Expliquen que Schopenhauer, tornant a casa després d'un viatge en el que havia estrenat un parell de botes, amb llàgrimes als ulls, va dir-li a Johanna Henriette, la seva mare:
- T'estimo més que a unes sabates velles...
* * *
La modernitat té els seus riscos. I el disseny n'és un, especialment quan es capfica en menysprear segles de tradició i coneixement per intentar fer allò que qualifiquem com innovar...
Avui, com Schopenhauer en aquell viatge, he estrenat botes. Afortunadament, no he marxat lluny, però he anat -com gairebé sempre- a peu a la feina. Doncs bé, els centenars de metres que hi ha entre l'origen i el destí del meu trajecte s'han convertit en una tortura.
Els dits se m'han amuntegat els uns sobre els altres; el pont s'ha entossudit en plegar-se pel punt més alt i els turmells em tibaven dels talons cap a l'interior del peu. Em sentia, en caminar, a cada instant, com si anés a xutar un córner de rabona. Tot gràcies a les botes noves.
Per fi, s'ha acabat la jornada i he tornat a casa, després de recórrer -ara, en sentit invers- una nova tortura. Jo no he trobat, per sort o desgràcia, una mare a la meva llar, però sí a una persona sàvia, que -en sentir les meves queixes i esgarips- ha examinat les sabates a consciència. Després d'un examen meticulós, ha arribat a la conclusió de que les portava canviades. O sigui, la sabata esquerra en el peu dret i viceversa.
El més preocupant és la dificultat d'identificar quina és la sabata de cada peu, ja que són -l'una i l'altra- aparentment i només aparentment idèntiques...
No estan els temps com per llançar les sabates al lloc que es mereixerien, així que en prenc la confiança de demanar-vos que si un dia d’aquests em veieu amb botes, no em feu mostrar-vos-les, no fos cas que advertiu que una l'he hagut de pintar de verd lloro i l'altra de fúcsia. No és que quedi gaire bonic, però com a mínim, ara sé quina va a cada peu. I amb una mica d'imaginació, pot arribar a considerar-se, fins i tot, modern...
I un consell: si teniu unes sabates velles, d'aquelles que quan te les poses s’agafen al peu com un guant, sense esprémer dits ni penellons, ungles ni galindons; mimeu-les, cuideu-les i embetumeu-les...
No sabeu el tresor que teniu a casa!
* * *
Fotografies: J.M. Bru.
a.-CosmoCaixa, Barcelona, juny de 2005.
b.- 3 Cats. Plaça Santa Cecília, Vic, juny de 2008
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada