La somriureteràpia

La despesa actual en operacions de cirurgia estètica, destinades a aconseguir pits més grossos i penis més llargs, triplica la despesa destinada a la investigació i tractament a malalts d'Alzheimer.

Si aquesta tendència no es modifica, acabarem tenint ancians amb magnífiques ereccions que no recordaran per a què serveixen....

(Aldo Fabbricatore)

* * *

La trivialització de l'envelliment o, en sentit invers, el mite de l'aspecte juvenil insisteix en unes representacions socials que ens conceptuen l'ancianitat com un problema.

El fet biològic de l'envelliment és, a data d'avui, irreversible. En els temps de la "modernitat líquida", la vellesa esdevé o un segment emergent de mercat (viatges fora de temporada, hipoteques inverses, enganxa dentadures, compreses antipèrdues,...) o -en el pitjor dels casos- un sector poblacional dependent. En tot cas, sovint es considerat obsolet o poc interessant en si mateixa.

Plans de pensions, jubilacions, pensions hipotecàries i productes semblants són i seran, almenys els propers mesos, importants productes per a entitats d'estalvi i financeres, davant la situació econòmica. Ara bé quan és tracta de cridar l'atenció, els eslògans publicitaris de bancs i caixes són d'allò més el·líptics. O, pitjor encara, patètics...

Avui mateix, he observat a l'oficina d'una determinada caixa uns cartells repartits per totes i cadascuna de les seves finestres, en els que criden a la pràctica de la "somriureteràpia". L'invent profilàctic va de la mida del somriure que li provocarà al client el regal que rebrà segons quina sigui la quantitat del seu traspàs o aportació al nou pla de pensions que obri en aquesta entitat.

Que la mida del somriure pot ser directament proporcional a la quantitat de calers que un remena, és cosa sabuda. Que els pobres poden somriure, però els costa més, també. El que, francament, no calia és una campanya publicitària que t'ho recordi. Ni cal ni és "críticament correcte"...

Però hi ha excepcions. I tant com sí. Hi ha poques coses que, a priori, tinguessin menys futur que el pla de jubilacions de Keith Richards, l'extraordinari guitarra dels Rolling Stones. Doncs bé, avui mateix surt en portada d'un suplement dominical. El títol diu moltes coses amb poques paraules: "Keith Richards aconsegueix arribar viu als 65". Així de clar... Haurà practicat la somriureteràpia? Tot i que no ho sé del cert, no en fa gaire pinta...

Un altre músic: John Mayall. Vell i savi. Aquest sí que ha somrigut molt. Ahir, dissabte, 29 de novembre, el bluesman anglès va fer 75 anys. Fa només unes setmanes actuava a la sala Elmediator de Perpinyà. L'equip de la sala ens comentava l'agradable sorpresa que van tenir en veure l'energia que desprenia i el tracte que va tenir amb els seus fans. Abans i després del concert, Mayall els saludava personalment, mentre venia discos i signava autògrafs al vestíbul de l'equipament musical on acabava de tocar.

Si no el coneixeu, a la caixa de música d'aquest mateix bloc hi trobareu dos temes interpretats per Mayall. Un d'ells (Southside story) és el tema d'obertura del concert que va fer a Liverpool, ara fa 5 anys, per celebrar amb músics, amics i públic el seu setantè aniversari. Entre els músics amics que el van acompanyar, a més de la seva banda (The Bluesbreakers), hi havia personal del calibre de Mick Taylor (ex-rolling stone) o Eric Clapton.

Si voleu, si us ve de gust, sentiu-lo i gaudiu-lo. I, de pas, practiqueu la somriureteràpia. Això sí: gratis...

I si, a més, algú vol felicitar  John Mayall, també pot fer-ho. Només cal clicar aquí i escriure-li quatre ratlles. Us ho agrairà, segur...

* * *

Fotografies: Josep M. Bru

1 i 2.- Grup de músics de carrer. Temple Bar, Dublin, agost de 2008.
3.- Músics de carrer bosnians. Portal de l'Àngel, Barcelona, gener de 2008.

* * *