Amy Winehouse va aparèixer morta a casa seva, a Camden Square, al nord de Londres, el 23 de juliol. No cal entrar en detalls ni de la seva vida, ni del seu talent musical. La seva peripècia vital està explicada en milers de webs a les quals es pot accedit fàcilment: només cal teclejar el seu nom a Google per tenir l’abast un gran nombre d’articles, notícies, blocs, vídeos, fotos,...
No ha hagut de passar ni una setmana perquè les botigues de Camden Town, el seu barri de tota la vida, estiguin farcides de samarretes rememorant-la. Allò que en vida semblava una carrera artística amb importants interrogants, abocada a la cancel·lació de compromisos per un comportament professional irresponsable, ha esdevingut amb la seva mort allò que els manuals del màrqueting defineixen com una oportunitat de negoci.
No és, per descomptat, el primer cas. Tampoc no serà el darrer, però la celeritat en la creació d’una nova icona comercial és impressionant. Un desastre de vida personal, una veu característica i uns trets diferencials es combinen per ser un producte de comercialització ràpida i èxit gairebé segur. Mort + negoci = necroci.
A l’Amy la ploren ara, a la plaça, desenes de fans sincers. També la deuen plorar els camells del barri, tenint en compte la seva generositat a l’hora de proveir-se de substàncies per a ella mateixa i per als seus amics o companys de farra. A aquests, la mort de la cantant sí que no els ha estat negoci...
Amy, descansa en pau, allà on hagis anat a parar. Al cap i a la fi, el que has deixat enrere, tampoc no paga tant la pena...
- - - - -
Foto: Gtres
Grues. Fan obres al costat de casa. El soroll és important i miro per la finestra. Veig com l'operari d'una excavadora mou i remou, apila i amuntega la runa. És un home gros que, des de la cabina, mostra un excel·lent domini de la màquina amb els moviments sincrònics de les dues manetes que subjecta.
Obres. Aquesta deu ser la única obra d'una certa dimensió que s'hi fa al centre i que ha començat ara. Les altres que recordo són rematades, l'acabament de promocions començades fa mesos: can Furriols, can Rocafiguera,...
Grues i obres. S'acosten les set del vespre i espero en candeletes que l'home gros acabi la jornada i comenci el cap de setmana per deixar de sentir el soroll de la màquina, de la runa que cau, de l'enorme pinça que esgarrapa i furga el terra. Una de les poques, potser la única, grues que encara rondina, crida i gemega aquest estiu és la que tinc a la vista, a l'altra banda del vidre, seguint obedient les instruccions de l'home gros que la remena...
Obres i grues. I em ve de pensar que, fa només uns mesos, potser un parell d'anys, des de qualsevol turó es podien comptar les grues, marcadors d'obres, al voltant de les quals segur que hi havia una colla de gent, veïns, que cada dia devien esperar impacients que arribessin les set de la tarda. Especialment, els divendres...