Ell (2)

Món de gossos...

Darrer jour al Domaine de Saint Jean. A ponent, una lluna plena que no acaba de marxar, dissimulada pel blau del cel del dia que comença... Durant l'esmorzar, la fem petar i la Martine ens comenta que la situació de la viticultura a la zona de les Corbières no convida a l'optimisme.

Es queixa de l'arribada al mercat francès de vins forans (australians, sud-africans, xilens, californians,...) que desplacen els vins propis i els fan minvar les vendes. En especial, la situació afecta les denominacions d'origen menys conegudes i, per tant, més febles. Les repercussions, ens explica, són més greus per als seus vins que, per exemple, per als de la zona de Burdeos.

Diu que, des de fa uns anys, el balanç final de la temporada és de guany zero, perquè les despeses se'ls mengen totes les vendes i que no ha quedat més solució que diversificar les fonts d'ingressos. L'explotació, per si sola, ja no els dona per viure.

Sap greu, però és l'hora de marxar: han estat uns dies agradables i ens hem sentit molt ben acollits. Ens acomiadem i la mestressa ens engalta una ampolla de Deo Gratias com a regal. Després, quan la tastem, descobrirem que aquest vi de l'abbaye de Fontfroide és capaç de tornar catòlic a l'agnòstic més contumaç...


Quan enfilem el camí dels xiprers, l'Ulysses, el gos grum, ens acompanya fins la cruïlla de la carretera. Allà queda, quiet, dient-nos adéu amb els ulls, que amb altra cosa no en sap. Món de gossos...


Una estona més tard, a la terrassa d'un bar on hem parat a fer un mos de trànsit, hi ha una parella de dones, una gran i l'altra madura, amb un yorkshire que té tants anys com les dues dones juntes. O sigui, Matusalem en versió canina. El tenen assegut sobre un coixí i, de tant en tant, li donen un bocí de pà amb pernil. El quisso, no sense dificultats, mastega i s'empassa la teca que li donen...

A tocar de la terrassa, per la banda de fora, hi ha un altre gos. Raça indefinida, talla grossa, estacat a una tanca del carrer, on s'espera a que el seu amo acabi de repintar un moble que té, aproximadament, l'edat del yorkshire més la de les dues dones... o sigui, moltíssims. El gos gros rossega la corda que el lliga, sense gaire convenciment, però sense resignar-se.

Pugem de nou al cotxe i enfilem l'autopista. A la ràdio, per fi, una emissora en català: ràdio Arrels. Tornem a casa i ens queda un soroll de brogit sobre el tema econòmic a França. Un debat discret, però latent. Ahir, el suplement d'economia de Le Monde ( amb uns articles realment informatius, pedagògics...) plantejava la qüestió de la necessitat d'un pla d'austeritat, d'ajustament a una realitat tossuda...


Al centre de la portada del suplement, una fotografia de François Fillon, el primer ministre discret -el coneix algú, fora de França, aquest home?-, però pencaire, amb el cap inclinat i una mirada de preocupació... Mentre, a les revistes, qui surt cada dia és el "pequinès" Sarkozy, amb les seves plataformes, les quals, amb prou esforç, li serveixen per arribar al llom de la "llebrera" Bruni...

Recordo, mentre travessem El Voló, un article de fa temps del professor Vicenç Navarro, amb una reflexió sobre els països -el nostre, per exemple-, que hem arribat tard i malament al primer món... Sóm com canitxes pijos i nou rics, que portem xip i collaret amb picarol des de fa quatre dies. Acabem d'arribar al pinso de paquet metalitzat i ja som els xulos del pipican. Que se'ns noten les plataformes, vaja, com al copríncep d'Andorra...

N'hi ha d'altres -com els veïns del nord- que en mengen de fa més temps i els passa com al yorkshire: han envellit i s'han acostumat al pernil de gla, mentre el petaner -i pitjor encara si és gros- s'està cansant de rosegar corda de cànem...

Però ni les cordes de cànem ni els entrepans de pernil són eterns. L'abbé Martin, mossèn de Cucugnan, ja ho va descobrir: si bades, la parròquia se t'en va a l'infern. Així, sota la fotografia d'un Fillon preocupat per altres temes que els paparazzi, un article d'Adrien de Tricornot parla sobre els països emergents. Ara -diu-, és l'hora dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina). Països amb potencial per als propers anys, amb PIB creixent i tamany de població com a factors d'emergència. I això que encara no fan vi...

Crec -d'això ja no estic segur, hauré de mirar-ho- que també va ser l'abbé Martin qui va dir que no es pas bordant a la lluna plena que purgues els pecats ni et lliures de les puces. Món de gossos...

Bup, bup,...

* * *

Ell (1)

Un canard dans le café

És un dimecres assolellat i sortim cap a la costa de l'Aude. Cerquem aus i fotos d'aus, però el vent, fort i constant, ens les espanta. Només trobem colles de canards al bell mig d'un estany, massa lluny...

Decidim canviar els plans sobre la marxa. Fem mitja volta i encarem al nord. Sortint de Narbonne, arribem a Gruissan: el poble antic té una torre, al bell mig d'una colla de carrers circulars. És dia de mercat. Un mercat modest, que abasta dos trams de carrer i una plaça. És el que hi ha i l'hem recorregut en pocs minuts. Roba, formatges, embotits i olives...

La platja dels xalets ens queda lluny si anem a peu i s'acosta l'hora del dinar. Així que ens quedem en la terrassa resguardada del Vintage Cafè, on prenem dues cerveses que tenen el gust exquisit que té la cervesa freda en dies de vent...

Se'ns fa l'hora de dinar. L'hora de dinar d'aquí. Toca espavilar... Passem pels quatre carrers amb signes d'activitat i tots els locals són tancats. Ves per on que quan som a punt a retornar al Vintage a fer un entrepà de subsistència, ens trobem -en un carrer cèntric, però un xic amagat- un restaurant obert. Uf....

Es diu La fleur de sal, un nom amb reminiscències baudelerianes... És a la planta baixa d'una casa del poble: un local sense complicacions, amb una decoració senzilla i estris de pesca a les parets. La carta és breu i els postres ens les mostraran en una pissarra; la música és suau, amb el volum adequat. Ens aten una dona jove, molt agradable, amb un accent càlid, natural... Al fons, en un racó, una taula amb dues nenes que dibuixen un quadern o llegeixen algun llibre: les seves filles.

Aquest restaurant, al qual hem vingut a parar de casualitat, és la troballa del dia. Ens serveixen dos plats de carn, acompanyats amb un rouge de merlot de les Corbières... En el meu cas, es tracta d'un entrecot servit sobre fusta; fet al punt; sense salar abans de fer-lo i empolsimat -després- amb sal grossa; amb una salsa de mostassa i comí; acompanyat amb patates al forn i una safata de canonges. No tinc vergonya de dir que ploro com un cocodril...

Les postres son igualment excel·lents: un fromage blanc (em sembla més proper al kèfir que al formatge...) servit en got de taula, amb un pis superior de mel coronat per uns pessics d'ametlla trinxada i espècies.

A l'hora del cafè, ens ofereixen un canard dans le café. Com que no sabem què és, ho demanem a la mestressa. Rient, ens parla d'un carajillo. Però garlant, descobrim que no és exactament això: és una gâterie du grand parent (un plaer de l'avi), consistent en submergir un terròs de sucre dins d'un cul de conyac o ratafia i prendre'l juntament amb el cafè.

De l'avi, al local queda alguna cosa més que le canard dans le cafè a la pissarra de les postres. Les parets són plenes de fotos de gent treballant en les salines que, temps era temps, hi havia a la zona. Un d'ells, un d'aquells homes amb boina i cara rugosa que empeny un carretó és, és clar, l'avi...

Si mai aneu a parar a Gruissan, fa vent i els flamencs estan aixoplugats ves a saber on, La fleur de sal no us decebrà. Deia el poeta del molí que tots els pobles, per petits que siguin, tenen les seves postes de sol i els seus vents... També tenen tots les seves gâteries. Coi d'avi...

* * *

Pessics (21)

Manuel,
ceramista de Guimaraes.









Les idees poden ser grans,
les mans son petites.
Les idees potser poden canviar el món,
les mans només poden canviar allò que toquen.
Però, sovint, amb petits canvis
s'aconsegueixen coses importants...

(Dwijendranath Tagore)

* * *

Esmorzars de dissabte (3)

# Domaine de Saint Jean

Dies de vacances, esmorzars i ventarulles.

Ens hem amagat uns dies al bell mig de les Corbières, al Domaine de Saint Jean. És una casa voltada de vinyes, xiprers, oliveres i pins, al terme de Bizanet, molt a prop de l'abadia de Fontfroide. Un bon punt per sortir cap els castells càtars, no gaire lluny dels estanys de la costa i a bona distància de diversos punts d'interès (Narbonne, Carcassonne, Lagrasse, Minerve...)

Ulysses, un gos de quatre anys, és el recepcionista. No es pot (no et deixa!) entrar per la porta nord, que dona a la residència dels propietaris. L'accés és a ponent i així està senyalitzat. Primer t'adreça, després t'ensuma, pixa quatre gotes en alguna de les rodes del cotxe i quan ja estàs en nòmina de la maison, et dona per conegut i saludat.


No és una casa d'hostes a l'ús. De fet, la rebuda d'Ulysses ja és un primer símptoma de que allà les coses tenen la seva pròpia lògica. Saint Jean és, sobretot, la casa de la Martine i del Didier, on, regularment, hi ha hostes. Han sabut crear la sensació, agradable, de sentir-te a casa d'ells com si estiguessis a casa teva.



Hem esmorzat allí, els cinc dies que ens hi hem estat. Cinc esmorzars de dissabte, per acabar com bocois. Al bell mig de la sala, una taula plena de fruita, iogurts, cafè, llet, pà de diversos tipus, croissants,... I un festival de melmelades, totes casolanes. Vàrem comptar setze pots, però ja no recordo sinó les que vaig tastar: maduixa, llimona + plàtan + rom, codony, albercoc, pruna + whisky, síndria, pera, tomàquet,...

I amb la teca, la tertúlia. A més de la Martine, moderadora habitual, hem anat alternant d'interlocutors: tres chanteurs txecs, membres d'una coral gregoriana resident a l'abadia veïna; un matrimoni danès (ell, amb un toc profundament melangiós, ni el vent li va treure els núvols de sobre: semblava Kierkegaard!) i les inevitables trobades amb catalans: penya de Cantoni, Olot, Torelló,... Una mostra més de la "catàstasi".












Una setmana amb cinc tertúlies babelianes, cinc ventarulles ininterrompudes, cinc dissabtes de gran déjeuner i setze melmelades. N'hem pres nota. Qüestió de tornar-hi, amb més sol, menys vent,... No és difícil imaginar-se a la terrasseta, sota l'heura, una nit de finals de maig, amb una copa del rouge de l'abadia, sentint passar les cigales quan van a dormir o el martinet noir, tossut, que torna al niu, el mateix de cada estiu...

Ha estat profitós i entranyable, però... voilà, c'est fini!

* * *

Pessics (20)

La sinceritat no és dir tot el que es pensa. És no dir mai el contrari del que es pensa.

(André Maurois)

* * *

(2x) + 2 = 102

Francisco Ayala,
retratat a la Taverna Siciliana de Madrid,
per Ricardo Gutiérrez.

El País





Les coses de fer vacances. El diari dura més. És com si portés més notícies. Total, que en una contraportada em trobo amb una entrevista a Francisco Ayala. És escriptor i acadèmic, va nèixer a Granada i viu a Madrid des de fa un pou d'anys.

Més que l'obra d'Ayala -que, per bé que important, és un altre tema-, el motiu de l'entrevista era que el 16 de març va fer 102 anys. El diari el va convidar a un restaurant, cosa que es nota, ja que bona part de la conversa gira al voltant de plats, menges i àpats.

Al fil de l'edat del personatge, em ve al cap que, per una sèrie de circumstàncies, els darrers dies he parlat en diversos moments i amb diferents persones, de la vellesa, de l'edat i del moment en que el cos inicia un declivi que pot ser lent o ràpid, però que sempre és inexorable.

I és en moments així, que sentim queixes i laments (que sovint estan justificats, però no sempre -i això cal dir-ho-) les paraules i l'actitud d'ancians com Francisco Ayala es converteixen en un argument vital rellevant, en una... vitamina.

Els seus ulls, vius, sorneguers, amb la mirada d'un home que ha ultrapassat el segle i que viu cada dia de la vida com un regal, ens transmeten l'entusiasme per un àpat d'aniversari ("Què vols que mengi? Ous ferrats amb patates rosses!") o per la rutina d'un tastet de mel abans de ficar-se al llit.

I un servidor, que acaba de fer mig segle, es mira el xaval aquest i es formula l'edat com una equació, on x és la meva edat i la seva és (2x) + 2, per acabar concloent que l'equació que importa de debò no és la del nombre d'anys (la quantitat de vida), sinó la de la qualitat de la mateixa. O dit d'una altra manera: allò que importa és com vius, no quant vius.

Em torno a mirar el retrat que li ha fet Ricardo Gutiérrez (magnífic, per cert) i li veig els ulls i el mig somriure, i és com si el pogués sentir dient-li al periodista, fent conya, que un dia d'aquests, si continua prenent mel, començarà a "descomplir" anys i acabarà per tornar als braços de la dida...

Així que abans de que me'l trobi vestit de mariner, fent la segona comunió, li vull desitjar un feliç aniversari. Ja sabeu la recepta: mel, ous ferrats i patates rosses. Demà mateix m'hi poso... però per si de cas ho deixo escrit, que si la regressió és molt ràpida, em puc trobar amb bolquers i sense arribar al teclat:

Jo, quan sigui jove, vull portar la seva marxa...

* * *

Pessics (19)

La estadística és la ciència que demostra que si el meu veí té dos cotxes i jo cap, tots dos en tenim un.

(Òscar Wilde)

* * *

Happy Verro

Tornant d'uns dies fora, sentim -al cotxe, durant el viatge de tornada- la ràdio. En un punt indeterminat de l'Eix Transversal, entre Santa Coloma i Vic, comença una secció del Matí de Catalunya Ràdio. La cosa va d'innovació empresarial.

Primer, sector sanitaris. Roca, ja sabeu... la marca que vegem nou de cada deu catalans quan pixem. Després, Imira. Una productora d'animació: "Lola & Virgínia" arriba, ja, a 90 països (territoris, que es diu ara..). Al tercer tall, però, arriba la bona...

No entrarem en detalls superflus. Anirem directe al gra, en aquest cas a la llavor. Parlen de Semen Cardona: una empresa que ven al cap de l'any un milió de dosis de semen de porc per a inseminació artificial. Asèptica, amb el bestiar classificat per races, cadascuna al seu compartiment, sense mescles. Una mena de món feliç, com li agradaria a algun partit conegut d'aquí mateix.

Dades: el preu mitjà de la dosi de semen és de 4 €. Dos mercats nous, importants, potents: Filipines i Vietnam. Tipologia del client: compra de dosi per inseminar truges, per tal de criar porcs destinats al consum alimentari. El trànsit globalitzat comença en un laboratori de Cardona i acaba en una safata de pórex en una gran superfície de Manila. A més de codi de barres, la carn porta l'historial implícit: una mostra de l'ADN d'un tall de llom permet identificar pare i mare, conèixer la procedència i establir un itinerari genealògic clar. Saber els cognoms del llom, vaja...

L'empresa té 600 porcs en tres granges. Són els productors, els donants. Es vetlla per mantenir-los en les millors condicions, per tal d'assegurar-ne un rendiment òptim. Porcs que (cito literalment): "tractem com a persones perquè rendeixin com a animals..." Però la fredor del negoci topa -com gairebé sempre- amb el factor humà... i animal. Un diagnòstic ràpid:

1).- Del factor ambiental i com repercuteix en el rendiment. Aquests porcs tenen música ambient, fil musical a les granges. I no és un detall insignificant. Quan els porcs senten música clàssica, la libido minva. I quan els enxufen un canal canyat, amb música llatina (imagineu: Chayanne, Ricky Martin, Shakira,...) s'atabalen, víctimes del ritme i del neguit. Solució contrastada empíricament: una emissora generalista, amb entrevistes, música i anuncis. O sigui, Catalunya Ràdio, que ja pot presumir, al cap de 25 anys d'existència, de tenir una audiència mixta. Concretament, "El matí de Catalunya Ràdio". Audiència mitjana: 500.600 oients. 500.000 humans i 600 porcs.

2).- Del factor mecànic i la dificultat de l'extracció. Un verro és un senyor porc. La verga mesura, en un adult, de 45 a 50 centímetres. En català estàndard: mig metre de polla. I un porc té, en aquests dos pams i escaig de la seva anatomia, una força considerable. No sempre els mitjans mecànics d'extracció són eficients. I llavors, aquí entra un altre factor....

3).- Del factor humà i els efectes colaterals. Què passa quan el porc no està per la feina? Quan el mascle -ja acoblat al suport que simula una truja- bada, s'estressa o divaga? El testimoni de l'extractor, recollit fidelment per Catalunya Ràdio, és directe, pedagògic i entranyable. Quan el mitjà mecànic no rutlla, només queda el treball manual. No exempt de riscos, per cert. Més d'un (o d'una) empleat ha acabat víctima de tendinitis professional. Com li va passar a l'Irina Palm, però amb un altre tipus de bestiar... I ara sí, arribem al quart i darrer factor.

4).- Del factor lingüístic i la importància de conèixer idiomes. L'operari responsable de l'extracció, després d'una explicació clara i precisa del procés, tota ella feta en un castellà molt musical, ens explica quines paraules fa servir per animar i engrescar els porcs ganduls. No entrarem en l'accent (qui vulgui detalls fonètics, pot sentir el programa, mitjançant l'enllaç que trobareu al final d'aquesta entrada...), però les frases no enganyen ningú. Per portar un verro mandrós a una ejaculació competent, ja li pots anar dient, ja... que fins que no li xiuxiueges a cau d'orella un "va, maco" com Déu mana, no hi ha res a pelar.

Després d'això, no feu mai més cas de comentaris apocalíptics sobre el futur de la llengua; sobre l'extinció del català, ni sobre cap altra bajanada d'aquest tipus. Mentre tinguem una llengua capaç d'excitar verros de mitja tona, mentre parlem un idioma adient per extreure'ls-hi el suc (mai millor dit), el català no estarà en perill. Ni de conya. Un país de ploramiques, això és el que som....

* * *

Enllaç al reportatge Innovar o morir .
Emès al programa "El matí de Catalunya Ràdio", el dijous, 20 de març de 2008.

* * *

El Chico & Balmes

Casino de Vic.
08.03.08.
Darrer concert del cicle Sobretaula.

Santi Balmes i El Chico con la espina en el costado.



Els concerts de Sobretaula tenen com a al·licient (o com a inconvenient, tot depèn de com es miri) que, a priori, no se sap massa bé què es va a veure i a sentir. Tenen el seu risc i això cal tenir-ho clar. La combinació de dos músics que es troben en un escenari, de forma relativament inusual, acaba per generar un espectacle que té un punt d'irrepetible i un altre d'imprevisible.

Balmes i El Chico van acompanyar-se dels ingredients habituals: taula, ampolla de rioja, copes, veus i guitarres... Però també van introduir elements no habituals: orgue de joguina, telèfon de nyigui-nyogui, teclats i algun altre estri de nom impronunciable.

Arribat el cas, tampoc no van dubtar a utilitzar altres recursos.... Si Balmes va tocar un tema des del piano de cua que hi ha a la sala, El Chico va fer una petita sessió de "percussió escènica", eufemisme per descriure el so resultant de picar el terra de l'escenari de la Sala modernista del Casino de Vic...

He de dir que vaig arribar al Casino amb un punt de prevenció. Santi Balmes és la veu rugosa de Love of Lesbian, un grup que va fer, ja fa uns anys, dos discos importants (Microscopic Movies i Ungravity) i que després va iniciar un viatge de destí incert. Només és él meu punt de vista i estic segur que hi ha gent que no opinarà igual, però crec que aquest grup, després d'Ungravity (un disc amb algun tema molt bo i un Life in cinemascope magnífic) ha entrat en una etapa que -a banda d'algunes ocurrències- no trobo gaire interessant. I, pel que fa al partner, reconec que al Chico el coneixia molt poc, només de referències indirectes...

Doncs bé, el Sobretaula de dissabte va tenir prou ingredients per convertir-se en un concert atípic, però engrescador: rauxa, humor i impertinència simpàtica de dos músics que van saber passar-s'ho bé i transmetre-ho, fins el punt de no tenir cap mania d'acomiadar-se -poc després de tocar un tema de Neil Young-, interpretant Can't get you out of my head, un tema "disco hit" que, ja fa uns quants anys, va taladrar fort de la mà de la Kylie Minogue.

I ves per on, gràcies al Sobretaula he descobert El Chico i he recuperat (del bagul) aquells dos discos de Love of Lesbian que deia abans. Així que llarga vida al risc, per bé que el feeling dels artistes rebi el suport d'una ampolla de Maragoya. És el que tenen les sobretaules...

P.D. a.
Vist que els artistes anaven fent el tastet i no convidaven, suggereixo que la marca de rioja esmentada esponsoritzi el cicle, amb, per exemple, una ampolla de degustació per taula. Així el públic també podria "regar" la sobretaula amb una copeta...

P.D.b.
I, ara ja més seriosament, la meva enhorabona a l'Eva, la Laura i la Marta, la gent que ha fet possible que propostes com aquesta vinguin a Vic i animin una mica el panorama. Bona feina, noies...

- - -

Podeu veure la galeria de fotos del concert clicant aquí

- - -

Pessics (18)

Tot el que pica en entrar,
pica en sortir...

( 孔夫子 = Confuci )

- - -

Liffey

Fa dies que, per un motiu o altre, no disposava de temps per escriure quatre mails que tinc pendents. Ara que m'hi poso, em lio a escriure al bloc i tampoc no acabaré fent el que preveia fer, però bé, què hi farem... La penúltima cosa que tinc ara al cap es sentir-me culpable de res.

Però posats a culpar algú, culparem la Joana Serrat, cantant i compositora, que presenta disc el diumenge, 16 de març, al teatre auditori de Calldetenes. El disc es diu Liffey, com el riu que travessa Dublin. Un riu que, allà, arriba al mar...

Liffey, un riu que divideix (o uneix) una ciutat en dues parts, si és que les ciutats tenen mai dues parts... Ben mirat, tots tenim el nostre Liffey: rius que divideixen (o uneixen) ciutats i gents, fragments de vida, patchworks, que s'empantaneguen o bé corren cap un mar en el que, finalment, es barregen totes les aigües.

Vaig tenir, fa uns dies, l'oportunitat de sentir un parell de temes del disc. D'aquella audició improvisada i amb presses, em va quedar una sensació divertida: un punt suau de pell de gallina (ja fa, era al Gravat i al febrer...) i la constatació d'una evolució musical que va començar, s'ha mantingut i, molt probablement, continuarà...

Liffey (o An Life, en irlandès)... Ningú no sap mai, a priori, on ens portarà la vida; millor dit, on ens l'emportarem cadascú de nosaltres, on desembocarà el nostre Liffey particular; el nostre corrent vital, personal i intransferible.

Keep on walking. Just as easy as this... Ho deia un mail rebut fa mesos, que encara guardo en algun prestatge d'un armari electrònic que no sé on és, però és així: cal continuar caminant si enlloc es vol arribar.

No podré veure la Joana el dia 16 a Calldetenes, però, si em permeteu un consell, és aquest: si podeu, aneu a veure-la. Difícilment en sortireu decebuts.

Però si no podeu, l'11 d'abril la podreu (la podrem) escoltar al Gravat, a Vic. De gratis, per una bona causa. I si voleu repetir, cap problema. El 30 d'abril, també a Vic, en butaca i també de gratis, al Comunitari del Vic-2.

I si la voleu sentir a qualsevol hora, o a l'hora que us vagi bé, pilleu-vos un Liffey. Compte, fixeu-vos-hi, que el disc, a més de música, porta un llibret amb uns dibuixos característics, molt personals, d'una noia també cognomenada Serrat. Mireu-lo amb cura, amb deteniment, que no tot ha d'entrar per l'oïda...

Així que ja ho sabeu, this is Liffey: música, lletres i dibuixos... O com diu el riu: Keep on walking. Just as easy as this.

Un petó i molta sort, bottomflower.

Ídem, Carla.

- - -

Akustika 2008

Un any més, durant un mes i escaig, el cicle Akustika portarà concerts de petit format a diversos bars de Vic i, també, a d'altres poblacions.

El cicle, també un cop més, està promogut per Fressa, amb el Manel Manzano i la seva gent fent de mestres de cerimònies.

Com a inici del cicle, un dimarts, el 4 de març, es van reunir els promotors i els músics que hi participen a Akustika amb una colla de col·laboradors. Tot plegat va acabar sent un sopar-concert, amb petites actuacions de tots els músics del cicle. S'hi va afegir (tard, venia en tren...) l'Iñaki Martínez, que va rebre una sorpresa en forma d'un CD ("Parada en Vic") amb diverses versions de temes seus interpretats per amics d'aquí.

També el Manel Manzano va rebre alguna petita sorpresa, com a reconeixement a la feina que -gratant-li hores i hores al seu temps lliure-ve fent des de fa uns quants anys. No vàrem poder veure bé de què anava el regal, però semblava alguna cosa relacionada amb pomes... Mirarem d'esbrinar-ho aviat.

Res més. Si esteu al cas, si us hi fixeu, aquests dies anireu veient cartells anunciant concerts a diversos locals de Vic i altres llocs. Diuen que es tracta d'estar al cas i parar l'orella. Deu ser per això que es diu Akustika...

Doncs res, a fixar-s'hi i a gaudir-ne...

- - -

Si voleu veure fotografies del sopar-concert del dia 4 de març, cliqueu aquí.

- - -

Esmorzars de dissabte (2)

Avui, dissabte d'una setmana mogudeta, hi ha força mandra.
Toca un esmorzar de dos plats joves i cuinats a prop de casa...

El primer plat, directe a la vista.
El segon, directe a l'oïda...








Mia Coll, retratada per Gerard Rodríguez




Comencem per la vista: visita a la galeria de fotos del Gerard Rodríguez, amb qui parlava fa unes hores al Part, jornada de les arts, una activitat organitzada per Artèria (una associació nova, amb idees, ganes i iniciatives divertides: com la d'avui, a la Plaça de la Catedral de Vic). Una de les seves ànimes impulsores és, precisament, la Mia Coll, la noia de la foto del Gerard que reprodueixo aquí...

Al Gerard li havia vist alguna cosa a l'entreplat del Jordi Crusats. Ara, mostra sèries de retrats, classificats per models: amics i coneguts, gent de la seva generació. Són retrats directes, sovint primers plans, farcits de mirades, gestos i complicitats; de vegades en blanc i negre, de vegades en color...

Enhorabona, Gerard, n'hi ha de molt bons: anirem visitant regularment el teu rebost electrònic.

* * *








Miyagui
a La Central,
Vic. 31.01.08.
Dijous llarder.




Saltem a l'oïda: música de Miyagui, grup format per Roger Usart (veu), Jordi Torrents Turre (bateria); Guillem Costa (baix); Jordi Casadesús (guitarra) i Guillem Soler (teclats).

Una proposta sòlida, potent, rodada... Ofereixen el seu CD des de la seva web: clicant aquí, pots descarregar-te la seva música gratuïtament.

Un bon regal, un bon disc, que arrenca amb un tema magnífic: Photographs and broken thoughts, que ja he incorporat al meu jukebox particular...

Una abraçada, gent. És un plaer sentir-vos.

* * *

Biografies reversibles (3): Isaac Newton

Biografies reversibles

Isaac Newton

Aquesta biografia pot ser un divertiment.
O no.
En cas de semblances o coincidències,
dubteu de la realitat
i consulteu l'hagiògraf de capçalera.

- - -

Isaac Newton va nèixer a Prats de Lluçanès la nit de Nadal de 1962. Era una nit freda, molt freda, tal i com consta als registres de l'època (podeu consultar-los al Servei Meteorològic de La Guixa: www.meteoguixa.dot).

La mare es va posar de part després del sopar familiar i la varen auxiliar, en primera instància, veïns i coneguts, ja que el metge i la llevadora van haver d'esperar sis hores, dins d'un Fiat 1400, al coll de Lorda, colgats per la neu que els caigué a sobre.

L'Isaac estava cridat a ser l'inici d'una nissaga i va acabar sent fill únic, ja que la mare mai va superar la mala experiència del part. Va créixer voltat de dones (mare, tietes, queques, veïnes,...), davant la disconformitat del pare, més partidari d'obtenir suport físic per a les feines del camp que no d'invertir en intel·lectes, llibres i jocs científics.

De nen, Newton ja apuntava dots artístiques. Fou un virtuós de la gralla i amb el Grup Agrofònic del Lluçanès (el Gall) va participar, amb només vuit anys, en una gira multitudinària que el va portar d'Olvan a la Torre d'Oristà.

Poc després va iniciar-se en la creació literària. Van ser molt comentats els editorials que escriví al full parroquial, en els que defensava un replantejament de la catequesi vers postulats més arrelats en l'entorn i no tant en la doctrina de la fe, tal vegada influenciat per Aribau i Verdaguer.

De forma recorrent, lamentava que els blocs encara no haguessin arribat a aquelles contrades, però la impremta clandestina d'un seu tiet li va servir per difondre pamflets per tota la comarca. Emprava el format que ell va fer famós, de vuit línies per paràgraf, nomenat octaveta. La seva prosa era inconfusible: enèrgica i inflamada, alhora que vehement.

Als 16 anys, poc abans de complir els 17, va compondre la seva suite Orient Express, que -malgrat diverses versions contradictòries- pren el nom del bar on es van conèixer els seus pares i on ell mateix va guanyar el primer campionat infantil de botifarra, premiat amb baralla nova, diploma i punyeta d'or.

La suite va ser interpretada públicament de seguida, ja que va comptar amb el suport del Consell Comarcal del Lluçanès i, també, del seu tutor i professor de música, Ireneu Bardolet. En la seva concepció original, era extremadament novedosa, ja que alternava moviments de tenora solista, triangle, timbalet i segones gralles. És la configuració coneguda com a new tònica. La versió més coneguda és la dirigida per Joseph Van Cells amb la Jovenívola de Merlès i enregistrada als estudis de Pep Sala.

La trajectòria del seu talent precoç va quedar truncada quan el 26 de febrer de 1985, poc després de les festes de la Candelera, caigué dels lloms d'un ase català i es colpejà la base de crani contra el monòlit del monument a la Sardana de Perafita. Malgrat els intents de reanimació d'uns transeünts -el metge i l'infermera van trigar sis hores en arribar, perquè van quedar immobilitzats al revolt de Serrabonica per una tempesta de pluja i pedra-, Newton no va sobreviure.

Dos dies més tard, les seves cendres van ser escampades, sobre una mar de boira, des del Roc Llarg, mentre la Diatònica de Muntanyola, acompanyada en l'esdeveniment per Les Tietes Queques, interpretaven la que fou, a les postres, la seva cançó més coneguda: I will survive, my sweet country. Una crònica de l'època afirmà que una llevantada impertinent va retornar el vol de les cendres sobre els assistents al dol, com si no volguessin caure (les cendres, no el públic) sobre la Plana i busquessin el camí de retorn a Lluçà...

Una llegenda rural, homologada pel Grup de Recerca Folklòrica d'Osona, afirma que l'esperit de Newton sura, de nou, reencarnat, les nits de lluna sorda, per sobre les valls, turons i rierols de la seva terra (un país ben delimitat per eixos, cobertures, solcs i pixapins). Mai no en tindrem constància fefaent d'això, però si alguna vegada sentiu una peça de Newton, taral·legeu-la en pau, perquè ell fou un home que en pau visqué i en pau ens abandonà, encara que fos caient d'un guarà.

- - -

Esmorzars de dissabte (1)

# Cronistes i turistes




















Alguns dissabtes puc badar a l'hora d'esmorzar, llegint racons del diari que normalment passo per alt. Fart com estic de candidats, sondejos i debats, m'entretinc amb un suplement de viatges d'un diari potent (d'àmbit estatal, per entendre'ns...)

En portada: A un paso de Barcelona: excursiones de un día. Entre d'altres destins, Vic. Automàticament, em poso en guàrdia. Ui, ui,... de tres tòpics per línia no baixem. I, efectivament, un cop més, una altra vegada, no falla.

L'article és curt, però és el de sempre: el mercado del sábado, els autèntics productos agrícolas de la comarca i el pueblo medieval (sic) són algunes de les perles que adverteixen al potencial visitant de Vic sobre les meravelles que l'esperen si s'hi deixa caure.

Hi ha coses que em cansen o que no entenc: la insistència amb les pintures de Sert; el silenci sobre el Museu Episcopal o el de l'Art de la Pell,... Però quan flipo en colorins és quan parla de la possibilitat d'assistir, els primers dissabtes de mes, al mercadillo de antigüedades en la plaza de Sants (!) Tanta obsessió per l'AVE ja els porta, ja, aquest tipus de lapsus...

---

# Turistes i Cronistes












Seguim amb el diari... Pàgines enllà, trobo una crònica de Daniel Vázquez Sallés sobre el Bar Mut. A la darrera línia, l'adreça del local. Carrer Pau Claris, 192. Punt i final de l'article.

D'aquest Vázquez, fill d'un altre Vázquez (Manuel Vázquez Montalban) he llegit algunes coses soltes, gairebé sempre articles, de vegades sobre futbol. No tinc cap opinió feta sobre ell. Tampoc aquest d'ara, el que parla sobre el Bar Mut, em fa pronunciar-me, ni em dona elements per fer-ho.

Però no és d'ell que vull parlar ara. El que vull dir és que sempre m'ha molestat aquesta mania de donar per sabut on és un local, sigui un bar, un teatre o una promoció immobiliària. En aquest cas, carrer Pau Claris... d'on?

Aquest sobreentès és més freqüent quan la ubicació és a una capital. Capital a l'escala que sigui. Per a uns serà Vic, per altres Manresa, Barcelona o Madrid... Tant se val la capital, però la resta dels mortals no tenen perquè conèixer l'indret abans de visitar-lo. I ni l'autor o l'editor donar-ho per sabut.

Així que deixeu-m'ho dir d'una vegada: el Bar Mut és a Barcelona. Com el Cafè Balear és a Ciutadella, el Bar Núria a Sant Julià de Vilatorta o La Poncella és a Vic.

Cada cosa al seu lloc. I els bars, el primer. Que després no els trobem...

---