Divendres, fent zapping, topem a la 2 amb un documental de tema, protagonista i emissió desconeguda. Ens hi aturem i ens mirem un tros. Al cap d'una estona, ja no mirem res més i ens afanyem a gravar-lo, malgrat que sabem que fa estona que ha començat.Es diu (ho sabrem després) Alas de vida i tracta de Carlos Cristos, un metge gallec, resident a Mallorca, a qui, després d'un petit transtorn de parla, li diagnostiquen ASM (atròfia sistèmica múltiple), una malaltia rara, degenerativa, incurable.
El documental està filmat i narrat des de la proximitat, per un amic seu (Toni Canet). Això es nota i s'evidencia en cada minut del documental. Però allà on rau l'encant del film és en la humanitat inabastable d'una persona que, lluny de llençar la tovallola, esprem cada minut de vida com un regal.
Hi ha moments de tristor. És evident. És inevitable en el relat vital d'algú que sap que ha de morir. Com tothom, em temo. Però, en el seu cas, a més d'una mort certa, és tracta d'una mort propera. D'un esdeveniment amb el que ja no valen metàfores. Que va venint, ràpidament, cada dia una mica més a prop...
El document captiva per la valentia d'un malalt optimista, que comparteix amb el seu entorn, davant la càmera, cada minut com un glop de vida, com una oportunitat inesperada. És difícil no emocionar-se, tot i que el to narratiu és excel·lent: hi ha sensibilitat, però no sensibleria. Alas de vida es manté, en tot moment, en el punt just d'emoció; fet des de l'amistat i la solidaritat amb una persona que vol viure, però no que la compadeixin.
Familiars, amics i coneguts van passant per les imatges de Alas de vida, però el pal de paller és, sense dubte, la personalitat d'un home malalt que sap que li queda poc de vida, que frueix d'amics, família, dona i filla mentre pot, que projecta -amb un seu amic i entre rialles de complicitat trapella- un disbarat (una mena de telescopi construït amb una paella, una lent trobada a les escombraries i altres materials reciclats) i que, quan li demanen con es troba, simplement ens diu: jodido, pero contento...
I un, que s'ha quedat davant la tele aturat i corprès, amb cara de pòquer, es demana per què coi sabem amb dies d'antelació quan fan tal o qual pel·li d'estrena, tal o qual partit de futbol, tal o qual concurs i, en canvi, petites joies com aquesta, t'agafen sempre per sorpresa...
* * *
1 comentari:
Efectivament. Ara, que per circumstàncies que no venen al cas, arribo a casa cada dia sobre les 2.30 de la matinada, a voltes descobreixes entre la fullaraca purulenta de la TV coses interessants com la que refereixes.
No vull fer nostàlgia barata, en absolut. Però recordo estius de l'adolscència, quan la xafogor insuportable t'obligava a sortir al balcó, que per tots els finestrals i balcons sortia el so d'un sol canal de TV. Quan només n'hi havia un (que la 2, l'UHF en dèiem, parava abans). No hi havia oferta, tot era gris i trist, però hi havia nits que tothom (sense tenir en compte gustos, preferències o nivell cultural), tothom, anava al llit havent vist a Ibsen, Shakespeare, Chejov, Jardiel Poncela, Buero Vallejo o Pirandello, entre tants d'altres.
No enyoro res, insisteixo, però a voltes crec que el caviar per a tothom, a voltes, no estaria malament. O això és el que m'ha inspirat el teu post, amic. Un adolescent, del qual ja no en tinc ni una sola cèl·lula, que es repenjava a una barana i escoltant una simnfonñía única que omplia el carrer, pensava com podia en la vida.
Publica un comentari a l'entrada