Ningú s'hauria de creure perfecte.Tampoc s'hauria d'amoïnar massa pel fet de no ser-ho.
* * *
No fa gaire, en una conversa de sobretaula, dos coneguts polemitzaven. En un moment donat, un d'ells, que criticava un determinat comportament, va dir:
- Jo és que, en aquest tema, sóc molt radical...
En aquell moment, no li vaig donar importància a la frase, ja que -en el context de la conversa- no semblava rellevant. Més tard, però, vaig rectificar la meva percepció: potser sí que ho era d'important.
Sovint, confonem la radicalitat amb la crítica, quan no són -en absolut- sinònims. La radicalitat seria la capacitat d'anar a l'arrel de les coses, de descobrir o fer notar les seves raons profundes, mentre que la crítica seria, fonamentalment, el fet de fer notar els defectes d'una persona o cosa.
Una crítica pot ser radical. O no. Si ho és, pot ser una crítica important, potent. I si, a més, és rigorosa i objectiva, pot facilitar-nos considerablement la comprensió de moltes coses. La radicalitat, doncs, pot esdevenir molt necessària, tot i que malauradament no és massa freqüent.
En canvi, el criticisme (o, per entendre'ns, l'abundància de la crítica) sí que ho és. Trobo que molt sovint critiquem persones, coses, situacions o idees sense radicalitat. I, per tant, de forma superficial, banal,... Una crítica així esdevé trivial i definitivament prescindible...
Algunes persones, coses, situacions o idees són objecte freqüent de crítica. Fins i tot de hipercrítica. Els polítics, per exemple. Són un estament amb un pes mediàtic i amb una capacitat de concentrar crítiques (gairebé sempre superficials) molt superior a la seva importància objectiva.
Un altre exemple: l'administració. Sembla tenir un immens camp magnètic per atreure crítiques (recordem alguna?: sobredimensionada, ineficient, absurda, complicada, lenta, incongruent,...) Polítics i administració, criticats en temps de crisis. Ara, que tornem a sentir parlar de Keynes... Ai, Keynes.... Qui parlava d'ell fa tres, cinc o vuit anys?
Un altre exemple. La ciutat on vivim. Vic, en el meu cas. No em costa gens sentir epítets del tipus: és una ciutat gris, avorrida, freda, ensopida,... És evident que Vic té -com tots els indrets habitats- qualitats i defectes. Només faltaria. Però a banda del de freda, la resta de qualificatius semblen més dirigits a la gent que l'habita que no pas a la ciutat mateixa. Més al contingut que al continent, vaja...
Semblaria, doncs, que les persones que habiten una ciutat són les que la fan avorrida o ensopida. O, al contrari, són elles mateixes les que poden evitar que ho sigui...
Malgrat això, també en una conversa recent, a França, un tècnic de cultura d'allà reconeixia a Vic i la imatge que en tenia era la d'una ciutat petita, però amb una (relativament) intensa activitat cultural. De fora estant, ens veuen alguna cosa que nosaltres no veiem? Es que tenim una mirada (auto) crítica molt desenvolupada? És això?
Malgrat això, també en una conversa recent, a França, un tècnic de cultura d'allà reconeixia a Vic i la imatge que en tenia era la d'una ciutat petita, però amb una (relativament) intensa activitat cultural. De fora estant, ens veuen alguna cosa que nosaltres no veiem? Es que tenim una mirada (auto) crítica molt desenvolupada? És això?
Possiblement, en molts temes d'aquesta mena hauríem de convertir-nos en algú "molt radical" (com deia aquella persona a la que citava abans) per ser una mica més savis. Si és que ho volem. Criticar per criticar és una cosa. Fer-ho "radicalment" i de forma honesta, això és tota una altra història. De la mateixa manera que una cosa és dir que ningú no és perfecte (un mateix, sense anar més lluny) i una altra, molt diferent, és assumir-ho...
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
a.- Vic, gener de 2008
b.- Rambles. Barcelona. gener de 2008.
* * *
Fotografies: Josep M. Bru
a.- Vic, gener de 2008
b.- Rambles. Barcelona. gener de 2008.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada