No som els últims

Ser rigorós, per a mi, és ser sincer amb mi mateix,
no estalviar-me res, ni tan sols allò que no m'agrada de mi, allò que no voldria saber i molt menys veure...
(Zoran Music)

* * *

Visitem l'exposició de dibuixos i pintures de Zoran Music, a la sala d'exposicions de la Fundació Caixa Catalunya, a la Pedrera (Passeig de Gràcia - c. Provença) de Barcelona. Ens l'han recomanat dos amics (els Vergés: en Carles i en Lluís) i anem a veure l'obra d'aquest artista avisats de què hi ha...

Zoran Music va nèixer a Gorizia el 1909 i va morir a Venècia el 2005, però l'episodi que marca la seva vida i la seva obra -definitivament- és la reclusió al camp de concentració de Dachau (a prop de Munic), on va ser deportat, acusat de col·laborar amb la resistència. Allí va treballar com a administratiu a l'infermeria i amb la poca tinta de que disposava va començar una sèrie de dibuixos, reflectint la coexistència amb l'horror de l'extermini sistematitzat, la visió colpidora de piles de cadàvers amuntegats...

Music sobreviu i inicia un llarga travessia interior en ser alliberat el 1945. El moment artístic de l'època (el debat entre abstracció i figuració, l'auge de l'art abstracte) i altres reflexions de l'artista durant es primers anys de la postguerra queden anotades -amb paraules pròpies de Music, de forma sintètica, però especialment nues i sinceres- als murals d'una exposició que configura, així, un recorregut artístic i vital, per l'obra i la vida del pintor.

El buit personal que sent Music en exhaurir possibilitats i no trobar sortida satisfactòria a les seves necessitats artístiques, el porta a començar, de nou, a pintar cadàvers, iniciant una segona etapa -i definitiva- de la sèrie "No som els últims", on assoleix invocar, des de la re-memòria, des de l'experiència viscuda, la tragèdia de la violència i de la mort...

La frase "No som els últims" té el seu origen en una conversa amb un company txec a Dachau, quan passen per davant d'una muntanya de cossos sense vida: "Quatre metres de cadàvers al costat de la xemeneia. Veus? -va dir ell-, dins d'un dia o dos ens tocarà a nosaltres. Passarem per aquesta xemeneia, però mai no tornarà passar això. Som els últims que veiem una cosa semblant. Però no era cert: no som els últims..."


No només per la seva vàlua artística, sinó -també- per la d'experiència humana tràgica, l'exposició de Music és altament recomanable. Perquè a més de dibuixos, a més de pintures, a més d'aquell art que surt del més profund, del més íntim... a més de tot això, recorda fets que, per desagradables que siguin, caldria no oblidar mai... Com el testimoni de Primo Levi, el de Zoran Music ens enfronta a l'horror, a allò que ell mateix descriu com el "paisatge desèrtic de la vida".

Queda escrit: Zoran Music, La Pedrera, Barcelona, fins el 18 de maig, per a qui el conegui i per a qui no el conegui... Només un consell: anar amb els ulls ben oberts i sense presses.

* * *