9 de nov. 2009

El mico entotsolat (1.2)


Per un bosc frondós
camino vagarós,
quan d'un arbre ufanós,
d'un discurs sorollós,
surt un mico pollós
i em diu, pretensiós:

- Qui sou, vos?
En aquest lloc fosc,
en aquest bosc,
aquí i ara, mano jo!

I encaro al mico, xico,
pico, xerra mico,
i a l'ull, el dit li fico.
A una branca alta puja,
fugint del mal i la pluja,
i per signes li explico
que, tot i l'ull perdut,
sort n'ha tingut.

Perquè, de fet,
ha estat de llet:
jo no soc un perill:
si, en comptes de mill,
arribo a ser millet,
li prenc el barret,
el bosc i la branca,
la caixa i la banca,
el segell, el sobre,
la núvia i el sogre.

A aquest mico babau,
li rampinyo el palau,
i el deixo pobre, pobret,
espoliat i abstret.

I entotsolat,
votat i malcriat,
el mico, pico,
xico, xerra mico,
allà dalt sol, enfilat,
roman
isolat,
borni i desgraciat.

Mal dia ha tingut,
se'l veu abatut,
però
és el que té la vida:
a voltes ben parida,
d'altres una merda,
ocre, marrona o verda.
I és que la vida és merda
i la merda és vida,
ànim i empenta,
entrebanc i femta,
depressiva i divertida,
analògica i digital,
màgica i racional,
creient i gratuïta,
costosa i fortuïta.

És la vida un femer camuflat,
un paradís entremaliat.
És la vida un bosc abandonat
on regna un mico entotsolat,
monarca badoc i encantat,
amb tupè i un ull buidat.


* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Zoo, Barcelona, novembre 2006.

* * *

1 comentari:

òria ha dit...

Brutal els versets:
"la vida és merda
i la merda és vida"

Realment dónen molt per pensar...
Suposo que tot és segons com un s'ho pren i s'ho agafa, si es mira el got mig buit o mig ple, si s'és optimista o pessimista...