Bugada de peluixos

En una travessia de la rue Portagnel d'Arlès algú ha estès els peluixos al sol. Els ninos, acabats de rentar, pengen d'una corda corredera amb politges als extrems, practicable des de la finestra d'un segon pis. Són set -un per a cada dia de la setmana?- i encara degoten. Una dona, des d'una finestra del primer pis, m'observa mentre busco l'angle per fer la foto, tot fent gestos estranys amb el coll i els braços... 

Un rengle de set peluixos. Són com una filera del calendari, contrapunt divertit i tendre a la placa que hi ha a la façana d'una casa molt propera, on s'informa al transeünt que allà va ser detingut Joseph Imbert, resistent, alcalde d'Arlès i metge. Això fou el març de 1943. La Gestapo el va capturar per deportar-lo a un camp de concentració. La placa diu que mai no va tornar. En efecte, va morir a Mauthausen al gener del 1945, quan faltava poc menys de quatre mesos per l'alliberament del camp. Tenia quaranta-un anys.

Anys, mesos, setmanes...  Casualitat o no, entre el dia de la detenció del metge Imbert i el dia que faig aquesta fotografia, han transcorregut exactament seixanta-cinc anys i em ve de pensar que el temps és una dimensió complexa i curiosa, que tan aviat pot enfrontar-te al record d'uns moments cruels (uns de tants i tants moments de crueldat) com entretenir-te amb el càlcul trivial i superflu de l'estona necessària perquè set peluixos, set, s'eixuguin, estesos al sol, un tímid sol de finals d'hivern...

* * *

Foto: J.M.Bru. Arlès, març de 2011. 

Tema musical (per si us agrada la lectura amb banda sonora):

Damien Rice, Volcano (el trobareu a la caixa de música d'aquest bloc).

* * *