14 de jul. 2008

Liverpool is not Catalonia


No facis als altres allò que desitjaries per a tu mateix.
Els altres poden tenir gustos diferents...
(Georges Bernard Shaw)

* * *

Repassant premsa endarrerida, llegeixo El 9 Nou de divendres, 11 de juliol. Quan arribo a l'apartat d'opinió (bústia), em trobo una carta amb el títol "Vic mai va ser Liverpool" signada per tres persones: Ferran Font Planella; Eduard Vila Serra i Ignasi Vilar Ricart.

No la reproduiré. Ni total ni parcialment. Em sembla més adient que els possibles interessats la llegeixin sencera, de principi a fi, o viceversa, perquè queda clar que la seva intenció està a mig camí entre l'ànim de polèmica i la sana impertinència. La prova és la frase final: "Serà una victòria i un plaer rebre contesta".

En síntesi, l'escrit qüestiona que el passat musical de Vic hagi estat prou consistent o brillant com per merèixer el qualificatiu de "Liverpool català". Els autors no amaguen les seves fòbies ni les seves fílies (Duble Buble versus Quimi Portet).

A partir d'aquí, el que vulgueu. Hi ha alguna passada de frenada, digna d'aquells que escriuen imaginant-se (anticipadament) la reacció d'un hipotètic lector. Tot i això, crec que llegir-la resulta profilàctic, perquè la discrepància que altera l'ordre de les convencions facilita la reflexió.

I així, ara mateix, que ja és tard, rellegeixo el text. Un reguitzell de noms propis emergeixen d'entre el discurs: Beatles, Echo and The Bunnymen, Elvis Costello, Pau Riba, Jaume Sisa, Ia & Batiste, David Bisbal o Charlie Parker. Buffet lliure...

Ja ho he dit, és tard, així que m'entaforo els auriculars i escolto Head on Pillow dels Miyagui. Un plaer important, personal, intransferible i noctàmbul. I penso que, efectivament, Vic no és Liverpool. No ho ha estat mai. Tampoc no és Dublin. No ho ha estat mai. Ni Kabul, ni Nashville, ni Benidorm, ni San Francisco, ni Canet, ni Reijkiavik, ni...
Càssum dena, no sé com no me n'havia adonat abans...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Beatletitelles a la Plaza de Oriente.
Madrid. Desembre 2007.

* * *

2 comentaris:

joan ha dit...

Home... La carta a “El 9 nou” no la trobo pas del tot desencaminada (tot i estar en desacord amb algunes fílies dels signants) sobretot per anar dirigida a un diari tan provincià en termes músicals. Trobo que, en general (no momés en aquest diari), es podria parlar de música local des d’una prespectiva més angular i autocrítica, menys autocomplaent.

Josep M. Bru ha dit...

La intenció del post era precisament aquesta: provocar la lectura de la carta i, de pas, el debat que pot generar el seu contingut. De fet, Joan, el que fas és afegir un element nou. I suposo que entre l'autocomplaença acrítica i el "res del que és fa aquí val la pena" (que, exagerant, seria el que podria interpretar de la carta) hi ha un punt d'equilibri. Hi haurien mès coses, però una de les que més em preocupa és que al cap dels anys, tot aquell brogit de la música de casa, el Liverpool (fals o no) i el rock català no s'ha acabat de traduir en equipaments: sales, circuits, bucs,... indústria cultural, en definitiva. I el que hi ha, ha costat suor i empentes i encara ara està qüestionat. Tot un tema, ja ho sé, però d'aquí venia (per a mi) l'interés de la carta. Moltes gràcies pel comentari i una abraçada.