Un canard dans le café

És un dimecres assolellat i sortim cap a la costa de l'Aude. Cerquem aus i fotos d'aus, però el vent, fort i constant, ens les espanta. Només trobem colles de canards al bell mig d'un estany, massa lluny...

Decidim canviar els plans sobre la marxa. Fem mitja volta i encarem al nord. Sortint de Narbonne, arribem a Gruissan: el poble antic té una torre, al bell mig d'una colla de carrers circulars. És dia de mercat. Un mercat modest, que abasta dos trams de carrer i una plaça. És el que hi ha i l'hem recorregut en pocs minuts. Roba, formatges, embotits i olives...

La platja dels xalets ens queda lluny si anem a peu i s'acosta l'hora del dinar. Així que ens quedem en la terrassa resguardada del Vintage Cafè, on prenem dues cerveses que tenen el gust exquisit que té la cervesa freda en dies de vent...

Se'ns fa l'hora de dinar. L'hora de dinar d'aquí. Toca espavilar... Passem pels quatre carrers amb signes d'activitat i tots els locals són tancats. Ves per on que quan som a punt a retornar al Vintage a fer un entrepà de subsistència, ens trobem -en un carrer cèntric, però un xic amagat- un restaurant obert. Uf....

Es diu La fleur de sal, un nom amb reminiscències baudelerianes... És a la planta baixa d'una casa del poble: un local sense complicacions, amb una decoració senzilla i estris de pesca a les parets. La carta és breu i els postres ens les mostraran en una pissarra; la música és suau, amb el volum adequat. Ens aten una dona jove, molt agradable, amb un accent càlid, natural... Al fons, en un racó, una taula amb dues nenes que dibuixen un quadern o llegeixen algun llibre: les seves filles.

Aquest restaurant, al qual hem vingut a parar de casualitat, és la troballa del dia. Ens serveixen dos plats de carn, acompanyats amb un rouge de merlot de les Corbières... En el meu cas, es tracta d'un entrecot servit sobre fusta; fet al punt; sense salar abans de fer-lo i empolsimat -després- amb sal grossa; amb una salsa de mostassa i comí; acompanyat amb patates al forn i una safata de canonges. No tinc vergonya de dir que ploro com un cocodril...

Les postres son igualment excel·lents: un fromage blanc (em sembla més proper al kèfir que al formatge...) servit en got de taula, amb un pis superior de mel coronat per uns pessics d'ametlla trinxada i espècies.

A l'hora del cafè, ens ofereixen un canard dans le café. Com que no sabem què és, ho demanem a la mestressa. Rient, ens parla d'un carajillo. Però garlant, descobrim que no és exactament això: és una gâterie du grand parent (un plaer de l'avi), consistent en submergir un terròs de sucre dins d'un cul de conyac o ratafia i prendre'l juntament amb el cafè.

De l'avi, al local queda alguna cosa més que le canard dans le cafè a la pissarra de les postres. Les parets són plenes de fotos de gent treballant en les salines que, temps era temps, hi havia a la zona. Un d'ells, un d'aquells homes amb boina i cara rugosa que empeny un carretó és, és clar, l'avi...

Si mai aneu a parar a Gruissan, fa vent i els flamencs estan aixoplugats ves a saber on, La fleur de sal no us decebrà. Deia el poeta del molí que tots els pobles, per petits que siguin, tenen les seves postes de sol i els seus vents... També tenen tots les seves gâteries. Coi d'avi...

* * *