(2x) + 2 = 102

Francisco Ayala,
retratat a la Taverna Siciliana de Madrid,
per Ricardo Gutiérrez.

El País





Les coses de fer vacances. El diari dura més. És com si portés més notícies. Total, que en una contraportada em trobo amb una entrevista a Francisco Ayala. És escriptor i acadèmic, va nèixer a Granada i viu a Madrid des de fa un pou d'anys.

Més que l'obra d'Ayala -que, per bé que important, és un altre tema-, el motiu de l'entrevista era que el 16 de març va fer 102 anys. El diari el va convidar a un restaurant, cosa que es nota, ja que bona part de la conversa gira al voltant de plats, menges i àpats.

Al fil de l'edat del personatge, em ve al cap que, per una sèrie de circumstàncies, els darrers dies he parlat en diversos moments i amb diferents persones, de la vellesa, de l'edat i del moment en que el cos inicia un declivi que pot ser lent o ràpid, però que sempre és inexorable.

I és en moments així, que sentim queixes i laments (que sovint estan justificats, però no sempre -i això cal dir-ho-) les paraules i l'actitud d'ancians com Francisco Ayala es converteixen en un argument vital rellevant, en una... vitamina.

Els seus ulls, vius, sorneguers, amb la mirada d'un home que ha ultrapassat el segle i que viu cada dia de la vida com un regal, ens transmeten l'entusiasme per un àpat d'aniversari ("Què vols que mengi? Ous ferrats amb patates rosses!") o per la rutina d'un tastet de mel abans de ficar-se al llit.

I un servidor, que acaba de fer mig segle, es mira el xaval aquest i es formula l'edat com una equació, on x és la meva edat i la seva és (2x) + 2, per acabar concloent que l'equació que importa de debò no és la del nombre d'anys (la quantitat de vida), sinó la de la qualitat de la mateixa. O dit d'una altra manera: allò que importa és com vius, no quant vius.

Em torno a mirar el retrat que li ha fet Ricardo Gutiérrez (magnífic, per cert) i li veig els ulls i el mig somriure, i és com si el pogués sentir dient-li al periodista, fent conya, que un dia d'aquests, si continua prenent mel, començarà a "descomplir" anys i acabarà per tornar als braços de la dida...

Així que abans de que me'l trobi vestit de mariner, fent la segona comunió, li vull desitjar un feliç aniversari. Ja sabeu la recepta: mel, ous ferrats i patates rosses. Demà mateix m'hi poso... però per si de cas ho deixo escrit, que si la regressió és molt ràpida, em puc trobar amb bolquers i sense arribar al teclat:

Jo, quan sigui jove, vull portar la seva marxa...

* * *