L'afaitat del senyor Graves

A uns cinc-cents metres de Deià, sortint en direcció a Sòller i després d'un revolt, hi ha Ca N'Alluny, la casa on l'escriptor Robert Graves va viure més de la meitat de la seva existència, fins la seva mort al 1985.

Ca N'Alluny va ser també el motiu pel qual va escriure I, Claudius, probablement la seva obra més coneguda -gràcies, almenys en part, a la sèrie televisiva de la BBC-, i que va permetre Graves aixecar una feixuga hipoteca que afectava la finca.

La visita a la casa és possible des del 2006 i, per molts motius, és un destí recomanable. A més d'una curosa presentació (que sovint consisteix en no haver fet res, en deixar les estances "tal qual") i un magnífic audiovisual, hi ha una petita exposició i mostra de les obres de Graves.

Un dels detalls d'aquesta mostra es troba en un racó, just al costat de l'habitació de Beryl -la darrera esposa de Graves- i és una mena d'afaitat rapsòdic: els elements litúrgics (brotxa, crema,...) són presentats damunt un prestatge i sota un mirall circular. Al lateral, un monitor de televisió reprodueix un cremós rasurat de l'escriptor mentre recita un dels seus poemes.

No sabem si aquesta mena d'afaitat té efectes balsàmics sobre la pell, però probablement si els té sobre alguna altra mena de sensibilitat...

* * *

Fotografia Josep M. Bru. Deià, 28.12.09.

* * *

Ca i Xa es fusionen

La seu central de la nova entitat,
a la barcelonina cantonada de la Diagonal i el Paral·lel,
actualment en obres d'adequació i enllustrat.

Finalment, s'han confirmat els insistents rumors dels darrers dies. Ca, d'una banda, i, d'altra, Xa, es fusionen, donant com a resultat una nova entitat: la CaiXa, que es configura com la primera caixa de l'estat espanyol i una de les primeres entitats financeres europees.

No han volgut ser menys que la competència i farts de veure com es reagrupaven diverses caixes d'estalvi catalanes, han seguit el seu exemple. La fusió es farà efectiva la propera setmana i es desenvoluparà molt ràpidament: "Ho tenim tot preparat -ha assegurat un directiu de Ca-". "Jo encara diria més - ha afirmat un alt càrrec de Xa-. Ho tenim tot lligat".

La fusió ha estat conduïda amb discreció, per motius estratègics i mimètics, llevat dels darrers dies que els moviments ja eren difícilment dissimulables. Fent cas de la màxima de Friedman ("Quan els diaris parlen de crisis, esporga el teu jardí"), els tècnics d'ambdues institucions ja han matxembrat les comptabilitats, per arrancar el 2010 amb els balanços ben maridats.

Proves logotípiques en un edifici de 22@

És una fusió nucleica, a l'estil de les d'Ortega i Gasset, Torras i Bages o Fabra i Coats, cosa que farà molt difícil diferenciar, en un futur molt pròxim, on comença i on acaba cadascuna de les parts.Un equip de disseny gràfic gracienc ja treballa de fa dies en el nou logotip de l'entitat que sembla combinarà la moneda i la guardiola de Ca amb el ballarí obès de Xa.

Tot i que oficialment s'ha anunciat que no hi haurà redimensionament, es calcula que es tancaran dues-centes oficines i es prejubilaran mil tres-cents empleats, dos mil caixers automàtics i tres-cents cinquanta "servi Ca i Xes". Teclats, grapadores i papereres a banda, és clar.

La competència ha acusat l'impacte de la nova fusió.
Hi ha pressa per retirar els estalvis i ingressar-los en l'entitat resultant.
"Tenen unes llibretes molt xules i regalen iPods -ens va confessar el senyor de la foto-"

La moda de les fusions també arriba al món del futbol. Així, es diu que Joan Laporta ha temptejat Daniel Sànchez Llibre, que de moment es resisteix i es mostra partidari de la independència (del seu club). En canvi, les converses que estan més avançades són les del Real i l'Atlético de Madrid, amb la requalificació del Vicente Calderón, que permetria el disseny del canal d'aigües braves al Manzanares, un vell projecte de Florentino Pérez, on Guti podria donar classes de rem esforçat, amb Valdano -home de verb esperonador- de timoner.

Els presidents del Getafe i de l'Alcorcón, per la seva banda, també s'han reunit un parell de vegades i ja han consensuat un nou nom: Confe, que substitueix la idea primigènia de Getarcón, denominació massa rotunda i de fàcil rima a l'hora de passejar-la per aquests estadis de déu.

De fet, els experts preveuen que les fusions continuaran en expansió i que podrien abastar àmbits fins ara insospitats: posats a optimitzar recursos, algun consell comarcal es fusionaria amb alguna diputació; l'Orfeó Català amb les cheerleaders de la Penya; potser un institut amb un centre concertat i algunes confessions no descarten compartir llocs de culte: animistes de matins, mormons de tarda i anabaptistes de nit. I es que els preus del lloguer han baixat, però tampoc tant. Qui no s'ho cregui, que ho demani a la Ca. O a la Xa. Però que s'afanyi, que es fusionen i res no serà com abans.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Diferents llocs, diversos moments.
* * *

Matusalems i peter pans

D'edat tots en tenim una: és, com si diguéssim, la quantitat de temps que hem tingut per fer alguna cosa de profit. O no, perquè si no ho hem fet, voldrà dir que hem "perdut" el temps... En aquest sentit, l'edat és una edat personal i quantificable.

Després també hi ha l'edat entesa com a concepte, compartiment històric o jurídic: l'edat del bronze, del ferro o del plàstic; l'edat penal, la majoria d'edat o la de la jubilació,... És una edat abstracta en la definició, però delimitada i coneguda.

I, tot i convenir que n'hi ha de moltes altres, també hi ha l'edat com a percepció, com a resultat d'una transcripció de prejudicis. Així, diem d'una persona que "se la veu molt jove" quan volem dir que és dinàmica, activa o eixerida. També diem "ha envellit molt..." quan algú acumula i evidencia signes del pas del temps: cabells blancs, arrugues, geps, etc., tot i que el pas del temps, inexorable, hagi estat el mateix pel descrit i pel descriptor.


L'edat acaba sent un indicador estratègic i polisèmic: un jove de setze anys és menor d'edat; està a "l'edat del pavu"; encara és el "nen" per a la seva mare, probablement és un incordi per algun dels seus professors i, també, és un immadur per a molts adults. Com a subjecte econòmic és ambivalent: tot i que gairebé mai no té la capacitat econòmica necessària per a assumir de forma directa un cert nivell de despesa, fa anys que és subjecte consumidor, destinatari de múltiples campanyes publicitàries, bé de joguines, de desodorants o de vídeojocs, per posar alguns exemples. A la majoria d'edat, com al vot, s'arriba als divuit anys. Al mercat, quan et poses davant la tele....

En l'altre extrem, la cosa no millora: una persona de setanta-cinc anys és major d'edat; amb una mica de sort és un "avi" i no un dependent i, amb una mica de mala sort, pot ser una nosa per a la seva família. Si no és un cas extraordinari, ja està fora del sistema productiu i és subjecte de màrquetings perversos: viatges a Benidorm, bolquers per a la incontinència i adhesius per a la dentadura...


Les percepcions, quan s'instal·len, desenfoquen les realitats i porten a noves percepcions, encara més capgirades...

Exemples? Dos de cavall estant.

Un. Peter Pan. Fa uns dies, Núria Parlon, nova alcaldessa de Santa Coloma, era titllada de "joveneta" pel Quico Sallès, un dels analistes del Diari de la crisi, a qui llegeixo habitualment. Doncs bé, la Núria Parlon té trenta-cinc anys, estudis universitaris i experiència tècnica, amb uns quants anys´de treball a l'administració local. Més enllà de la seva tendència política i del "marron" que li han -mai millor dit- "encolomat", no sé si, als trenta-cinc anys, se la pot titllar de "joveneta"... Espero que el que se li tingui en compte, al capdavall, sigui la seva eficàcia, la seva capacitat de gestió i la seva honestedat.

Un altre cas. Matusalem. Alberto Oliart, nou president de RTVE, nascut al 1928. Una gran majoria de les informacions que fan referència al seu recent nomenament destaquen la seva edat. "L'octogenari Alberto Oliart...", per exemple. Això és especialment rellevant?

Santa insistència... Potser, allò important és que algú, amb experiència i habilitat suficient, plantegi la inajornable reforma d'un ens públic que arrossega dèficits immensos. No sé si Oliart té o no aquest perfil, però això no va necessariament lligat a la seva edat.

Caldria vacunar-nos contra el risc de la caricatura demogràfica, que ens porta a infantilizar els nostres joves i a declarar obsoleta, per definició, la gent gran. Uns, peterpans, a l'edat de la poca-solta i els altres, matusalems, a l'edat decrèpita. A l'edat de crist, vivint amb els pares i a la de santjosep, aguantant els néts. I entre matusalems i peterpans, com als entrepans, al mig queda la generació "mortadel·la", aclaparada, hipotecada i sedentària...

Al capdavall, una societat -més enllà del seu desenvolupament material- és equilibrada si té, si aconsegueix, una gestió acurada i raonable de les capacitats i necessitats de la seva població. Una gestió social dels seus recursos humans. Si no és així, el que acaba passant és que tots (joves, madurs i grans) "perdem" el temps...

* * *
Fotografies. Josep M. Bru. Dublin, agost 2008.
* * *

Música i modernitat

Aquest bloc, per motius aliens a la seva voluntat, ha estat sense música unes setmanes, deixant d'oferir la possibilitat al visitant de sentir (o no sentir) la selecció musical que hi havia inserida en funció del que li vingués de gust.

Això ha estat així perquè un dia qualsevol, el reproductor emprat -que es podia obtenir gratuïtament en una web- va deixar de reproduir, notificant en un text simple i concís que es devia a un conflicte amb les lleis del país.

La voracitat d'alguns lobbies per tal d'obtenir ingressos de qualsevol font emissora de sons és prou coneguda, pressionant fins aconseguir unes prerrogatives legals en un context nou, al que alguns traslladen privilegis de temps pretèrits.


Ara bé, la modernitat és tossuda i la paradoxa continua. Vegem un exemple: podria donar-se el cas que algú reclamés drets d'autor per sentir els temes del grup que apareix a les fotos. Tanmateix, les mateixes fotos (fetes, editades i publicades per aquest blocaire) apareixen a la web del grup sense cap menció a la seva autoria ni generar cap mena de pagament, coses que -d'altra banda- ni desitjo, ni vull ni espero. Simplement, constato.

Mentrestant, i com que un bloc mut és una mica trist, he buscat una altra opció per si algú, que arribi per voluntat o per atzar a aquestes línies, vol escoltar música mentre llegeix aquest bloc. O mentre bada, o fa turres, o es grata el perineu... Activitats totes elles d'allò més saludable i recomanades per l'OMS.

Així que, mentre la modernitat ho permeti, aquí (si així ho voleu) podreu tornar a sentir música. I fins i tot, en alguns casos, veient un vídeo (petit, això sí) del tema que toqui i pertoqui...

Posem-li música, doncs, a la modernitat. A la fi, és cosa sabuda que és una de les coses que envelleix més ràpid...

Gaudim-ne, mentre puguem, que la vida són quatre dies i la modernitat un quart d'hora...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru. Angelina i els moderns. MMVV, Vic. 2008.
* * *
Audició recomanada: Michel Petrucciani. September second. És el tema 36 de la "Caixa de música" i disposa de vídeo.
* * *

Alícia al país de les caramelles

Una Alícia, entre les alícies possibles, ha demanat respecte per les minories. No és una petició genèrica, sinó específica. No parla d'una minoria d'entre les minories possibles, sinó d'una minoria concreta, la seva.

Una minoria que, diu l'Alícia esmentada, vol ser l'alternativa. O sigui: una alternativa diferencial d'entre les diferents alternatives. De fet, tot això ho ha dit en sortir d'una convenció a la qual ha assistit en companyia d'uns quants minoritaris més. Ho ha dit quan li han posat uns quants micròfons al davant. Llavors ha fet allò que solen fer els minoritaris, però també els majoritaris: ha respost una resposta que no responia a la pregunta que li acabaven de fer.


Alícia ja ho deu saber que hi ha altres minories i altres minoritaris en aquest país on vol deixar de ser minoria. Ho deu saber, tot i que aquest país és una mica especial: per exemple, una colla volen saber si són minoritaris (o no). I per saber-ho han muntat una moguda el mateix dia que una tele organitza una altra moguda per lluitar contra les patologies minoritàries. Coincidència?

Així que, ben mirat, em sembla molt bé que Alícia demani respecte per les minories. I si ,a més, algun dels seus companys de convenció predica amb l'exemple, molt millor. Perquè si no, és una mica com un conte: una realitat irreal, una fantasia... I des del segle XIX sabem que les alícies són grans protagonistes de magnífics contes, però que quan es tracta de la realitat real -l'absència de metàfora, vaja- la cosa canvia...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru. Barcelona, novembre 2009.

* * *

Un fotoperiodista, premi nacional de fotografia.

Gervasio Sánchez ha estat guardonat amb el premi nacional (nacional d'Espanya, cal especificar-ho) de fotografia 2009. Per a qui no el conegui, Gervasio Sánchez és fotògraf i periodista, va néixer a Còrdova el 1959 i col·labora amb diversos mitjans, entre ells La Vanguardia. Tot i que, probablement, la seva obra més coneguda és el projecte Vides minades, té un ampli currículum, amb diferents publicacions, treballs i premis.

Coneixia la seva obra, però no l'he conegut personalment fins fa unes setmanes, tot desplegant la seva energia en una faceta diferent: la de director i organitzador omnipresent d'un seminari de fotografia i periodisme a Albarracín, on vaig anar a parar per una d'aquelles causes per les que passen tantes coses a la vida de tanta gent: la casualitat.

Me n'alegro del premi per diversos motius, però -en especial- pel que té de petit símbol el fet que, al cap de quinze edicions, finalment el premi del ministeri de Cultura hagi reconegut de forma explícita la feina dels fotoperiodistes, un gremi amb un alt component de risc i que sovint treballa en unes condicions que es poden qualificar, com a mínim, de precàries.

Me n'alegro per ell i per molts altres fotoperiodistes que, dia rere dia, ens mostren el que passa en aquest món mundial on conviuen, tan a prop i tan lluny, una munió de realitats paral·leles: des de la trivialitat més obscena a la misèria més injustificada i perseverant. Una gent que amb la seva feina ens incomoden i ens fan més difícil refugiar-nos en la conformitat, però que ens ajuden a ser més persones.

Enhorabona.

* * *
Per una vegada, agafo una fotografia en préstec. Espero que l'autor no se m'enfadi...
És Sofia i Alia, una de les fotos més conegudes de Gervasio Sánchez i que pertany al seu treball Vides minades.
* * *

El mico entotsolat (1.2)

Per un bosc frondós
camino vagarós,
quan d'un arbre ufanós,
d'un discurs sorollós,
surt un mico pollós
i em diu, pretensiós:

- Qui sou, vos?
En aquest lloc fosc,
en aquest bosc,
aquí i ara, mano jo!

I encaro al mico, xico,
pico, xerra mico,
i a l'ull, el dit li fico.
A una branca alta puja,
fugint del mal i la pluja,
i per signes li explico
que, tot i l'ull perdut,
sort n'ha tingut.

Perquè, de fet,
ha estat de llet:
jo no soc un perill:
si, en comptes de mill,
arribo a ser millet,
li prenc el barret,
el bosc i la branca,
la caixa i la banca,
el segell, el sobre,
la núvia i el sogre.

A aquest mico babau,
li rampinyo el palau,
i el deixo pobre, pobret,
espoliat i abstret.

I entotsolat,
votat i malcriat,
el mico, pico,
xico, xerra mico,
allà dalt sol, enfilat,
roman isolat,
borni i desgraciat.

Mal dia ha tingut,
se'l veu abatut,
però és el que té la vida:
a voltes ben parida,
d'altres una merda,
ocre, marrona o verda.
I és que la vida és merda
i la merda és vida,
ànim i empenta,
entrebanc i femta,
depressiva i divertida,
analògica i digital,
màgica i racional,
creient i gratuïta,
costosa i fortuïta.

És la vida un femer camuflat,
un paradís entremaliat.
És la vida un bosc abandonat
on regna un mico entotsolat,
monarca badoc i encantat,
amb tupè i un ull buidat.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Zoo, Barcelona, novembre 2006.

* * *

Zen? O fusta de pi?

Fa uns dies, pocs, en un lloc llunyà, un fotògraf de renom, amb obra publicada, reproduïda, exhibida i coneguda, explicava a l'audiència que la primera vegada que va exposar, en una galeria d'aquelles de prestigi que hi ha a les grans capitals, se li va acostar una figura del gremi, la qual, després d'observar amb atenció una fotografia en blanc i negre, en la que apareixien quatre trossos de fusta, disposats en paral·lel i sobre fons negre, li va demanar:

- Escolta... Tu saps què és això?

El novell, corprès, va guardar un silenci aclaparat i prudent.

El fotògraf reconegut, finalment, va dir-li:

- Això és zen...

Agafat per sorpresa en la seva ignorància el fotògraf llavors novell, ara amb renom, res no va objectar, però en sortir de la galeria va estudiar durant uns dies, potser setmanes, què era el zen...

Anys més tard, el fotògraf llavors novell, ara ja amb nom i renom, en una altra exposició, en una altra galeria, va observar un home gran, que mirava amb deteniment la mateixa fotografia.

Encuriosit, s'hi va acostar i, en arribar a la seva alçada, l'home gran, que ja l'havia identificat com l'autor gràcies als fullets i els cartells de l'exposició, va dir-li, sense deixar de mirar la imatge:

- Tu saps què és això?

El fotògraf, recordant aquella escena de temps abans, ja previngut i documentat, el va respondre, no sense introduir, per si de cas, un petit to de dubte:

- Zen?

I l'home gran, girant-se, el va mirar als ulls i li va dir, amb seguretat:

- Això és fusta de pi.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. El Caserón de la Fuente, Albarracín, octubre de 2009.

* * *

Rèquiem per Soitu

Soitu, un dels projectes arriscats i innovadors d'internet a l'estat espanyol, se'n va. Després de gairebé dos anys d'existència, tanca. El seu traspàs està, possiblement, molt relacionat amb la retirada de BBVA del projecte.

Encara no fa vuit dies que Ramon Peco (encarregat de la secció de fotografia de Soitu) demanava participació al fòrum fotogràfic d'Albarracín.

Avui, entre les notícies estrelles de l'operació Vespa, de Prenafeta i Alavedra, d'alcaldes i depuracions (si s'escau), ens arriba la notícia del tancament de Soitu.

Per a aquells que ja coneixen Soitu, aquesta és un mala notícia.

Per a aquells que no el coneixen, que s'afanyin: demà (28.10.09), a les 18 h., tindrà lloc el seu funeral cibernètic. No s'admeten corones, no s'invita particularment.

I, finalment, per a aquells que no el coneixeran mai, només queda recórrer als clàssics. Per aquesta ocasió, ens ha semblat escaient una sentència de Mark Twain:

"Un banquer és un senyor que et deixa un paraigües quan fa sol i te'l reclama quan plou".

Soitu, amén.

Albarracín: una crònica particular.

Fa poc, molt poc, he passat un cap de setmana llarg a Albarracín. És un poble de poc més de mil cent habitants, enfilat sobre un congost del Guadalaviar, a la part muntanyosa de Terol.

Albarracín és un poble farcit d'edificis històrics, imponents i majestuosos, però també de carrers amb un seguit de cases més modestes, arrenglerades en una disposició curiosa, moltes d'elles d'un to vermellós característic, conegut com a rodeno. Albarracín és una visita justificada només per això i també per ser el preludi d'una sèrie de paisatges d'interès cultural, geològic i natural.

Malgrat tot, no vaig anar a parar a Albarracín per cap curiositat turística, sinó per assistir, després de sis llargues hores d'autocar, a un seminari anual de fotografia i periodisme que s'hi fa cada any i que ha arribat, enguany, a la seva novena edició.

M'hi vaig inscriure per dues raons: una, per fer cas de la recomanació del company Sergi Càmara, que hi era com a professor convidat i, segona, perquè era el regal que se'm va acudir fer-li a l'Anna, pels seus vint anys acabats d'estrenar i que, al final, el vaig acabar compartint amb ella.


Albarracín, a més d'un paisatge rural i històric sorprenent, a mig camí del diorama i el decorat (així el definia, més o menys, en Joan Fontcuberta), va ser, doncs, el lloc on al llarg de quatre dies, vaig compartir amb gairebé dos-cents cinquanta inscrits més, una mateixa passió: la fotografia. Si a aquesta xifra li afegim una vintena més de professors i organitzadors, és fàcil comprendre que el poble estava -literalment- saturat de fotògrafs.

Han estat (i aquesta seria la síntesi de la meva crònica particular) quatre dies intensos i monogràfics. Voldria, però, destacar, en quatre pinzellades, allò que més m'ha sobtat d'aquesta estada:

una, malgrat la diversitat d'estils, estètiques, visions i perspectives, la concentració de persones, procedents de llocs molt diferents, que mostraven la seva obra, exposant-la a la crítica d'entesos i experts.

dues, que tot i que aquestes crítics no callaven allò que creien que havien de dir, sempre imperava el respecte i el to constructiu, rebaixant, quan tocava, auto-complaences o animant els més inexperts a perseverar en la recerca del més important: la visió fotogràfica personal de cadascú.

tres, la honestedat que porta a admirar la imatge aconseguida, però també a engrescar l'intent i l'aprenentatge de molts joves. Al capdavall, la bona fotografia no és només un domini tècnic, sinó també una visió, des d'una determinada concepció, del món.


quatre, la proximitat a l'obra i a l'explicació de l'obra. Tenir a prop una colla de fotògrafs de primera línia, que parlen amb naturalitat de la seva obra, ha estat -aquests dies- un autèntic luxe. A banda del mateix Sergi Càmara, a qui destaco per raons objectives i subjectives, ha estat un plaer estar tan a prop d'obres i autors com Ivo Saglietti (la maduresa) o Walter Astrada (que, amb només trenta-cinc anys, és l'autor d'una sèrie de reportatges molt potents, autèntics cops de puny visuals).

En acomiadar-se, a peu d'autocar, molts dels assistents es convocaven per l'any vinent. Un, que al capdavall no és més que un aficionat, que no aspira a res més que a fer quatre fotos decents i que no té ni punyetera idea d'on estarà a mitjans d'octubre del 2010, desitjava que sí, que, si pot ser, l'any es tornin a trobar, perquè entre ells n'hi ha molts que fan de la fotografia un art necessari, una eina per fer d'aquest coi de món un lloc una mica millor per viure...

* * *

1.- Trenc d'Alba(rracín). Josep M. Bru. 17.10.09.
2.- La casa blava. Albarracín. Josep M. Bru. 17.10.09.
3.- Sergi Càmara, abans de la projecció del seu treball, entre Antonio Xoubanova i Gervasio Sánchez. Anna Bru. 17.10.09.

* * *

Hum & Boldt

Aquest és Hum

Ells, qui ho havia de dir, em van fer fora de la feina...

Ells, pingüins mimats, consentits i egocèntrics, amb la seva fugida absurda i sense cap possibilitat d'èxit, van fer que els amos de la granja marítima d'Arran ens fessin al carrer al Gerry i a mi...

Ells, mascotes importades, aus desubicades, esmaperdudes, van emprendre una excursió no autoritzada, sense avisar ni deixar cap mena d'encàrrec, nota o comiat...

Ells, com si volguessin viure en ploma pròpia les peripècies d'alguna novel·la d'aventures estrafolàries, van iniciar un viatge low cost i utòpic vers un hemisferi del qual van ser extirpats fa anys: un sud gèlid, una antàrtida imaginària, abandonant la seva còmoda, burgesa i versallesca existència...

El sud, quina quimera!

Ells, destinataris de centenars de sardines gratuïtes, malaguanyades; de dons; d'innombrables aimiraquemacos pronunciats en gairebé totes les llengües vives, mortes i catalogades...

Ells, estúpids pelàgics, poticurts, sonsos i pocatraces. Ells (i només ells) havien de fotre el camp just el dia que al Gerry i a mi, interins com érem, ens tocava guàrdia per la custòdia del ramat de foques, quan no havíem superat, encara, el període de prova...

Ells van marxar, sense check in, cap a un destí que no coneixen ni s'imaginen, guiats per un instint absurd, primari, inútil...

Aquest és Boldt

Ells. La darrera vegada que algú els va veure nadaven Tàmesi amunt, desorientats, contra corrent, després de superar la barrera antimarees de Woolwich Reach.

Ells, a les portes de Londres. I ara... qui els troba? Potser són a Putney, a Southbank o a Kew... Qui els tornarà a Arran? Qui?

Hum?
O Boldt?

Si us plau, ho demano per favor, si algú els veu, si algú ensopega amb un parell de pingüins impertinents, quecs, xerraires i poca soltes vora el riu, tal vegada en algun pub (tenen debilitat per la música celta i per la Guiness ben tirada), si us plau... deixeu avís en aquest bloc.

Responen als noms de Hum (el més alt) i Boldt ( el més baix i gras). Si volguessin dissimular -cosa molt probable en un pingüí fugitiu-, hi ha una forma infal·lible d'identificar-los: només cal començar a xiular el tema principal de la pel·lícula"El pont sobre el riu Kwai" ("La marxa del coronel Bogey" es diu la cançoneta). Immediatament, tots dos trauran pit, aixecaran el bec i taral·lejaran, sense cap dificultat, la melodia.

Aquest favor us demano: doneu-me pistes sobre el parador de dos pingüins outsiders, fugits i excèntrics... No us podré recompensar (ho he donat a entendre: ells m'han empès a l'atur forçat, al comiat procedent, a la misèria...), però, si els delateu, si m'ajudeu a trincar-los, una birra la teniu pagada i ben pagada. En algun tuguri, en alguna cofurna, hores d'ara encara em fien...

Recordeu: Hum i Boldt. O Boldt i Hum, tant és.

Hum i Boldt... La mare que els va covar!

* * *

Fotografies: Josep M. Bru.

* * *

Contestabloc automàtic

Hola

Has entrat a cul-de-sac i estàs llegint el seu contestabloc automàtic, el qual t'informa que el seu blocaire ha aconseguit una feina interina de pastor de foques a l'illa d'Arran i se les ha pirat. Aquest servei, però, també t'ofereix les següents opcions:

• Si tens alguna mena de curiositat i vols saber (que ja són ganes) on ha anat a parar el blocaire, clica 00
  
  
• Si no és el cas, prem alt + fletxa esquerra. Una altra opció és continuar llegint.
  
  
• Si estàs interessat/da en aprofitar l'estiu per créixer com a persona i conèixer vides exemplars, clica 01
  
  
• Si encara creus que, al cap i a la fi, una imatge val més que mil paraules i has arribat fins aquí per les fotos, clica 02
  
  
• Si el que vols és una república independent assequible, clica 03 De moment, però, de català, res de res.
  
  
• Si vols informar-te rememorant els temps de la guerra freda, clica 04
  
  
• Si vols saber què escriuen alguns/nes amics/gues, coneguts/des i saludats/des, clica 05
  
  
• Si vols aprofitar l'estiu i tens jardí o pati o corral, clica 06
  
  
• Si vols aprofitar l'estiu, però no tens jardí ni pati ni corral i, a sobre, no tens un euro, clica 07
  
  
• Si sempre et retreuen que estàs a la lluna o que ets un/a llunàtic/a, clica 08
  
  
• Si creus que cal agafar-se l'existència amb filosofia, clica 09
  
  
• Si vols gaudir d'algun dels millors poemes escrits en català, clica *
  
  
• I si, finalment, vols saber una mica més sobre on som i d'on venim, clica #

Contestabloc és un servei sense ànim de lucre. I gratuït.

Que tinguis un bon estiu.

* * *

Fotografia: La meva família i altres animals, Josep M. Bru.
El de la barbeta abaixada i mirada coqueta sóc jo, per si no t'hi havies fixat...

* * *

Vida intel·ligent

- Diga'm, Paul, tu creus que hi ha vida intel·ligent?
- No ho sé del cert, Klaus... Potser en un altre planeta...
(Un maoista al vestidor del Real Madrid.- Paul Breitner)

Diuen les notícies que demà el consell de ministres del govern central aprovarà una ajuda de 420 euros mensuals per a les persones que, estant a l'atur, s'han quedat sense prestació. Aquest import es percebrà durant un període màxim de sis mesos.

Res a dir, en principi. Van mal dades i una mesura d'aquest tipus pot anar molt bé a moltes situacions que freguen la desesperació.

Queden, però, dos dubtes:

Un. Perquè l'ajuda no s'iguala al salari mínim interprofessional (624 €)?
O, en el pitjor dels casos, a l'IPREM (527,24 €)?

Dos. Es posaran els mitjans (i els calers) per tal que aquesta ajuda la cobrin les persones beneficiàries de forma ràpida o, com a mínim, en un termini raonable?

Si no és així, un cop més, tornarà a quedar la sensació que tot plegat no és sinó un altre conill extret del barret al darrer moment. I compte que no passi com ha passat amb els tristament famosos ajuts al lloguer per a joves, que encara esperen més de la meitat dels seus teòrics perceptors ...


I és que, com diu Breitner en una obra que encara no ha escrit, però que, probablement publicarà un santjordi d'aquests, "la vida intel·ligent és, simplement, fer amb puntualitat allò que tu mateix has dit que faries ".

Fàcil, no?

* * *
Fotografies:
1.- "Les ungles de Michael Jackson". J.M. Bru. Jazz Cava, Vic, 24.07.09.
2.- "Artús. Probablement, el millor Jackson d'Osona". J.M. Bru. Jazz Cava, Vic, 24.07.09.

* * *

Audició recomanada:
Nega maluca de Caetano Veloso, tribut a Billy Jean (de Michael Jackson) i també a Eleanor Rigby (de The Beatles).
Em sap molt greu no tenir-la al playlist, però és una peça preciosa: no us la perdeu.

* * *

Les Imatges Que No Exporta Catalunya

Arquitectura Okupa (Pía Ponti)

Les Imatges Que No Exporta Catalunya (LIQNEC) ha estat una exposició formada por 48 fotografies i 24 textos breus que es va poder veure del 3 al 26 de juny, al Centre Cultural d’Espanya d’El Salvador.

Com diu la presentació de LIQNEC:

La única consigna donada, a l’hora de produir-la, va ser evitar tòpics com el Barça o la arquitectura de Gaudí, per donar a conèixer, d’aquesta manera, una societat complexa, canviant i que, sovint, ja sigui per voluntat pròpia o com a conseqüència de l’espiral mediàtica, es mostra només en part

Vaig tenir l'honor de ser convidat a participar en la convocatòria prèvia i, de fet, ho vaig fer amb un petit reportatge sobre el Soler de N'hug, un mas ubicat al terme de Prats de Lluçanès. Al final, al LIQNEC vàrem ser 360 participants i se n'havien de seleccionar només 24, així que entre moltes altres, la meva aportació no va formar part de l'exposició.

He de dir, però, que, entre la gratificant experiència de compartir unes hores amb la gent del Soler (d'on vaig marxar amb un parell de llonganisses excel·lents i un parell de petons de l'àvia Pilar) i el plaer (agredolç, no ens enganyem, que hi ha imatges dures) en veure el resultat final, amb l'entrellat entre fotografies i imatges de l'exposició, em dono per molt més que satisfet.

Per a qui no la conegui, aquest és l'enllaç a la web, des de la que us podeu descarregar el catàleg -en pdf- amb totes les fotos i tots els textos: http://liqnec.com/ca

Família llunyana (Sergi Càmara)

Tinc una altra raò per convidar-vos a veure-la: un dels fotògrafs seleccionats és l'amic i company Sergi Càmara, de qui reprodueixo una fotografia. Espero que no se m'enfadi...

* * *

No voldria res més ara...

Desmemoriat, badoca, m'ha agafat per sorpresa i he acabat arraulit, sota el llit, com un gos atemorit, esperant que s'acabin els petards, els coets, les piules, els trons,...

No serà, no passarà, però voldria que amb la sortida del sol s'acabi la nit. I també, els xiulets i els esclats, les fogueres, els ensurts i les revetlles. Perquè ja hi som, arribats a un altre solstici sorollós, heus aquí, un any més, un nou estiu.

Com sempre, ens envairan calors, suors, xafogors i s'obriran finestres, terrasses i balcons. I a un, que no estava al cas, se li ha escapat el tren transhumant, en el que ja ha marxat un estol de grues, camí del cau suec o alemany i res més que un solc al cel no m'han deixat ...

Encara unes setmanes, llargues, espesseïdes, aquí romandré, i amb la calor jo ja no seré més que un addicte a la somnolència, un pres d'un sopor feixuc i indolent, un esclau d'una migdiada permanent.


Però un dia d'agost, l'enyor de pluges, freds i vents m'empenyerà i d'algun bagul rescataré uns pantalons gruixuts, un anorak i una gorra de vellut, i cap el nord marxaré, seguint el traç de les grues, que ha quedat ampli i ben marcat perquè són moltes i no poques i en arribar al llunyà cel que la nit ignora i no enfosqueix, allí treballaré d'allò que ansiejo: seré un atent, disciplinat i eficient pastor de foques.

Que les properes setmanes passessin en un sospir, en un gemec, en un instant...
No voldria res més, ara.


* * *
Fotografies:
Josep M. Bru. Illes Aran, estiu 2008.

La iaia surt del cau

Jo vull ser la meva iaia:
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

(La iaia.- La iaia)

Fa uns dies, pocs, va acabar el cicle Música Fresca. Uns quants concerts, de nit, al portal modernista de la Casa Comella, una de les cases grans de Vic, on hi ha el Casino, un bar, una pastisseria i una caixa d'estalvis. També hi ha unes oficines municipals (les de "benestar", en diuen) que ocupen la planta noble de l'edifici, a les quals s'accedeix pel portal, ara estrenat com a escenari insòlit. Un portal a tocar de plaça i dels gelats de la Xixo, per davant del qual va passar vint-i-tres vegades, durant cada concert, un enorme camió de recollida d'escombraries.

Entre les propostes, diverses, diferents, totes elles joves, n'hi havia alguna especialment fresca: una, la del grup Stone House, un trio de 16, 17 i 19 anys, que apunta maneres i solvència musical. De fet, la seva proposta és tan fresca, que van canviar de nom durant el cicle i allà on abans es deien Live in Stone House varen passar a dir-se, simplement, Stone House. O sigui, Casa de Pedra, com la Casa Comella. Van deixar obsoleta la campanya de difusió en un toc de re-nominació. Una magnífica lona, vella de cop, coi de nanos.

Una altra proposta (i, a la fi, de la que vull parlar ara) és la que es va presentar com La iaia. La iaia és un jove de la collita del 1986. Per tant, si no té els 23, els farà aviat. Malgrat això, és La iaia. La iaia és l'Ernest Crusats, però també es diu La iaia per una sèrie de raons, totes elles ben tramades.

Les iaies són un món. Tot un món. Són personatges importants, per bé que gairebé mai protagonistes. Poden no entendre els mòbils o els ordinadors, però no tenen un pèl de tontes. Les iaies són una contradicció paradoxal, una síntesi de la innocència anacrònica i la saviesa que només prové de l'experiència. Encara diria més: sovint són unes múrries, que ens fan tocar de peus de terra, que ens fan adonar des d'una mirada carregada d'intencions, que moltes de les nostres preocupacions no són més que collonades, trivialitats disfressades de motiu.

I de les iaies que són al món, de les iaies possibles, l'Ernest ha manllevat la seva per re-crear-se. La iaia esdevé, així, una emoció epistemològica; una persona entranyable; una referència sentimental; una sonoritat tan catalana que es proclama universal; la protagonista d'una cançó senzilla, però no simple; en definitiva, una musa inusual. I sí, també una re-creació, d'un so que un cop interpretat, torna a sonar perquè s'hi pugui acompanyar de nou, de veus, de noves notes. La iaia és un loop, una cançó recorrent, una redundància amena, una cacofonia de-construida,...


Es va haver d'insistir una mica per convèncer La iaia. Ja se sap que, de vegades, les iaies s'arronsen i, si les vol fer sortir de casa, una empenta sempre va bé. Aquest cas no va ser una excepció. Sort que algú (gràcies, Casa) també va ajudar una mica i, al final, una nit de juny La iaia va sortir del cau; va sortir de l'armari; va fer un pase; una postura; va marcar paquet; va mostrar la mercaderia. I ho va fer en un portal, cosa que té pebrots, perquè alguna de les històries que han començat en un portal han acabat fatal...

Ara, que el debut de La iaia ja és història recent i ha quedat gravat, retratat i descrit, només afegiré que mentre l'escoltava, vaig tenir aquella sensació que et queda quan sents per primera vegada, una cosa que sent propera, saps (millor dit, intueixes) que pot arribar lluny... Bé, que pot o que podria arribar lluny, sempre que l'autor s'ho curri; s'ho treballi i trobi la veta dins del seu univers creatiu particular.

Però, al capdavall, un no sap que passarà demà o demà passat. I ara mateix només sé que La iaia ja ha sortit del cau. I, francament, ha valgut la pena...

* * *
Notes:

Podeu veure un excel·lent videoclip de La iaia a: Entre plat i plat
gravat el mateix dia 11.06, amb la col·laboració de diversa gent molt propera a La iaia i, també, dels tècnics del Mas de Bigues. El plat és el 330 d'aquesta web.
Francament, no us el perdeu.

Fotografies:
Josep M. Bru. Vic, 11 de juny de 2009.
* * *

El tren

Fa pocs dies, llegia a la premsa que el senyor Ray LaHood, secretari de Transports del govern de Barack Obama, ha visitat l'estat espanyol per, entre altres coses, conèixer de primera mà l'AVE, fent el trajecte entre la capital del regne i la ciutat de Saragossa.

Fins aquí la versió oficial. Però de versions, n'hi ha més. Una d'elles, obtinguda de fonts generalment ben informades, deia que el senyor Ray LaHood en el que estava realment interessat era en una altra mena de ferrocarril.

N'hi ha que encara van més enllà i asseguren, sense embuts, que el que realment interessa els americans no és un tren decent, ràpid, raonablement puntual, còmode i car. Això, ells, es veu que ja ho saben fer.

Ben mirat, per fer això, tampoc no calia venir a Espanya. A mitja Europa ja fa dies que ho tenen. I més ben fet, perquè a mitja Europa els trens ràpids els fan d'una manera que per anar de Barcelona a València, per posar un exemple, no cal passar per Madrid.

Així que no, que no us enganyeu. El motiu real de la visita de l'alt càrrec nord americà és, diuen, conèixer la xarxa de rodalies catalana i, concretament, la línia Barcelona - Puigcerdà.

Per a un parc temàtic nou a les Rocalloses, sembla que els americans volen dissenyar un tren incòmode, amb esperit d'aventura i que trigui hora i mitja a fer setanta quilòmetres. Algú, generalment ben informat, els ha dit que com aquí, no els fan enlloc: amb ponts que trontollen, vies úniques, pantògrafs que busquen les pessigolles a la catenària i horaris discrecionals. Que aquí de trens d'aquests n'hi ha i dels bons. I això, i no res més, és el que han vingut a buscar.

Ara ja ho sabeu. Quan, un dia d'aquests, aneu en tren a Lleida (evidentment, sense passar per Barcelona), en menys de mitja hora i travesseu un dels vint-i-tres viaductes sobre la riera de Rajadell, penseu en els americans, que de Nova York a Filadelfia triguen, pobrets, el mateix que nosaltres per anar de Vic a Plaça Catalunya. I això que ells, per despistar, compten en milles...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, maig de 2007.
* * *

Alícia al país de les meravelles

Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...

Té vint-i-pocs anys i viu en un pis pel qual paga 850 euros mensuals. Fa un any i mig que treballa en una empresa de telecomunicacions: la seva mesada és de 650 euros.

Va demanar (i obtenir) un ajut per al lloguer de 200 euros mensuals. D'això fa 6 mesos i encara no ha cobrat res. Va demanar (i obtenir) una beca per pràctiques professionals: és una estada d'un parell de mesos en un altre país, probablement a l'estiu, probablement al nord d'Europa.

Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom...

Per poder fer l'estada de pràctiques necessita comunicar-ho a l'empresa on treballa amb un mínim de quinze dies d'antelació, però li diran data i destí, probablement, només una setmana abans.

Al pis on viu se li ha espatllat l'escalfador i ha trigat dos mesos en convèncer el propietari que pagui la reparació o instal·li un de nou. Dos mesos sense aigua calenta. De fet, hi ha ajudat una amenaça de la companyia subministradora de gas, ja que l'escalfador tenia catorze anys i no havia passat mai cap revisió.



















Potser no es diu Alícia, però podria ser el seu nom.

La noia va veure l'altre dia a la tele al mag d'una tribu que vivia en un país (probablement) meravellós, on no hi havia crisi, sinó desacceleració, que és una cosa molt més fàcil d'arreglar... De fet, el mag i el seu consell de mags i magues, ja s'hi han posat de valent i demanen paciència, que en breu els símptomes desapareixeran i la cosa millorarà considerablement...

Un vespre, la noia que potser no es diu Alícia em va demanar (no sé encara per què) que què en pensava. De cavall estant, en aquell moment, només vaig saber dir-li que els països que no vetllen, de debò, per les condicions mínimes de vida i realització personal dels seus joves acaben (probablement) per diferir els problemes cap el futur, oblidant que el futur és una cosa que sempre arriba i que quan arribi (probablement) tindran el doble de problemes i la mitat de solucions.

I la noia que potser es diu Alícia va marxar carrer avall i d'això ja fa uns dies i ara voldria trucar-la per dir-li una cosa que, amb les presses, llavors em vaig descuidar i és que el país de les meravelles no existeix...

I, també, dir-li que compte amb els mags, que allà on et prometen un ajut et poden acabar donant el CD de la Soraya, que com a posagots va de conya, però que comestible, el que es diu comestible, (probablement) no ho és...

Algú em pot passar el seu mòbil?

* * *
Fotografies: Josep M. Bru
Rambles de Barcelona, primavera de 2006.
* * *

6 raons íntimes per ser (avui) culer...

N'hi ha més. Segur. Però avui són aquestes...

1.- Perquè juguen bé. Encara diria més: molt bé.

2.- Perquè fan que el futbol no sembli un esport avorrit, cosa que normalment és.

3.- Perquè el futbol és com el liniment: no serveix per gran cosa, però de vegades reconforta.

4.- Perquè la millor manera de guanyar és, simplement, demostrant que t'ho mereixes.

5.- Perquè tot i protagonitzar un partit que es recordarà durant anys, no he sentit cap paraula de menyspreu, sinó de satisfacció i convenciment. A més de jugar bé, saben guanyar...

6.- Perquè sis és la mitat de dotze. O la quarta part de vint-i-quatre. O la desena de seixanta. Però, sobretot, avui sis... és el triple de dos.

* * *
Foto: Josep M. Bru.
Galeries Maldà. Barcelona, novembre 2006.
* * *

Sol/a o en parell/a/es?

Llegeixo avui a la premsa, amb un cert astorament, que el nou president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha rebut algunes pressions amb motiu de la seva resistència a casar-se amb la seva parella, Carmen Gamir. Després d'insistir en la irrellevància pública del tema, Feijóo ha afirmat que "la vida privada, privada és".

Sembla que la relació no formalitzada que mantenen ha aixecat diverses suspicàcies: que si les repercussions sobre la base electoral, que si la imatge, que si les coherències amb l'ideari, que si problemes de protocol,...

Aquesta preocupació que genera l'estat civil d'un càrrec -almenys, un càrrec amb una importància com és el d'un president gallec, que conviurà amb la seva companya en una residència oficial- és un símptoma del feble límit, no sempre ben definit, que hi ha entre la vida pública i la vida privada de determinats personatges.

Tot i que l'estat civil no hauria de ser, ni de tros, un dels paràmetres a tenir en compte per avaluar la gestió de cap polític, cal no oblidar que hi ha (molts!) càrrecs que no només no inhibeixen la seva vida privada, si no que la converteixen en factor de construcció del propi personatge, quan no en pura exhibició.

Per citar només un parell de casos, en els que la frontera entre vessant públic i privat és molt tènue: un, el president francès Sarkozy. Les freqüents aparicions de Carla Bruni molt sovint tenen com a motiu activitats directa o indirectament relacionades amb les del seu marit.

Dos, Barack Obama, president dels Estats Units, acostuma a acompanyar-se en les seves aparicions públiques amb la seva dona, Michelle. I, de vegades, amb la família al complet: filles i gos.

En la representació del seu personatge, ambdós utilitzen la família (en especial, la parella) amb unes conductes que, potser per analogia, semblen derivar-se dels antecedents dels tractaments i protocols monàrquics, on la successió venia donada per factors de sang (i, per tant, la família era important) i no per les urnes. Perquè, al capdavall i malgrat les diferències, evidents d'altra banda, tenen en comú amb Feijóo que són càrrecs electes.


Més enllà dels problemes que puguin ocasionar els (o les) "presidents-consort" als protocols, si tots aquests tàndems i duplicitats acaben pagant-se (total o parcialment) amb diners dels contribuents, potser valdria la pena que, al moment de presentar-se a les eleccions, es coneguessin els estats civils dels candidats i candidates. I el nombre de fills i si tenen o no animals de companyia...

Segons com es comporti, un president solter pot sortir més barat que un d'aparellat (i aquí no hi ha diferències entre parelles del mateix gènere o no, per bé que una parella homosexual implicaria una profunda revisió d'alguns aspectes dels protocols...).

En la mateixa línia, que fos polígam practicant (mormó, per exemple) seria un factor rellevant a l'hora de sospesar donar-li el vot. Imagineu-vos-el sortint d'una cimera envoltat de consorts...

Fora interessant (particularment, penso que molt) una visió feminista del tema, però -de moment- es podria aventurar una hipòtesi de treball en dues proposicions disjuntives:

• el (o la) consort continua amb la seva professió, activitat o dedicació amb tota normalitat, sense més cerimònies...

• incorporar la figura de "càrrec de confiança íntima" per al (o la) consort, que passa a professionalitzar-se de totes totes.
  
  

Reflexionem-hi, si us plau...

* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Casament a Santa Maria la Redonda,Logronyo. Agost de 2006.
2.- Capilla del Condestable. Catedral de Burgos. Agost de 2006.
* * *

La variació avaluable o l'avaluació variable?

La setmana passada, el Departament d'Educació va fer públiques diverses dades estadístiques: el percentatge d'alumnes que es graduen al final de l'ESO, els que aproven -finalment- el batxillerat, els que aproven les PAU, etc.

Aquestes xifres no coincideixen amb les que han utilitzat, en moments diversos, l'informe PISA, el ministeri d'Educació o la Fundació Jaume Bofill. Una de les fonts de diferències és, per exemple, si es computen o no els alumnes repetidors com a fracàs escolar.

Segur que es poden fer diferents lectures de les xifres i l'èmfasi el posarà cadascú allà on l'interessi. No deixa de sobtar, però, que ni en això sigui possible establir un barem homogeni, que permeti, d'una banda, les comparacions en el temps (és a dir, l'evolució) i, d'una altra, les comparacions en l'espai (diferents resultats en diferents sistemes educatius en el mateix període de temps).

La frivolitat amb que s'utilitzen sovint les xifres és preocupant i ens està portant a una mena de perversió aritmètica que ha acabat acceptant-se sense gaire resistències. D'exemples no en falten, però el nombre de vaguistes participants en una determinada convocatòria o el de participants en una manifestació, segons les fonts, són exemples paradigmàtics d'aquesta avaluació variable.

Ara bé, quan la síndrome del "pam més, pam menys" arriba a temes com el del diagnòstic del sistema educatiu, l'exactitud dels càlculs és, penso, molt més transcendental. Els matisos i les explicacions són necessaris per comprendre les característiques de la qüestió, però no per minimitzar-la. Crec que la preocupació per l'eficàcia del sistema educatiu -i, en especial, a educació secundària- és àmpliament compartida i que toca, de totes totes, posar-hi fil a l'agulla.

Parlar-ne, ara, de si els repetidors són o no fracàs, dels alumnes "recuperables" o de la "debilitat" dels mecanismes d'orientació a final de l'ESO sona a cant de sirena. Un cop més, caldrà recordar que l'educació és el resultat polièdric de la confluència de un conjunt de factors: els alumnes, les famílies, l'entorn, els mitjans... i, també, i de forma molt important, dels professionals de l'educació.

Així que al costat de l'avaluació de resultats i la implicació activa del professorat (perquè, m'esgarrifa haver-ho de recordar, els alumnes -una part d'ells- no són els únics que tenen problemes de rendiment o dubtes vocacionals), fora convenient establir un sistema d'indicadors d'eficiència educativa homogeneïtzat, consensuat i apte per l'anàlisi comparada.

En matèria educativa, aquest sistema d'indicadors quantitatius de qualitat (i no és un joc de paraules) no és especialment difícil de definir. A menys, és clar, que es prioritzi l'autojustificació per sobre de l'autocrítica i s'arribi a l'absurd, com el del noi que arriba a casa amb les notes de final de curs i el pare li demana:
- Què? Han anat bé les notes?
I el jove respon:
- Depèn... Segons l'organització o segons la guàrdia urbana?

Al cap i a la fi, abans d'ensenyar a comptar se n'ha d'aprendre...

* * *

Fotografia: Josep M. Bru.
World Press Photo. CCCB, Barcelona, octubre de 2005.
La fotografia reproduïda és de Renée Jones.

* * *

Va de papus, Satanàs

La cançó Pedro Navaja, un magnífic poema urbà de Rubén Blades que a Catalunya -ja fa uns anys- va popularitzar l'Orquestra Plateria, deia en una de les seves estrofes que si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos.

En el post anterior, escrivia sobre les primeres crítiques al nomenament d'Angeles González-Sinde com a nova ministra de Cultura. Aquestes crítiques s'han multiplicat en les darreres hores i de manera molt especial en el sector internàutic: l'AI ha fet públic un comunicat recusant la ministra per un pressumpte conflicte d'interessos. Dit d'una altra manera, una possible incompatibilitat.

Les reticències a aquest nomenament no són casuals: en diverses ocasions González-Sinde ha fet públiques diferents opinions molt controvertides sobre les descàrregues, l'ADSL, els drets d'autor i la pirateria.

No és tracta ara de reproduir continguts que es poden trobar a bastament a la xarxa: amb una senzilla cerca, per exemple, a Google, qui ho vulgui trobarà referències de tot tipus sobre les afirmacions de la nova ministra. D'altra banda, tampoc no és tracta de fer una defensa subjectiva de les pàgines de descàrregues de pel·lícules protegides per drets d'autor.

Amb un mínim de reflexió, cal convenir que els drets d'autor existeixen i que cal protegir-los, però és que el problema no s'ha plantejat en aquests termes. En una cultura que viu en un món en el que la tecnologia ha irromput en la comunicació com un esclat; quan Internet permet una creació cooperativa des de -gairebé- qualsevol punt del planeta; quan milers de creadors de tot tipus i categoria estan utilitzant llicències Creative Commons; quan això està passant al teu costat, carregar contra el papus de l'ADSL a Espanya (que, per més inri és dels pitjors i dels més cars...) és no haver entès gaire bé res.

I acaba agafant cos la sospita de que el que es defensa des de determinades posicions quan s'utilitza el papus de la pirateria (i aquí hi ha una clara coincidència entre la SGAE i la nova ministra de Cultura) són uns interessos concrets i específics, que estan molt més a prop de lobbys audiovisuals i companyies discogràfiques que no de la defensa de la creació intel·lectual i artística.

Particularment, m'irrita haver de pagar un sobrepreu per un DVD verge, un disc dur portàtil o una targeta de memòria, quan les tres coses les faré servir per emmagatzemar arxius personals. El cànon és el recurs fàcil, que ens converteix a tots en potencials top-manters, en pirates electrònics.

Si aquests diners recaptats (que en el sumatori global són molts, no ho oblidem) es destinessin a la creació d'infrastructures de suport a la creació i a la seva difusió, a l'enfortiment de la indústria cultural i, en definitiva, a facilitar la creació i al dret de viure d'ella si s'assoleixen uns mínims de qualitat, no em sabria gens greu. Però és que no és així.

Pagant-lo, com tots els altres consumidors d'aquests productes, estic satisfent una mena d'impost universal i no discriminatori per finançar, per exemple, les despeses d'una societat com l'SGAE que, a més, actua en règim de pràctic monopoli.

Serà la de González-Sinde una gestió encaminada a corregir desequilibris? A crear mecanismes de foment i suport? A replantejar -seriosament- la pròpia existència d'un ministeri de Cultura? A repartir de forma ponderada recursos i oportunitats entre els diversos sectors artístics i culturals? A reduir privilegis?

No sé per què, però em sembla que ho tenim cru...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru
Osca, abril de 2009

* * *