Fa uns dies, pocs, en un lloc llunyà, un fotògraf de renom, amb obra publicada, reproduïda, exhibida i coneguda, explicava a l'audiència que la primera vegada que va exposar, en una galeria d'aquelles de prestigi que hi ha a les grans capitals, se li va acostar una figura del gremi, la qual, després d'observar amb atenció una fotografia en blanc i negre, en la que apareixien quatre trossos de fusta, disposats en paral·lel i sobre fons negre, li va demanar:
- Escolta... Tu saps què és això?
El novell, corprès, va guardar un silenci aclaparat i prudent.
El fotògraf reconegut, finalment, va dir-li:
- Això és zen...
Agafat per sorpresa en la seva ignorància el fotògraf llavors novell, ara amb renom, res no va objectar, però en sortir de la galeria va estudiar durant uns dies, potser setmanes, què era el zen...
Anys més tard, el fotògraf llavors novell, ara ja amb nom i renom, en una altra exposició, en una altra galeria, va observar un home gran, que mirava amb deteniment la mateixa fotografia.
Encuriosit, s'hi va acostar i, en arribar a la seva alçada, l'home gran, que ja l'havia identificat com l'autor gràcies als fullets i els cartells de l'exposició, va dir-li, sense deixar de mirar la imatge:
- Tu saps què és això?
El fotògraf, recordant aquella escena de temps abans, ja previngut i documentat, el va respondre, no sense introduir, per si de cas, un petit to de dubte:
- Zen?
I l'home gran, girant-se, el va mirar als ulls i li va dir, amb seguretat:
- Això és fusta de pi.
* * *
Fotografia: Josep M. Bru. El Caserón de la Fuente, Albarracín, octubre de 2009.
* * *
1 comentari:
XDDDDD
A vegades ja ens podem matar (interioristes com jo mateixa) a buscar una història al darrere, que el que és, és!
Publica un comentari a l'entrada