# Domaine de Saint Jean
Dies de vacances, esmorzars i ventarulles.
Ens hem amagat uns dies al bell mig de les Corbières, al Domaine de Saint Jean. És una casa voltada de vinyes, xiprers, oliveres i pins, al terme de Bizanet, molt a prop de l'abadia de Fontfroide. Un bon punt per sortir cap els castells càtars, no gaire lluny dels estanys de la costa i a bona distància de diversos punts d'interès (Narbonne, Carcassonne, Lagrasse, Minerve...)
Ulysses, un gos de quatre anys, és el recepcionista. No es pot (no et deixa!) entrar per la porta nord, que dona a la residència dels propietaris. L'accés és a ponent i així està senyalitzat. Primer t'adreça, després t'ensuma, pixa quatre gotes en alguna de les rodes del cotxe i quan ja estàs en nòmina de la maison, et dona per conegut i saludat.
No és una casa d'hostes a l'ús. De fet, la rebuda d'Ulysses ja és un primer símptoma de que allà les coses tenen la seva pròpia lògica. Saint Jean és, sobretot, la casa de la Martine i del Didier, on, regularment, hi ha hostes. Han sabut crear la sensació, agradable, de sentir-te a casa d'ells com si estiguessis a casa teva.
Hem esmorzat allí, els cinc dies que ens hi hem estat. Cinc esmorzars de dissabte, per acabar com bocois. Al bell mig de la sala, una taula plena de fruita, iogurts, cafè, llet, pà de diversos tipus, croissants,... I un festival de melmelades, totes casolanes. Vàrem comptar setze pots, però ja no recordo sinó les que vaig tastar: maduixa, llimona + plàtan + rom, codony, albercoc, pruna + whisky, síndria, pera, tomàquet,...
I amb la teca, la tertúlia. A més de la Martine, moderadora habitual, hem anat alternant d'interlocutors: tres chanteurs txecs, membres d'una coral gregoriana resident a l'abadia veïna; un matrimoni danès (ell, amb un toc profundament melangiós, ni el vent li va treure els núvols de sobre: semblava Kierkegaard!) i les inevitables trobades amb catalans: penya de Cantoni, Olot, Torelló,... Una mostra més de la "catàstasi".
Una setmana amb cinc tertúlies babelianes, cinc ventarulles ininterrompudes, cinc dissabtes de gran déjeuner i setze melmelades. N'hem pres nota. Qüestió de tornar-hi, amb més sol, menys vent,... No és difícil imaginar-se a la terrasseta, sota l'heura, una nit de finals de maig, amb una copa del rouge de l'abadia, sentint passar les cigales quan van a dormir o el martinet noir, tossut, que torna al niu, el mateix de cada estiu...
Ha estat profitós i entranyable, però... voilà, c'est fini!
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada