22 de nov. 2009

Matusalems i peter pans


D'edat tots en tenim una: és, com si diguéssim, la quantitat de temps que hem tingut per fer alguna cosa de profit. O no, perquè si no ho hem fet, voldrà dir que hem "perdut" el temps... En aquest sentit, l'edat és una edat personal i quantificable.

Després també hi ha l'edat entesa com a concepte, compartiment històric o jurídic: l'edat del bronze, del ferro o del plàstic; l'edat penal, la majoria d'edat o la de la jubilació,... És una edat abstracta en la definició, però delimitada i coneguda.

I, tot i convenir que n'hi ha de moltes altres, també hi ha l'edat com a percepció, com a resultat d'una transcripció de prejudicis. Així, diem d'una persona que "se la veu molt jove" quan volem dir que és dinàmica, activa o eixerida. També diem "ha envellit molt..." quan algú acumula i evidencia signes del pas del temps: cabells blancs, arrugues, geps, etc., tot i que el pas del temps, inexorable, hagi estat el mateix pel descrit i pel descriptor.



L'edat acaba sent un indicador estratègic i polisèmic: un jove de setze anys és menor d'edat; està a "l'edat del pavu"; encara és el "nen" per a la seva mare, probablement és un incordi per algun dels seus professors i, també, és un immadur per a molts adults. Com a subjecte econòmic és ambivalent: tot i que gairebé mai no té la capacitat econòmica necessària per a assumir de forma directa un cert nivell de despesa, fa anys que és subjecte consumidor, destinatari de múltiples campanyes publicitàries, bé de joguines, de desodorants o de vídeojocs, per posar alguns exemples. A la majoria d'edat, com al vot, s'arriba als divuit anys. Al mercat, quan et poses davant la tele....

En l'altre extrem, la cosa no millora: una persona de setanta-cinc anys és major d'edat; amb una mica de sort és un "avi" i no un dependent i, amb una mica de mala sort, pot ser una nosa per a la seva família. Si no és un cas extraordinari, ja està fora del sistema productiu i és subjecte de màrquetings perversos: viatges a Benidorm, bolquers per a la incontinència i adhesius per a la dentadura...



Les percepcions, quan s'instal·len, desenfoquen les realitats i porten a noves percepcions, encara més capgirades...

Exemples? Dos de cavall estant.

Un. Peter Pan. Fa uns dies, Núria Parlon, nova alcaldessa de Santa Coloma, era titllada de "joveneta" pel Quico Sallès, un dels analistes del Diari de la crisi, a qui llegeixo habitualment. Doncs bé, la Núria Parlon té trenta-cinc anys, estudis universitaris i experiència tècnica, amb uns quants anys´de treball a l'administració local. Més enllà de la seva tendència política i del "marron" que li han -mai millor dit- "encolomat", no sé si, als trenta-cinc anys, se la pot titllar de "joveneta"... Espero que el que se li tingui en compte, al capdavall, sigui la seva eficàcia, la seva capacitat de gestió i la seva honestedat.

Un altre cas. Matusalem. Alberto Oliart, nou president de RTVE, nascut al 1928. Una gran majoria de les informacions que fan referència al seu recent nomenament destaquen la seva edat. "L'octogenari Alberto Oliart...", per exemple. Això és especialment rellevant?

Santa insistència... Potser, allò important és que algú, amb experiència i habilitat suficient, plantegi la inajornable reforma d'un ens públic que arrossega dèficits immensos. No sé si Oliart té o no aquest perfil, però això no va necessariament lligat a la seva edat.

Caldria vacunar-nos contra el risc de la caricatura demogràfica, que ens porta a infantilizar els nostres joves i a declarar obsoleta, per definició, la gent gran. Uns, peterpans, a l'edat de la poca-solta i els altres, matusalems, a l'edat decrèpita. A l'edat de crist, vivint amb els pares i a la de santjosep, aguantant els néts. I entre matusalems i peterpans, com als entrepans, al mig queda la generació "mortadel·la", aclaparada, hipotecada i sedentària...

Al capdavall, una societat -més enllà del seu desenvolupament material- és equilibrada si té, si aconsegueix, una gestió acurada i raonable de les capacitats i necessitats de la seva població. Una gestió social dels seus recursos humans. Si no és així, el que acaba passant és que tots (joves, madurs i grans) "perdem" el temps...


* * *
Fotografies. Josep M. Bru. Dublin, agost 2008.
* * *