Tinc la casa plena de relíquies...

 

Aquesta tarda he badat una estona pel centre. He entrat en una botiga d’electrodomèstics i m’he aturat davant d’unes quantes cafeteres.  Sóc cafeinòman des que tenia tres anys, així que comprendreu que m’interessin les novetats que ofereix el mercat en aquest sector concret.

Embadalit estava, quan un venedor diligent se m’ha acostat i m’ha demanat si em podia ajudar. De fet, no era pas  voluntat de servei el que l’ha portat  a  parlar-me. Volia, d’això ja me n’he adonat,  aprofitar la meva curiositat per veure si en podia treure’n negoci, que tal i com està el pati una venda és una venda.

Anar garlant,  li he explicat que la cafetera de casa té un petit problema: el dipòsit de l’aigua va caure, se li va fer una petita esquerda i degota. Poc, molt poc, però perd aigua. Jo buscava la possibilitat de trobar un recanvi, perquè la resta de la cafetera està en plenes facultats infusives i efusives. Vull dir que funciona bé, molt bé.

El venedor trempat m’ha informat que aquella marca té ben bé una dotzena de models al mercat i quan m’ha demanat el model concret, jo, que no el recordava, li he explicat més o menys com coi és la cafetera. Llavors el venedor eixerit m’ha dit:

- Ui, d’això deu fer molt temps… Quan fa que la va comprar?

- Mmmm… Deu fer un parell d’anys. Potser tres….

- Ostres –em replica-, així m’ho posa difícil. No sé si ho trobarem això. És molt vella!

Reconec que s'ha regirat alguna cosa dins meu. He descobert, de sobte, que no tinc una cafetera, tinc una andròmina, un estri vell. Pitjor encara, molt vell!

M’he sentit malament, demodé, obsolet i ho he deixat estar. Sortint de la botiga tot m’ha semblat vell, molt vell. I en arribar a casa, tot ha empitjorat. He descobert que l’olla a pressió fa quatre anys que la tenim. Un rudiment. El cotxe ja l’he deixat en testament al Museu de la Ciència i de la Tècnica, per si els fa servei. I la grapadora ni en parlem. Una Petrus de 1980:  candidata a patrimoni de la humanitat…

He descobert que tinc la casa plena de relíquies, de vestigis. No és un habitatge: és un parc juràssic!

De manera que si mai passeu per sota el balcó de casa, prengueu precaucions…. Si vegeu caure olles, grapadores i altres estris, sapigueu que no ens hem tornat bojos. Simplement, fem descarregada…

P.D.

Per cert, aprofito la oportunitat: si algú sap d'algun brocanter que tingui dipòsits d’aigua per a una Krups Pelican, que m’ho digui. Si no és un addicte a la teoria de l’obsolescència programada, potser ens entendrem i farem fira.

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Març 2011. Saint Tròphime. Arlès.

* * *