Pessics (27)

Cal trobar el camí....
Has trobat tu el teu?

(Lao Tsé)

* * *
A Coruña. 26.8.2007.
La Torre d'Hèrcules des de l'Aquari Finisterrae.
Fotografia: © Josep Maria Bru.
* * *

Ser adult

Dissabte, 24 de març, Centre Comunitari, Vic. Els alumnes del Taller de Teatre 2008 van mostrar el seu treball. Dotze nois i noies, d'entre 12 i 16 anys, dirigits per Montse Vilà, Xevi Font i l'Iria Roig, de la companyia Teatrart, presentaven una reflexió sobre el món adult, vist des de la perspectiva dels joves.

A més d´un bon treball escènic, un excel·lent muntatge audiovisual i algun "efecte especial" (un nino que baixava del sostre en un farcell, per exemple) van acabar de donar-li forma a tot plegat.

Com tota obra d'aprenentatge, tenia limitacions. Només faltaria. Es tracta d´alumnes i són joves, molt joves. Però el muntatge tenia un bon nivell i algun moment potent i punyent. La feina pedagògica de la gent de Teatrart i el seus col·laboradors mereix un reconeixement que em sembla just i necessari.

A banda de tot això, hi va haver una casualitat que, personalment, em va sorprendre. En un moment de la representació, un grup de persones, extraviades, arribaven davant d'una estàtua humana i li demanaven per la "sortida" (metàfora del parany de la vida adulta). L'estàtua no va piular paraula, fins que unes monedes van rodolar al terra, davant seu. Com una autèntica estàtua humana, vaja. En aquell moment, va començar a recitar un poema. I heus aquí la sorpresa. El poema era d'una coneguda: Ser adulto de Berna Wang.

Vaig conéixer els detalls més tard, parlant amb en Xevi Font. A la cerca d'un text per l'obra, alumnes i monitors van invocar l'ajuda de "Sant Google" i van trobar uns versos que els van agradar. Els van traduir i els van a incorporar al seu muntatge.

Tot i que no toca entrar en detalls que no venen al cas, tinc amb la Berna una vella complicitat, postal i electrònica, des dels temps de la literonàutica que vam compartir i que ella, molt més constant i capaç que no pas jo, ha mantingut amb la seva obra posterior, el seu invent del "radio log" i la lectura de poemes a Radio 3.

Així que com a petit homenatge a l´amistat i a les casualitats que compartim, em permeto reproduir el seu poema, tal qual el té publicat al seu bloc , que tinc enllaçat des del mateix dia que m'hi vaig embolicar amb el meu cul-de-sac particular. Aquí queda Ser adulto

Ser adulto es dejar de creer
en príncipes azules
que rescatan
a princesas desvalidas
de las garras de un dragón.

Y también
no jugar a príncipes azules
que rescatan
a princesas desvalidas
de las garras de un dragón.

Y, sobre todo,
no permitir que nos acunen con un cuento
sobre príncipes azules
que rescatan
a princesas desvalidas
de las garras de un dragón.

Una abraçada, Berna

+ + +

+ + +

Fotografies de Josep M. Bru
Corresponen a l´assaig general i la representació del Taller de Teatre al Centre Comunitari de Vic.

+ + +

Racons diversos

Una fotògrafa jove, la Mia Coll, m'ha fet arribar (i jo li agraeixo) un treball seu que porta per títol Racons diversos. Parteix d'una idea senzilla, però divertida i que dona molt de joc: una persona nouvinguda que tria un lloc, un racó de Vic i n'explica el per què, amb una petita reflexió escrita.

Així, partint de la fotografia, es relaciona una ciutat, unes persones i unes mirades noves, que ens refresquen el paisatge tantes vegades visitat, vist pels habituals.

Però millor serà que Racons diversos s'expliqui amb el mateix text que figura a la seva contraportada. És aquest:

Aquest treball és, tant sols, un recull de mirades estrangeres que ens mostren, cada una, una visió molt personal de com és la ciutat de Vic.

És el retrat de persones de diferent procedència (Marroc, Índia, Ghana, Itàlia, França, Xina,...) que m'han ensenyat un racó de la ciutat on es senten a gust, ja sigui per la tranquil·litat, perquè s'hi senten identificats, perquè els aporta coneixements o simplement perquè els agrada.

La gent marxa dels seus països per diferents motius, però arriben tots amb el mateix propòsit: sentir-se millor; que el temps transcorri sense dificultat ni pressa.

Si obres la porta veuràs que només pots acollir al que ve de fora.

Les fotografies són de Mia Coll i el disseny de Jordi Serra

* * *
La fotografia és de la Mia, pertany a Racons diversos i retrata el Pawel Zwatrzko a la Plaça Miquel de Clariana (o plaça de l'Estudiant, si així ho voleu)

* * *

Jazz a Vic

Hiromi Uehara
Fotografia: © Bruce C Moore, amb permís explícit d'ús per aquesta web.
Vegeu nota a peu de post.
Greetings from Vic (Catalonia). Thanks, Bruce

Si avui fem verema, demà follarem

Aquests dies se celebra la desena edició del Festival de Jazz de Vic i Voll Damm n'és el principal patrocinador. El que són les coses: m'agrada el jazz, m'agrada la Voll. Sí, sí, ja sé que cal ser moderat i responsable en el consum. Però això és pel que fa a la cervesa. Pel que fa a la música no hi ha eslògan de prudència...

Doncs bé, al llarg de deu dies, el jazz és el protagonista de l'actualitat cultural de Vic. Un festival atent a propostes emergents, amb un programa equilibrat: músics de primera línia al costat de gent que comença i diverses activitats complementàries. En resum, un grapat de propostes molt interessants.

Ahir, una nit de dissabte plujosa, el Centre Comunitari es va emplenar per veure el concert de Hiromi's Sonicbloom: Hiromi Uehara (piano); Tony Grey (baix); Marco Valihora (bateria) i Dave Fiuczynski (guitarra).

Com passa amb tantes coses, la proposta de Hiromi pot interessar més o menys. Ja diu la dita que per gustos els colors. Personalment, no és la proposta que més m'emociona, però això (i m'agradaria deixar-ho molt clar) no té cap importància: el d'anit va ser un concert king size, amb totes les de la llei.

Tant la Hiromi als teclats com en Dave Fiuczynski (amb una guitarra de doble mànec, de dotze i set cordes) van deixar palès el seu nivell i domini tècnic. Al costat, dos músics també de primera línia: el bateria i, especialment, el baixista, em van agradar molt.

El nervi de la pianista japonesa -amb moments gairebé còmics, a mig camí entre el swing i l'aerobic- tampoc no ha de fer oblidar que va tenir moments molt intensos, reposats i delicats. Un Gershwin revisitat, per exemple.

En qualsevol cas, el que va quedar clar és que l'audiència va gaudir de valent, fins al punt d'acabar dempeus i ballant. I si a l'escenari hi ha excel·lents músics i a la platea ganes de passar-s'ho bé, només es tracta de posar-se d'acord. Cosa que amb la Hiromi no sembla difícil.

Resumint, concerts com aquest fan falta. A Vic i a qualsevol lloc.

Uns quants apunts:

- Felicitats a l'organització. Un cop més, s'evidencia que aquesta ciutat té, entre els seus principals actius, gent disposada a tirar endavant projectes. La tossuderia de la colla de la Jazz Cava els ha fet perseverar fins arribar als 10 anys de Festival. La mostra que hi ha a la sala de la planta baixa del Comunitari així ho recorda...

- Un suggeriment. Queda festival i queden propostes. I molt interessants. No us quedeu a casa. L'esforç val la pena, que la tele sí que cal consumir-la amb moderació i el Barça està en s'hora baixa... Encara que plogui i, com l'altra nit, la feina sigui trobar el paraigües a la sortida. Clar, amb tanta Voll...

- Una reflexió. En dues setmanes, és la segona vegada que sóc al Comunitari i me'l trobo a rebentar. Fa uns dies, amb la Joana Serrat: dins s'estava més ample que ahir, però en canvi fora va quedar -en càlculs dels porters- una quarentena llarga de persones. Ahir, la Hiromi, a tope d'aforament... Sí, sí, dues propostes que no tenen res a veure, molt diferents, en tots els sentits. Però per això mateix, els "llenus" tenen encara més mèrit.

- Una altra reflexió. El públic: hi havia gent d'edats diverses. Un segment madur, un altre de peterpans, però també molta gent jove. Alguns, fins i tot, molt joves. I això, crec, és també un actiu, un valor important. Em sembla bo, necessari, profilàctic, que hi hagi territoris comuns entre gent de diferents generacions...

- Una reflexió, conseqüència derivada i intersecció de les anteriors: dos dies diferents, dos auditoris plens i amb joves participant-hi.

D'una banda, gent de casa fent música. Parlàvem del concert del 30 d'abril de la Joana Serrat. Un bolo rodó. Sola i/o amb banda (vaja tonteria de dilema, my god!)... I malgrat que la Joana té unes característiques molt específiques, no gaire freqüents, no està sola... Ni de tros. Així que ull al planter. Si cuidem el present, tenim futur. O com diu la cançó del Pau Riba: si avui fem verema, demà follarem...

D'altra, gent de casa portant propostes musicals de primera perquè les escoltem aquí. Entre el públic, molts joves. "Tribus" diverses, interessos compartits: comberos i masbigueros, troperos, miyaguis, mimisikus, jazzfugazzos, carrouageros i molts més...

En definitiva, gent jove que fa música. Gent jove que escolta música de qualitat. Per aprendre. Per gaudir-la. Crec que, malgrat moltes coses, aquesta ciutat té un bon filó, una magnífica oportunitat amb la música. De present i de futur. M'agradaria creure que ho tenim clar -cadascú en el seu àmbit d'actuació- i que sabrem consolidar-ho...

Però mentre el futur no arriba, cau la pluja sobre els carrers de Vic. No li tingueu por i mulleu-vos, que el festival continua... Que no escampi la pluja. Que no escampi la música...

* * *
Fotografia de Bruce C Moore, un gran fotògraf de Seattle (USA).
Bruce ha autoritzat l'ús d'aquesta foto.
Em permeto recomanar una visita al seu web:
http://brucecmoore.com
especialment l'apartat musicians in performance

Greetings from Vic
Thanks, Bruce
* * *

40 anys després

Aquests dies es rememoren diversos episodis -de diferent significació- esdevinguts ara fa 40 anys: el maig del 68 francès, la primavera de Praga o la matança de My Lai, per exemple.

El maig francès va suposar, més que una revolució, una revolta imprevista i una sacsejada cultural, amb l'emergència de formes de protesta noves contra un ensopiment social. No vull negar-li el seu valor i el seu pes específic, però penso -i en això, crec que molts coetanis discreparan- que com a fet històric ha estat, de vegades, sobrevalorat.

Han quedat les imatges de les llambordes aixecades; dels eslogans enginyosos i divertits; de les corredisses; d'un Cohn-Bendit impertinent i sorneguer davant d'uns gendarmes de casc lluent, com de xarol; de la pipa de Sartre i el seu esguard asimètric; d'uns anti-avalots tragicòmics, que semblen escapats d'una pel·li de Caro i Jeunet. Quaranta anys després, a França regna Sarkozy i pel camí ha quedat un best-seller del líder sorneguer, amb un títol emblemàtic: "Nosaltres i la revolució, que tant ens estimarem".



Més al nord, a Praga, els tancs del Pacte de Varsòvia van eliminar el somni de llibertat de molts ciutadans txecs. La resistència dels estudiants, que volien convèncer els soldats russos mitjançant el diàleg, els clavells o ficant -literalment- pals a les cadenes dels tancs, era una representació que va arribar al drama quan un d'ells, Jan Palak, es va auto-immolar, cremant-se viu.

A Europa no hi va haver moltes crítiques -des de l'esquerra- a la invasió de la llavors anomenada Txecoslovàquia. Les reformes de Dubcek i el seu socialisme de rostre humà no eren massa ben vistos per uns partits que, sovint, assumien la doctrina sense discutir-la.


Molt més enllà, al Vietnam, la realitat quotidiana era la guerra. Als Estats Units començava a haver moviments de protesta. Un fet important, que va acostar la imatge més crua de la guerra a les pàgines de Life (i per tant a l'opinió pública dels EEUU) va ser la massacre de My Lai. No va ser la única matança de civils (eufemisme: eren ancians, dones i nens), però sí una imatge de que tot plegat havia perdut sentit, si es que mai n'havia tingut.

De la guerra del Vietnam, després, se n'ha parlat molt, però també relativament poc. No és una paradoxa, sinó una contradicció (i aquí recullo una crítica que m'ha fet l'Isaac Peraire). Dependrà del punt de vista. No se n'ha parlat igual ni amb la mateixa intensitat al Vietnam, que a França (l'anterior ocupant) o que als Estats Units...

L'imperi va perdre la guerra i als imperis els costa de pair les derrotes. Tot i això, n'ha quedat alguna mostra potent i molt gràfica: Apocalypse Now o algun fragment de Forrest Gump, són dos bons exemples. De la massacre de My Lai ha quedat les fotografies de Ron Haeberle. Són esfereïdores, directes com un cop de puny a l'estómac. No són ficció ni una representació de la realitat, sinó una presentació de l'horror, de la mort, del fracàs de l'home.

Les imatges van acabar arribant a la premsa i el setembre de 1969 es va obrir un judici. Les declaracions del tinent William Calley -un dels comandaments de les tropes que van executar la matança- van ser tan colpidores com les fotografies. Eren la justificació superestructural de la matança, la metateoria de la brutalitat argumentada: "Nosaltres no érem allà per matar éssers humans sinó per destruir una ideologia defensada per peces, per trossos de carn. Jo no era a My Lai per matar homes intel·ligents. Hi era per matar una idea intangible: el comunisme".

Com aquestes paraules, les imatges captades per Haeberle són dures i difícils de digerir, però necessàries perquè cal recordar-les per no oblidar: són el testimoni d'allò que va passar i que cal evitar, com sigui, que torni a passar mai més.

* * *

Pessics (26)

Amb el totxo passa com amb el Tom Cruise. Els hem sobrevalorat.

(Maruja Torres)

* * *
Fotografia: © Josep Maria Bru.
Enderroc del Teatre Atlàntida. Vic. Febrer de 2008.
* * *

Bloc & Roll

Llegeixo un article de la Victoria Combalía publicat el 24 d'abril, amb el títol de "Gràcies i desgràcies d'Internet". L'autora és historiadora, crítica d'art i ha comissariat una pila d'exposicions. No és, en conseqüència, una persona sense bagatge o sense un pòsit sòlid de coneixement. Tot i això, tinc una certa sensació de superficialitat en llegir el seu article.

Fa referència a un llibre (The cult of the amateur, Andrew Keen) que no he llegit i del qual, per tant, no puc parlar. Però sí que ho faré de la resta de l'article i en especial de l'afirmació de que "al 2010 hi haurà 500 milions de blocs, les opinions dels quals no faran sinó confondre el lector".

Lamentar-se de l'amateurisme a Internet pot portar a un dilema pervers. La xarxa, en si mateixa, no és ni bona ni dolenta. Com no ho és la premsa, la ràdio o la televisió. I això, a aquestes alçades, sembla obvi.

Pot preocupar -i això sí que ho entenc- la proliferació de continguts publicitaris, manipuladors o interessats. Però la professionalització no és -ni de tros- cap garantia de que això deixi de passar: de professionals de la comunicació propagandista, manipuladora o interessada, la xarxa i la "no xarxa" son plenes...

Un mitjà és un reflex del seu entorn. Se n'alimenta i l'alimenta. Ens podem queixar del fet que els alumnes no llegeixin llibres (malgrat que es llegeixi més que mai, en pantalla i en paper); ens podem queixar del vertigen i la indigestió que provoca la rapidesa de la circulació de la informació (i a això hi contribueixen -i no en poca mesura- molts professionals...), però que hi hagi 500 milions de blocs no hauria de confondre ni atemorir ningú. No fotem.

Per a molts blocaires, el bloc és com un hortet: un tros de llibertat, una parcel·la de creativitat. N'hi ha d'opinió (política, social, cultural,...); n'hi ha de publicació de continguts propis (literatura. fotografia, imatges,...); de professionals i d'amateurs; de drogues, de sexe i de rock & roll; n'hi ha de normals, de "raros" i de molt "raros"; de confessionals, proselitistes, descreguts, apòstates, ateus i agnòstics. De tot hi ha a la xarxa del senyor. Com a Les Rambles, vaja...

I parlar de l'utopisme inicial al voltant d'Internet per acabar queixant-se de la manca de professionalització dels continguts de Wikipedia (passant, això sí, per recomanar el visionat d'uns quants clips de Barack Obama -la carn és dèbil-) em sembla un fil argumental agafat pels pèls.

Ho he escrit abans. Penso que Internet no és, en si mateix, ni bo ni dolent. Tampoc no ho és la tele. Ni la ràdio. Ni un diari, un fanzine o el full dominical de la parròquia més propera... Sobre el paper, tan professional és un Jiménez Losantos com un Joan Salvat. Per exemple. A un, el retraten matins i matins d'agitació des dels micròfons d'una emissora i a l'altre, un munt d'anys de trajectòria al capdavant d'un programa com "30 minuts". Tots dos són professionals, però crec que el resultat és molt diferent. Podríem posar molts més exemples, però no cal.

I penso en 500 milions d'autors (quan trigarà la SGAE en demanar un canon per bloc?) que reguen 500 milions d'hortets, 500 milions de microespais, de minifundis comunicadors. I, com no pot ser d'altra manera, hi haurà de tot: blocs impressionants, mediocres i merdes de blocs, però la diversitat és la millor vacuna contra el pensament únic...

I al lector (per què tan sovint ens l'imaginem com algú indefens, immadur, tendre i necessitat de guia?), pobrissó, abans de protegir-lo dels amateurs, protegim-lo dels professionals...

Això sí, ja li ho prometo senyora Combalía: el llibre me'l llegiré. I tant. I també li agraeixo, sincerament, el motiu de discrepància. I li ho puc dir des d'aquí: des d'aquest espai amateur. Sense haver-li d'enviar a la redacció i que un professional decideixi si la publica o no. És el que tenen els blocs...

* * *
Nota:
Gent del meu entorn m'ha demanat (o m'ha recomanat) que faci constar la procedència de les imatges que acompanyen les entrades d'aquest bloc. A partir d'ara així ho faré, a peu de pàgina.
* * *
Fotografia:
Domicili particular.Vic. Setembre 2007.
© Josep Maria Bru.
* * *

P.D.

Quan vaig publicar aquest post, li vaig enviar l'enllaç a la Victòria Combalia. La veritat és que l'expectativa que en tenia d'obtenir resposta era molt baixa, però com que ha respost i a més ho ha fet ràpid i de forma dialogant, em sembla molt escaient reproduir els correus que ens hem enviat. Amplia i matisa -crec- el seu punt de vista. En tot cas, jo li agraeixo les respostes, així com el seu consentiment en publicar aquestes mails. Són aquests:

* * *
1.-
Señora Combalía.

Leí su artículo "Gracias y desgracias de Internet" y, con todos los respetos que me merece su punto de vista, le envío el enlace a un texto en el que expreso mi disconformidad con él
http://culdeblog.blogspot.com/2008/04/bloc-roll.html
Lo cortés no quita lo valiente. Puede usted hacer con él lo que le venga en gana: leerlo o no; otorgar, callar o responder...
En cualquier caso, me pareció oportuno y saludable comunicarsélo. Yo, en cualquier caso, me lo pasé bien: leyéndola y respondiéndole.

Saludos cordiales
* * *
2.-

Benvolgut Sr Bruguera: Gràcies per enviar-me el seu comentari. També té part de raó i evidentment jo estic per la llibertat i Internet és també un espai de llibertat.Del que em queixo -no jo ,sino tots els professors de tot el món,al menys l´occidental- és que els estudiants ja no llegeixen i abans podiem recomenar llibres sabent que eren bons i no deien bajenades -al menys en art modern- i ara,amb Wikipedia, s´ho empassen tot creient´ho tot.

Bé,ja continuarem, rebre opinions contràries vol dir que l´article interessa o al menys és polèmic i dona ànims per continuar (i evidentment és solament un article de diari).Ja em dirà que li ha semblat el llibre de Keen.

Molt atentament,

Victòria Combalia
* * *
3.-
Moltes gràcies per la seva resposta. Que no estiguem del tot d'acord és -efectivament- bon senyal i crec que, en el fons, ens preocupen coses molt semblants.I sí, espero trobar el llibre de Keen...
Cordialment,
Josep Maria Brugera
* * *
4.-

Potser jo també sóc d´una generació on tot això ens preocupa més qu´als joves.Tanmateix sempre intento veure el costat positiu de les noves tecnologies (i de tot).Vaig afegir l´anecdota Obama perquè crec que els diaris solament parlen de terrorisme,economia,picabaralles entre politics i molt poca cosa sobre la vida cotidiana i gairebé res que ens faci somriure.Molta gent m´ha dit qu´aprecia aquest toc d´humor.No sé si erro,però crec que és bó,en un diari,fer-ho...

Molt atentament,

Victòria Combalia
* * *
5.-
Hola,
Una última cosa. Si no us sap greu, publicaria aquesta conversa al bloc, a la part de comentaris. No és molt freqüent que un articulista respongui (almenys, no passa sempre) i, a més, pot matissar tant la crítica que jo feia com el seu punt de vista.
Evidentment, no ho faré si no m'ho autoritzeu. En qualsevol cas, ha estat un plaer.
Moltes gràcies.
Josep Maria Brugera
* * *
6.-
Si,l´autoritzo a publicar-la. A vegades no contestem per manca de temps.Tant de bó tingués una beca perenne i pogués contestar sempre!
* * *
7.-
Hola, bona nit:
Bé, això de les beques perennes sona una mica a allò del Nescafè ("un sou per a tota la vida") o el combo de l'ONCE, però sí, no deixa de ser una vella aspiració humana: si no pots viure sense treballar, almenys fes-ho en alguna cosa que produeixi un cert plaer...
Ja ho he escrit, però no em fa repetir-ho... ha estat un plaer.
Josep Maria Brugera
P.D. He publicat els mails al peu del meu escrit. Pot veure-ho des del mateix enllaç del primer missatge. Salutacions cordials des de Vic.
* * *