27 d’abr. 2008

Bloc & Roll


Llegeixo un article de la Victoria Combalía publicat el 24 d'abril, amb el títol de "Gràcies i desgràcies d'Internet". L'autora és historiadora, crítica d'art i ha comissariat una pila d'exposicions. No és, en conseqüència, una persona sense bagatge o sense un pòsit sòlid de coneixement. Tot i això, tinc una certa sensació de superficialitat en llegir el seu article.

Fa referència a un llibre (The cult of the amateur, Andrew Keen) que no he llegit i del qual, per tant, no puc parlar. Però sí que ho faré de la resta de l'article i en especial de l'afirmació de que "al 2010 hi haurà 500 milions de blocs, les opinions dels quals no faran sinó confondre el lector".

Lamentar-se de l'amateurisme a Internet pot portar a un dilema pervers. La xarxa, en si mateixa, no és ni bona ni dolenta. Com no ho és la premsa, la ràdio o la televisió. I això, a aquestes alçades, sembla obvi.

Pot preocupar -i això sí que ho entenc- la proliferació de continguts publicitaris, manipuladors o interessats. Però la professionalització no és -ni de tros- cap garantia de que això deixi de passar: de professionals de la comunicació propagandista, manipuladora o interessada, la xarxa i la "no xarxa" son plenes...

Un mitjà és un reflex del seu entorn. Se n'alimenta i l'alimenta. Ens podem queixar del fet que els alumnes no llegeixin llibres (malgrat que es llegeixi més que mai, en pantalla i en paper); ens podem queixar del vertigen i la indigestió que provoca la rapidesa de la circulació de la informació (i a això hi contribueixen -i no en poca mesura- molts professionals...), però que hi hagi 500 milions de blocs no hauria de confondre ni atemorir ningú. No fotem.

Per a molts blocaires, el bloc és com un hortet: un tros de llibertat, una parcel·la de creativitat. N'hi ha d'opinió (política, social, cultural,...); n'hi ha de publicació de continguts propis (literatura. fotografia, imatges,...); de professionals i d'amateurs; de drogues, de sexe i de rock & roll; n'hi ha de normals, de "raros" i de molt "raros"; de confessionals, proselitistes, descreguts, apòstates, ateus i agnòstics. De tot hi ha a la xarxa del senyor. Com a Les Rambles, vaja...

I parlar de l'utopisme inicial al voltant d'Internet per acabar queixant-se de la manca de professionalització dels continguts de Wikipedia (passant, això sí, per recomanar el visionat d'uns quants clips de Barack Obama -la carn és dèbil-) em sembla un fil argumental agafat pels pèls.

Ho he escrit abans. Penso que Internet no és, en si mateix, ni bo ni dolent. Tampoc no ho és la tele. Ni la ràdio. Ni un diari, un fanzine o el full dominical de la parròquia més propera... Sobre el paper, tan professional és un Jiménez Losantos com un Joan Salvat. Per exemple. A un, el retraten matins i matins d'agitació des dels micròfons d'una emissora i a l'altre, un munt d'anys de trajectòria al capdavant d'un programa com "30 minuts". Tots dos són professionals, però crec que el resultat és molt diferent. Podríem posar molts més exemples, però no cal.

I penso en 500 milions d'autors (quan trigarà la SGAE en demanar un canon per bloc?) que reguen 500 milions d'hortets, 500 milions de microespais, de minifundis comunicadors. I, com no pot ser d'altra manera, hi haurà de tot: blocs impressionants, mediocres i merdes de blocs, però la diversitat és la millor vacuna contra el pensament únic...

I al lector (per què tan sovint ens l'imaginem com algú indefens, immadur, tendre i necessitat de guia?), pobrissó, abans de protegir-lo dels amateurs, protegim-lo dels professionals...

Això sí, ja li ho prometo senyora Combalía: el llibre me'l llegiré. I tant. I també li agraeixo, sincerament, el motiu de discrepància. I li ho puc dir des d'aquí: des d'aquest espai amateur. Sense haver-li d'enviar a la redacció i que un professional decideixi si la publica o no. És el que tenen els blocs...

* * *
Nota:
Gent del meu entorn m'ha demanat (o m'ha recomanat) que faci constar la procedència de les imatges que acompanyen les entrades d'aquest bloc. A partir d'ara així ho faré, a peu de pàgina.
* * *
Fotografia:
Domicili particular.Vic. Setembre 2007.
© Josep Maria Bru.
* * *

P.D.

Quan vaig publicar aquest post, li vaig enviar l'enllaç a la Victòria Combalia. La veritat és que l'expectativa que en tenia d'obtenir resposta era molt baixa, però com que ha respost i a més ho ha fet ràpid i de forma dialogant, em sembla molt escaient reproduir els correus que ens hem enviat. Amplia i matisa -crec- el seu punt de vista. En tot cas, jo li agraeixo les respostes, així com el seu consentiment en publicar aquestes mails. Són aquests:

* * *
1.-
Señora Combalía.

Leí su artículo "Gracias y desgracias de Internet" y, con todos los respetos que me merece su punto de vista, le envío el enlace a un texto en el que expreso mi disconformidad con él
http://culdeblog.blogspot.com/2008/04/bloc-roll.html
Lo cortés no quita lo valiente. Puede usted hacer con él lo que le venga en gana: leerlo o no; otorgar, callar o responder...
En cualquier caso, me pareció oportuno y saludable comunicarsélo. Yo, en cualquier caso, me lo pasé bien: leyéndola y respondiéndole.

Saludos cordiales
* * *
2.-
Benvolgut Sr Bruguera: Gràcies per enviar-me el seu comentari. També té part de raó i evidentment jo estic per la llibertat i Internet és també un espai de llibertat.Del que em queixo -no jo ,sino tots els professors de tot el món,al menys l´occidental- és que els estudiants ja no llegeixen i abans podiem recomenar llibres sabent que eren bons i no deien bajenades -al menys en art modern- i ara,amb Wikipedia, s´ho empassen tot creient´ho tot.
Bé,ja continuarem, rebre opinions contràries vol dir que l´article interessa o al menys és polèmic i dona ànims per continuar (i evidentment és solament un article de diari).Ja em dirà que li ha semblat el llibre de Keen.
Molt atentament,
Victòria Combalia
* * *
3.-
Moltes gràcies per la seva resposta. Que no estiguem del tot d'acord és -efectivament- bon senyal i crec que, en el fons, ens preocupen coses molt semblants.I sí, espero trobar el llibre de Keen...
Cordialment,
Josep Maria Brugera
* * *
4.-
Potser jo també sóc d´una generació on tot això ens preocupa més qu´als joves.Tanmateix sempre intento veure el costat positiu de les noves tecnologies (i de tot).Vaig afegir l´anecdota Obama perquè crec que els diaris solament parlen de terrorisme,economia,picabaralles entre politics i molt poca cosa sobre la vida cotidiana i gairebé res que ens faci somriure.Molta gent m´ha dit qu´aprecia aquest toc d´humor.No sé si erro,però crec que és bó,en un diari,fer-ho...
Molt atentament,
Victòria Combalia
* * *
5.-
Hola,
Una última cosa. Si no us sap greu, publicaria aquesta conversa al bloc, a la part de comentaris. No és molt freqüent que un articulista respongui (almenys, no passa sempre) i, a més, pot matissar tant la crítica que jo feia com el seu punt de vista.
Evidentment, no ho faré si no m'ho autoritzeu. En qualsevol cas, ha estat un plaer.
Moltes gràcies.
Josep Maria Brugera
* * *
6.-
Si,l´autoritzo a publicar-la. A vegades no contestem per manca de temps.Tant de bó tingués una beca perenne i pogués contestar sempre!
* * *
7.-
Hola, bona nit:
Bé, això de les beques perennes sona una mica a allò del Nescafè ("un sou per a tota la vida") o el combo de l'ONCE, però sí, no deixa de ser una vella aspiració humana: si no pots viure sense treballar, almenys fes-ho en alguna cosa que produeixi un cert plaer...
Ja ho he escrit, però no em fa repetir-ho... ha estat un plaer.
Josep Maria Brugera
P.D. He publicat els mails al peu del meu escrit. Pot veure-ho des del mateix enllaç del primer missatge. Salutacions cordials des de Vic.
* * *






24 d’abr. 2008

Pessics (25)


Ja em semblava a mi que aquell metge no era gaire bo...

(Epitafi de Miguel Mihura)

* * *
Fotografia:
Cementiri de Carcassona. Març de 2008.
© Josep Maria Bru.
* * *

Pessics (24)


Si no t'agrada la teva feina, no facis vaga.
Continua anant-hi cada dia i continua fent-la a mitges.

(Homer Simpson)

* * *
Foto: Plaça de la Catedral. Barcelona.
© Josep Maria Bru. 2007.
* * *

20 d’abr. 2008

Pessics (23)


Un banquer és un senyor que et deixa el paraigües quan fa sol i et demana que li tornis quan comença a ploure.

(Mark Twain)

* * *
Fotografia:
Parada del mercat municipal de Santiago.
Agost 2007.
© Josep Maria Bru

* * *

Jodido, pero contento...

Divendres, fent zapping, topem a la 2 amb un documental de tema, protagonista i emissió desconeguda. Ens hi aturem i ens mirem un tros. Al cap d'una estona, ja no mirem res més i ens afanyem a gravar-lo, malgrat que sabem que fa estona que ha començat.

Es diu (ho sabrem després) Alas de vida i tracta de Carlos Cristos, un metge gallec, resident a Mallorca, a qui, després d'un petit transtorn de parla, li diagnostiquen ASM (atròfia sistèmica múltiple), una malaltia rara, degenerativa, incurable.

El documental està filmat i narrat des de la proximitat, per un amic seu (Toni Canet). Això es nota i s'evidencia en cada minut del documental. Però allà on rau l'encant del film és en la humanitat inabastable d'una persona que, lluny de llençar la tovallola, esprem cada minut de vida com un regal.

Hi ha moments de tristor. És evident. És inevitable en el relat vital d'algú que sap que ha de morir. Com tothom, em temo. Però, en el seu cas, a més d'una mort certa, és tracta d'una mort propera. D'un esdeveniment amb el que ja no valen metàfores. Que va venint, ràpidament, cada dia una mica més a prop...


El document captiva per la valentia d'un malalt optimista, que comparteix amb el seu entorn, davant la càmera, cada minut com un glop de vida, com una oportunitat inesperada. És difícil no emocionar-se, tot i que el to narratiu és excel·lent: hi ha sensibilitat, però no sensibleria. Alas de vida es manté, en tot moment, en el punt just d'emoció; fet des de l'amistat i la solidaritat amb una persona que vol viure, però no que la compadeixin.

Familiars, amics i coneguts van passant per les imatges de Alas de vida, però el pal de paller és, sense dubte, la personalitat d'un home malalt que sap que li queda poc de vida, que frueix d'amics, família, dona i filla mentre pot, que projecta -amb un seu amic i entre rialles de complicitat trapella- un disbarat (una mena de telescopi construït amb una paella, una lent trobada a les escombraries i altres materials reciclats) i que, quan li demanen con es troba, simplement ens diu: jodido, pero contento...

I un, que s'ha quedat davant la tele aturat i corprès, amb cara de pòquer, es demana per què coi sabem amb dies d'antelació quan fan tal o qual pel·li d'estrena, tal o qual partit de futbol, tal o qual concurs i, en canvi, petites joies com aquesta, t'agafen sempre per sorpresa...

* * *

18 d’abr. 2008

"Hidrocresia"



Sense fer massa soroll, ara fa uns dies s'ha inaugurat una exposició que, vés per on, ha esdevingut molt oportuna. Es tracta de Dones d'aigua, a la Casa Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona. Són unes fotografies de gran format, excel·lents, de Tomàs Abella, muntades en uns suports que surten d'uns bidons idèntics als emprats per al transport de l'aigua a l'Àfrica subsahariana.

La casualitat ha volgut que l'exposició arribi a Barcelona en un moment en que es parla abastament de recursos hídrics, consums, transports i costos. Dones d'aigua ens mostra diverses escenes de la vida quotidiana de dones d'Etiòpia, Mauritània, Txad i Burkina Fasso. Indrets on l'aigua no es pot estalviar, perquè no n'hi ha...

En les societats retratades a la mostra, la feixuga tasca de caminar hores i hores per obtenir aigua per a la comunitat recau sobre les dones. Dones que caminen fins a cinc hores en el viatge d'anada fins al punt d'aigua, fan cua durant dues més i, finalment, cinc més de tornada a casa, carregades amb tants bidons com poden. En total, dotze hores. Dones ajudades per nenes i noies que abandonen l'escola, per una simple raó de supervivència.

Riccardo Petrella o Carlos Martínez Alonso, en diferents intervencions públiques, han presentat càlculs -no sempre coincidents- sobre el cost de fer arribar aigua corrent a la població que no té accés directe a les seves llars. La desavinença en les xifres és una conseqüència directa de la dificultat de les estimacions. Però una coincidència és clara: la constatació d'una enorme i cruel desigualtat en el repartiment d'un recurs imprescindible per a la vida. No és tracta d'aigua per al reg ni d'usos sumptuaris, agrícoles o industrials. Parlen d'aigua per beure, aigua per viure.

Fer arribar aixetes i latrines a punts de població té un cost alt, és cert. Però tot és qüestió de prioritats: portar aigua a tota la població mundial que ara mateix no hi té accés directe té un cost estimat equivalent al cost d'un any de guerra a l'Irak. Només amb aquest subministrament, la reducció de la mortaldat infantil podria ser d'un 50%. Simplificant: armes o aixetes; petroli o aigua. Són opcions...


Mentre, aquí, a casa nostra, una colla de veïns participen en una campanya per a l'estalvi d'aigua. És una tasca lloable i necessària, de ciutadans conscients i que s'ho creuen. Ara bé, el consum domèstic n'és una part molt petita (un 10%) del consum d'aigua. Les indústries (un 20%) i l'agricultura (un 70%) són els altres formatges del gràfic.

La discussió política és una altra història. La "classe" del país continua a la seva bola, instal·lada en el seu món, però que ningú s'enganyi: la racionalització i l'estudi seriós de les formes de consum i, sobretot, de la gestió de l'aigua és un tema massa important per caure en la temptació de fer-lo servir com a bescanvi en un debat superficial i interessat. I el que és pitjor, sovint demagògic.

Transvasaments, desaladores, canalitzacions,... Urgeix un debat serè sobre l'ús que en fem de l'aigua. Aquests dies les pàgines dels diaris van plenes. De casos i exemples n'hi ha tants com es vulgui: pistes de terra batuda, camps de golf, piscines, segones residències, fonts, urbanitzacions, explotacions de les deus o la capa freàtica, conreus, rius i rierols,... I si això no ho té clar qui té responsabilitats sobre el destí o la gestió d'un recurs vital i escàs, assistirem a un debat "hidròcrita".

Els litres estalviats per una munió de ciutadans són molt importants, però són només una part de l'esforç necessari. Les campanyes tranquil·litzen només qui té remordiments, però cal anar més enllà. Molt més. El "sacrifici" que implica l'estalvi qüestiona moltes més coses i més quan, com diu Riccardo Petrella, dones i nens són sacrificats cada dia per la manca d'aigua...

* * *

Les dues fotografies reproduïdes en aquesta entrada són del fotoperiodista Tomàs Abella. Podeu veure la seva pàgina web clicant sobre aquest enllaç.

* * *

12 d’abr. 2008

FotoGravat ja està en marxa


















Festa d'inauguració:
11 d'abril

Divendres, 11 d'abril, hem inaugurat l'exposició FotoGravat al Gravat de Vic (c. Sant Miquel, 19). La mostra consta de 30 fotografies (exposades al mateix bar) i 196 fotos més en una web: (http://fotogravatvic.blogspot.com). L'exposició es mantindrà fins el 17 de maig.

FotoGravat és, també, una activitat de suport a un projecte de cooperació: de totes les fotos exposades es poden obtenir còpies. El preu és de 20 €, dels quals 6,67 € és el cost (impressió professional, mida 40 x 30 cm) i la resta -13,33 €- és la col·laboració amb Una mà al Senegal.

La inauguració va incloure un concert de Joana Serrat (veu i guitarra), acompanyada d'Enric Puigdesens (baix), Toni Serrat (bateria) i Carla Serrat (veus). Un magnífic concert amb un magnífic ambient, amb el Gravat ple de gom a gom.

A tots els assistents a la inauguració i a tots els que heu col·laborat en aquest projecte, us volem donar el nostre sincer agraïment.
Moltes gràcies!

Bru Two (Anna & Josep Maria Brugera)

* * *

Podeu veure fotos del concert, clicant aquí.

* * *

5 d’abr. 2008

Vides minades


"Sofia i Alia" de Gervasio Sánchez

M'havia fet el propòsit d'agafar-me una setmana sabàtica, de donar-li al blog un petit descans. Divendres vinent, 11 d'abril, inaugurem FotoGravat i la feina de darrera hora no deixarà gaire estona per regar l'hortet bloguer...

Però els propòsits són per respectar-los o no, segons convingui...
I ve-t'ho aquí, que avui llegint una notícia, decideixo saltar-me el meu propòsit amb consciència, publicitat i sense cap mena de remordiment.


El fet és que s'acaba de fer públic el veredicte dels premi Ortega y Gasset de periodisme i un dels "alternautes" que tinc registrats en aquest bloc és un dels premiats... Em sento -deixeu-m'ho dir així- orgullós per compte d'altri. El premiat és Gervasio Sánchez, fotoperiodista, nascut a Còrdova el 1959, resident a Saragossa i amb una àmplia carrera i experiència.

El reportatge pel qual ha estat premiat és el que porta per títol Vides minades. D'ell n'ha sortit un llibre i una exposició itinerant. Amb una mescla magistral de denúncia de la brutalitat i, alhora, tendresa i respecte per les víctimes, tracta del que anomena "assassins ocults": les mines anti-persones i els estralls que provoquen indiscriminadament entre la població. Homes, dones i nens són els que reben les seves conseqüències, amb seqüeles molt sovint irreversibles, però sempre terribles.

A Gervasio Sánchez no li agrada que el qualifiquin de corresponsal de guerra. Ell es considera, simplement, "un fotògraf que documenta part de les tragèdies que passen en aquest món, un món, per cert, que és molt poc generós amb bona part de la població". Tampoc no creu que cap periodista se senti atret per la guerra: "la guerra és el fracàs absolut de l'home", ens diu.

Per una d'aquelles casualitats, l'exposició de Gervasio Sánchez està, ara mateix i fins el dia 13 d'abril, al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) de Barcelona, a tocar del MACBA. Si voleu, si podeu, si us ve de gust... no us la perdeu. Però, si per allò que passa, Barcelona queda molt lluny, aprofiteu l'enllaç al web de Vides Minades o visiteu una fotogaleria virtual.

Si aquest bloc serveix, ni que sigui només un parell de cops, perquè algú entri al seu web i conegui la terrible tragèdia de les víctimes de les mines anti-persones, però també la irreprimible energia vital d'algunes de les víctimes, magníficament retratades pel Gervasio, ja haurà pagat la pena.

I, per descomptat, enhorabona, Gervasio. Espero que aviat ningú no hagi de retratar mai més cap víctima d'una arma tan covarda (si és que hi ha alguna que no ho sigui), però que fotògrafs de la teva mena i de la teva qualitat no desapareguin mai. Una abraçada.

* * *

3 d’abr. 2008

FotoGravat


A partir de l'11 d'abril, al Bar el Gravat de Vic (c. Sant Miquel, 19), podreu trobar una mostra de fotografies fetes al mateix bar i que porten el nom de FotoGravat.

La mostra té dos formats:
  • Un, físic, amb 30 fotografies que s'exposaran al bar fins el 17 de maig.
  • Un altre, virtual, de 196 fotografies, que podreu trobar a la web de FotoGravat (cliqueu aquí per visitar-la).
Però FotoGravat és, també, un projecte solidari, ja que els guanys de les còpies de les fotografies es destinaran al projecte Una mà al Senegal.

FotoGravat s'inaugura el dia 11 d'abril, a les 23 h., amb un concert de Joana Serrat, amb la seva banda.

Els promotors de FotoGravat són:
  • BruTwo (Anna i Josep Maria Brugera): fotografies.
  • Sergi Càmara: assessorament.
  • Lluís Vergés: imatge gràfica.
  • Pep Pelfort (El Gravat): amfitrió.
FotoGravat ha rebut suports molt diversos, com, per exemple, els de Miyagui o el de la cantant i compositora Ana Laan.

Esteu convidats a visitar-la.

* * *

2 d’abr. 2008

De dret a Sodoma...


Les corrandes de la Coral Xicalla, cantades tot just fa deu dies, començaven, en la seva edició d'enguany, amb una reflexió potent:

Que el clericat es renovi
no és un fet habitual
i ara la casa del bisbe
voldrien fer-la més actual.
De tots colors l’han pintada
per a posar-hi remei
i així ara ens sembla
el símbol de l’honor gay.

Ells i elles (els i les cantaires barretinats) ja avisaven, però per si no n'hi hagués prou, avui, passejant per la plaça de la Catedral, veig, just en la cantonada oposada en diagonal a la casa del bisbe (la façana de la qual encara estan empastant -i, per cert, no massa homogèniament-), que està a punt d'obrir un local, sembla que de dispendi i sedició, amb el nom de "L'invertit"...

No sé on anirem a parar, però la relaxació de costums i criteris morals ens pot deixar com al senyor de la foto: amb les barres laxes, el somriure trencat, els ulls remoguts i el llapis a tomar pel sac...

Si ningú ho arregla, anem de dret a Sodoma...

* * *

1 d’abr. 2008

Pessics (22)






La Carminha i l'Amèlia,
les iaies més trempades de Cambados,
fent exercici en un parc del seu poble.







A partir dels 30 anys, cal cuidar-se...
(Mick Jagger)

* * *

No som els últims



Ser rigorós, per a mi, és ser sincer amb mi mateix,
no estalviar-me res, ni tan sols allò que no m'agrada de mi, allò que no voldria saber i molt menys veure...

(Zoran Music)

* * *

Visitem l'exposició de dibuixos i pintures de Zoran Music, a la sala d'exposicions de la Fundació Caixa Catalunya, a la Pedrera (Passeig de Gràcia - c. Provença) de Barcelona. Ens l'han recomanat dos amics (els Vergés: en Carles i en Lluís) i anem a veure l'obra d'aquest artista avisats de què hi ha...

Zoran Music va nèixer a Gorizia el 1909 i va morir a Venècia el 2005, però l'episodi que marca la seva vida i la seva obra -definitivament- és la reclusió al camp de concentració de Dachau (a prop de Munic), on va ser deportat, acusat de col·laborar amb la resistència. Allí va treballar com a administratiu a l'infermeria i amb la poca tinta de que disposava va començar una sèrie de dibuixos, reflectint la coexistència amb l'horror de l'extermini sistematitzat, la visió colpidora de piles de cadàvers amuntegats...

Music sobreviu i inicia un llarga travessia interior en ser alliberat el 1945. El moment artístic de l'època (el debat entre abstracció i figuració, l'auge de l'art abstracte) i altres reflexions de l'artista durant es primers anys de la postguerra queden anotades -amb paraules pròpies de Music, de forma sintètica, però especialment nues i sinceres- als murals d'una exposició que configura, així, un recorregut artístic i vital, per l'obra i la vida del pintor.

El buit personal que sent Music en exhaurir possibilitats i no trobar sortida satisfactòria a les seves necessitats artístiques, el porta a començar, de nou, a pintar cadàvers, iniciant una segona etapa -i definitiva- de la sèrie "No som els últims", on assoleix invocar, des de la re-memòria, des de l'experiència viscuda, la tragèdia de la violència i de la mort...

La frase "No som els últims" té el seu origen en una conversa amb un company txec a Dachau, quan passen per davant d'una muntanya de cossos sense vida: "Quatre metres de cadàvers al costat de la xemeneia. Veus? -va dir ell-, dins d'un dia o dos ens tocarà a nosaltres. Passarem per aquesta xemeneia, però mai no tornarà passar això. Som els últims que veiem una cosa semblant. Però no era cert: no som els últims..."


No només per la seva vàlua artística, sinó -també- per la d'experiència humana tràgica, l'exposició de Music és altament recomanable. Perquè a més de dibuixos, a més de pintures, a més d'aquell art que surt del més profund, del més íntim... a més de tot això, recorda fets que, per desagradables que siguin, caldria no oblidar mai... Com el testimoni de Primo Levi, el de Zoran Music ens enfronta a l'horror, a allò que ell mateix descriu com el "paisatge desèrtic de la vida".

Queda escrit: Zoran Music, La Pedrera, Barcelona, fins el 18 de maig, per a qui el conegui i per a qui no el conegui... Només un consell: anar amb els ulls ben oberts i sense presses.

* * *