13 de nov. 2008

Dorm Lisboa


Dorm Lisboa, lloc de llum blanca...

(
Pablo Guerrero)

* * *

Ha estat un viatge ràpid. Dos cops d'ull a la ciutat en un mateix dissabte de tardor, a les puntes del dia, amb sol i amb lluna.

El primer tast, de bon matí, amb un company de son curt. Sortim del metro per una escala mecànica de trams interminables, que s'enfilen per un budell de rajoles blanques. Una noia ens demana pas i puja, àgil, a la carrera. Deu anar tard...

Sortirem a la ciutat en una plaça ressacosa vora la qual espera, com sempre, un Pessoa de bronze que ocupa cadira sense consumir i a qui els cambrers han deixat, definitivament, en pau...

Ens creuarem amb un tramvia vermell, des del qual ens saluden. Els carrers són encara endormiscats i les botigues per obrir. A la Rua Augusta un noi toca l'acordió, amb un gosset ballaruc, ensinistrat per fer de captaire. Un camell veterà vol col·locar, sense subterfugis, la mercaderia sobrant de la vetllada anterior.

Entre els vins de Casa Macario i els pastissos del Folar de Chaves, una parella dorm sota les voltes de la gran praça: matalàs de cartró, tauleta i mantes. Una suite pret-à-porter, itinerant.

Em ve al cap, vés a saber per què, una cançoneta de Madness, amb tornada enganxifosa: Our house in a middle of our street, crec que es deia. Algun banc o caixa la va fer servir en un anunci d'hipoteques, que passaven un i altre cop, a les mitges parts dels partits de fútbol. Eren altres temps. Quan l'Euribor era, així el presentaven, algú amable...

Des del seu balcó, en un edifici del Rossio, una senyora es mira el personal transeünt fins que, cansada, se'n torna cap a dins: és dissabte, tant se val, fer el turista a aquesta hora no és normal. El nostre volt és curt perquè hem de tornar a la cita de feina. Un bon cafè, a Martinho de Arcada, ens anima, abans de baixar al metro i tornar a l'hotel...

L'altre tast, el segon, el fem ja de nit, en grup. De nou al metro, al vagó, uns quants ulls ben oberts creuem mirades, escodrinyant cares, gestos, robes, nens, tonyes,... Tenim la curiositat del viatger, la impertinència del visitant, els somriures còmplices. Som set, un mesclum d'esguards diversos, una colla de somiatruites avinents. Cinc vegades, en cinc estacions diferents, demanarà algú:

- És aquesta?

I, efectivament, a la cinquena baixem.

Som de nou als mateixos carrers, les botigues també ara tancades. No sabrem, avui, si mai han obert. Al Terreiro, l'amplitud de l'espai fa petita la poca gent que hi camina. En un racó una manta arraulida sembla una closca de cargol, tal vegada amb inquilí...

Per un carrer de fort pendent baixa un tramvia groc, amb tres nois penjats al darrera, escaquejant el bitllet. Gestos segurs, calculats, precisos. No és la primera vegada que ho fan. Segur.

Pregarem una foto a una noia desconfiada i marxarem carrers amunt, fugint del silenci cap a un brogit sospitat, amagat en un munt de caus diminuts.

Farem temps en una taula, al replà d'una llarga escala, on, segons on seguis, la vista és la d'un reguitzell de graons o bé la de les mansardes, a nivell. I ens entaularem en una taverna, entre gent i converses. La menja anirà arribant amb parsimònia, no fos cas que les presses espatllessin la morcela com mel, els bifes que van a parar a plats equivocats o les patates pispades (del plat d'algú altre, és clar).

Ja de nit declarada, una altra volta als carrers, apareix pels carrerons del Bairro Alto una riada humana. On eren? On van?

La nit es resisteix a deixar-nos, fins que el cansament la fa plegar. Quan decidim replegar-nos, un taxista murri ens demostrarà que un trajecte llarg pot ser molt curt, que pots agafar-te al seient amb les dues mans i encara te'n falten per no trontollar. Que les llambordes poden fer de vies. Que es pot ser -alhora- transportista i comercial. Però la seva oferta no ens convenç. Hi ha fam de llit.

Hores més tard, el retorn ens enlairarà cap un origen conegut que algú trobarà fred, tal vegada petit, potser tediós. Els silencis són, ara, més persistents. En un d'ells, recordo -no sé on l'havia emmagatzemada- la lletra d'una cançó que, menys o més, deia així:

Port cap a illes que abans has somiat,
roba al vent estesa.
Gent que mira als ulls lentament
mentre fa veure que dorm.

Dorm Lisboa, lloc de llum blanca,
lloc de trobada del cor i el mar,
qui et visita coneix el seu destí,
ciutat dels amants que saben naufragar.

Si alguna vegada vaig néixer, va ser a Lisboa.


Fins aviat...

* * *
*Les fotografies són de J. M. Bru (Lisboa, 8 de novembre de 2008), menys la nocturna de grup, que és d'una col·laboradora anònima.

*Duerme Lisboa és una cançó amb lletra de Pablo Guerrero i música de Pablo Guerrero i Suso Saiz.

* * *

3 comentaris:

Peck ha dit...

Vasco de Gama digué ... "si us convé fer un pas a cegues, jo us hi posaré el pont,però no li ho digueu al Pomer" !
Dorm, Lisboa, dorm ... tu que pots !

el repla dels ignorants ha dit...

eo¡¡¡ mai tan ben explicat¡¡¡¡ va estar molt be , una bona feina, si no es por el pont ves a saber¡¡ oi? aixo en deien per el celular¡¡¡ i jo a fer cas¡

Josep M. Bru ha dit...

Un pontet té el Pomer.
Vint vegades el digué...
Si no pots dormir,
tampoc no és d'ahir...
Quan comptar ovelletes
no funciona,
deixa't de punyetes
i fes la nit bona:
compta "Vasco de Gama"
i se't dormirà
el cul i una mà,
el nas i una cama...

Salut i fins aviat