Esmorzars de dissabte (1)

# Cronistes i turistes




















Alguns dissabtes puc badar a l'hora d'esmorzar, llegint racons del diari que normalment passo per alt. Fart com estic de candidats, sondejos i debats, m'entretinc amb un suplement de viatges d'un diari potent (d'àmbit estatal, per entendre'ns...)

En portada: A un paso de Barcelona: excursiones de un día. Entre d'altres destins, Vic. Automàticament, em poso en guàrdia. Ui, ui,... de tres tòpics per línia no baixem. I, efectivament, un cop més, una altra vegada, no falla.

L'article és curt, però és el de sempre: el mercado del sábado, els autèntics productos agrícolas de la comarca i el pueblo medieval (sic) són algunes de les perles que adverteixen al potencial visitant de Vic sobre les meravelles que l'esperen si s'hi deixa caure.

Hi ha coses que em cansen o que no entenc: la insistència amb les pintures de Sert; el silenci sobre el Museu Episcopal o el de l'Art de la Pell,... Però quan flipo en colorins és quan parla de la possibilitat d'assistir, els primers dissabtes de mes, al mercadillo de antigüedades en la plaza de Sants (!) Tanta obsessió per l'AVE ja els porta, ja, aquest tipus de lapsus...

---

# Turistes i Cronistes












Seguim amb el diari... Pàgines enllà, trobo una crònica de Daniel Vázquez Sallés sobre el Bar Mut. A la darrera línia, l'adreça del local. Carrer Pau Claris, 192. Punt i final de l'article.

D'aquest Vázquez, fill d'un altre Vázquez (Manuel Vázquez Montalban) he llegit algunes coses soltes, gairebé sempre articles, de vegades sobre futbol. No tinc cap opinió feta sobre ell. Tampoc aquest d'ara, el que parla sobre el Bar Mut, em fa pronunciar-me, ni em dona elements per fer-ho.

Però no és d'ell que vull parlar ara. El que vull dir és que sempre m'ha molestat aquesta mania de donar per sabut on és un local, sigui un bar, un teatre o una promoció immobiliària. En aquest cas, carrer Pau Claris... d'on?

Aquest sobreentès és més freqüent quan la ubicació és a una capital. Capital a l'escala que sigui. Per a uns serà Vic, per altres Manresa, Barcelona o Madrid... Tant se val la capital, però la resta dels mortals no tenen perquè conèixer l'indret abans de visitar-lo. I ni l'autor o l'editor donar-ho per sabut.

Així que deixeu-m'ho dir d'una vegada: el Bar Mut és a Barcelona. Com el Cafè Balear és a Ciutadella, el Bar Núria a Sant Julià de Vilatorta o La Poncella és a Vic.

Cada cosa al seu lloc. I els bars, el primer. Que després no els trobem...

---

Pessics (17)

A mi tant me fa a quina raça pertany: si és blanc, negre o groc.
És un home i no hi ha res pitjor.


(Mark Twain)

- - -

Soul in Mente

O viceversa...











Vic, 21.02.08. Institut del Teatre (Centre d'Osona).

Tres joves creadores (Cristina Piferrer, tarreS anaoJ i Maragda Pau -a la primera fotografia- o uaP adgaraM, Joana Serrat i rerrefiP anitsirC -a la segona-) han presentat l'espectacle Soul in Mente, dins del cicle "Dijous a l'Institut del Teatre". Dansa i música: una proposta fresca i novedosa, que parteix d'una coreografia on el moviment i la música es fusionen amb la interacció d'una veu i dos cossos que assumeixen el repte d'entrar en terreny contrari. Soul in Mente és un espectacle accessible i immediat, sense caure en la facilitat ni en les concessions. De seguida es fa proper, de seguida enganxa. Sort, molta sort, noies, la vostra feina se la mereix...

---

Clicant aquí podeu veure imatges d'un dels darrers assajos (18.02.08) i de l'estrena (21.02.08)

- - -

FotoPres'07

L'exposició FotoPres'07, promoguda per l'Obra Social de La Caixa, arriba divendres, 29 de febrer a Vic. S'hi estarà, fins el 30 de març, al Museu de l'Art de la Pell. La vaig veure fa uns mesos a Barcelona i ara, que ens la porten aquí, no me'n puc estar de recomanar-vos-la.

Entre els treballs que van obtenir beca hi ha projectes originals, engrescadors, novedosos i de qualitat, però -posats a destacar alguna cosa- no tinc cap dubte en apuntar directament als tres treballs premiats. Des d'un punt de vista artístic, tots tres són d'un gran nivell, però és que, a més, tenen el valor afegit d'apropar-nos a històries dures, a realitats humanes frapants, amb un punt de respecte que les fan, cadascuna en el seu àmbit, petits exemples de la necessitat de la fotografia, de la fotografia necessària.

Els tres treballs són:














- Recuerdos sin memoria, d'Elisa González Miralles. Un treball emocionant: el seguiment que la fotògrafa va fer durant un any i mig de la seva àvia, Maria, malalta d'Alzheimer.











- En aquell lloc... de Lorena Ros. Un reportatge que revisita els escenaris d'abusos sexuals a infants de la mà de les seves víctimes.














- Third world cup del Pep Bonet. Un treball en blanc i negre, fet a un camp de refugiats de Sierra Leone, sobre un campionat de futbol entre joves que van sofrir amputacions degudes a ferides de guerra.

Ja ho sabeu. Si m'accepteu un consell i teniu una estona, ara que la tenim ben a prop, no us la perdeu.

- - -

Pessics (16)

La gent, quan crida en un concert, no t’aclama a tu, sinó a les cançons. Les cançons no són com les pel·lícules, que les veus dues o tres vegades. Una cançó, si t’agrada, l’escoltes quaranta, cinquanta o seixanta vegades... i després passa a formar part de la teva vida.
I aquesta vida és la vida que crida la gent en un concert.

(The Edge, membre d’U2)

Perles cultivades (V)

Hi ha un vell proverbi polonès que diu:

Si no estàs segur que sigui estofat de patates, compte.
Poden ser orfes treballant en una mina.

(Thomas Banacek)



Banacek és un cognom eslau, possiblement eslovac.

També va ser una sèrie de televisió, protagonitzada per George Peppard i produïda per a la NBC entre 1972 i 1974. El personatge central era un investigador polonès, fumador de cigars havans, sovint vestit amb un jersei de coll alt negre i més xulo que un vuit.

En els moments més complicats, aquells en els que era necessari concentrar-se per conèixer el nom del dolent, el mòbil del crim o el motiu de la indiferència de la noia, Banacek acostumava a perdre la mirada en algun infinit fora de càmera, abans de proferir algun vell proverbi polonès.

Aquest, el de l'estofat i els orfes, em va tenir preocupat durant uns anys. No era capaç d'entendre el seu significat, el seu intríngulis. Fins i tot havia arribat a dubtar de la seva existència, de si l'havia sentit "tal qual" o havia estat el resultat d'algun malentès, d'una migdiada abrupta o una indigestió catòdica.

Probablement el tenia amagat en un algun plec del còrtex, fins que, avui, tafanejant a la xarxa, he anat a espategar a un web (There's an old Polish proverb that says...) on m'he trobat novament, cara a cara, amb la dita que en va fer sentir obtús i tòtil...

Ara sé positivament que el proverbi estava en el guió, que va ser pronunciat i no somiat, al·lucinat o imaginat, però, deixeu-me confessar, -la confessió forma part de l'exorcisme- que continuo sense entendre'l. Gens ni mica.

Pel que fa a mi, Banacek pot tornar al pou de la memòria, a fumar els seus cigars en una mina farcida de gas grisú o a passejar-se pels carrers de Boston en el seu ostentós Packard... Per extensió, Peppard també... En el meu santoral particular, només el salva la seva participació en Breakfast at Tiffany´s. I, francament, amb recordar l'Audrey Hepburn o escoltar Moonriver -ni que sigui una altra vegada, en una enèsima versió-, en tinc prou. Què hi farem, Banacek...

Ara bé, el maleït proverbi polonès, ja sigui estúpid, absurd o críptic, continuarà jugant uns anys més a paddle amb la única neurona que em queda sana i estalvia...

M'ho veig a venir. M'ho temo.

- - -

Pessics (15)

Compte amb perdre de vista el teu objectiu,
pots mullar-te les sabates...

(Averell Birdman, mailpredicador)

- - -