"Hidrocresia"

Sense fer massa soroll, ara fa uns dies s'ha inaugurat una exposició que, vés per on, ha esdevingut molt oportuna. Es tracta de Dones d'aigua, a la Casa Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona. Són unes fotografies de gran format, excel·lents, de Tomàs Abella, muntades en uns suports que surten d'uns bidons idèntics als emprats per al transport de l'aigua a l'Àfrica subsahariana.

La casualitat ha volgut que l'exposició arribi a Barcelona en un moment en que es parla abastament de recursos hídrics, consums, transports i costos. Dones d'aigua ens mostra diverses escenes de la vida quotidiana de dones d'Etiòpia, Mauritània, Txad i Burkina Fasso. Indrets on l'aigua no es pot estalviar, perquè no n'hi ha...

En les societats retratades a la mostra, la feixuga tasca de caminar hores i hores per obtenir aigua per a la comunitat recau sobre les dones. Dones que caminen fins a cinc hores en el viatge d'anada fins al punt d'aigua, fan cua durant dues més i, finalment, cinc més de tornada a casa, carregades amb tants bidons com poden. En total, dotze hores. Dones ajudades per nenes i noies que abandonen l'escola, per una simple raó de supervivència.

Riccardo Petrella o Carlos Martínez Alonso, en diferents intervencions públiques, han presentat càlculs -no sempre coincidents- sobre el cost de fer arribar aigua corrent a la població que no té accés directe a les seves llars. La desavinença en les xifres és una conseqüència directa de la dificultat de les estimacions. Però una coincidència és clara: la constatació d'una enorme i cruel desigualtat en el repartiment d'un recurs imprescindible per a la vida. No és tracta d'aigua per al reg ni d'usos sumptuaris, agrícoles o industrials. Parlen d'aigua per beure, aigua per viure.

Fer arribar aixetes i latrines a punts de població té un cost alt, és cert. Però tot és qüestió de prioritats: portar aigua a tota la població mundial que ara mateix no hi té accés directe té un cost estimat equivalent al cost d'un any de guerra a l'Irak. Només amb aquest subministrament, la reducció de la mortaldat infantil podria ser d'un 50%. Simplificant: armes o aixetes; petroli o aigua. Són opcions...


Mentre, aquí, a casa nostra, una colla de veïns participen en una campanya per a l'estalvi d'aigua. És una tasca lloable i necessària, de ciutadans conscients i que s'ho creuen. Ara bé, el consum domèstic n'és una part molt petita (un 10%) del consum d'aigua. Les indústries (un 20%) i l'agricultura (un 70%) són els altres formatges del gràfic.

La discussió política és una altra història. La "classe" del país continua a la seva bola, instal·lada en el seu món, però que ningú s'enganyi: la racionalització i l'estudi seriós de les formes de consum i, sobretot, de la gestió de l'aigua és un tema massa important per caure en la temptació de fer-lo servir com a bescanvi en un debat superficial i interessat. I el que és pitjor, sovint demagògic.

Transvasaments, desaladores, canalitzacions,... Urgeix un debat serè sobre l'ús que en fem de l'aigua. Aquests dies les pàgines dels diaris van plenes. De casos i exemples n'hi ha tants com es vulgui: pistes de terra batuda, camps de golf, piscines, segones residències, fonts, urbanitzacions, explotacions de les deus o la capa freàtica, conreus, rius i rierols,... I si això no ho té clar qui té responsabilitats sobre el destí o la gestió d'un recurs vital i escàs, assistirem a un debat "hidròcrita".

Els litres estalviats per una munió de ciutadans són molt importants, però són només una part de l'esforç necessari. Les campanyes tranquil·litzen només qui té remordiments, però cal anar més enllà. Molt més. El "sacrifici" que implica l'estalvi qüestiona moltes més coses i més quan, com diu Riccardo Petrella, dones i nens són sacrificats cada dia per la manca d'aigua...

* * *

Les dues fotografies reproduïdes en aquesta entrada són del fotoperiodista Tomàs Abella. Podeu veure la seva pàgina web clicant sobre aquest enllaç.

* * *