades grises d'hivern que venen d'un mar gris. Núvols grisos que viuen en un cel gris. I una barca que s'hi gronxa recorda que aquí mateix hi van haver onades blaves, just aquells dies en que les estores restaven sobre les pedres de la platja del poble, just abans que algú les abandonés en una paperera massissa, metàl·lica... com el gris del mar o el cel del gris o l'horitzó de l'hivern.
I una barca i una estora i, també, una tomba guarnida amb uns colors que una vegada foren bandera, recorden que aquí un estiu una vegada fou estiu, però que avui, de voramar estant, és hivern gris, hivern partit en dos per una línia i dos hiverns units en un de sol per un color.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru.
Cotlliure, gener de 2009.
* * *
Subscriure's a:
Missatges (Atom)