Problemes [a la popa] a proa

           El timoner ha manat estop

           allà a la badia de Roses

           són sovint aquestes coses

           les que ho fan aturar tot.

          No hi ha maregassa traïdora

          ni cap perill de naufragi

          tampoc en direm mal presagi

          ni causa esfereïdora.

          La culpa ha estat d'unes calces

          rebels, les d'una remera:

          se li han ficat entre natges

          enmig de la regatera.

          * * * 

          Foto. Josep M. Bru, badia de Roses, 25 de febrer de 2012.

          Text. Joan Vigó. Per anar al seu bloc, cliqueu aquí

Mani o iMani?

19 de febrer de 2012, Passeig de Gràcia, Barcelona. Manifestació contra la reforma laboral.

El misteri de les calces vermelles

Des de fa uns dies, al til·ler de davant de la meva finestra i a uns set metres d'alçada sobre la vorera, pengen unes calces vermelles de la talla M. Desconec com hi han anat a parar. 

Un bufarut o una ventarulla? Improbable: és molta alçada. 

Caigudes des d'un balcó? Difícil: és pel cantó de la façana, sobre un carrer cèntric i els veïns no acostumen a estendre la bugada per aquesta banda de l'edifici...

Llençades a l'aire en un acte de rebel·lió, emprenyamenta o eufòria? Res no es pot descartar, però set metres de distància -en la disciplina de llançament de calces- és un registre que no està a l'abast de tothom. Gairebé és marca de classificació olímpica.

Extraviades en una nit folla? Suggerent, però molt complicat. Hi hauria més peces, no?

En tot cas, si la propietària està interessada en recuperar-les, pot escriure'm mitjançant aquest bloc. En funció de les circumstàncies, podem consensuar si ho deixem estar, si fem alguna cosa per recuperar-les o si ens animem i afegim al til·ler més roba [interior] estesa... 

Gaudi sense premis o premis per no gaudir

La gala dels premis Gaudí ha estat motiu de polèmica al llarg de la darrera setmana. El cert és que, com a pretesa festa, va ser un nyap i el guió va resultar barroer. La crítica és sempre necessària (i encara més en temps com el actuals), però ningú està exempt de ser rigorós i objectiu quan vol vindicar-se o denunciar alguna mena de greuge.

A més, els efectes secundaris d'una crítica inoportuna o mal plantejada són evidents: si no s'és eficaç criticant el poder, el poder no desaprofitarà l'oportunitat de recordar-te que ho has fet malament. I ho pot fer de forma implícita (negant-te la sal) o de forma explícita, dient-te que la teva crítica -per inoportuna i equivocada en les formes- no només no li ha fet cap mena de mal, sinó que t'ha ben retratat i li serveix de retruc per carregar-se d'arguments.

No sé com s'ho han fet per crear aquest bunyol, però guionistes, presentadors, productor i directors (artístic, de càsting,...) són massa gent com per adonar-se que s'estava gestant una pífia. Parlant en plata, eren massa professionals aplegats com per fer una cagada d'aquesta mida.

Tot i això, repassant premsa, llegeixo avui unes declaracions del meu admirat Toni Albà, dient, després de reconèixer la part de raó que podia tenir el conseller Mascarell en la seva reacció posterior a la gala, que "cal tenir en compte que hi ha tensió en el món de les arts, ja que sempre som els primers a rebre a les crisis".

I penso que la crítica -i encara més, ara més que mai- ha de ser, per ser eficient, rigorosa i fonamentada. No es pot afirmar que el món de les arts és el primer a rebre en temps de crisi, perquè simplement no és cert. S'ha generat tot un discurs jeremíac de la cultura i, en especial, d'allò que s'inclou dins la cultura consolidada (algú parla de l'alta cultura: vaja tela). Un món, sembla, massa acostumat a la crossa de la subvenció. 

Catalunya és el país que és. Segur que falten moltes coses i que moltes no es fan bé. Segur. Però de calers i recursos invertits en arts i cultura n'hi ha hagut i n'hi ha. I molts. Sóc del parer que bona part de la formació artística i cultural ha d'estar fortament subvencionada en l'etapa de formació, promoció i creixement, però que un cop creades les estructures i les condicions necessàries, la cultura i l'art -com passa en tants altres àmbits- han d'emancipar-se i espavilar per cercar recursos per a la seva subsistència.

En un país que ha invertit (i són només alguns exemples) en conservatoris, Liceu, auditoris, Palau de la Música, museus, biblioteques, teatres, televisió pública i realitzacions audiovisuals (i sovint, i per desgràcia, sense control ni seguiment del diner invertit), desconec quin és el tret que imbueix el sector com per considerar-se damnificat.

Es poden discutir moltes coses sobre la política seguida en la creació d'estructures, de plataformes de formació i de desenvolupament, en la gestió i promoció dels projectes emergents, però pel que fa al sector professional, al final és el públic (i no el contribuent) qui ha de tenir la última paraula. I quan un país passa per on passa i té, per exemple, un atur juvenil del 50% (no ho oblidem, el més alt de la Unió Europea) autodeclarar-se el primer a rebre a les crisis, sembla un acudit de mal gust. Com si diguéssim, digne d'una gala per a no gaudir..

Ja se sap que van mal dades. I més que aniran. Però sentir-se maltractat no hauria de fer perdre l'objectivitat, la rigorositat i la coherència. I a l'hora de denunciar, fem-ho bé i apuntant a diana. No amb insolències extemporànies, que sonen més a rebequeria desenfocada que a crítica real i fonamentada. Al capdavall, pocs sectors compten, en la seva festa anual, amb la presència del president del Govern i del conseller corresponent... A d'altres, ja ens agradaria tenir aquestes oportunitats...

La cua del cavall del general Prim

Fa molts anys, als llargs vespres d'hivern, la mare ens explicava sovint anecdòtes familiars. No he sabut mai on començava la veritat o la fabulació, però -en qualsevol cas- puc assegurar que la meva família concentra una considerable quantitat de petites històries que, algun dia, potser, convindria compilar.

Una d'elles m'ha vingut al cap en topar-me, al bell mig de la ciutat de Reus, amb una estàtua eqüestre del general Prim. Joan Prim, sagitari, militar i polític, va nèixer a Reus i la seva biografia és tota una joia per a guionistes desvagats. Dalt del cavall estant, Prim és representat amb el sabre enlairat, gairebé fregant els fils de l'enllumenat nadalenc. El cavall és un magnífic exemplar i llueix una espessa, generosa i contundent cua.

I la mare, en un d'aquells vespres vora el braser, ens explicava que el seu avi (o sigui, el meu besavi), fart de les pallisses que li clavava el seu pare (o sigui, el meu rebesavi), va fugir una nit del seu poble, Albalat de l'Arzebispe, a la província de Terol. Tenia llavors tretze anys i per subsistir es va allistar a l'exèrcit.

El sagal devia ser espavilat i després d'una "fulgurant" carrera militar, va arribar a ser el corneta del general Prim, sempre seguint el seu rastre i molt a prop de la gropa del seu cavall, que bé devia escalfar-lo quan calia. I les nits de boira, quan les tropes de Prim anaven amunt i avall, engrescades en alguna de les moltes guerres del segle XIX espanyol i quan la visibilitat era nul·la, el general de Reus li manava al meu rebesavi aragonès:

- Clavero, agárrate a la cola del caballo!

Arribat a aquest punt, fóra per la capacitat narrativa de la mare o fóra pels efluvis del braser (sempre he cregut que bona part de les meves fantasies infantils tenien el seu origen en les toxines de la combustió del carbó...) m'imaginava un noi decidit, agafat a la cua d'un cavall majestuós per tal de no perdre el rumb i saber cap a on calia dirigir-se.

I ara, ja sense la influència del braser, miro el cavall palplantat al mig de la plaça i des del seu darrera li contemplo la cua i se m'acut que hauríem d'estar contents de no tenir cap general liant un merder rera un altre, però que una bona cua de cavall, en aquests temps d'entabanament, hipocresia i misèria moral, en el que fins i tot Fraga Iribarne sembla un exemple a seguir i un pròcer, una bona cua, deia, això, potser sí que ens convé... I molt.

* * *

Fotografia: Josep M. Bru. Reus, gener de 2012. 

Beach Toys

Ja és hora que els nens vagin al llit...

* * *

Fotografia: J.M. Bru. Gener de 2012. 

2011 + 1

2011 + 1? No és per superstició, però tal i com ha anat el 2011 per a molta gent i tal i com pinta el 2012, val més anar amb cura i no esmentar el nom de la fera al títol, no fos cas.

No sé si les retallades afectaran els Reis d'Orient (diuen les males llengües que només desfilaran dos, per estalviar), els carnavals, la setmana santa, el lliurament dels Oscars, els horaris del futbol, el festival d'Eurovisió o la collita de calçots. Tampoc no acabo d'entendre perquè un any que tothom diu que serà tan dolent ha de tenir un dia més, com si ens agradés perllongar el patiment. 

Desconec si, per mimetisme o per estimular el consum, les retallades faran baixar els preus del transport públic, els índexs de referència dels interessos de les hipoteques, els peatges, les multes, les tarifes telefòniques, les comissions bancàries o els carburants.

De manera que, sense més preàmbul, a tots i totes els que en algun moment passeu per aquest bloc, us deixo  un missatge d'esperança i bon rotllo per al nou any que està a punt de començar, tot desitjant-vos que us vagi tot molt i molt bé. 

Bonus track:  en aquest mateix bloc, a la columna de la dreta, a la "caixa de música", trobareu un regalet per a tots aquells que creuen que el concert d'any nou pot ser una cosa menys estirada que la racció tradicional de valsos vienesos, on un públic d'upa només mou alguns músculs facials per expressar que s'ho està passant d'allò més bé. Us deixo una peça gens solemne, de música vitalista i destinada a fer-vos bellugar el cos. Són The Cat Empire, amb una versió jazzie del seu tema Hello. Espero que us agradi tant com a les dues noies de la primera fila del públic.

Per cert, el tema està gravat en directe a les Max Sessions de la Sidney Opera House. Austràlia queda una mica lluny, però aquí, amb la pela que ens hi hem gastat en espais d'alt standing, podríem anar prenent nota i mirar d'ampliar-hi usos i usuaris...

- - - 

* Fotografia: Josep M. Bru. Rambla dels Montcada, a tocar de les adoberies.  Vic, desembre de 2011