L'home és l'únic animal
que menja sense tenir gana,
beu sense tenir set
i parla sense tenir res a dir...
(Mark Twain)
* * *
Truquem. Truqueu. Truquen. Ens truquen per dir-nos que ara arribo o ens responen que ara no puc parlar, que et truco més tard. O per dir-te que quan sigui allà et faig una perduda.
Em truques i et penjo, però et truco més tard per dir-te que t'he penjat perquè llavors no podia parlar i que ara sí, diga'm.
Et truco i em penges, però et truco de seguida que ara no tinc massa cobertura. Què dius? Pots cridar més? Ho sento, però no et sento... Tu, em sents bé?
Tota mena de trucades, curtes o llargues, solemnes o trivials, alegres o tristes, necessàries o prescindibles, innecessàries o imprescindibles, per dir-nos alguna cosa o res, per recordar-nos, empipar-nos, avisar-nos, encarregar-nos alguna compra o comprar-nos algun encàrrec...
A més de la pila de trucades que no tenen massa sentit, però que -al cap i a la fi- les fem nosaltres per voluntat pròpia, hi ha aquelles altres que no volem que ens les facin, però que ens les fan. Són les no desitjades...
Acostumen a sonar a l'hora de dinar o sopar. Sovint no hi ha telèfon identificador i no saps qui truca. A la pantalla un número llarg, desconegut. O ratlletes...
Si despenges, et trobes -de sobte- embolicat en una conversa absurda, durant la qual algú et vol donar a conèixer una oportunitat única, incomparable, sense la qual no pots continuar existint. No pot ser que no t'interessi...
La mercaderia és una oferta de pack telefònic (trucades, línies i ADSL, internet, televisió,...) o una oferta brutal o un lot de nadal o una enquesta de només trenta segons o un pla de pensions o un pernil d'estruç o ...
Però passa que, realment, no t'interessa i amb prou feines, al cap d'una estona aconsegueixes penjar... I, a més, t'has emprenyat perquè els espaguetis ara són freds, la cervesa s'ha esbravat o t'has perdut l'ùltim gol de Messi...
Farts, a la unitat familiar a la qual estic adscrit hem decidit tallar amb aquesta història. Si no coneixem el número, no despengem. Llavors, després de quatre tons, el contestador avisa que han trucat un abonat que no vol trucades comercials. Hem perdut la fe en el mercat telefònic i ara som agnòstics.
I si malgrat tot, per error o inèrcia, despengem i l'interlocutor s'entossudeix en començar la lletania, llavors l'avisem simplement que no acceptem trucades comercials. Que no, que no, dos cops i pengem.
Eficaç? Només fins a cert punt, però almenys ens estalviem un percentatge de trucades no desitjades, innecessàries. Trucades que, sense ser perdudes, es perden en un univers finit, però immens, de comunicació no troncal truncada innecessària que es desintegra en no matèria, en nothing, en res de res...
Tones mai mesurades de tons de perdudes no desitjades, mentre esperem que l'atzar no ens perdi les trucades més desitjades en aquest caos tan nostrat de tarifes, preus i ofertes, perquè -contradient la teoria macroeconòmica més ortodoxa- l'oferta tarifària vigent no et dona mai el preu desitjat, sinó que no et desitja, et perd i, a més, et dona pel caos...
Ai, la comunicació i nosaltres, que una vegada tant ens estimàrem...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Plaça del Pi, Barcelona, juny de 2005.
2.- Passeig de la Generalitat, Vic, novembre 2007
* * *
Audició recomanada:
Screw you, we're from Texas. Ray Willie Hubbard
* * *
beu sense tenir set
i parla sense tenir res a dir...
(Mark Twain)
* * *
Truquem. Truqueu. Truquen. Ens truquen per dir-nos que ara arribo o ens responen que ara no puc parlar, que et truco més tard. O per dir-te que quan sigui allà et faig una perduda.
Em truques i et penjo, però et truco més tard per dir-te que t'he penjat perquè llavors no podia parlar i que ara sí, diga'm.
Et truco i em penges, però et truco de seguida que ara no tinc massa cobertura. Què dius? Pots cridar més? Ho sento, però no et sento... Tu, em sents bé?
Tota mena de trucades, curtes o llargues, solemnes o trivials, alegres o tristes, necessàries o prescindibles, innecessàries o imprescindibles, per dir-nos alguna cosa o res, per recordar-nos, empipar-nos, avisar-nos, encarregar-nos alguna compra o comprar-nos algun encàrrec...
A més de la pila de trucades que no tenen massa sentit, però que -al cap i a la fi- les fem nosaltres per voluntat pròpia, hi ha aquelles altres que no volem que ens les facin, però que ens les fan. Són les no desitjades...
Acostumen a sonar a l'hora de dinar o sopar. Sovint no hi ha telèfon identificador i no saps qui truca. A la pantalla un número llarg, desconegut. O ratlletes...
Si despenges, et trobes -de sobte- embolicat en una conversa absurda, durant la qual algú et vol donar a conèixer una oportunitat única, incomparable, sense la qual no pots continuar existint. No pot ser que no t'interessi...
La mercaderia és una oferta de pack telefònic (trucades, línies i ADSL, internet, televisió,...) o una oferta brutal o un lot de nadal o una enquesta de només trenta segons o un pla de pensions o un pernil d'estruç o ...
Però passa que, realment, no t'interessa i amb prou feines, al cap d'una estona aconsegueixes penjar... I, a més, t'has emprenyat perquè els espaguetis ara són freds, la cervesa s'ha esbravat o t'has perdut l'ùltim gol de Messi...
Farts, a la unitat familiar a la qual estic adscrit hem decidit tallar amb aquesta història. Si no coneixem el número, no despengem. Llavors, després de quatre tons, el contestador avisa que han trucat un abonat que no vol trucades comercials. Hem perdut la fe en el mercat telefònic i ara som agnòstics.
I si malgrat tot, per error o inèrcia, despengem i l'interlocutor s'entossudeix en començar la lletania, llavors l'avisem simplement que no acceptem trucades comercials. Que no, que no, dos cops i pengem.
Eficaç? Només fins a cert punt, però almenys ens estalviem un percentatge de trucades no desitjades, innecessàries. Trucades que, sense ser perdudes, es perden en un univers finit, però immens, de comunicació no troncal truncada innecessària que es desintegra en no matèria, en nothing, en res de res...
Tones mai mesurades de tons de perdudes no desitjades, mentre esperem que l'atzar no ens perdi les trucades més desitjades en aquest caos tan nostrat de tarifes, preus i ofertes, perquè -contradient la teoria macroeconòmica més ortodoxa- l'oferta tarifària vigent no et dona mai el preu desitjat, sinó que no et desitja, et perd i, a més, et dona pel caos...
Ai, la comunicació i nosaltres, que una vegada tant ens estimàrem...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
1.- Plaça del Pi, Barcelona, juny de 2005.
2.- Passeig de la Generalitat, Vic, novembre 2007
* * *
Audició recomanada:
Screw you, we're from Texas. Ray Willie Hubbard
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada