La cultura de l'esforç

Taxista, porta'm al cel.
És que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Ja la terra és plena de plegats de mans.

(Taxista, Pau Riba)

* * *

Llegeixo, a partir d'un bloc que segueixo (Diari MEF de JRoca), un article sobre la cultura de l'esforç i les èpoques de bonança econòmica. Interessant. Molt interessant.

També és interessant la coincidència en el temps d'algunes notícies:

* avui, la Fundació Jaume Bofill ha presentat un estudi sobre el sistema educatiu català. No entraré en detalls. De fet, qui ho vulgui pot consultar el resum que hi ha en el dossier de premsa. Les conclusions principals, però, són clares:

1.- En equitat educativa Catalunya se situa a la mitjana europea. A l’interior de la societat catalana, no obstant, hi ha diferències significatives.

2.- En excel·lència educativa Catalunya se situa clarament per sota de la mitjana europea.

3.- Catalunya té un nivell d’eficiència en educació per sota de la mitjana europea.
D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

** Alguns sindicats d'ensenyants convoquen vaga pel 13.11.08 contra la Llei d'Educació.

Dues notícies. Dos elements de reflexió. En un comentari al post de JRoca apareix una frase escrita per una seva lectora, també per reflexionar-hi:

M'he pres la llibertat de penjar l'article al meu blog, tot fent un enllaç al teu, ja que l'he trobat molt interessant. De totes maneres més que penjar-lo a la sala de profes (els mestres ja ho tenim clar) hauríem de penjar-ho a la porta, al bell mig, per que ho llegeixin els pares, que bona falta els hi fa a molts d'ells.

Pares? Mestres? No els conec a tots, que diria l'Oscar Wilde, però a mi aquestes generalitzacions em semblem molt perilloses. El joc de "la culpa és dels pares (partit d'anada)" / " la culpa és dels mestres (partit de tornada)" recorda, de vegades, una partida de frontó...


Segur que hi ha pares que són uns impresentables. Segur que sí. I de pares magnífics, també. Segur que sí.

I els alumnes? Tres quarts del mateix: n'hi ha de boníssims, de bons, de mediocres, de fluixos i d'altres que romanen a les aules com ànimes en pena o fent la vida impossible a tothom que l'envolta.

I els docents? Parlem-ne, que falta fa... Francament, també crec que passa el mateix: conec a docents que són uns magnífics professionals, però també en conec alguns que el millor que podrien fer és plegar. A educació primària i, possiblement encara més, a secundària. I el que és pitjor, de vegades romanen al seu lloc impune i indefinidament, davant la resignació dels seus companys... Es veu que el sistema no pot corregir aquestes "anomalies" d'indiferència i/o d'incompetència.

Cultura de l'esforç? Tot un tema. L'article del Jordi Sedó és una bona introducció. Però pot tenir diferents lectures. Quan arribo al paràgraf:

Perquè fins ara, el professorat no ha fet més que aplicar, com ha pogut, les canviants normatives a què ha estat sotmès i suportar estoicament els embats d'una societat capriciosa i hedonista que malcria el seu jovent

em venen -a banda de les que ja he apuntat- diverses coses al cap.


Una és una (una més, que d'aquest tipus en porto moltes) conversa recent amb un jove, a punt de finalitzar estudis universitaris al cap de quatre anys justos d'haver-los començat. En acabar els estudis, torna a la seva ciutat i intenta establir-se pel seu compte. Vol llogar un pis i li demanen una mensualitat que representa el 80 % dels seus ingressos. Ingressos que, també hem de dir-ho, són procedents d'una feina sense contracte... Parlem-li, a ell, de la cultura de l'esforç...

Una altra és una altra (una més, que d'aquest tipus en porto moltes) conversa amb una jove que treballa i estudia. Busca pis i li demanen un pagament avançat absolutament il·legal, en concepte de fiança, d'un import equivalent a sis mesos de lloguer. I, deixeu-m'ho dir amb totes les lletres: estem parlant d'un lloguer de 1,5 vegades el SMI (900 euros) per un pis rònec, cutre, vell i mal conservat. O, com diu ella, un "pis de merda". Parlem-li, a ella, de la cultura de l'esforç...

Cultura de l'esforç? Sí, d'acord, però un esforç adequat i proporcionat a unes perspectives adequades i proporcionades. Potser la societat malcria el seu jovent, però a alguns joves els maltracta, dificultant-los les condicions proporcionades i adequades per a la seva emancipació i realització personal.

Jovent malcriat? O, simplement, és que arriben molt abans al mercat que a cap altre lloc? Potser es que són abans, molt abans, consumidors que ciutadans...

Estic molt d'acord amb les preocupacions que apunta l'article, però és que en aquest puzle m'hi falten peces. I sí, l'article que el llegeixin els pares. A alguns els fa, segur, molta falta. Però, si us plau, deixeu-lo també clavat a la porta de la sala de profes, perquè a alguns els aniria molt bé llegir-lo, digerir-lo i interioritzar-lo.

Al cap i a la fi, si realment el sistema no funciona (no és eficient), alguna responsabilitat hi deuen tenir els profes. No tots igual. Més gran o més petita, d'això caldria parlar-ne amb més cura, d'acord. I és que l'autocrítica és una excel·lent virtut, però rara es veu que també ho és...

I, per cert, JRoca, si per a algú no va aquest post, és per tu...
Ni com a profe ni com a pare...
Només passa que has encetat la conversa.
Ens llegim.
Una abraçada.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru

1.- Vic, Cava de Jazz, 22.12.2007. Fausto Gramola interpretant el seu bolero immortal: "Pégame mucho".

2.- Ainhoa (Xareta, Iparralde) frontó. Agost de 2008.

3.- L'Hospitalet. Saló del Manga. Novembre de 2004.

* * *